Elsboscos de la península Ibèrica -aquesta última, integrada actualment pels estats europeus d'Espanya,[1]Portugal,Andorra i elRegne Unit, aquest pel petit territori britànic deGibraltar- s'enquadren dins de dos gransregions florístiques; cadascuna caracteritzada per una sèrie deplantes i comunitats vegetals que li són pròpies, a més de tindre moltes d'altres en comú. La separació entre aquestes dues regions no és clara; existeix una influència mútua, que fa molt difícil establir uns límits precisos: algunes espècies tenen el seu òptim precisament en aquests espais intermedis. L'aïllament geogràfic de la península Ibèrica ha permès el desenvolupament d'unaflora ifauna característiques que inclouen un important nombre detàxonsendèmics.
La flora peninsular, per les seves condicions biohistòriques, geogràfiques, geològiques, orogràfiques, etc., és una de les més riques i variades de totEuropa, sols comparable a la de països mediterranis comGrècia iItàlia; es calcula que inclou més de 8.000 espècies distintes de plantes, moltes d'exclusives (endemismes).[2]
ElMediterrani, se sap avui, ha estat sotmès en el passat a grans alteracions de clima i vegetació, unit a unes variacions, a vegades molt grans, en el nivell del mar i a variacions en les posicions relatives de les masses continentals (placa europea i africana). Amb l'entrada de plantes i l'aïllament, per les fluctuacions marines o les periòdiques glaciacions, es pot trobar una variada diversitat d'espècies vegetals.
Lapenínsula Ibèrica, situada en una important via de pas entreÀfrica iEuropa, es va veure enriquida amb l'arribada, segons canviava el clima, de plantes estepàries, termòfiles,xeròfiles, oròfiles, boreoalpines, etc., moltes de les quals aconseguiren mantindre's després, gràcies a la diversitat de mitjans que existeixen en les serralades, que els permeten pujar en altitud si el clima es va fent més càlid, o descendir si es torna més fred. La complexitat geològica de la majoria de les muntanyes ibèriques, especialment de les Bètiques,sistema Ibèric iPirineus, augmentà encara molt més el nombre de nous mitjans amb què adaptar-se i va fer possible la diversitat i riquesa de la flora actual.
La regió eurosiberiana està representada per la zona atlàntica, que s'estén des del nord dePortugal,Galícia,Principat d'Astúries,Cantàbria,País Basc iPirineus occidentals i centrals. Es caracteritza per unclima humit, suavitzat per la influència oceànica, ambhiverns temperats i amb una estació seca poc accentuada. La seva àrea principal s'estén pelnord dePortugal, la major part deGalícia,Principat d'Astúries,Cantàbria,País Basc, nord-oest deNavarra, iPirineus occidentals. No obstant això, la seva influència en forma de comunitats o espècies concretes s'estén en molts punts cap a l'interior, especialment en les meitats nord i occidental.
La vegetació està representada perboscoscaducifolis de roures (Quercus petraea) i el roure pènol (Quercus robur), amb freixedes deFraxinus excelsior iavellanedes en terres més fresques i profundes de fons de valls. El pis muntanyós es caracteritza per la presència defaigs i a vegades, en els Pirineus, peravetars d'Abies alba; aquests faigs i avetars ocupen les faldes fresques i amb terra profunda de lesmuntanyes no gaire elevades. La influència mediterrània se sent en la presència d'alzinars amb llorer, que se situen en les crestes i muntanyes més càlides, especialment sobre terres de pedra calcària, on s'accentua la sequedat.
L'aprofitament humà al llarg de la història ha transformat molts d'aquests boscos en prats, que conserven en les seves bogues restes de les tanques o espècies del primitiu bosc. L'orla natural està formada per tanques i espinars que s'instal·len en lesclarianes i parts aclarides; estan integrats per roses silvestres,esbarzers,aranyoners,espinosos i uns altresarbusts més o menys espinosos; també poden representar aquest paper elspiornals imatollars. Els següents són els principals boscos d'aquesta zona.
Són els típics boscos atlàntics que caracteritzen l'estatge montà de la regió eurosiberiana ibèrica; se situen entre els 800 a 1.500 msnm, en sòls frescos i més o menys rics, tant calcaris com silicis, si bé solen estar gairebé sempre acidificats per l'intens rentat. Elfaig és un arbre que projecta una ombra molt profunda, de manera que en les seves formacions atapeïdes queden excloses, en la majoria dels casos, altres espècies llenyoses i fins i tot herbàcies. El seusotabosc, per això, és molt pobre.
Malgrat el seu caràcter atlàntic, aquests boscos penetren fins al centre de la península, i arriben alMoncayo; lesfagedes més meridionals de la península; la Tejera Negra a Somosierra-Serra d'Ayllón iMontejo de la Sierra, aquest últim a laprovíncia de Madrid. Refugiats entàlvegs iobagues, on troben condicions favorables, la seva recuperació i repoblació en ser desforestats és molt difícil i són desplaçats pelroure reboll. Cal fer esment especial de laSelva d'Irati, en el Pirineu navarrès, un dels més importants boscos de fageda avetar existents a Europa, amb una superfície aproximada de 17.000ha.
Els boscos deroures, sobretot deroure pènol (Quercus robur), són els més característics de la zona atlàntica. Representen la formació forestal típica del pis basal, fins a uns 600m d'altitud. En alçada, en ascendir a les muntanyes, són substituïts per les fagedes i en els fons de les valls perfreixedes iavellanars. Dels dos roures principals, elroure pènol i elroure de fulla gran (Quercus petraea), el segon és el que més penetra cap a l'interior i el que més puja en altitud, però exercint un paper secundari; en general, quan el clima comença a deixar notar el seu caràcter continental, aquestesrouredes són substituïdes per les deroure reboll.
El pis del roure és el més alterat, per ser el més adequat per a prats i cultius. Als roures, els acompanyen amb freqüènciacastanyers ibedolls. Aquests boscos, en degradar-se, són substituïts per espinars,piornals i en últim extrembruguerars igatoses. Alcarballo correspondria en origen gran part de l'àrea, ocupada actualment perpinedes i boscos d'eucaliptus.
A la zona atlàntica, elsbedolls formen enclavaments o bosquets al peu dels turons rocosos o en els clars de lesfagedes, sobresòls més pobres i acidificats, acompanyats pelPopulus tremula i lamoixera de guilla. Altres vegades ocupa un pis propi, per sobre del domini delfaig, a la zona montana de les muntanyes silícies; aquest pis sol ser de poca extensió i generalment associat amb elroure de fulla gran imoixeres.
L'avet blanc (Abies alba) se situa en els vessants frescos i amb sòl profund de les faldilles delsPirineus, des deNavarra alMontseny, formant avetars purs o, amb més freqüència, boscos mixts amb elfaig. Les masses més importants estan aLleida, amb unes 17.000ha. En altitud s'estén dels 700 als 1.700 msnm, però les seves principals masses es localitzen a les valls més humides i ombries; són boscos molt foscos, ambsòls molt àcids, per la descomposició de lesacícules. En altura, és substituït amb certa freqüència pelpi negre (Pinus uncinata). Aquestsavetars porten de vegadesarç blanc (Crataegus monogyna) i el seusotabosc és molt similar al de lafageda. Com aquests, tenen un clar significat eurosiberià.
Ocupa la resta de lapenínsula Ibèrica, la seva major part i lesIlles Balears, la característica principal de la qual és l'existència d'un període de sequeraestival més o menys extens, de 2 a 4 mesos, però sempre ben palès. La pluviositat pot ser des dels 1.500mm fins a menys de 350 mm i temperatures sense cap gelada forta en diversos anys, en zones on cadahivern s'aconsegueixen els -20 °C o més.
Si es prescindeix de la influència de les muntanyes, la regió mediterrània peninsular presenta com a boscos típics elsperennifolis de fulla endurida:alzinars,sureres,ullastres,ginebres, etc. Aquests boscos venen acompanyats o reemplaçats a les zones més càlides i erosionats per pinedes depi blanc i en els arenals i dunes fixes persavinars i pinedes depi pinyer. Excepcions a aquesta regla, la constitueixen la regió més àrida del sud-est, zones baixes de les províncies deMúrcia iAlmeria, on la seva única vegetació són elsmargallons i lesginestes i a major alturagarric illentiscles. El mateix es pot dir de zones salines oendorreiques, amb grans oscil·lacions de temperatura, com la depressió de l'Ebre ifoies de l'interior.
Elreboll (Quercus pyrenaica) és de tots els roures el més resistent a la sequera i als climes de matís continental. Els seus boscos, de caràcter subatlàntic, representen moltes vegades el trànsit entre el Mediterrani i l'Atlàntic. La seva àrea peninsular és molt àmplia i tenen una gran importància, sobretot a les muntanyes del centre. Des de l'interior deGalícia i el vessantsud de laserralada Cantàbrica s'estenen pelsistema Central, aconseguint pel sud, ja molt escassos,sierra Nevada iCadis. Se solen estendre en altituds des d'uns 700-800 msnm fins als 1.500-1.600 msnm. Prefereixen els sòls silicis i substitueixen altitudinalment els alzinars humits i sureres; en el pis superior donen pas a pinedes depi blanc (Pinus sylvestris) o alspiornals serrans ambginebre rastrer. A les zones on és més palesa la influència atlàntica venen seguits com a fase regressiva perbruguerars d'Erica australis, a la resta són més freqüents en els seus clars i fases degradades elscistus (estepa amb fulla de llorer) icap d'ase. La seva àrea natural sol estar ocupada per pinedes depi blanc o pi marítim.
En aquesta regió, representen enclavaments de boscoscaducifolis afavorits per la humitat del sòl, que es manté gairebé tot l'any; això els permet evitar el llarg període de sequeraestival, que caracteritza el clima mediterrani.
Si es dona unbandat característic, de la vora delllit a l'exterior, de manera que els boscos més freatòfits se situen a la vora (vernedes,salzedes) i els menys dependents de l'aigua de l'exterior (freixedes,omedes,pollancredes).
Aquests boscos estan formats persalzes,pollancres,alisos,freixes,oms i de vegades també perroures martinencs,til·lers,bedollars iavellaners. Quan la presència de la humitat comença a disminuir en zones més àrides de lavall de l'Ebre,llevant i meitat meridional de la península, l'aridesa ve sovint acompanyada per un augment de sals en el sòl; en aquestes condicions, ens trobem amb formacions d'arbusts deTamarix,baladres icanyís (Saccharum ravennae), de vegades acompanyats per algunbruc. En elssòlssilicis no salins, com els deSierra Morena iMontes de Toledo, ambespígol negre, que en les situacions més càlides, va acompanyat debaladres iTamarix.
En els terrenys baixos de l'interior, sobretot en els margosos i argilencs, són més freqüents lesomedes (Ulmus minor) ipollancredes, acompanyades a vegades perfreixes isalzes. En els fons de vall granítica i en les riberes de terrenys silicis, existeixen formacions molt típiques de freixes ambroure martinenc, especialment al peu de les serres interiors. Lesgorges protegides de la regió muntanyenca deConca porten com a boscos riberencs formacions mixtes detil·ler iavellaner, amb freixes, salzes i om montà (Ulmus glabra). Aquests boscos, en ocupar terrenys molt fèrtils, on l'ésser humà ha establert els seus horts des de molt antic, no estan ben conservats.
El pinsap (Abies pinsapo) constitueix una veritable relíquia que ha quedat preservada a les serres deMàlaga iCadis. Els pinsapars estan emparentats amb elsrelictesavetars nord-africans de la cadena deJebala, alMarroc. Es posen en contacte i formen de vegades comunitats mixtes ambroures de fulla petita ialzines. Entre les espècies llenyoses que l'acompanyen en els seus boscos es troben l'arç blanc (Crataegus monogyna),Berberis,rusc,marfull (Viburnum tinus),heura illoreret (Daphne laureola).
Forma boscos densos i foscos en enclavaments molt concrets, amb elevades precipitacions (de 2.000 a 3.000 mm, a causa del brusc refredament, per elevació, dels vents carregats d'humitat), en altituds superiors als 1.000msnm. El bosc presenta abundància demolsa ilíquens, però un nombre molt limitat d'arbustos i herbàcies. En tot cas ocupen les zones altes de les muntanyes de Màlaga i Cadis (laSierra de las Nieves i la Sierra Bermeja, ambdues a Màlaga, i laSierra de Grazalema) on producte de la protecció i la repoblació, en els últims anys han aconseguit estendre's de forma important.
Elsalzinars formen els boscos naturals de la major part de la zona mediterrània i penetren també a les solanes i vessants més càlids de la zona atlàntica; s'estén des del nivell delmar, on l'espècie ésQuercus ilex subspilex, fins als 1.400msnm, en algunes muntanyes i altes planes de l'interior; a la zona continental, l'alzina que apareix és laQuercus ilex subsprotundifolia, més resistent a aquest clima. L'alzina pot pujar a major altitud, però ja aïlladament, sense formarbosc. Elsalzinars costaners i de lesmuntanyes prelitorals són extraordinàriament rics i variats, amb nombrosos arbustos; solen acompanyar-loslligabosc,heura,marfull,rusc i, en el sud-oest peninsular,oliveres silvestres. Els alzinars balears són també rics i porten associats una espècie característica de les illes com el ciclamen balear (Cyclamen balearicum).
Cap a l'interior de la Península es van empobrint progressivament, a mesura que s'accentuen les característiques continentals delclima, desapareixen gran part de les espècies més sensibles al fred. Elsalzinars continentals, sobresòls desproveïts decalç, solen ser rics enginebres (Juniperus oxycedrus) i són substituïts per altitud i en els vessants més frescos perrebolls, aquest fenomen s'aprecia a laSierra de Guadarrama; quan es destrueix l'alzinar, els sòls són tan pobres i les condicions ambientals tan poc favorables, que condueix amatolls paupèrrims, dominats per laCistus comuna, l'espígol i elromaní. Sobre sòlscalcaris ocorre alguna cosa similar, sobretot per sobre dels 900 metres d'altitud, les alzines es veuen acompanyades per lasavina comuna i la pobresa d'arbustos és tan gran, que la mateixacarrasca (alzina arbustiva) domina gairebé en solitari les primeres fases de regressió. La degradació per crema o tala condueix a matolls d'argelaga (Genista scorpius),farigola iespígol.
Lessureres ocupen a lapenínsula Ibèrica al voltant d'un milió d'hectàrees, més de la meitat de l'extensió mundial d'aquest tipus de bosc.
La surera requereix sòls silicis, de textura sorrenca i un clima suau i una mica humit, si aquestes condicions es compleixen desplaça totalment o parcialment a l'alzina; s'associa a aquesta amb certa freqüència i també als roures de fulla petita (Quercus faginea subsp.broteroi). L'àrea que ocupen les sureres correspon aCatalunya, sobretot la meitat més oriental en zones costaneres,Menorca,Serra d'Espadà (Castelló) i sobretot al quadrant sud-occidental, províncies deMàlaga,Cadis iHuelva. Alternen moltes vegades amb les alzines, que ocupen les solanes i vessants més secs i amb les rouredes deQuercus canariensis, que ocupen els barrancs i vessants frescos i humits.
Les sureres porten sovintoliveres silvestres, i de la mateixa manera que algunsalzinars frescos, solen anar acompanyats perarbocers ambaladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) que ocupen els clars del bosc i dominen les fases regressives. AAndalusia occidental són també freqüents, com a components de l'ecosistema, elsbàlecs dominant el gènereGenista linifolia.
Amb el nom derouredes es coneixen boscos de molt diferents característiques. Les rouredes deQuercus canariensis estan ben representades aAndalusia occidental i molt desdibuixades per hibridacions aCatalunya i a laserralada litoral. Són els més exigents quant a temperatura i humitat, per la qual cosa no se solen allunyar de la influència marítima; prefereixen lesobagues més fresques,tàlvegs humits i vores derierol del pis inferior. En general alternen amb lessureres, a les quals desplacen a les zones més fresques, i com elles, prefereixen els sòls silicis. En els seus clars i etapes degradades són freqüents lesginestes de Montpeller (Genista monspessulana sp.,Cytisus arboreus,Cytisus baeticus),brucs (Erica arborea,Erica scoparia) iHalimium.
Les rouredes deQuercus faginea subspfaginea són els més típics i freqüents a la Península Ibèrica, ja que s'estenen des d'Andalusia (regió muntanyenca deRonda) fins a les faldes delsPirineus. Són molt més resistents al fred i la sequedat que elQuercus canariensis; requereixen en canvi sòls més frescos i profunds que elsalzinars, amb els quals entren en contacte. Encara que es formen en qualsevol tipus desòl, en els silicis sol tenir un paper secundari enfront de l'alzina,sureres irebolls; és solament en els sòls calcaris on formaboscos d'alguna consideració, especialment en el quadrant nord-oriental i centre de la península Ibèrica. L'àrea natural que li correspon al roure és freqüent elpi negre (Pinus nigra subspsalzmannii), que sovint ha estat estès a les seves expenses. Les rouredes solen portar amb freqüènciaauró,moixera,corner,Ligustrum iCorniculum; per degradació poden donar origen a extensos matolls deboix.
L'últimroure,Quercus faginea subspbroteri és més exigent en humitat i menys resistent al fred. S'estén principalment pel quadrant sud-occidental i prefereix els sòlssilicis, una mica frescos. Més freqüent que formant masses pures, se li troba associat asureres ialzines.
Les pinedes naturals i autòctones peninsulars més característiques són les depi negre (Pinus uncinata) ipi roig (Pinus sylvestris). El primer va amb freqüència associat alRhododendron ferrugineum, nabius,Salix pyrenaica i altres espècies arbustives, en el pis subalpí delsPirineus. Sobre els sòlscalcaris menys nets sol anar acompanyat per la savina rastrera,boixerola iginebres (Juniperus communis subsp.hemisphaerica). Els seus boscos constitueixen el límit altitudinal delbosc en gran part dels Pirineus, podent ascendir fins als 2.400metres.
Elpi roig exerceix el mateix paper a les altres muntanyes peninsulars, tant a les silícies com a les calcàries. És acompanyat i superat en altitud perbàlecs,ginebres nans i matolls encoixinats d'alta muntanya. El seu límit altitudinal inferior queda desdibuixat per haver estat estès a costa de boscos caducifolis.
A una altitud mitjana i sobre sòl generalment silici tenim alpinastre (Pinus pinaster), que aGalícia baixa al nivell del mar i a l'interior alterna amb elsrebolls. Sobre sòls calcaris, lapinassa (Pinus nigra subspsalzmannii), que exerceix un important paper en moltes de les muntanyes del centre, est i sud de la Península; a la mateixa altitud sol desplaçar a l'anterior en els sòls amb calç. Tots dos són reemplaçats en altura pelpi roig.
Les més càlides de totes les pinedes són les depi blanc (Pinus halepensis), que se situen en zones rocoses i vessants assolellats, des del nivell del mar, és el pi de les costes mediterrànies, fins als 800-1.000msnm d'altitud a l'interior, prefereixen els sòls calcaris.
Elpi pinyer (Pinus pinea), potser el més característic de tots, és un especialista en sòls sorrencs. Forma extenses formacions tant en els arenals del pis inferior, províncies deCadis iHuelva, com en punts de l'interior (Valladolid,Conca,Madrid). Finalment s'ha d'esmentar, per la importància de les seves repoblacions i cultius, alpi insigne (Pinus radiata).
Els savinars desavina turífera (Juniperus thurifera) constitueixen una curiosa formació que ocupa els altiplans de l'interior, gairebé sempre per sobre dels 900 metres d'altitud. Els seus principals boscos estan a la regió muntanyenca deConca,Sistema Ibèric,Alcarria,Maestrat i altres muntanyes de l'interior. Normalment no formenboscos densos, mostrant una estructura de parc o bosc clar. Prefereixen elssòls desenvolupats sobrecalcàries, especialment els de tonalitats ocre o vermellosa i rics enargila, de caràcter relicte (terra rossa,terra fusca); a vegades, com a la zona deTamajón (Guadalajara), colonitzen també els terrenyssilicis.
Estan adaptats a un clima excepcionalment dur i continental, on pràcticament no troben competència d'una altra espècie arbòria; solament l'alzina, que està ocupant alguns dels antics savinars desboscats, i lapinassa sol acompanyar-li amb certa freqüència. El ginebre comú (Juniperus communis subsp.hemisphaerica) és habitualment una espècie secundària d'aquests savinars. En altitud es posen en contacte amb pinedes depi roig i amb el ginebre comú; aquest darrer de vegades forma part del seu estrat arbustiu.
El fet que es trobés la major part de les vegades en zones que han romàs al descobert durant gran part delTerciari i sobre sòls considerats relictes, fa pensar en una gran antiguitat per aquests savinars. Les dures condicions climatològiques, amb la superfície del sòl sotmesa a processos degelada i desglaços alternatius (crioturbació), dificulta el desenvolupament dematolls elevats. Les seves etapes regressives solen ser matolls encoixinats deginestes (Genista pumila) ofarigoles i prats de dent dominats per matolls nans igramínies de fulla punxant. En les seves localitzacions de menor altitud pot alternar també ambespígol ialiaga. La savina (Juniperus phoenicea) sol exercir habitualment un paper secundari i no forma sovint boscos densos. Solament en algunes cartel·les rocoses o en mitjans especials com lesdunes fixes i arenals sub-costers adquireix alguna importància forestal.
L'alta muntanya mediterrània, per sobre dels 1.700msnm, presenta unes característiques especials. Els hiverns són molt durs i perllongats; la cobertura de laneu i les fortesgelades impedeixen gairebé tota activitat biològica. Una vegada desapareguda la neu, elsòl es resseca amb rapidesa, per la forta insolació i les elevadestemperatures que s'aconsegueixen a l'estiu. El període adequat per al desenvolupament vegetatiu és per tant molt curt i per les raons descrites, la majoria de les vegades sec. En aquestes circumstàncies, elbosc comença a entrar en crisi, sent substituït perbàlecs imatolls pluvinulars; aquests van acompanyats en els seus nivells inferiors perpi negre, representat per exemplars aïllats retorçats i deformats per laneu.
A les muntanyes silícies com elSistema Central, elSistema Ibèric sorià i part de les muntanyes càntabres, està ocupat per matolls debàlec serrà (Cytisus purgans) o ginebre (Juniperus communis subsp.alpina). ASierra Nevada domina en canvi, en condicions semblants,Genista baetica acompanyada de vegades per bàlec serrà i per una altra subespècie deginebre (J. communis subsp.hemisphaerica). A les muntanyes calcàries com les delMaestrat i la regió muntanyenca deConca, el característic és una formació arbustiva de savines (Juniperus sabina) acompanyada perpi negre. A les muntanyes calcàries d'Andalusia és destacable el paper dels matolls pulvinulars iencoixinats de cambrons.
Elsotabosc, des d'un punt de vista ecològic, és fonamental en els ecosistemes forestals per garantir la regeneració natural delbosc, a més de proporcionar aliment i refugi a lafauna associada. Està compost per arbustos espinosos, segons el bosc i el clima, com perargelaga,ginesta,boix,farigola, etc.
És possible conèixer les etapes successives del procés de degradació de qualsevol de les nostres formacions boscoses, des del seu estat òptim fins a la fase final de desertització. Aquests estadis o etapes regressives, referits als boscos de frondoses són els següents:
