Britànnia[1] oBritània[2] fou laprovíncia romana que abraçava els dos terços del sud de l'illa de laGran Bretanya.Procopi l'esmenta també comBrítiao Brètia. El nom derivaria del poble delsbritans. Ja abans les illes s'esmentaven com illes Brites formades per les principalsAlbió i Ierne (Irlanda). Britànnia seria un nom aplicat a la part romana en oposició aCaledònia (Escòcia), no dominada.
Els noms Ostrimnides i Casiterides, probablement d'origen fenici, no se sap ben bé on pertanyen. Casiterides sembla més aviatCornualla que lesIlles Scilly però altres diuen que foren lesAçores. Per Festus Avienus les Ostrimnides eren lesilles Britàniques mentre que per altres són lesilles Scilly.
Les primeres notícies històriques de Britànnia diuen que el reiDivitiacus delssuessions (una tribu belga) exercia la sobirania sobre part de l'illa de laGran Bretanya. Més tard foren elsvènets (de la regió deGwened) els que demanaren ajut aJuli Cèsar contra elsbritans.
Juli Cèsar va preparar la seva primera invasió el55 aC quan el seu lloctinentGai Volusè Quadrat fou enviat a les illes en missió de reconeixement.[3] Cèsar va enviar també ambaixadors i entre ells Commius l'Atrebat, la influència del qual a Britànnia fou utilitzada per Cèsar. L'ambaixada va sortir de Gressoriacum l'estiu i va tornar al setembre, anunciant el resultat per una carta aRoma; els ambaixadors foren honorats amb un festival de 20 dies.
La segona expedició de Cèsar va tenir lloc el maig del54 aC. Va trobar resistència dirigida perCassivellaunus encapçalant una aliança detrinovants,cenomagni,acalites ibibroci. La submissió de Casivelaunus no fou total, però Cèsar va reembarcar amb tot el seu exèrcit i va deixar Britànnia altre cop independent. Els romans, que la primera vegada s'havien limitat a la costa, arribaren aquest cop fins al comtat d'Oxford.
Les relacions es van mantenir en temps d'August i ambTiberi alguns auxiliars britans van anar a lluitar ambGermànic, segurament a canvi de diners.Cal·lígula va planejar un atac a Britànnia però es va retirar i segonsSuetoni va donar ordres de recollir petxines i altres elements de la mar per anunciar la "conquesta de la mar". TambéSuetoni explica que Adminius, fill d'un cap brità de nom Cynobelin, va sortir de Britànnia expulsat pel seu pare junt amb alguns fidels i es va col·locar sota protecció de Cal·lígula que va donar a l'esdeveniment el caràcter d'una submissió de tota l'illa. Aquest Cynobelin apareix a algunes monedes i se sospita que fou el successor de Tasciovanus.
FouClaudi qui realment va conquerir Britànnia. L'expedició la van dirigir el generalAule Plauci. Aule va desembarcar sense oposició (any43) i va construir un campament base i va avançar pelKent, on el rei del país es va sotmetre aRoma, i el va seguir el rei del país deSussex; elscatuvel·launs, dirigits pels reisCaratacus iTogodumnus, li van fer front en posicions fortificades junt amb els caps tributaris i un exèrcit de seixanta mil homes (els romans eren poc més de la meitat); els catuvel·launs foren derrotats i Togodemus va morir en la lluita pel creuament d'un riu; els romans va arribar alTàmesi on Caratacus va instal·lar la seva segona línia defensiva, i altra vegada els romans van vèncer; Aule va entrar aLondínium (Londres), fet només enfosquit perquè un milè de soldats romans van ser engolits a un pantà. Llavors Claudi va anar a l'illa; les forces britanes s'havien concentrat a l'actual Brentwood Hill a uns 30 km al nord de Londres en direcció a Colchester, i Claudi i un dels seus ministres van idear una estratègia amb la que els britans foren derrotats. Caratacus va fugir i tres dies després els romans entraren a Camulodonum (Colchester) amb ajut del rei delsicens que també es va declarar client romà. Monedes de Claudi es van emetre a l'illa. En els següents anys els pobles de l'illa es van sotmetre o foren sotmesos.
En temps deNeró el poder romà ja havia arribat a l'oest deGal·les i al nord delYorkshire on vivien elssilurs (silures), elsordòvics i els brigantes obrigants. Una reina dels brigants,Cartimandua, fou col·locada al tron pels romans, i els va ser lleial; el seu espòs, es va revoltar però no va tenir l'ajut de la reina.Neró va enviar a l'illa a Suetonius Paulinus que va consolidar les conquestes deClaudi o va recobrar els territoris que s'havien perdut; el príncep rebel fou sotmès, essent perdonat per Cartismandua.
El costum romà permetia als reis aliats mantenir la seva independència només mentre visquessin però a la seva mort, havien de deixar el seu regne en herència aRoma. En el seu testament,Prasútag havia deixat part de les seves terres i riqueses a l'emperadorNeró però també en va deixar una part a les seves filles. Segons la legislació romana era il·legal deixar part de les riqueses a tercers en un testament que pertanyia a l'emperador i no es permetia heretar a les dones, encara que elsceltes creien que la dona podia governar en iguals condicions que un home. Quan Prasútag va morir la seva voluntat va ser ignorada i el seu regne annexat com si hagués estat conquerit. Terres i propietats van ser confiscades, els nobles tractats com esclaus iBoudica va ser assotada i les seves filles violades.
Boudica, va incitar alsicens, alstrinovants i altres tribus de la regió a llançar-se en una ferotge rebel·lió contra els romans. Aquell mateix any, el governador romà de lesIlles Britàniques,Gai Suetoni Paulí, i gran part del seu exèrcit es trobaven lluny, enmig de la conquesta de l'illa de Mona (Anglesey), alPaís de Gal·les. Llavors, elsbritans rebels van cremarCamulodunum, van derrotar a laLegió IX Hispana, i van destruirVerulàmium iLondínium, matant a tot romà que van trobar i també als britans pro-romans. Els informes romans, exagerats segurament, van elevar el nombre de morts a 70.000. Però finalment, Boudica va ser derrotada en labatalla de Watling Street per l'exèrcit romà, i va decidir suïcidar-se. Va ser l'ocasió que els britans van tenir més pròxima la possibilitat de llançar als romans de l'illa. Amb la derrota de la rebel·lió i la submissió de la meitat sud de l'illa de Britànnia (la major part de l'actualAnglaterra), s'obria pas a un nou avanç cap al nord i l'oest (bàsicament els actualsPaís de Gal·les iEscòcia).
En temps deVespasià es van fer dirigir algunes expedicions. La primera va dirigir-se versGal·les el74; la segona el77 la va encapçalar Juli Frontí i la va seguir el governadorAgrícola cap aGal·les el78 establint una guarnició a Carleon i una aChester; aquesta campanya va durar un parell d'anys sota direcció d'Agrícola que va poder establir sòlidament el poder romà; el79 va ocupar l'illa d'Anglesey; l'any 80 Agrícola va avançar cap al nord del país dels Brigants, cap al Firth de Tay i els cinc anys següents es va dedicar a explorar les regions desconegudes i a fer noves conquestes; va construir una línia de fortins entre els Firths de Forth i el Clyde que van marcar la frontera del territori romà. La victòria delsmonts Grampians contra els caledons de Galgacus es va acabar amb triomf (elsromans van perdre 360 homes mentre els caledons en van perdre deu mil); Galgacus fou derrotat altra vegada l'any84 i va deixar d'oferir resistència;Tàcit esmenta la submissió de les illesOrkney però això degué ser força efímer si és que mai va passar d'una visita (84). El85 viatgers romans van arribar a l'illa deTule, probablement la més gran de lesShetland. En temps deDomicià cal esmentar la revolta d'Arviragus, un cap brità en època indeterminada entre el86 i el96. Després es va fer una altra expedició en temps deNerva (96-98). Durant el regnat deTrajà es conserven inscripcions del domini roma i durant el d'Hadrià es conserven també monedes, així com dels següents emperadors.Deli Espartià diu que fouHadrià qui va construiruna muralla d'uns 150 km de llarg per separar el territori romà dels bàrbarscaledons.[4]
Antoní Pius va confiscar als brigants un part del seu país per haver atacat el territori dels seus veïns genuinis, aliats deRoma que no s'esmenten mai més. El mur d'Antoní Pius es va construir al seu regnat, i una inscripció esmenta a un oficial anomenat Lol·li Urbic (Lollius Urbicus). El4 de febrer del211 Septimi Sever va morir aYork i durant la dinastia dels Severs es van emetre monedes. Després les notícies de Britànnia gairebé desapareixen. Al287, sotaDomicià, es va aixecar l'usurpadorCarausius, cap de la flota, que es va proclamar emperador a Britànnia; el290 Carausius va derrotar aDomicià en una batalla naval iDioclecià el va haver de reconèixer "august" amb autoritat sobre Britànnia i laGàl·lia Bonònia. Carausius fou assassinat el293 pel seu prefecteAllectus, que es va proclamar emperador; el nou aspirant va perdre laGàl·lia Bonònia que es va decantar perConstanci Clor que finalment el296 va derrotar a Allectus i va ocupar Britànnia. En aquests anys la província va patir les primeres incursions depobles germànics: elfrancs isaxons, i apareixen també elspictes. Després s'esmenten elsescots i els atacots a partir del regnant deJulià l'Apòstata el361. No es pot establir el moment en què elsgermànics van assolir el poder i elsromans el van perdre. Se sap de la retirada romana ambEstilicó però no de la substitució interna de les autoritats romanitzades per germànics saxons iangles.
Britànnia fou constituïda en província durant el regnat de Claudi, segurament vers el44. La província es va anar engrandint per les successives conquestes. Fou una província proconsular governada per un llegat i un procurador.
El197 la província fou dividida en dos: Britànnia Superior i Britànnia Inferior, cada una sota un praeses. El293 fou dividida en quatre províncies:Britànnia Prima,Britànnia Secunda,Màxima Cesariensis iFlàvia Cesariensis. El369 es va afegir una cinquena província, de nomValentia (Valèntia). D'aquestes cinc províncies dos eren consulars (Màxima i Valèntia) i tres governades perpraeses (Prima, Secunda i Flàvia). Els quatre (i després cinc) governadors foren subjectes del vicari de la Diòcesi de Britànnia (Vicarius Britanniae) que fou una mena de governador general de l'illa. El vicari residia a Eboràcum (York) que fou la residència principal dels governadors romans al llarg del període en què l'imperi va governar allí.
L'any115, les tribusceltes dels territoris de l'actual comtat deYorkshire es van revoltar contra elsromans i van vèncer les guarnicions militars que havien quedat protegint el territori i que estaven ubicades aEboràcum, actualYork. Set anys més tard, el 122, l'emperador romàHadrià va viatjar a Britànnia i va manar construir una muralla que va arribar a tenir 117 km de longitud, travessant l'illa d'oest a est des de l'estuari de Salway, en elmar d'Irlanda, fins a la desembocadura del riu Tyne. Va servir com a límit físic de les terres romanitzades i com a defensa de possibles atacs que vinguessin des del nord. En el 142Antoní Pius va manar construir una altra muralla una mica més al nord de l'anterior des de l'estuari de Forth a l'estuari del riu Clyde. Encara es conserva part de la muralla d'Hadrià.
Septimi Sever, en el declivi de la seva vida va haver d'organitzar una nova incursió militar per aturar les revoltes delsbritans. Va morir en una d'aquestes campanyes.
En el 410,Roma va cedir davant l'empenta delssaxons que van ocupar gairebé tota l'illa després d'haver fet nombroses incursions al llarg del segle iv.
Els habitants de Britànnia mai es van sentir ciutadans romans i amb prou feines van participar en la vida política deRoma. D'altra banda ni el blat que produïen, ni els minerals que oferien les seves mines cobrien els enormes costos deguts a l'ocupació. Hi va haver a Britànnia una notableromanització a tenir en compte encara que no va arribar a ser mai com la d'Hispània o laGàl·lia.
Es calcula en 1 milió els habitants de la província al segle i, amb la pau interna sota el domini romà va arribar als 4 milions, en el segle v, quan va ser abandonada en arribar lesinvasions bàrbares, la població cau a menys d'un milió.
Elsromans van fundar moltes i bones ciutats a semblança de les seves i van ampliar petits emplaçaments habitats des de l'antiguitat. La tradició de la gent de l'illa assegurava que aquestes ciutats havien estat construïdes per gegants o per diables, tal era l'admiració que aixecaven el seu traçat de carrers, termes, teatres i temples. Algunes d'aquestes ciutats conserven ruïnes de l'època romana i altres han estat detectades gràcies a les noves tècniques (com fotografia aèria) i a les excavacions seguint el fil històric.
Hi ha restes romanes a mes de quinze ciutats angleses (Fishbourne, Castle Rising, Sth. Creake, Cromer, Burgh, Oxnead, Castle Acre, Narborough, Osburg, Ixburg, Colney, Whetacre, Burgh St. Peter, Caistor, Holme i North Elmham) però de cap d'elles se'n coneix el seu nom romà.
La ciutat de Calleva (actual Silchester, a l'oest deLondres, al sud de l'illa) va ser la capital d'un estat nadiu, governada pel rei brità Cogidubnus que rendia vassallatge aRoma en els anys de la conquesta deClaudi. Era una ciutat rural bastant extensa, amb traçat de carrers en retícula, emmurallada i amb grans edificacions pròpies de qualsevol ciutat romana:fòrums,temples,termes,basílica i un granamfiteatre situat a fora de les muralles, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. Les excavacions de l'actual Silchester han tret a la llum nombroses peces de gran valor. Gràcies a les fotografies aèries realitzades s'ha pogut reconstruir el plànol d'aquesta ciutat.
L'antiga Aquae Sulis dels romans (l'actualBath) es troba a l'oest de Silchester, molt a prop del mar. Va ser fundada en temps delsFlavis com a assentament d'aigües termals, el que li va donar fama i prosperitat al llarg delsegle i fins a l'època actual en què recentment ha calgut tancar les instal·lacions a causa d'una certa contaminació de les aigües. El complex termal es conserva gairebé intacte. Al segle xviii es va descobrir el temple de la deessa celta Sulis que va ser romanitzada com aMinerva. En el frontó d'aquest temple es trobava esculpida el cap d'una medusa masculina i amb barba.
Fishbourne es troba aWest Sussex (Sussex Occidental), al sud de Silchester, a la costa delCanal de la Mànega. El1960 es va descobrir un jaciment de restes romanes que va donar lloc a l'estudi de l'ocupació romana en aquest comtat i la seva relació amb la resta de l'illa. En aquest assentament romà s'alçava l'espectacular palau del rei Cogidubnus, les ruïnes van ser tretes a la llum en els treballs d'excavació. El palau va ser edificat a la punta d'una ancorada en temps de la conquesta de l'emperadorClaudi, segons el testimoni de les troballes arqueològiques recents. Més tard es va ampliar sota el mandat dels Flavis.
La primitiva residència està relacionada amb el rei Cogidubnus, vassall i ciutadà romà i amic personal deClaudi. El palau va arribar a ser un dels més sumptuosos de l'Imperi Romà.
L'actual ciutat deLondres va ser fundada pels romans en una comarca habitada des de temps remots, aprofitant la proximitat del riuTàmesi, just on no arribaven les marees. Elsromans van edificar la ciutat a prop d'un petit emplaçamentcelta anomenat Llyn Din (fortí del llac) i la van anomenarLondínium.
Com va passar amb la resta d'Europa, lesinvasions bàrbares van afectar també a Britànnia. Des de les costes de la península deJutlàndia van arribar elspobles germànics delsjuts (que es van establir aKent i a l'illa de Wight, l'anomenatregne de Kent), juntament amb elsangles que van colonitzarNorthumbria (situat a l'actual comtat deNorthumberland),Ànglia Oriental iMercia (a la regió central) i elssaxons que es van apoderar deLondínium i van anar establint-se en petits regnes que anaven formant. Al principi aquests pobles es van limitar al saqueig però passat el temps hi va haver una invasió en tota regla. L'any 418 van acudir soldats mercenaris romans per a la defensa de punts importants comLondínium. No obstant això, les legions romanes estaven molt ocupades a resistir les invasions delsbàrbars aRoma.
A partir d'aquests esdeveniments Britànnia no es va recuperar mai com a província romana, sent governada per petits reietons locals que van pretendre seguir els costums romans, alguns van ser capaços de resistir l'escomesa saxona en el sud-est de l'illa.
↑Diccionari llatí-català de noms propis. Columna, p. 39, 98. «Brĭtanni, ōrum, m, pl: britans, britannis, habitants de Britànnia.Brĭtannĭa, æ f: Britànnia.»
.svg%26amp%3blang%3dca)
