Els relats sobre la vida deSiddharta Gautama estan barrejats ambmite,llegenda isimbolisme. Això es deu al fet que, més enllà del seu simple interèsbiogràfic, aquestes històries són vistes com una guia per a la vida dels seus seguidors, on els episodis sónmetàfores dels processos de crisi i recerca espiritual de l'ésser humà.
Siddharta era fill d'un rei (casta dels ksatriya, ja que va néixer hindú). Un profeta va vaticinar que esdevindria un gran líder espiritual o un gran general. El seu pare preferia la segona opció i el noi va créixer tancat al palau. En una de les seves escapades d'amagat va veure unintocable demanant diners i això el va commocionar tant que va abandonar tot el seu benestar i va iniciar una vida d'asceta errant. Es va endinsar al coneixement delsUpanixads i, a l'edat de 35 anys, després de restar immòbil al peu de l'arbre de bodhi durant 49 dies, va descobrir el misteri de l'alliberament, elnirvana. Així, va esdevenir elBuda, l'il·luminat. Va morir a l'edat de 80 anys.
Després de la il·luminació, va començar propagant el seudharma o veritat budista. El primer sermó fou el Sermó de lesquatre nobles veritats, el qual el condensa i en constitueix el nucli:[5]
Primera noble veritat: tota existència està impregnada desofriment, depena i defrustració per la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
Segona noble veritat: l'origen del sofriment es troba a l'afany de viure, al desig d'actuació, deplaer, depossessió.
Tercera noble veritat: el sofriment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical delsdesigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És elnirvana.
Quarta noble veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s'acosta a lail·luminació.
Al començament els ensenyaments del Buda van ser només de tradició oral. Es van escriure alCànon Pali. Aquest és el que regeix en exclusiva el budismetheravada ohinayana, que es considera dipositari dels ensenyaments originals del Buda que porten alnirvana, que és l'alliberament de l'existència cíclica (samsara). Aquesta és la forma de budisme que hi ha avui dia aSri Lanka,Tailàndia,Birmània,Cambodja i elVietnam.
Segles després, i ensànscrit, apareixen uns textos (sutres) que reclamen el seu origen directe de Buda i conformen la tradiciómahayana. El budisme mahayana neix a l'Índia i s'escampa alTibet,Mongòlia, laXina,Corea i elJapó. La tradició mahayana és la delsbodhisattvas que lliguen el seu despertar espiritual al de la resta dels éssers mitjançant la pràctica de labodhicitta (l'esperit del desvetllament).
La tercera escola budista és la que es va desenvolupar al nord de l'Índia i es coneix com avajrayana o tambétantrayana. Aquesta tradició es va escampar pel Tibet, Mongòlia i el Japó. Sovint aquesta línia es coneix com abudisme tibetà. Un aspecte destacable és el treball meditatiu basat en els texts tàntrics, on apareix elguru olama com una figura molt important.
Segons el budisme, tots els éssers ambconsciència (això exclou només elregne vegetal) viuen en un cercle d'existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte. Aquesta existència cíclica a mons o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de patiment, es diusamsara. El samsara té sis regnes, un dels quals és el dels humans. El samsara, segons el Buda, no té començament però té un final individual per a qui pugui alliberar-se'n. Aquest alliberament es diunirvana, literalment "sense fusta". Quan un ésser assoleix elnirvana, il·lumina la seva ment i obté lasaviesa més absoluta. Un altre important factor, és que l'individu que ha assolit el nirvana escapa de l'infinit procés del samsara, i deixa de reencarnar-se. El budisme mahayana admet un despertar superior, dedicat al treball pels altres.
El samsara porta als renaixements i al patiment (Primera Veritat Noble). La causa del patiment és el desig (Segona Veritat Noble). L'eliminació del desig ens porta a l'alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble). El camí de l'alliberament és el Noble Camí Òctuple (Quarta Veritat Noble).
La moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no fer mal (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Segons els ensenyaments budistes, si una acció qualsevol pot ser potencialment perjudicial per a un mateix o per als altres, cal evitar-la. Al budisme es fa servir molt l'expressió de ment hàbil, que és aquella que evita totes les accions propenses a causar patiment o remordiment. L'esforç i la intenció determinaran la càrrega moral de l'acció.
Poc temps abans queBuda morís, els seus deixebles li van demanar que nomenés un successor però ell s'hi va negar instant-los que cadascú treballés individualment i assolís la seua pròpia salvació.[6] Atès que en aquella època els ensenyaments budistes es transmetien només oralment, aviat es va fer evident la necessitat d'escriure aquests ensenyaments per poder tenir una base sòlida que mantingués la unitat i la puresa de la comunitat.[7] Per tant, l'orde budista va decidir de reunir-se periòdicament per assolir un acord tant de la doctrina com de les pràctiques. A la tradició budista hi va haver quatre reunions que van ésser considerades Consells Superiors.[8]
El primer consell superior es va fer aRajagriha (actualRajgir), immediatament després de la mort de Buda, i va ésser presidit pel monjoMahakasyapa (encara que uns altres textos diuen que fouAnanda). El propòsit era unificar criteris pel que fa als ensenyaments del Buda a la disciplina monàstica.[9]
Es diu que al voltant d'un segle més tard es va fer un altre consell aVaisali. El propòsit era fer front a 10 pràctiques monàstiques dubtoses dels monjos de la Confederació Vajjian. Per exemple, l'ús de diners o beurevi de palma. El Consell les va declarar fora de la llei. Alguns estudiosos consideren aquest fet com l'origen de la primera escissió del budisme, entre els Mahasanghika o Gran Assemblea (coneguts com a mahayana) i els budistes més estrictes (els Sthaviras o Ancians, coneguts despectivament com a hinayana).[10] Tanmateix, el trencament entre aquests dos grups va ser 37 anys després per les contínues tensions, perquè no es posaven d'acord per la disciplina, la funció delslaics i la naturalesa de l'arhat.[a]
Amb el pas del temps, aquests grups van seguir subdividint-se fins a arribar a fer 18 escoles que diferien unes de les altres per qüestions filosòfiques i doctrinals i per les regles de disciplina. De les 18 escoles, l'única que s'ha mantingut fins a l'actualitat és laTheravada.[12]
El Tercer Consell Superior va ser convocat pel reiAixoca alsegle iii aC i es va fer a Pataliputra (actualPatna). La idea de fer-la va ser del monjoMoggaliputta Tissa, que volia fer fora de la sangha un gran nombre de falsos monjos que s'havien unit a l'orde només perquè aquest tenia la protecció reial. Al Tercer Consell Superior van ser rebutjats tots els punts de vista ofensius per a la fe i expulsat tothom que els donava suport. Aquest consell va acabar suposadament amb la recopilació dels textos i escrits budistes (Tripitaka), i amb l'afegit d'una secció de filosofia molt subtil (abhidharma) a la doctrina (dharma) i a la disciplina monacal (Vinaya), ja esmentada al Primer Consell. Un altre èxit del Tercer Consell Superior va ser enviar missioners a molts llocs perquè divulguessin la fe budista.[13]
Al voltant de l'any100 va tenir lloc el Quart Consell Superior sota el patrocini del reiKanixka I. No se sap bé si va fer-se a la ciutat deJalandhar o en algun lloc de l'actual estat deJammu iCaixmir. Hi haurien d'haver participat les dues branques del budisme, cercant la pau entre totes les escoles, però els budistestheravada es van negar a reconèixer la legitimitat del Consell.[14]
El budisme va viure un gran desenvolupament els primers anys de la seua existència, cosa que va donar lloc a conflictes d'interpretació dels ensenyaments de Buda. Aquest fet va determinar que es creessin les 18 escoles tradicionals del pensament budista. Aquestes escoles, analitzades com a grup, van ésser considerades molt conservadores i aferrades a la literalitat dels missatges del mestre. De totes elles, laTheravada va ser acusada de ser molt individualista i d'ignorar les necessitats delslaics.[15] Aquesta disconformitat va fer que la sangha prengués la decisió de separar-se de la resta dels monjos, al Segon Consell Superior l'any383 aC.[16]
Mentre els monjos més conservadors van continuar honorant Buda com el perfecte il·luminat i mestre de lahumanitat, elsMahasanghika, més liberals, van crear un concepte nou: la consideració que Buda és un ésser etern, omnipresent i transcendent. També van crear la teoria que el Buda humà era una encarnació del Buda transcendent, i que havia estat creat per a benefici de la humanitat. Entenent així la naturalesa de Buda, el pensament Mahasanghika pot ésser vist com a precursor del pensament mahayana.[17]
Al voltant delsegle vii va aparèixer una nova forma de budisme coneguda com avajrayana ("vehicle del diamant") o tantrayana a partir d'una tradicióesotèrica.[18] Va sorgir arran de la unió entre el budisme mahayana i les creences màgiques delfolklore popular del nord de l'Índia.[19] Tot i ser similar altantrisme hindú, que va aparèixer aquells mateixos anys, el vajrayana difereix del mahayana per l'èmfasi que posa a l'acció sacramental. Les seues cerimònies d'iniciació inclouen l'entrada almandala, un cercle místic o mapa simbòlic de l'univers espiritual. En aquest corrent són importants elsmudres o gestos rituals, i elsmantres o frases sagrades que es diuen repetidament durant la meditació.[20] El vajrayana va esdevenir la forma del budisme dominant alTibet. A través de laXina va ser transmès alJapó, lloc on és practicat per l'escolaShingon.[21]
El budisme es va expandir ràpidament per l'Índia gràcies als missioners que, enviats pel reiAixoca, el van escampar tant al sud com al nord-oest delsubcontinent. D'acord amb escrits del període del reiAixoca, també es van enviar missioners als païsosmediterranis, però sense resultats satisfactoris.[22]
Al reiAixoca, al seu fillMahinda i a la seua fillaSanghamitta se'ls relaciona directament amb la conversió deSri Lanka al budisme. Des del començament del seu regnat, el budismeTheravada va esdevenir la religió oficial d'aquest país.[23]
D'acord amb la tradició, durant el regnat d'Aixoca les doctrines de l'escolaTheravada haurien estat dutes aBirmània des deSri Lanka, encara que no hi ha constància fins al segle v.[24] Durant elsegle vi, el budismeTheravada es va estendre des deBirmània fins a l'actualTailàndia. La religió va ésser adoptada pels tailandesos quan va arribar-hi des del sud-oest xinès entre els segles xii ixiv. Quan va néixer el regne deTailàndia, el budismeTheravada va ésser adoptat com a religió oficial.[25] Durant elsegle xiv la casa reial deLaos va fer el mateix.[26]
Tant el budisme mahayana com l'hinduisme van començar a influirCambodja al final del segle ii. Tanmateix, després delsegle xiv, i sota la influència tailandesa, el budismeTheravada va anar esdevenint de manera gradual la religió amb més força aCambodja.[27]
Cap alsegle I dC el budisme va ésser portat a l'Àsia central i des d'allà, i durant aquest mateix segle, va entrar a laXina seguint les rutes delcomerç de laRuta de la Seda.[28] Tot i que va patir l'oposició delconfucianisme (va patir severes persecucions l'any446, el període574-577 i l'any845) el budisme va consolidar-se i va influir amb força a la cultura xinesa, adaptant-se als costums del país.[29] El període de més influència del budisme xinès va acabar amb la gran persecució de l'any845. Malgrat això, els grupsZen (o Ch'an), enfocats en la meditació (delsànscritdhyana, "meditació"), i de laTerra Pura (que posen més èmfasi a la devoció) continuaren essent importants.[30]
Des de laXina, el budisme va continuar la seua expansióasiàtica. Les autoritats delconfucianisme no volien que entrés alVietnam, però la influència mahayana s'hi feia sentir des de feia molt de temps, aproximadament des de l'any189.[31] D'acord amb alguns testimonis, el budisme va arribar per primera vegada aCorea (des de laXina), el372. Des de llavors, i a causa de la forta influència que durant segles hi va tenir laXina,Corea es va anar convertint gradualment.[32]
El budisme va ésser portat alJapó des deCorea. Tot i que els japonesos ja tenien coneixement d'aquesta doctrina, el552 es considera l'any de la seua introducció oficial al país. El594, el regentShotoku Taishi el va declarar la religió oficial delJapó.[33][34]
El budisme va arribar alTibet al començament delsegle vii per influència de les esposes estrangeres del rei d'aquell moment. A mitjan segle viii ja tenia molta influència a la cultura tibetana.[35] Un personatge que va tenir un gran protagonisme per al creixement del budisme tibetà va ésser el monjo hindúPadmasambhava, el qual va arribar alTibet l'any747. Volia escampar el budisme tàntric, i aquest va acabar essent el més difós al Tibet.[36] Tant els budistes xinesos com els indis competien per la influència de la seua religió alTibet, fins que al final del segle viii els xinesos van ésser vençuts i expulsats del país.[37]
Aproximadament set segles més tard, els budistes tibetans havien adoptat la idea que els abats dels grans monestirs eren la reencarnació de famosos bodhisattves. Arran d'això, l'abat principal va ésser conegut com adalai-lama. Des de mitjansegle xvii fins a1950, any que laXina va conquerir elTibet, els dalai-lames van dirigir elTibet com unateocràcia.[38]
Tant a laXina com alJapó i a tota l'Àsia occidental es van crear i desenvolupar importants grups budistes, essent-ne els més influents elZen (en xinès Ch'an) i el de laTerra Pura (o Amidisme).
L'escola Zen practica lameditació com a camí per trobar intuïtivament i de sobte el buda intern. Va ésser fundada pel monjo hindúBodhidharma (el qual va arribar a laXina l'any520) i dona més importància a la il·luminació que no pas a l'aspecte doctrinal o a l'estudi de les escriptures.[39]
En comptes de meditar, la doctrina de laTerra Pura subratlla la fe i la devoció cap aAmitaba (o Buda de la Llum Infinita) per tal de renéixer en un paradís etern conegut com la Terra Pura. Més que ser el premi per la pietat i la bondat dels humans, renéixer a aquest paradís depèn de la gràcia i del poder d'Amitaba. Els devots mostren la seua devoció aAmitaba per mitjà de la incessant repetició de la frase "Homenatge a Buda Amitaba" i hom creu que el fet de dir aquestes paraules sincerament és prou per garantir l'entrada a la Terra Pura.[40]
Una importantsecta japonesa del budisme mahayana és laNichiren, que rep aquest nom en honor de qui la va fundar al segle xiii. Aquestasecta creu que alSutra del Lotus hi ha l'essència dels ensenyaments de Buda. El seu contingut pot ésser resumit amb la fraseHomenatge al Sutra del Lotus, la qual, i a força de repetir-la, permetria als devots assolir la il·luminació.[41]
Les obligacions religioses i la seua observança són diferents entre lasangha (o comunitat monàstica) i elslaics, com dins de cadascun d'aquests dos grups.
Des del començament els seguidors més devots de Buda estaven organitzats en un grup monàstic que es diusangha. Els membres podien ésser fàcilment identificats pels caps totalment afaitats i llurs túniques sense costures i de color taronja. Els primers monjos budistes anaven d'un lloc a un altre, establint-se només durant l'època de pluges perquè els viatges eren més difícils. Cadascuna d'aquestes comunitats establertes (i les que es van anar creant amb el temps) eren independents i estaven organitzadesdemocràticament. La vida monàstica es regia pels principis del sutra Vinaya, una de les tres col·leccions canòniques de les escriptures. Cada 40 nits, i a cada comunitat, els monjos feien una assemblea formal que es deiauposatha. Una part molt important d'aquesta cerimònia era la recitació respectuosa de les regles del Vinaya i la confessió pública de totes les transgressions. Lasangha incloïa normes per a monjos i monges i això era un tret únic i distintiu entre els ordes monàstics de l'Índia.[42] Dones i homes seguidors del budismeTheravada eren solters, i obtenien el menjar demanant almoina diàriament a les cases delslaics més devots.[43] En canvi, l'escolaZen, i com a part de la seua disciplina, exigeix als seus membres treballar per guanyar el seualiment.[44] La popular escola Shin delJapó (una branca de la de Terra Pura) permet als seussacerdots casar-se i formarfamílies.[45] Una funció tradicional dels monjos budistes és fer funerals. Hi reciten les escriptures i els mèrits del difunt.
Al budisme, els actes de veneració que fan els laics són més aviat personals que no pas grupals. Des dels temps més remots hi ha una pregària feta servir pels laics i pels membres de la sangha. Es diuEls Tres Refugis, i diu: "Em refugio al Buda. Em refugio al dharma. Em refugio a la sangha." Tot i que teòricament el budismeTheravada no adora Buda, sí que hi ha una veneració que es mostra per mitjà del culte a l'estupa (estructura sagrada que conté unarelíquia). Els devots caminen al voltant de la cúpula seguint el sentit de les agulles del rellotge, portantflors iencens com a signe de respecte.[46] Al templeDalada Maligava deKandy (Sri Lanka) es conserva com arelíquia unadent de Buda. Aquest objecte és el centre d'adoració d'una festa que es fa cada any el dia de l'aniversari de Buda (festivitat a tots els països budistes i que l'escola Theravada anomenaVaisakha, nom del mes en què va néixer Buda).[47] D'altra banda, és molt popular en els països de la brancaTheravada una cerimònia coneguda com apirita (protecció), a la qual es llegeix una sèrie d'encanteris protectors procedent delCànon Pali, a fi d'exorcitzar els esperits malignes, curar els mals, beneir les construccions noves i aconseguir altres beneficis.[48]
Als països de la branca mahayana els ritus són més importants i, així, les imatges de Buda i delsbodhisattves que hi ha als altars dels temples i a les cases dels més devots, serveixen com a llocs per a l'adoració. Lapregària i els cants són actes de devoció molt típics, com també ho són l'oferiment defruites,flors iencens.[49] Una de les festes religioses més populars tant a laXina com alJapó és la d'Ullambana, durant la qual es fan ofrenes alsesperits dels morts i alsfantasmes afamats. Es diu que durant aquesta celebració les portes de l'altre món romanen obertes perquè els esperits que ja se n'han anat puguin tornar a laTerra durant uns moments.[50][51]
Una de les característiques més notables del budisme és la seva capacitat per adaptar-se als canvis de les condicions, i a les diferents cultures.[52] Des d'un punt de vista filosòfic, el budisme està en contra dels béns materials però no està en conflicte amb les ciències modernes. Al contrari, diu que fins i tot Buda va tenir una aproximació de caràcter experimental als seus principis de fe.[53]
Tant aTailàndia com aBirmània el budisme sempre ha tingut molta força. Com a resposta a les acusacions d'estar poc compromesos socialment, elssacerdots d'aquests països s'han involucrat als d'ajuda a la comunitat.[54][55] Tot i que feia molt de temps que el budisme havia desaparegut de l'Índia (aproximadament entre els segles viii ixii),[56] hi va haver una petita espurna de ressorgiment amb la conversió al budisme de 3,5 milions d'antics membres de la casta dels intocables. Va passar sota el lideratge deB. R. Ambedkar el1956.[57][58]
Sota els règimscomunistes asiàtics, el budisme ha hagut d'afrontar períodes molt difícils. A tall d'exemple, a laRepública Popular de la Xina el budisme segueix existint però sota una estricta regulació i supervisió governamental. Moltsmonestirs i temples van ser convertits enescoles, dispensaris i organismes públics. Tant els monjos com les monges han hagut d'assumir funcions laborals a més de les que els pertoquen com a religiosos. Després de la invasió delTibet, les autoritats xineses van tractar d'eliminar-hi la influència budista.[59]
Només alJapó, i des de laSegona Guerra Mundial, han sorgit nous moviments budistes. El més important és el deSoka Gakkai, correntlaic associat al budismeNichiren. És molt conegut per l'eficaç organització, per les agressives tècniques de conversió, per l'ús demitjans de comunicació de masses i pel fort componentnacionalista. Aquest grup promet als seus seguidors tota mena de beneficis materials i de felicitat per a tota la vida.[60] Des de1956 ha estat molt relacionat amb la política japonesa presentant candidats, amb un partit polític propi: elKomeito (Partit del Govern Net).
El creixent interès pel budisme a les cultures asiàtiques, i el que desperten els seus valors espirituals als païsosoccidentals, ha fet que neixin un gran nombre de societats dedicades a l'estudi i a la pràctica del budisme.[61]
Budisme socialment compromès: El budisme sempre ha destacat per un sentiment de responsabilitat universal envers tots els éssers, és per això que actualment hi ha un corrent de budisme molt implicat en els moviments socials i en la defensa dels drets humans.
Alguns autors del budisme socialment compromès: "En aquest moment crític de la història, el repte de budisme socialment compromès no és convèncer els ciutadans que la religió pot tenir un paper positiu, sinó mostrar-ho". David Loy
"El repte especial que enfronta el budisme en el nostre temps és posicionar-se com un defensor de la justícia al món, una veu de la consciència per a les víctimes de les injustícies socials, econòmiques, i politiques, que no poden parlar per si mateixes". Bhikkhu Bodhi
"Fer un camí de transformació interior i exterior... adonant-nos que el nostre veritable treball és igual tant si ens ocupem de nosaltres mateixos, de les nostres famílies, de les nostres comunitats o de la nostra societat i dels ecosistemes en general". Donald Rothberg
"És la meva experiència que el món en si mateix té un paper en el nostre alliberament. Les seves pressions, dolors i els riscos ens poden despertar, alliberar-nos dels lligams de l'ego i guiar-nos a la nostra llar, la vasta naturalesa veritable". Joanna Macy
"Però en el fons hem de recordar que l'esperança és només això, esperança. Llevat que condueixi a l'acció, no serveix de gaire. L'acció és molt més important que limitar-se a pregar. Llevat que les nostres percepcions tinguin com a resultat alguna acció pràctica, no serveixen per a res. El veritable efecte ha de sorgir de l'acció i no només de l'esperança". Dalai Lama
A Catalunya el budisme ha arribat per dues vies molt diferents: en primer lloc, a causa de l'atracció pel món oriental, penetra en alguns sectors de les classes mitjanes catalanes, sobretot a partir delsanys 1970. En segon lloc, i de forma més tardana, la immigració procedent de països amb aquesta tradició fa créixer també la comunitat budista catalana. Així com aquesta segona població es concentra sobretot en les zones industrialitzades i amb més activitat econòmica del país, la primera es troba arreu de Catalunya, a vegades fins i tot en entorns rurals, ja que la proximitat amb la natura és un valor de gran importància per als budistes.[62] El juliol del 2014 es comptaven 66 centres de culte al país.[63]
↑Al budisme hinayana, l'arhat és l'home que assoleix el nirvana per a ell mateix, a diferència del bodhisattva del budisme mahayana, el qual endarrereix el pas al nirvana per a poder portar la salvació als altres.[11]
↑Chambers Dictionary, 2006;Merriam-Webster's Collegiate Dictionary, 2003;New Penguin Handbook of Living Religions, px998;Dewey Decimal System of Book Classification; Robinson & Johnson,The Buddhist Religion;«Enllaç». Arxivat de l'original el 2018-12-26. [Consulta: 31 maig 2009].
↑Barrington Moore: Moral purity and persecution in history. Editat per Princeton University Press, 2000.ISBN 0-691-04920-3. 158 pàgines. Pàg. 117.«Enllaç».
↑Tai th Nguyen, Tài Thư Nguyẽ̂n: History of Buddhism in Vietnam. Editat per CRVP, 1997.ISBN 1-56518-098-4. 250 pàgines. Pàg. 187.«Enllaç».
Dalai Lama XIV (Tenzin Gyatso).Introducción al budismo tibetano.Barcelona: Paidós Ibérica,2004.
Dargyay, Eva M.:The Rise of Esoteric Buddhism in Tibet.Delhi: Motilal Banarsidass,1977.
Davidson, Ronald M. (2003). Indian Esoteric Buddhism: A Social History of the Tantric Movement.Nova York: Columbia University Press.ISBN 0-231-12619-0.
Deshimaru, Taisen.La pràctica del Zen. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2003.ISBN 84-8415-456-4.
Deshimaru, Taisen.Preguntes a un mestre Zen. Pagès Editors, Lleida 2005.ISBN 84-9779-235-1.
Dragonetti, Carmen Leonor & Tola, Fernando (2006).Udāna: la palabra de Buda.Madrid: Editorial Trotta.ISBN 84-8164-850-7.
El Dhammapada. La Sendera de la Perfecció (trad. J.Torres, de la versió anglesa de Joan Mascaró), L'Abadia de Montserrat,Barcelona,1982.
Frauwallner, E.:The Earliest Vinaya and the Beginnings of Buddhist Literature.Roma: Istituto Italiano per il Medio ed Estremo Oriente,1956.
Gethin, Rupert (1998).The Foundations of Buddhism. Oxford University Press.ISBN 0-19-289223-1.
Goldstein, Melvyn C. i Matthew T. Kapstein:Buddhism in Contemporary Tibet: Religious Revival and Cultural Identity. Berkeley: University of California Press,1998.
Gray, Basil:Buddhist Cave Paintings at Tun-huang.Chicago: University of Chicago Press,1959.
Hisamatsu, Shin'ichi, Zen and the Fine Arts.Tòquio (Japó): Kodansha International,1971.
Horner, I. B.:Women Under Primitive Buddhism.Delhi: Motilal Banarsidass,1975.
Jayatilleke, K. N.:Early Buddhist Theory of Knowledge.Londres: George Allen & Unwin,1963.
Juergensmeyer, Mark (2006). The Oxford Handbook of Global Religions. Oxford Handbooks in Religion and Theology. Oxford University Press.ISBN 978-0-19-513798-9.
Keown, Damein et.al., eds.:Buddhism and Human Rights.Londres: Curzon,1998.
Keown, Damien i Charles S Prebish (eds.) (2004).Encyclopedia of Buddhism (Londres: Routledge).ISBN 978-0-415-31414-5.
Khyentse, Dzongsar.¿Com és que no et fas budista?. Pagès Editors, Lleida 2007.ISBN 978-84-9779-597-5.
Kohn, Michael H. (1991).The Shambhala Dictionary of Buddhism and Zen. Shambhala.ISBN 0-87773-520-4.
Lowenstein, Tom (1996).The Vision of the Buddha. Duncan Baird Publishers.ISBN 1-903296-91-9.
Malalasekera, G. P., ed.:Encyclopedia of Buddhism. Colombo: Government of Sri Lanka,1961.
Matsunaga, Daigan i Alicia Matsunaga:The Buddhist Concept of Hell.Nova York: Philosophical Library, 1972.
Miksic, John:Borobudur: Golden Tales of the Buddha.Boston: Shambala, 1990.
Mitchell, Donald (2002).Buddhism: Introducing the Buddhist Experience. Oxford University Press.ISBN 0-19-513952-6.
Molino, Anthony (2004).El árbol y el diván. Diálogo entre psicoanálisis y budismo. D. T. Suzuki, A. Watts, E. Fromm, D. Lama, C. G. Jung, M. Abe, J. Kornfield, K. Horney y otros.Barcelona: Editorial Kairós.ISBN 978-84-7245-565-8.
Mora, Fernando (1998).Las enseñanzas de Padmasambhava y el budismo tibetano.Barcelona: Editorial Kairós.
Nattier, Jan (2003).A Few Good Men: The Bodhisattva Path according to The Inquiry of Ugra (Ugrapariprccha). University of Hawai'i Press.ISBN 0-8248-2607-8.
Norbu, Namkhai (1996).El cristal y la vía de la luz. Sutra, tantra y dzogchén.Barcelona: Editorial Kairós.
Ñanananda, Bhikkhu:Concept and Reality in Early Buddhist Thought.Kandy,Sri Lanka: Buddhist Publication Society,1976.
Olivelle, Patrick.The Origin and Early Development of Buddhist Monachism. Colombo: Gunasena,1974.
Panikkar, Raimon (1996).El silencio del Buddha. Una introducción al ateísmo religioso. 6a edició,2005.Madrid: Ediciones Siruela.ISBN 84-7844-321-5.
Prebish, Char Griffith & Keown, Damien (2004).Buddhism, the e-Book. Journal of Buddhist Ethics Online Books Ltd.
Rhie, Marylin M. i Robert A. F. Thurman:Wisdom and Compassion: The Sacred Art of Tibet.Nova York: Harry H. Abrams,1991.
Robinson, Richard H. i Willard L. Johnson (1970; 3a. ed.,1982).The Buddhist Religion: A Historical Introduction (Belmont, CA: Wadsworth Publishing).ISBN 0-534-01027-X.
Ryokan, Daigu.Gota de rosada en una fulla de lotus. Pagès Editors, Lleida 2001.ISBN 84-7935-828-9.
Sarkisyanz, E.:Buddhist Backgrounds of the Burmese Revolution.La Haia: Martinus Nijhoff,1965.
Saunders, E. Dale:Mudra, a Study of Symbolic Gestures in Japanese Buddhist Sculpture.Nova York: Bollingen Foundation, 1960.
Seddhatissa, H. (1971).Introducción al budismo.Madrid: Alianza Editorial.
Smith, Huston; Phillip Novak (2003).Buddhism: A Concise Introduction. HarperSanFrancisco.ISBN 978-0-06-073067-3.
Snellgrove, David L.:The Image of the Buddha.Tòquio: Kodansha International,1978.
Solé-Leris, Amadeo, i Vélez de Cea, Abraham (1999).Majjhima Nikaya. Los sermones medios del Buddha. 2a edició, 2006.Barcelona: Editorial Kairós.ISBN 84-7245-378-2.
