A causa d'aquestaemigració elbretó (Brezhoneg) és parlat a laBaixa Bretanya (l'oest de la península). En l'actualitat, el bretó és parlat per aproximadament 365.000 persones, dels quals 240.000 el parlen quotidianament.[9] Un altre idioma minoritari a la zona és elgal·ló, parlat exclusivament a l'Alta Bretanya, on el bretó mai va arribar a consolidar-se plenament. Com allengua cèltica el bretó està fortament emparentat amb elcòrnic, i de manera més llunyana, amb elgal·lès. D'altra banda, el gal·ló és unallengua romànica pertanyent al grup de lesllengües d'oïl. El llenguatge natiu de la major part de bretons en l'actualitat és elfrancès.
Bretanya i els bretons són considerats com una de les sisnacions celtes.[10] Ètnicament, juntament amb còrnics i gal·lesos, els bretons són els últims vestigis dels anticsbritans. La xifra actual de bretons a Bretanya i França és difícil d'estimar, mentre el govern francès no fa estadístiques sobre identitat ètnica. La població de la Bretanya (regions deBretanya iLoira Atlàntic) és de 4.365.500 segons el cens de 2007.[11]
Es diu que entorn de1914 un milió de persones parlava bretó a l'est de la frontera entre les zones de parla bretó i gal·ló - entorn del 90% de la població de la Baixa Bretanya. En 1945 aquest percentatge hi havia caigut fins al 75%, i avui dia, les estadístiques més optimistes apunten al fet que només un 20% dels bretons pot parlar bretó. La població de Bretanya s'estima entorn dels 4 milions, incloent el departament deLoira Atlàntic, que va ser separat de Bretanya pelGovern de Vichy en 1941. Tres quartes parts de les 200.000-250.000 que utilitzen el bretó com a llengua quotidiana tenen més de 65 anys.
En el segle v elsangles, elsjuts i elssaxons,pobles germànics vinguts del continent, empentant alsbritans, poblecelta de la famíliabritònica, a instal·lar-se a l'oest (País de Gal·les) i al sud (Cornualla) de l'illa. Però els bretons emigraren sobretot per tal de fugir de les incursions delsgaels, poble celta vingut d'Irlanda. Milers de bretons s'instal·laren aArmòrica. Aquest èxode no fou pas massiu sinó que consistí sobretot en una llarga sèrie d'infiltracions. L'oest de l'Armòrica a prendre el nom deBretanya a causa d'aquest immigració contínua.
TantNennius comGildas esmenten una segona onada de britans assentant-se a Armòrica al segle següent, escapant de lainvasió anglosaxona i de l'assetjament delsescots. L'arqueologia moderna també recolza l'existència d'una migració en dues onades.[12] Està acceptat generalment que els britans que van arribar a Bretanya van donar a la zona el seu nom i hi van portar elbretó,Brezhoneg, idioma emparentat amb elgal·lès i elcòrnic.
Aquesta immigració britànica provocà una receltització de l'Armòrica que havia estat poc romanitzada a la caiguda de l'imperi romà. La població autòctona armoricana era cosina dels nouvinguts, ja que bretons gàl·lics i britans estan emparentats.[13] Les dues poblacions es coneixien prou bé a causa dels intercanvis que havien mantingut al llarg dels segles.[13]
Hi ha nombrosos registres demissioners cristians arribats des de Gran Bretanya durant la segona onada de colonització, especialment el llegendariGildas. Igual que enCornualla, moltes poblacions bretones porten el nom dels set sants fundadors de l'església britànica. L'irlandès SantColumbà també va desenvolupar activitats a Bretanya i és recordat aSaint-Colomban aCarnac.
La instal·lació aArmòrica comportà la creació de nous reialmes :Bro Waroch,Cornualla,Dumnònia (que s'estenia als dos costats delCanal de la Mànega en un moment de la seva història); endemés de nombrosos països tradicionals i culturals:Bro Leon,Poher,comtat de Porhoët,Bro Gwened, etc. Les relacions entre bretons i llurs veïnsfrancs, els nous amos de laGàl·lia, foren conflictives durant l'alta edat mitjana, entre rebel·lió i relativa submissió temporal.Carlemany no arribarà pas a sotmetre l'oest bretó.
L'existència de dues Bretanyes lingüísticament diferenciades és testimoniat de ben antic. En el segle xv la cancelleria pontifical, qui demanà al clergat de parlar la llengua dels seus feligresos, distingeix laBrittania gallicana i laBrittannia britonizans,[14] és a dir, la Bretanyagallésante i la Bretanyabretonnante. El límit està regulat i colpa als observadors per la netedat del traçat: perGilbert Villeneuve qui parla de laBaixa Bretanya, « no hi ha absolutament cap diferència: es parla baix-bretó o no se'n parla, no hi ha punt intermedi ».[15] Quan a l'historiadorPitre-Chevalier, en 1845 no va dubtar pas en qualificar aquesta frontera de « Gran Muralla Xinesa » de l'idioma bretó.[15] Aquest límit lingüístic ha fluctuat des de l'emigració bretona a l'Armòrica en profit del gal·ló, i després del francès[16] i avui es dibuixa com a tal : va de l'oest dePlouha i el sud dePaimpol, a lesCostes d'Armor, passa perChâtelaudren,Corlay,Locminé i acaba a la península deRhuys, aAr Mor-Bihan»[17]
Avui dia la llengua materna de la majoria dels bretons és el francès. D'altra part, cap dels dos parlars tradicionals de Bretanya,bretó igal·ló, té cap mena de reconeixement oficial, però encara avui és utilitzada com a llengua quotidiana d'una petita part de bretons, principalment els de més edats. Algunes accions per tal de salvaguardar el bretó s'han dut a terme per part dels poders públics, com lasenyalització bilingüe, sobretot a l'oest de la península, gràcies a l'impuls d'organismes com l'Ofis Publik ar Brezhoneg (abansOfis ar Brezhoneg) iStourm ar Brezhoneg. Aquesta senyalitzaciño francès/bretó no es va fer sense controvèrsia perquè també es va fer a l'Alta Bretanya,.[18][19] Després del 1880 fins a mitjans del segle XX la política escolar dels diversos governs francesos és considerada pels milers de militants com a provocadora d'un veritablelingüicidi de la llengua bretona,[20] en la interdicció particularment a les escoles, en una òptica propera a la delWelsh Not alPaís de Gal·les.[21] En la filiació d'un decret de laFrança de Vichy del 12 de desembre de 1941 autoritzant l'ensenyament facultatiu dels "parlars locals" a les escoles primàries, lallei Deixonne d'11 de gener de 1951, presentada pel diputat socialista delTarnMaurice Deixonne, però preparada pels diputats comunistes bretons,[22] autoritza l'ensenyament del bretó i de 3 altres llengües (occità, català, basc).
Una circular delministre de l'Educació nacional,François Bayrou, del 7 d'abril de 1995, va incloure l'aprenentatge de la llengua i de la cultura regional al programa escolar.[23] Avui el bretó i el gal·ló són ensenyats en algunes escoles primàries i secundàries i es poden fer algunes proves facultatives al batxillerat.[24] En 1966 fou autoritzat el posar noms bretons als nens.[25]
Els diferents tons de gris tracen la disminució de bretó en benefici degal·ló i delfrancès, la part blanca mai ha estat de majoria bretonòfona. El límit entre l'Alta i laBaixa Bretanya s'ha desplaçat gradualment cap a l'oest al llarg dels segles.
D'origencelta britànic, el bretó és proper alcòrnic, i en menor mesura delgal, i es classifica dins lesllengües cèltiques insulars. Al segle ix la major part de laBretanya era bretonòfona llevat de les zones al voltant deNantes iRennes, que han estat sempre de llengua romanç. A través dels segles i en l'Edat Mitjana, el bretó va decaure a l'oest de la península davant la pressió delfrancès i delgal·ló (vegeu el mapa). Al segle xix, a la Baixa Bretanya,Brest era gairebé completament aliena al bretó, la resta de les viles de Bretanya occidental eren parcialment francesitzades.[26] Fins a mitjans del segle XX el bretó era la llengua materna de la majoria dels habitants de la Baixa Bretanya. LaUNESCO ha classificat el bretó, de la mateixa manera que el gal·ló, com a «llengua seriosament en perill[27]».
Els habitants de l'Alta Bretanya parlen tradicionalment elgal·ló, unallengua d'oïl, que presenta alguns elements d'intercanvi amb el bretó, principalment en el vocabulari i en la pronunciació. No hi ha acord en el nombre exacte de parlants. que poden variar de 28.300 parlants[28] a 200.000.[29]
Elfrancès s'ha anat imposant progressivament com a llengua dels bretons per nombroses raons. Després de labatalla de Jengland-Beslé,Nominoe, afegí als seus dominis laMarca de Bretanya, zona dellengua romànica, que compreniaRennes iNantes, on mai s'hi va parlar bretó.[30] L'extensió màxima de la Breton s'estén a l'oest d'aquestes dues ciutats. És a partir d'aquesta àrea s'iniciarà el procés de francesització romànica de Bretanya. Rennes influirà en les viles bretonòfones del nord-oest i al seu torn francesitzaren el camp dels voltants, mentre que Nantes francesitzà les viles bretonòfones del sud-oest.[16] El descens també va ser més ràpid al nord de Bretanya, de Rennes aSaint-Brieuc, que al sud, de Nantes cap aVannes, perquè Rennes va ser una important cruïllavies romanes.[31] La instal·lació de la cort delducat de Bretanya a la zona romànica (Nantes) facilità la francesització de les elits.
Des de la fi del segle xiii i abans de launió del Ducat de Bretanya al Regne de França, l'administració ducal abandonà el llatí en profit del francès, sense passar pel bretó. Fins al segle xiii els actes administratius i jurídics són redactats en llatí, després el francès va concórrer amb el llatí als actes de la cancelleria abans de substituir-lo definitivament.[32] L'historiadorJean Kerhervé afirmà que durant la recerca en els arxius no va trobar mai cap document financer ni administratiu en bretó.,[33] contràriament al que afirmen altres.[34]
D'altra banda, cap dels últims ducs de Bretanya s'expressava en bretó i llurs esforços de centralització van recolzar exclusivament l'ús del francès.[33] Per tant,Charles de Blois (1341-1364) va haver de recórrer als serveis d'un intèrpret quan va haver d'adreçar-se als seus súbdits de laBaixa Bretanya.[33] Tota l'atenció dels ducs de Bretanya es va tornar cap a l'Anjou i elcomtat de Maine quan intentaren estendre el seu domini, sobretot cap a l'Oest. De tal manera que en el segle xvi la reculada del bretó a favor del gal·ló i del francès ja estava ben establert al llarg de la línia deBinic aGuérande.[16]
Després de launió del ducat a França, l'Antic Règim, amb poc respecte per les llengües locals, acceptà el bretó com estava : essencialment una llengua vernacla i utilitzada pel culte. L'ús del francès, imposat als tribunals i als actes oficials per l'edicte de Villers-Cotterêts, va ser de caràcter simbòlic, ja que elDucat de Bretanya havia abandonat elllatí pelfrancès com a llengua administrativa més d'un segle abans delRegne de França.[35] Aquesta reculada multisecular del bretó continuarà progresdsivament fins al pas de laBaixa Bretanya vers el francès en els anys 1950-1960.
Durant el segle xix elreclutament militar i l'educació obligatòria jugaren un paper important en la promoció del francès. Durant aquest període, el "patois" estava desacreditat per a laclasse mitjana, vist com un signe deruralitat ianalfabetisme i com un factor d'endarreriment econòmic i cultural. Alguns individus es mostraren intransigents amb les llengües regionals, com el sotsprefecte delFinisterre qui, en 1845, donà aquesta consigna als mestres : «Sobretot us recordo, senyors, que sou aquí per a matar la llengua bretona.» O en 1897, un inspector d'acadèmia del Finisterre que va escriure per als professors de l'escola primària : «Un principi que no es pot doblegar jamai : ni un sol mot de bretó a classe ni al pati d'esbarjo. Hem de fer la guerra a aquesta «charabia.»[36] Però el servei militar i la política escolar no ho expliquen tot; els bretonòfons van passar lentament al francès, principalment per les següents raons:
el descrèdit del moviment bretó entre els bretons arran de la col·laboració d'alguns dels seus membres amb els ocupants alemanys durant la Segona Guerra mundial[38]
La idea que les oportunitats de treball i lapromoció social (per exemple, per als càrrecs administratius i militars) passaven a través del coneixement del francès;
El ferrocarril facilità considerablement la barreja de poblacions (turistes, la migració rural a la ciutat), amb la generalització de les vacances pagades, a l'estiu, els immigrants de segona generació (nascuts fora de Bretanya), que ja no parlen bretó o parlen malament, retornen al país;
En el context de la globalització quan a barreja dels pobles, el desenvolupament d'un llenguatge dedicada a l'intercanvi comercial tendeix a fer desaparèixer les llengües més petites. Això és molt més recent que les raons anteriors (que s'inicia després de la Segona Guerra Mundial), però subratlla la disminució del bretó a favor del francès, la llengua de la comunicació de la República Francesa abans de ser llengua constitucional (1992).
Com assenyala Catherine Bertho al seu article « L'invention de la Bretagne : Genèse sociale d'un stéréotype » publicat en 1980, durant laRevolució francesa
«
No hi va haver discurs coherent i organitzar la província i menys encara sobre la regió
»
. Al seu estudi, dedicat a les representacions erudites de la Bretanya, constata l'absència total al corpus literari d'obres on la Bretanya és el tema específic, ni cap estudi econòmic que tria la província objecte d'estudi; les observacions de caràcteretnogràfic només apareixen « cas per cas » i mai per identificar una especificitat bretona. Com a molt podem notar un interès específic dels historiadors pels temes relacionats amb les relacions feudals, i "les antigues llibertats de la província." Abans de 1800, cap delsestereotips en què es fundarà la identitat regional,celtisme en el clima plujós encara no està al seu lloc.[39]
A la primera meitat del segle xix en el corrent delnacionalisme romàntic que afecta Europa, va néixer una historiografia regionalista que va expressar el seu interès en les tradicions, cançons, llegendes i creences populars bretones. Alguns estudiosos que perceben la importància etnològica del món rural en procés de canvi profund, recopilenles tradicions orals locals. Com a exemple, elBarzaz Breiz deLa Villemarqué. El "renaixement romàntic" s'expressa a Bretanya, essencialment al si d'una noblesalegitimista, marginada després de 1830 per laMonarquia de Juliol i que es replega a llurs terres. A la nostàlgia de l'Antic Règim s'ajunta un esperit conservador pel que fa a la religió, les tradicions i elsprivilegis feudals, sense creure però en un retorn efectiu a l'Antic Règim. Les tradicions es presenten com la preservació del poble bretó de la irreligió i les noves idees de laIl·lustració.[40]
El primer Emsav veu l'aparició d'un autonomisme bretó que resta confidencial. Va tenir lloc en aquest període una primera unificació delsdialectes del bretó per la instigació d'universitaris bretons (Vallée,Perrot,Jaffrenou…). Aquest bretó "KLT", unificació dels dialectescornuallès,leonès i deltregorès, exclou el dialectevannetès jutjat força diferent.
Durant el període d'entreguerres la producció artística es va desenvolupar al voltant delsSeiz Breur i veu aparèixer laGwenn ha Du (1923) i els primersbagadoù (1932), però cercles nacionalistes pateixen per aconseguir militants (el primer congrés delPartit Nacionalista Bretó que va tenir lloc aLanderneau el 27 de desembre de 1931 aplegà 25 militants),[41] i llavor el regionalisme bretó es radicalitzà. En 1932, un grupuscule nationalista va fer exploar el monument que commemorava launió de Bretanya a France aRennes. Al voltant deFrançois Debauvais iOlier Mordrel, el moviment bretó es va aproximar a la ideologianazi i al nacionalisme ètnic. Durant laSegona Guerra Mundial part del moviment autonomista vacol·laboració amb els ocupants nazis i amb laFrança de Vichy.[42] Un cert nombre de militants bretons s'allistaren a les milícies de laBezen Perrot o a lesBagadoù Stourm, guanyant-se l'hostilitat de la població local.[43] Més enllà d'aquests petits grups, els bretons es dividiren, com la resta dels francesos, entre la col·laboració i la resistència. Cal assenyalar que la població bretona es distingí per la important contribució que proporcionà a la resistència francesa interior i exterior.[44]
En 1941 es va crear una novaortografia bretona (KLTG) que aplegava alguns trets del dialecte vannetès. El govern de Vichy es mostrà conciliador amb les llengües regionals : les primeres lleis a favor de l'ensenyament de llengües regionals fou aprovada pel ministre de VichyJérôme Carcopino. Aquestes lleis, com la resta de les mesures preses pel govern de Vichy, foren derogades després de l'Alliberament.
Després de l'Alliberament, només entre el 15 i el 16% dels membres del PNB foren duts als tribunals per col·laboracionisme. No obstant això, en elnacionalisme bretó es minimitzà la col·laboració i creà el mite de ladepuració salvatge.[45]
Després de lacol·laboració de la quasi-totalitat dels moviments politics de l'emsav,[46] el militantisme polític era condemnat per l'opinió bretona. L'acció militant es va concentrar en l'àmbit cultural, principalment a través de lamúsica bretona per l'actualització de temes musicals tradicionals i per la creació delsfestoù-noz, durant els anys 1950.[47]
Des de desembre de 1946, a iniciativa dels poders públics,Pierre-Jakez Hélias llançà un nou programa d'emissions radiofòniques en bretó a Radio Quimerc'h.[48] Paral·lelament, lallei Deixonne de1951, va permetre l'ensenyament de quatre llengües regionals, entre elles elbretó (però no pas el gal·ló), a les escoles secundàries. Tot i que les mesures afavoraien l'ensenyament de les llengües regionals, l'abandó del bretó i del gal·ló (igual que altres llengües regionals franceses) per les classes populars s'intensificà des de la postguerra. Impulsats pel desig d'integrar-se en la societat francesa i pels canvis econòmics significatius vinculats, els bretonòfons adoptaren voluntàriament el francès.[49][50] Actualment el bretó i el gal·ló es troben més amenaçats que mai, experimentant una disminució constant (aquestes llengües són parlades principalment per persones majors), tot i l'increment de l'aprenentatge dels idiomes a l'escola. El 2009, laUNESCO va classificar el bretó i el gal·ló com « llengües seriosament en perill[27] ». Negativa fa 40 anys, la imatge del bretó avui és positiva. Un sondeig de finals dels anys 1990 revelà que el 88% dels baix-bretons eren partidaris de salvaguardar el bretó i el 80% era favorable al seu ensenyament.[51]
En 1966 va néixer elFront d'Alliberament de Bretanya, que va cometre més d'un centenar d'atacs fins a abril de 2000 a Bretanya i a la resta de França per exigir l'autonomia, o bé la independència de Bretanya, i el reconeixement de la cultura bretona a l'Estat francès. Desmantellat a 1978-1979, reaparegué poc després al nom d'Exèrcit Revolucionari Bretó. Els seus atacs no eren dirigits cap a la població bretona i només provocaren danys materials. Una excepció fou l'atemptat de Quévert, que va causar la mort d'una noia jove.
Només uns pocs estudis poden donar una idea del sentiment dels bretons. Segons una enquesta duta a terme en 2008,[52] detallava el sentiment de pertinença dels bretons :
L'ermini heràldic és un símbol molt popular del que és bretó, especialment utilitzat a Bretanya i diverses institucions i empreses bretones. L'ermini com a animal representa en menor mesura la Bretanya.
La bandera bretona porta el nom deGwenn ha Du (blanc i negre). Històricament, la combinació de colors negre i blanc evoca sempre Bretanya. Cada banda de color representa els bisbats tradicionals de Bretanya. El color blanc (gwenn) representa els bisbats de parla bretona (Kemper/Quimper pelBro Kernev/Cornouaille,St Pol de Leon/Kastell Paol pelBro Leon/Leon, Treguier/Lan Dreger pelBro Dreger/Tregor,Gwened/Vannes pour leBro Gwened/pays vannetais) i el negre representa els bisbats de parla gal·ló (Nantes pelpaís nantès, Rennes pelpaís rennès,Saint-Malo pelpaís Malouin, Dol pelpaís Dolois iLamballe pelPenthièvre). LaGwenn ha Du es troba a totes les plaques mineralògiques de la regió administrativa "Bretanya".
Acceptat a poc a poc com a emblema pancèltic i després com a bretó, eltriskel (otriskell) ha esdevingut força popular des dels anys 1970 a Bretanya. De la moda de portar el triskel al voltant del coll, imitantAlan Stivell, o brodat a la màniga, s'ha estès a les marques i al turisme bretons.
↑Rachel, Gilon; Peter, Demant.The Encyclopedia of the Peoples of the World (en anglès). Nova York: Amiram Gonen, 1993, p. 703.ISBN 978-0-8050-2256-8. ««Bretons (s.d. Breiz) Of the 3 million Bretons who form a distinct component of the French, c.600,000 continue to speak this old Gaelic language (...) The survival of many traditions and customs (bards remembering old songs, musical instruments, costumes, celtic mythology, and pre-Christian element in veneration of saints) may be related to Brittany's economic backwardness.»»
↑Léon Fleuriot,Les origines de la Bretagne: l'émigration, Paris, Payot, 1980.
↑13,013,113,2Louis Élégoët,Bretagne, une histoire, CRDP de Bretagne, septembre 1998,ISBN 2-86634-313-1, page 42, L'installation des Bretons en Armorique - Leur arrivée en Armorique.Extret :(...) llurs costums i llur cultura són similars; parlen llengües que, en aquesta època, eren properes: el gal a l'Armòrica i el bretó a Cornualla i a Gal·les."
↑Comunicat de premsa del GRIB (Françoise Morvan), 4 de desembre de 2005«L'affaire des panneaux». Arxivat de l'original el 2012-02-20. [Consulta: 16 agost 2013].
↑Instruction ministérielle du 12 avril 1966 (JO 3 mai 1966) relative aux principes généraux sur le choix des prénoms
↑Fañch BROUDIC, À la recherche de la frontière : la limite linguistique entre Haute et Basse-Bretagne aux XIXe et XX siècle Brest, Ar Skol vrezoneg – Emgleo Breiz, 1995, p. 85
↑27,027,1UNESCOAtlas des langues en danger du monde, 2009.
↑Louis Élégoët, "Bretagne, une histoire", CRDP de Bretagne, septembre 1998,ISBN 2-86634-313-1 page 185. Extrait : En 1845, un sous-préfet du Finistère donne cette consigne aux instituteurs : «Surtout rappelez-vous, messieurs, que vous n'êtes établis que pour tuer la langue bretonne.» En 1897, l'inspecteur d'académie du Finistère écrit à l'intention des enseignants de l'école primaire : «Un principe qui ne saurait jamais fléchir : pas un mot de breton en classe ni dans la cour de récréation. Il faut faire la guerre à ce «charabia.»
↑Louis Élégoët, "Bretagne, une histoire", CRDP de Bretagne, septembre 1998,ISBN 2-86634-313-1, page 204, L'attrait de la culture française dans le pays bigouden à la veille de la seconde guerre mondiale.
↑Louis Élégoët, "Bretagne, une histoire", CRDP de Bretagne, septembre 1998,ISBN 2-86634-313-1 page 215, Le mouvement breton
↑Michel Nicolas,Histoire du Mouvement Breton, Syros, 1982, Paris,p. 80.
↑Michel Nicolas,Histoire du mouvement breton, Syros, 1982, p. 102; Alain Déniel, p. 318; voir aussi dans la bibliographie Bertrand Frélaut, Georges Cadiou, Françoise Morvan, Kristian Hamon.
↑Francis Favereau, Dictionnaire du breton contemporain, p. 874, Skol Vreizh, 1992.
↑Ronan Calvez,La Radio en langue bretonne: Roparz Hemon et Pierre-Jakez Hélias : deux rêves de la Bretagne, Presses universitaires de Rennes, 2000, 330 pages, p. 91ISBN 2868475345
↑Segons Michel Nicolas« On doit à la vérité de dire que la quasi-totalité du Mouvement breton organisé politiquement a collaboré d'une manière ou d'une autre pendant la guerre. »,Histoire du mouvement breton, Syros, 1982, p. 102.
↑compte-rendu de l'ouvrage par Luc Capdevila paru dans le n° 73 2002/1 deVingtième Siècle. Revue d'histoire,p. 211-237,
↑Fañch Broudig,La Pratique du breton de l'Ancien Régime à nos jours
↑Louis Élégoët, "Bretagne, une histoire", CRDP de Bretagne, septembre 1998,ISBN 2-86634-313-1, page 204, 4. Le mouvement breton - La masse de la population
↑Louis Élégoët, "Bretagne, une histoire", CRDP de Bretagne, septembre 1998,ISBN 2-86634-313-1, page 222, Les années 1990
↑Sondage CNRS, TMO-Ouest. Résultats dansOuest-France du 14-05.2009 p. 7.
Christian Y. M. Kerboul,Les royaumes brittoniques au Très Haut Moyen Âge, Éditions du Pontig/Coop Breizh, Sautron – Spézet, 1997,(ISBN 2-84346-030-1)
Morvan Lebesque,Comment peut-on être Breton ? Essai sur la démocratie française, Éditions du Seuil, coll. « Points », Paris, 1983,(ISBN 2-02-006697-1)
Myles Dillon, Nora Kershaw Chadwick, Christian-J. Guyonvarc'h and Françoise Le Roux,Les Royaumes celtiques, Éditions Armeline, Crozon, 2001, (ISBN 2-910878-13-9).
Delon, Erwan,Jeunes Bretons ou l'identité enchanteresse ?, l'Harmattan, Paris, 2007.
Hoepffner, ErnestThe Breton Lais in: Ages, Roger S. Loomis (ed.), Arthurian Literature in the Middle Ages, Clarendon Press: Oxford University. 1959.ISBN 0-19-811588-1.
.svg)
.svg)
