| Primera Guerra Mundial Teatre de la Mar Mediterrània Campanya de l'Adriàtica | |||
|---|---|---|---|
 | |||
 MAS italians a l'Adriàtica, 1917 | |||
| Data | Maig de1915 a l'octubre de1918 | ||
| Coordenades | 40° 13′ 00″ N, 18° 55′ 00″ E / 40.216667°N,18.916667°E /40.216667; 18.916667 | ||
| Lloc | Mar Mediterrània,Mar Adriàtica | ||
| Bàndols | |||
| |||
Elbloqueig del canal d'Òtranto és una operació naval de laPrimera Guerra Mundial. Elcanal d'Òtranto és el lloc que permet passar de lamar Adriàtica a lamar Mediterrània, situat entre les costesalbaneses i el sud de la penínsulaitaliana. El punt més estret del canal té una amplada de 70quilòmetres.
Durant la Primera Guerra Mundial, laTriple Entesa va tractar de bloquejar el canal per a impedir que els vaixellsaustrohongaresos accedissin a la Mediterrània i poguessin interrompre les línies de comunicació aliades.
La barrera estava formada perxarxes, camps demines marines,avions,submarins, patrulles de «drifters» armats i forces navals de superfície, principalment de la base deBríndisi. Aquesta barrera estava lluny de ser totalment hermètica, ja que difícilment podia aturar elssubmarins austrohongaresos ialemanys.[N 1]
Malgrat que el bloqueig va començar al maig de1915, no va ser realment actiu fins a la segona quinzena del mes de setembre, amb l'arribada de 65drifters (vaixells pesquersbritànics) de lamar del Nord, deHull.[1]
Aquests vaixells de pesca arrossegaven xarxes d'acer de vintmetres de profunditat i de gairebé un quilòmetre de longitud en grups de mitja dotzena de vaixells espaiats entre tres i quatremilles nàutiques, fent viatges d'anada i tornada a través del canal amb l'esperança d'atrapar o almenys detectar submarins enemics. Només el vaixell líder de cada grup estava armat amb un sol canó de 57 mm. En el cas de detectar algun submarí, havien de donar l'alarma perquè vinguessin ràpidament els torpediners i els destructors. A finals de1915 hi havia 100drifters, la meitat dels quals sempre estaven a la mar. En la mateixa data van ser atacats deu submarins i un va ser enfonsat.[2]
Al maig de1916 es va celebrar una conferència aMalta, on es va decidir ampliar la barrera fins a 80 milles nàutiques amb l'esperança de forçar als submarins a romandre submergits i esgotar les seves bateries, deixant-los incapaços de defensar-se contra les forces que patrullaven fora de la zona del bloqueig.[3] No obstant això, els aliats no tenien un nombre suficient de vaixells per a cobrir tanta zona.[4]
A finals d'octubre de1916, es va fer una altra conferència aTàrent i es va acordar que el bloqueig s'hauria de dur a terme en elparal·lel d'Òtranto amb una amplada de 15 milles nàutiques. Durant el dia, elspatrullers de laRoyal Navy patrullaven entre Òtranto iSanta Maria di Leuca. Elnord de la barrera estava vigilat per 22drifters i 18 destructors de laRegia Marina. Elsud estava vigilat per les unitats de aMarine Nationale, que a més a més van instal·lar estacions deràdio i observatoris a Òtranto i aSazan. A prop de la costa hi havia camps de mines i submarins en espera. La zona estava sobrevolada per 22 avions italians de la base de Brindisi, 16 avions de la base deVlorë i 30 avions francesos de la base de Corfú. D'aquesta manera es va poder cobrir una zona de 60 milles nàutiques a través del canal, però la barrera era poc densa i relativament eficaç.
La barrera es va dividir en tres zones: el nord per als italians, el centre per als britànics i el sud per als francesos. Els dos primers estaven sota comandament italià i els francesos quedaven sota les ordres del seu comandant en cap de l'armada. Aquesta multiplicitat de nacionalitats i manaments no va millorar l'eficàcia del bloqueig.
El1917 va sorgir la idea d'una barrera fixa. A l'abril es van donar xarxes més profundes alsdrifters i es van instal·lar algunshidròfons.[N 2][6] A l'octubre es van col·locar els primers elements fixes però en dos mesos les tempestes ho van destruir tot.[7]
Al febrer de1918 tornen a instal·lar-hi una barrera fixa. Cinc mesos més tard aquesta obra, que bloquejava 66 quilòmetres de canal, va ser acabat. Les xarxes eren dividides en parts d'aproximadament tres-cents metres de longitud i tenien una profunditat entre deu i seixanta metres (el fons del canal arriba fins a nour-cents metres de profunditat en alguns llocs).[8] Les xarxes s'aguantaven perboies i mantingudes per lesàncores o blocsformigó; teniengranades que explotaven si es trencava alguna part de la xarxa.[9]
A més de la barrera fixa hi havia set línies de patrulles amb vaixells equipats amb hidròfons,globus captius i submarins. Al nord de la barrera, en la part italiana, havia vuit quilòmetres de camps de mines abans de la barrera.
Al setembre de1918 el bloqueig va ser bastant eficaç, però al3 de novembre Austria-Hongria va firmar l'armistici de Villa Giusti. L'11 de novembre, l'imperi Alemany va firmar l'armistici de Compiègne i va finalitzar la guerra.
Des dels primers moments del conflicte, els austrohongaresos van oferir les bases dePula iKotor als seus aliats alemanys, que van respondre el març de1915 enviant amb tren els primers submarins, que més tard es van instal·lar al port de Pula per a operar a l'Adriàtica i a la Mediterrània.[N 3][10]
Amb l'entrada delRegne d'Itàlia a la guerra al23 de maig de1915 al costat de la Triple Entesa, la principal estratègia de les forces aliades era bloquejar el canal d'Òtranto per a evitar que la flota enemiga de la mar Adriàtica pogués sortir a la mar Mediterrània i limitar-ne així el moviment. Itàlia tenia suficients recursos per a aquestes operacions, de manera que es va resoldre mitjançant la compra d'alguns vaixells estrangers. Els britànics, els més afectats per l'acció dels submarins alemanys a la Mediterrània, van enviar 65drifters a l'Adriàtica i se'n van encarregar del manteniment.[1]
El26 de setembre de1915 es va començar a fer patrulles permanents al llarg del canal d'Òtranto. Al principi, la barrera era feta per vaixells de pesca equipats ambxarxes d'arrossegament d'acer dissenyades per a atrapar els submarins, o almenys per advertir de la seva presència els vaixells de superfície. Es va assignar a la flota italiana la protecció delsdrifters amb destructors i creuers lleugers.[11] No obstant això, les necessitats de mitjans per a lacampanya dels Dardanels i per a altres operacions navals van deixar al bloqueig amb recursos insuficients per a localitzar submarins, i en el període1915-1917 només un submarí va ser atrapat per les xarxes.[N 4]
Els austrohongaresos van organitzar diverses operacions nocturnes contra el bloqueig: cinc el1915, nou el1916 i deu el1917.
L'operació principal es va produir durant la nit del14 i15 de maig de1917, quan elscreuersSMS Novara,SMS Helgoland iSMS Saida recolzats pelsdestructorsSMS Csepel iSMS Balaton i per tres submarins, al comandament de l'almirallMiklós Horthy van enfonsar tres vaixells de pesca. Posteriorment, el capitàJoseph Watt va ser guardonat amb laVictoria Cross (Creu de la Victòria) per haver defensat el seu vaixell de pescaGowanlea vaixell de l'atac delSMS Novara. Els creuers britànicsHMS Dartmouth iHMS Bristol junt amb destructors italians i francesos, sota el comandament delcontraalmirallAlfredo Acton, van sortir des de Bríndisi per lluitar contra els austrohongaresos, començant labatalla del canal d'Òtranto. Els britànics van danyar elSMS Saida i van posar fora de combat elSMS Novara, ferint greument Horthy. No obstant això, els creuers britànics van abandonar el combat quan un oficial italià va informar de sortida d'una gran flota austrohongaresa de la base de Kotor, i elSMS Saida va poder arrossegar alSMS Novara fins al port. ElHMS Dartmouth va ser danyat per un submarí i va tornar a Bríndisi. La nit abans, aquest mateix submarí havia establert un camp de mines a la sortida del port de Bríndisi i el destructor francèsBoutefeu va colpejar una mina mentre sortia del port i va explotar, enfonsant-se amb tota la tripulació.[12]
Entre1917 i1918, elsestatunidencs i elsaustralians van reforçar la barrera amb 35 destructors, 52 vaixells de pesca i més d'un centenar d'altres embarcacions. No obstant això, els submarins van continuar travessant la barrera fins que el1918 la barrera va ser finalment completada amb xarxes fixes.
Al juny de1918, Horthy va decidir llançar un atac contra la barrera amb els quatre cuirassats de laclasse Viribus Unitis, els vaixells més moderns de la flota, que estaven als ports de Pula iRijeka.
En la matinada del10 de juny, mentre estaven en ruta baixant cap al canal d'Òtranto, elSMS Szent István va ser torpedinat i enfonsat per unMotoscafo Armato Silurante (MAS) comandat per l'italiàLuigi Rizzo a prop dePremuda; elcuirassatSMS Tegetthoff va rebre un impacte d'un torpede llançat des d'un segon MAS italià, però la falta d'explosió del torpede va impedir als austrohongaresos perdre un segon vaixell de guerra. Després d'aquest enfonsament, donades les greus pèrdues sofertes i l'efecte sorpresa, Horthy va ordenar tornar a les bases de partida.[13]
_crowned.svg)
.svg)
