ElBoston Tea Party ('motí del te' enanglès) fou un acte deprotesta dels colons americans contraGran Bretanya i és considerat un precedent de laGuerra d'Independència dels Estats Units. Va ocórrer el dijous16 de desembre de1773 aBoston, quan es llançà al mar tot un carregament dete.
La rebel·lió dels colons al port deBoston (Massachusetts) nasqué a conseqüència de l'aprovació per Gran Bretanya el 1773 de lallei del te, quegravava laimportació a la metròpoli de diferents productes, incloent-hi elte, per beneficiar laCompanyia Britànica de les Índies Orientals, que els colonsboicotejaven comprant el te delsPaïsos Baixos.
Lallei del timbre del 1765 i les Lleis de Townshend del 1767 feren que els colons es disgustessin sobre les decisions britàniques sobre imposar tributs a les colònies sense prèvia consulta alParlament de Westminster. Un dels manifestants eraJohn Hancock. El 1768, l'embarcacióLiberty de Hancock fou retinguda per funcionaris de duanes i se li imputaren càrrecs decontraban. El defensàJohn Adams i els càrrecs foren finalment retirats. Tanmateix, Hancock hagué d'enfrontar-se després a moltes altres acusacions.
Hancock organitzà unboicot alte provinent de laXina i venut per laCompanyia Britànica de les Índies Orientals, les vendes a les colònies de la qual caigueren de 145.000 kg a 240 kg. Ja el 1773 la companyia tenia grans deutes, grans estocs de te als dipòsits i cap perspectiva de vendes, car contrabandistes com Hancock importaven te sense pagararanzels. El govern britànic aprovà laLlei del Te, que permeté a la Companyia de les Índies Orientals vendre te a les colònies directament, sense pagar cap aranzel o impost de duanes a Gran Bretanya, a canvi de pagar l'aranzel colonial, que era molt menor. Aquesta suspensió d'impostos permeté a la Companyia vendre a preus inferiors als oferts pels colons mercants i els contrabandistes.
Els colons, en especial els contrabandistes adinerats, s'ofengueren pel tracte de favor a una gran companyia que havia actuat com alobby i havia exercit gran influència al Parlament. Com a resultat, es produïren protestes aFiladèlfia iNova York, però foren les manifestacions que tingueren lloc a Boston les que marcaren la història. Encara recuperant-se de l'incident de les «cartes de Hutchinson», els pobladors de Boston sospitaven que el nou impost sobre el te era simplement un altre intent del parlament britànic d'abatre l'autonomia colonial.Samuel Adams, pròspers contrabandistes i altres que havien tret profit del contraban del te, exigiren a representants iagents de laCompanyia Britànica de les Índies Orientals que abandonessin els seus llocs. Els agents que dubtaven eren atemorits amb atacs als seus dipòsits i fins i tot les seves cases.[1]
El primer de molts vaixells carregats de te de la Companyia Britànica de les Índies Orientals era l'HMS Dartmouth, que arribà a finals de novembre del 1773. En aquell moment, es trobaren en un carreró sense sortida entre les autoritats portuàries i elsFills de la Llibertat. Samuel Adams avivà la creixent multitud exigint una sèrie d'assemblees de protesta. Milers assistiren a aquestes assemblees provinents de la ciutat i de les àrees perifèriques, cada reunió més gran que l'anterior. Les multituds clamaven desacatar no només el Parlament Britànic, la Companyia de les Índies Orientals i l'HMS Dartmouth, sinó també el governador Thomas Hutchinson, que lluitava perquè el te fos descarregat. La nit del 16 de desembre, l'assemblea de protesta a l'Old South Meeting House de Boston fou la més gran vista fins aleshores. S'estima que hi assistiren al voltant de 8.000 persones.
La nit del mateix dia, es posà en marxa el moviment. Abans que es descarregués el te, elsFills de la Llibertat (segons les fonts, entre 60 i 150 persones) es disfressaren d'indismohawk, deixaren la gran assemblea de protesta i es dirigiren al moll de Griffin, on estaven elDartmouth i els vaixells acabats d'arribarBeaver iEleanour. De manera ràpida i eficaç, armats amb destrals i ganivets, esporuguiren els mariners i pujaren caixes de te de la bodega a la coberta (prova raonable que alguns dels «indis» eren, en realitat, estibadors). Obriren les caixes i llançaren el te per la borda. El treball, que durà fins ben entrada la nit, durà menys de tres hores, fou minuciós i eficaç. En clarejar el dia, 45 tones de te, amb un valor estimat de 10.000 £, havien estat vessades a les aigües del port de Boston.[1] No es danyà o robà res més, tret d'un cadenat trencat accidentalment i substituït anònimament poc després. El te flotà a les ribes del voltant de Boston durant setmanes.
Aquest acte atragué crítiques de funcionaris tant de la colònia com britànics. Per exemple,Benjamin Franklin declarà que el cost del te havia de ser reemborsat i oferí pagar-lo amb els seus propis diners. Des de la metròpoli es dugueren a terme mesures repressives contra les colònies: El govern anglès tancà el port de Boston el 1774 com a represàlia i declarà l'estat d'excepció, instaurant altres lleis conegudes com lesLleis Intolerables, també anomenades "Lleis Coercitives" o "Lleis Punitives". Tanmateix, un nombre de colons fou inspirat per dur a terme actes similars, com la crema del vaixellPeggy Stewart. El Boston Tea Party, amb el temps, demostrà ser una de les diverses causes que dugueren a laGuerra d'Independència dels Estats Units. Almenys, aquest motí i la reacció que el seguí serviren per consolidar el suport als revolucionaris de lesTretze Colònies, que, finalment, tingueren èxit a laguerra de la independència.
Quant al consum del te, molts colons, a Boston i altres llocs del país, juraren no prendre aquesta beguda com a senyal de protesta, preferint altres infusions a base d'herbes i elcafè. Tanmateix, aquest moviment social de protesta contra el consum de te no fou durador.
El Boston Tea Party és conegut mundialment i fou una inspiració per altres rebel·lions. Per exemple,Erik Erikson digué en el seu llibreGandhi's Truths (Les veritats de Gandhi) que quanMahatma Gandhi es reuní amb el virrei britànic el 1930, després de laMarxa de la sal, prengué una mica de sal, exempta d'aranzels, de la seva manta i digué, amb un somriure, que la sal devia fer recordar el famós Boston Tea Party.
- ↑1,01,1Brands, H.W.Benjamin Franklin (Anchor Books, 2000) pàg. 465(anglès)
