Elsbous (Bos primigenius taurus) sónmamífersquadrúpedesremugants criats com abestiar. Com tots els remugants, els bovins sónartiodàctils, o sigui,ungulats amb un nombre parell dedits. Tot i que el nom «bou» s'aplica a moltes espècies, en l'ús quotidià gairebé sempre fa referència aB. p. taurus. Els bous són l'espècie més nombrosa del seugènere i descendeixen delbou salvatge deMesopotàmia, jaextint.
Els bous foren uns dels primers animals a serdomesticats per usosagrícoles i se'ls valora principalment per lallet, lapell i lacarn. Elcuir de bou és el més utilitzat de tots els animals i, una vegadaadobat, se'l pot fer servir per a una gran varietat d'usos. La carn bovina rep els noms de «carn de vedella» quan és d'un animal jove i «carn de bou» quan és d'un animal adult. Continuen sent importants avui dia pels productes que se n'obtenen i a vegades, també se'ls cria com aanimal de càrrega, per concursos bovins o, en alguns països, per latauromàquia.
Com a animal clau a la història de laramaderia, els bous ocupen un lloc primordial en la cultura humana, el llenguatge modern i lasimbologia. Com a bestiar, solen associar-se amb el simbolismecristià ijueu, però adquireixen la seva màxima importància en l'hinduisme, on se'ls venera com aanimals sagrats. Apareixen en moltsmites (com el delMinotaure) i gransreligions. Tant en els ritus religiosos antics com en els moderns, els bous han servit d'animals de sacrifici. El bou és un dels dotze animals delzodíac xinès.
Etimològicament, la paraulacatalana prové del motllatíbos,bovis. Elnom específicprimigenius també prové del llatí i significa ‘original’ o ‘ancestral’.
Un dels altres termesllatins que formen el nom científic,taurus, origina el mot català «toro». Aquest darrerètim també ha arribat al català modern com acultisme: elTaure és una de lesconstel·lacions delzodíac. Porta aquest nom perquè, segons lamitologiagrega, representaZeus en forma de toro abans de raptarEuropa.
L'espècie i el mascle es diuenbou, mentre que la femella s'anomenavaca. El mascle adult sensecastrar rep el nom detoro i si és castrat, se'n diubou. Quan és no-castrat i d'edat de més d'un any és ditbrau. Els individus joves de menys d'un any reben el nom de «vedell» o «vedella» i els d'entre un i dos anys s'anomenen «jònecs».[1] A les Terres de l'Ebre i al País Valencià, el mascle adult sense castrar s'anomena «bou», mentre que el castrat s'anomena «bou manso», «bou mans» o simplement «manso» o «mans».
Els bous són remugants relativament grossos que es caracteritzen per tenir unes banyes buides per dins que poden assolir una mida considerable, a més d'unapell gruixuda que després de ser adobada rep el nom decuir. Els bous domèstics es diferencien dels seus parents salvatges i avantpassats en diversos aspectes i s'han tornat parcialmentneotènics com a resultat de la influència delshumans.[2] Algunes races de bou conserven algunes de les característiques dels seus parents salvatges, com ara un pes més elevat. Tot i que originalment totes les races tenien banyes en ambdós sexes, els humans solen tallar-los les banyes perquè els bous no facin mal, ni als ramaders ni l'un a l'altre. Mitjançant laselecció artificial s'ha aconseguit crear races de bous sense banyes.[3]
Una altra característica dels bous és la gran varietat de colors. Les races més primitives tenen una coloració altament variable, especialment les que foren domesticades en primer lloc. En canvi, el color de les altres races varia delblanc pur alnegre, tot i que el més habitual en les vaques lleteres és que siguin blanques amb taques negres o vermelles.[4] La selecció a favor de certs colors desitjats començà al principi de la domesticació dels bous i avui en dia la coloració és un tret identificatiu de múltiples races.[5] Tot i que alguns colors són més preuats que altres i, per tant, es poden vendre a un preu més elevat, els ramaders van amb precaució a l'hora d'afavorir la selecció de certs colors, car algunes coloracions estan associades a efectes col·laterals perjudicials. Això és degut al fet que, en els bous, els precursors de les cèl·lules pigmentades i lescèl·lules nervioses són els mateixos.[5] Actualment se sap que el color d'un individu ve determinat per la sevagenètica, però encara es desconeix el funcionament de la majoria degens que regulen la coloració.[5]
L'alçada i el pes dels bous adults depenen de la raça. El pes adult mitjà de les races criades per lacarn és de 516 kg,[6] mentre que les races criades per lallet solen pesar entre 100 i 200 kg més.[7] Altres factors que depenen en gran manera de la raça són el ritme de creixement, l'aptitudreproductiva i maternal i les característiques de la carn.[8] Els bous adults tenen trenta-duesdents (fórmula dental: I:0/4 C:0/0 P:3/3 M:3/3). Com en altres remugants, les vuitincisives es troben almaxil·lar inferior i masteguen contra uncoixinet dur i sense dents almaxil·lar superior, arrancant vegetals. Un dels mètodes utilitzats per estimar l'edat d'un bou o una vaca és observar el grau de desgast de les dents. L'efectivitat d'aquest mètode és discutida pel fet que el nivell de desgast pot variar segons l'aliment que consumeixi l'animal i/o les condicions meteorològiques i geogràfiques de l'indret on pasturi.
Les dents van desgastant-se a mesura que l'animal envelleix, cosa que en dificulta l'alimentació i n'afecta la salut i la productivitat.[9] Els aliments de textura basta i elpasturatge a terreny sorrenc poden accelerar aquest procés. El deteriorament de les dents amb el pas dels anys perjudica greument la qualitat de vida de les vaques i els bous. Els exemplars afectats tenen dificultats per menjar, s'afebleixen i poden acabar morint (o, en el cas dels bous i vaques de granja, sacrificats).[10]
Un crani de bou.
Els bous tenen un bon sentit de l'oïda, que adquireix una especial importància en la comunicació tant amb altres bous com amb espècies diferents.[11] Se'ls pot calmar ambmúsica suau, però també s'espanten fàcilment amb sons forts o estridents.[12] Tenenpupil·les horitzontals de forma ovalada i unavisió perifèrica excel·lent; amb un camp visual de 330°, poden veure-hi al darrere sense girar el cap.[13][14] Tanmateix, tenen unapercepció de la profunditat pobra, especialment quan es mouen: qualsevol ombra o objecte estrany a terra poden fer-los vacil·lar i a vegades confonen les ombres grans amb forats.[15] També tenen un excel·lent sentit de l'olfacte que fan servir per reconèixer altres vaques i bous i que és potenciat per la presència d'unòrgan vomeronasal. Igual que tots els altres bovins, manquen de glàndules facials i pedals, però posseeixenglàndules odoríferes a les potes posteriors.[16]
Els bous i les altres espècies del gènereBos estan estretament relacionades, de manera que pot ser difícil distingir-les a partir de l'aparença. Tanmateix, tot i que pertanyen a espècies diferents, els bous i les vaques poden criar amb altres tipus deBos, cosa que resulta enhíbrids que no sempre sónestèrils. Quan es creua un bou/vaca amb unbisó europeu, per exemple, els mascles híbrids de primera generació són estèrils, però les femelles poden criar amb un altre bisó europeu o bou per engendrar mascles fèrtils.[17] Alguns ramaders també han creuatbisons americans amb bous i vaques per obtenir bovins amb una carn més rica enproteïna i més pobra engreix icolesterol. AÀsia s'han creuat bous i vaques ambiacs, cosa que resulta en un animal més gran i fort que qualsevol dels seus progenitors, eldzo.[18] En aquest continent també s'han obtingut híbrids de bou/vaca ambgaurs ibantengs salvatges. Finalment, alguns científics han intentat hibridar bous/vaques ambbúfals aquàticsin vitro, però elsembrions moren després d'unes tresdivisions cel·lulars.[19]
Lesvaques brunes dels Pirineus són una raça de creixement precoç i bon pasturatge, criada per la seva carn, que representa el 80% dels bovins dedicats a la carn aCatalunya.
El bou és un animal polivalent i les més de 900 races que n'existeixen actualment foren creades per cobrir diverses necessitats.[20][21] Gairebé totes les vaques es poden classificar com a especialment aptes per un o més dels següents fins: per obtenir-ne carn, per obtenir-ne llet o com aanimal de tir. Tanmateix, actualment hi ha molt poques races de bou que es facin servir com a animals de tir, car han estat substituïts per altres animals o, fins i tot, per màquines.[22] Les races lleteres tenen una forma corporal més aviat rectangular, un gran volum, les potes fortes i elbraguer ben desenvolupat, mentre que les races criades per la seva carn tenen una constitució més robusta i muscular. Les races criades per la seva carn es diferencien més entre si que les races lleteres. Elsbous de les Highlands, per exemple, tenen una carn més magra que altres tipus de bous. Els altres caràcters que es fan servir per distingir races inclouen la coloració, la disposició i mida de les banyes i la personalitat.[22] La raça més comuna és lavaca Holstein, una raça lletera originària d'Holanda Septentrional iFrísia (Països Baixos) que es caracteritza pel seu ús eficient de l'herba.
Després d'uns 10.000 anys dedomesticació arreu delVell Món, els bous han experimentat una gran quantitat de canvis provocats per laselecció artificial, que han resultat en una gran varietat de races diferents. A Europa, la tradició de selecció dels bovins es remunta a temps immemorials, però la majoria de races sorgiren a partir de finals del segle xviii. El concepte de raça es consolidà al segle xix amb el desenvolupament dels concursos agrícoles. Els ramaders començaren a seleccionar els animals de manera intensiva durant aquest període, que fou testimoni del desenvolupament de les races autòctones, però també de l'aparició de noves races sorgides de diversos encreuaments, com ara laMaine-Anjou o lavaca normanda. A finals del segle xix es publicaren els primers llibresgenealògics bovins a Anglaterra, una pràctica que més tard s'estengué a l'Europa continental.[23] Tanmateix, al segle xx s'extingiren moltes d'aquestes races, principalment per motius econòmics, car eren menys productives i especialitzades que els seus congèneres.
Els bous són mamífers exclusivamentherbívors. Com tots els remugants, tenen un complexaparell digestiu compost de quatre cambres, permetent-los convertir lacel·lulosa de les tiges, fulles i beines de llavors encarbohidrats més senzills. Quan pasturen, masteguen la vegetació fins a convertir-la en unbol, que després passa a la primera cambra: elrumen. El rumen és unòrgan d'una capacitat de 100-200 litres quefermenta l'aliment mitjançant una relaciósimbiòtica amb elsbacteris,protozous irents de laflora intestinal.[24] El bol és regurgitat periòdicament a la boca per tornar a ser mastegat isalivat.[25] La masticació de l'aliment regurgitat és una adaptació que permet als remugants pasturar més ràpidament al matí i acabar de mastegar idigerir el menjar més tard durant el dia. Això és útil perquè el pasturatge, que requereix abaixar el cap, fa els remugants vulnerables als depredadors, mentre que mastegar el bol no.[26]
Les vaques són venerades a la religióhindú. Segons les escripturesvèdiques, cal tractar-les amb el mateix respecte que hom tractaria la seva pròpia mare, a causa de lallet que proporcionen: «la vaca és la meva mare» (Mahabharata)[27] La deïtatKrixna fou criada per una família de vaquers i se li donà el nom deGovinda (‘protector de les vaques’). També es diu tradicionalment queXiva cavalca un brau anomenatNandi. A l'antiga Índia rural, cada llar tenia unes quantes vaques que proporcionaven un subministrament constant e llet i uns quants bous que treballaven com a animals de tir. Els hindús observants, tot i que poden menjar-se la carn d'altres animals, gairebé sempre s'abstenen de menjar carn de bou i matar una vaca és considerat un pecat abominable en l'hinduisme ortodox. Matar vaques (incloent-hi bous i els vedells) està prohibit per la llei a gairebé tots els estats de la Unió Índia. A vegades, els sacrificis il·legals de vaques a l'Índia ocasionen disturbis religiosos entre hindús imusulmans. Els establiments deMcDonalds a l'Índia només serveixenhamburgueses vegetarianes, de pollastre o depeix.
La llegenda de la fundació de lacatedral de Durham és que els monjos que portaven el cos deSant Cutbert foren conduïts a la seva ubicació per una lletera que havia perdut la sevavaca bruna, que fou trobada reposant en aquell indret.
Aljudaisme, com ho descriu elLlibre dels Nombres19:2, les cendres d'una brava roja sense taques sacrificada a la qual mai no s'hagi posat unjou es poden fer servir per a lapurificació ritual de persones que han estat en contacte amb un cadàver.
Un relat apòcrif sosté que una vaca provocà elgran incendi de Chicago fent caure una làmpada dequerosè. Michael Ahern, el periodista que havia creat aquest relat, reconegué el 1893 que se l'havia inventat per explicar una història més pintoresca.
El 18 de febrer del 1930,Elm Farm Ollie esdevingué la primera vaca a volar en unavió, així com la primera vaca a sermunyida en un avió.[29][30]
El bestiar boví (especialment quan se'l té enengranalls enormes com aquest) ha estat indicat com un factor que contribueix a l'augment de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle.
L'informe, titulatLivestock's Long Shadow ('La llarga ombra del bestiar'), també avalua els danys ambientals causats per lesovelles, elspollastres, elsporcs i lescabres. Tanmateix, en gairebé tots els casos, els 1.500 milions de bous i vaques del món són considerats els que tenen l'impacte negatiu més gran respecte alcanvi climàtic, així com l'extinció d'espècies. L'informe arriba a la conclusió que, si no es fan canvis, els enormes danys que es considera que són deguts al bestiar poden més que duplicar-se abans del 2050, a mesura que augmenti la demanda de carn. Un dels canvis citats proposa una intensificació de la indústria ramadera, car la intensificació necessita menys terra per un determinat nivell de producció.[33]
Algunsmicrobis respiren a l'intestí dels bous per mitjà d'un procésanaeròbic conegut com ametanogènesi, que produeix gasmetà.[34] Els bous emeten un gran volum de metà, del qual un 95% és pereructes o rots i no pas perflatulència.[35] Com que el carboni del metà prové de la digestió de vegetació produïda perfotosíntesi, normalment el seu alliberament a l'aire mitjançant aquest procés seria considerat inofensiu, car no hi ha cap increment net delcarboni de l'atmosfera; és tret de l'aire en forma dediòxid de carboni per mitjà de la fotosíntesi i hi torna en forma de metà. Tanmateix, el metà és ungas amb efecte d'hivernacle molt més potent que el diòxid de carboni, amb un efecte d'escalfament entre 23 i 50 vegades superior,[36][37] i segons Takahashi i Young, "fins i tot un petit augment de la concentració de metà a l'atmosfera exerceix una contribució potencialment significativa a l'escalfament global".[37] Weart fa una altra anàlisi del gas metà produït pel bestiar com a factor contribuïdor a l'increment de gasos amb efecte d'hivernacle.[38] S'està duent a terme recerca de mètodes per reduir aquesta font de metà, mitjançant l'ús desuplements dietètics o tractaments per reduir la proporció de microbis metanògens, possiblement mitjançantvacunes.[39][40]
Als bous se'ls alimenta amb una dieta concentrada rica en blat de moro que els produeix un guany ràpid de pes, però això téefectes secundaris que inclouen una majoracidesa a l'aparell digestiu. Quan no se'ls tracta de manera adequada, elsfems i altres productes secundaris de l'agricultura concentrada també tenen conseqüències ambientals.[41]
El pasturatge dels bous a baixa intensitat pot crear un medi favorable per les herbes ifòrbies nadiues; tanmateix, a la majoria de regions del món, els bous estan reduint labiodiversitat a causa d'unsobrepasturatge motivat per les demandes d'aliment d'unapoblació humana en creixement.[32]
Els excrements dels bòvids domèstics són tan naturals com indesitjables. Els principals inconvenients són els següents:
Un dels aspectes negatius és la pèrdua de superfície pasturable. Cada tifarada de femta deixada anar en un prat redueix una petita superfície del prat que ja no és apta per a produir herba comestible durant un cert període.
Un altre inconvenient és que cada pila d'excrements és una font potencial per a criar mosques, tàvecs i altres insectes perjudicials per als propis bòvids o els humans que viuen en zones properes.
Un dels sistemes més efectius és l'ús de diverses espècies d'escarabat piloter. Els escarabats piloters ajuden a millorar l'estructura del sòl, enterrant i consumint les femtes indesitjables.
Segons un estudi de l'American Institute of Biological Sciences, els escarabats piloters estalvien 380 milions de dòlars a l'any pel concepte anterior.
A Austràlia i Nova Zelanda hi ha programes d'introducció d'escarabats europeus i sud-africans amb un èxit notable.[cal citació]
↑Budiansky, Stephen.The Covenant of the Wild: Why animals chose domestication (en anglès). Yale University Press, 1999.ISBN 0300079931 [Consulta: 27 març 2008].
↑Direcció de Serveis d'Informació Agrícola del Departament d'Agricultura de Sud-àfrica, en cooperació amb l'ARC-Onderstepoort Veterinary Institute. «Beef cattle: dehorning» (en anglès). Departament d'Agricultura de Sud-àfrica, 2006. Arxivat de l'original el 7 d'octubre 2009. [Consulta: 4 maig 2009].
↑Cundiff, L.V.; Szabo, F.; Gregory, K. E.; Koch, R. M.; Dikeman, M. E. i Crouse, J. D. «Breed comparisons in the Germplasm Evaluation Program at MARC» (en anglès). Proc. Beef Improv. Fed. Ann. Res. Sym. and Ann. Mtg., 1993, pàg. 124-136.
↑«Dairy Cattle Breeds» (en anglès). Essortment. Arxivat de l'original el 23 d’abril 2011. [Consulta: 8 abril 2011].
↑Korwin-Kossakowski, J. i Suminski, E. «Development of gonads and spermatogenesis in hybrids of European bison and domestic cattle» (en anglès). Acta Theriologica, 29, 1984, pàg. 413-424.
↑Smith, Barbara; Aseltine, Mark & Kennedy, Gerald. [081382799XBeginning Shepherd's Manual, Second Edition] (en anglès). Ames: Iowa State University Press, 1997 [Consulta: 5 abril 2008].
↑37,037,1Junichi Takahashi i Bruce A. Young,Greenhouse Gases and Animal Agriculture: Proceedings (2002) Elsevier Health Sciences, 372 pàgines.ISBN 0-444-51012-5(anglès)
.svg){kind=icon}
_Oeschinensee_Slaunger_2009-07-07.jpg)
