Elblaverisme és un moviment políticregionalista sorgit alPaís Valencià al final delsanys 1970 com a reacció alnacionalisme valencià,[1] i més concretament aldiscurs fusterià d'este.[2] Originàriament anomenats despectivament com abúnquer-barraqueta,[3] elblaverisme deu el seu nom al colorblau de la franja vertical de laSenyera coronada valenciana, fermament defensada durant laTransició pel blaverisme com a símbol delPoble Valencià.
Esta denominació tenia originalment una connotació negativa[3] —que encara es manté entre els grups socials i polítics que consideren el blaverisme una classe d'ultradreta[4][5][6]—, encara que modernament esta denominació és assumida per alguns dels seus integrants per a diferenciar-se d'altres moviments que, igualment, es denominenvalencianistes tot i tindre característiques de fons ben diferents.[cal citació] Actualment, el termeblaverisme i derivats es troba recollit a diferents diccionaris delvalencià, entre ells elnormatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. En canvi, el diccionari de laReal Acadèmia de Cultura Valenciana, la principal entitat secessionista, no conté el concepteblaverisme i inclou l'adjectiublaver com a sinònim despectiu devalencianiste.[7]
Entre les característiques del seu discurs, hi trobem elements com elpopulisme, elregionalisme, elconservadorisme i sobretot l'anticatalanisme,[2] fet que els portarà a practicar elsecessionisme lingüístic delvalencià respecte alcatalà. Alguns autors també inclouen entre les seves característiques elfeixisme[8][9] i elreaccionarisme[10] per les vinculacions entre alguns grups blavers amb grups feixistes, i per les seues accions violentes, que en alguns casos es fan indestriables de la violència ultradretana.[11]
Vicent Flor, al seu assaigNoves Glòries a Espanya, defineix al blaverisme mitjançant sis grans trets, per bé que no serien els únics: populisme, anticatalanisme, conservadorisme i formulació retòrica antimodernitzadora, regionalisme,provincialisme iespanyolisme, politització partidista, iessencialisme, darrera característica que també seria compartida amb elfusteranisme.[12]
Fruit de l'heterogeneïtat d'este moviment, cal destacar l'existència de diversos grups com el que pot representar la desaparegudaJoventut Valencianista, nascuda a la si del blaverisme i que durant els anys noranta evolucionaren cap a posicionaments nacionalistes i que en alguns casos ho feren també amb reflexions provinents de la tradiciófusteriana, en un intent de convergència batejat com atercera via.[13]
Ja hi havia des de laRenaixença un secessionisme lingüístic del valencià.[14] Tradicionalment, s'ha explicat el sorgiment i expansió del blaverisme basant-se en dos factors socials. Ambdós són parcialment complementaris, i diferents sensibilitats polítiques posaran més èmfasi en un o altre.
Un dels factors que explicarien el sorgiment del blaverisme, seria el de la reacció contrària a les tesiscatalanistes de l'escriptor valenciàJoan Fuster per una part de la societat valenciana.[15] Fuster, al seu assaigNosaltres, els valencians (1962) i altres escrits, promulga unnacionalisme essencialista,[16] basat fonamentalment en la llengua i en factors culturals[17] i conclou, després d'una anàlisi històrica de la identitat valenciana molt influïda pelmarxisme, que els valencians, majoritàriament o essencialment, comparteixen nacionalitat amb els seus veïnscatalans.[18]
Les tesis fusterianes gaudiran d'èxit entre bona part de la intel·lectualitat i dels universitaris delsanys 60, pel seu component claramentantifranquista i de trencament. Alhora, influeix a tota l'esquerra (els partits dels quals adoptaran majoritàriament la bandera quadribarrada i el terme País Valencià, sense que açò necessàriament supose un suport al projecte polític delsPaïsos Catalans per part d'estes forces). El trencament fusterià no fou plantejat només en relació amb el franquisme, sinó també amb elvalencianisme anterior a laGuerra Civil Espanyola, i especialment amb el discurs i imaginari delregionalisme valencià, que havia gaudit de relativa continuïtat durant este període.[19]
Allò que definirà al blaverisme no serà la denúncia de l'argument fusterià com una fal·làcia, sinó la seua resposta igualment essencialista però del tot antagònica.[12] En percebre la unitat de la llengua delcatalà com a base de la unitat política delsPaïsos Catalans, el blaverisme negarà la unitat lingüística per neutralitzar elpancatalanisme.[20]
El trencament intern delvalencianisme, acompanyat del sorgiment delnou valencianisme fusterià afavoriria la derivació (i el notable èxit) d'una part del valencianisme tradicional fins a plantejaments claramentanticatalanistes, fent-hi lloc al blaverisme. Este moviment farà seu un determinat univers simbòlic que el nou valencianisme fusterià havia renunciat, arrossegant cap als seus plantejaments als participants d'allò que, segons el professorAntonio Ariño Villarroya, es podria identificar com unvalencianisme emotiu otemperamental.[21]
El trencament entre les diferents tendènciesvalencianistes es produirà a la societat culturalLo Rat Penat. L'abandó de l'entitat per part d'un sector afí alsPaïsos Catalans afavorirà que els partidaris de la unitat de la llengua queden en minoria a la fi dels anys setanta. Això va provocar la dimissió d'Emili Beüt, que s'havia destacat per intentar calmar els enfrontaments, que va ser substituït perXavier Casp en1980.
La majoria de crítics del blaverisme, particularment des de l'esquerra, relativitzen la importància del punt de vista anterior[22] i consideren un anacronisme el fet que, mentre el fusterianisme naix amb la publicació deNosaltres, els valencians en1962, el blaverisme no es manifestarà fins a1977, si bé tantXavier Casp comMiquel Adlert ja se situaven en posicions justificadores delsecessionisme lingüístic valencià abans que cap polític ho fera.[23]
En canvi, estos crítics posen èmfasi[22] en el paper que hi haurien jugat polítics de laUCD valenciana comFernando Abril Martorell,Manuel Broseta iEmilio Attard, que després de les primeres eleccions democràtiques de1977, en què guanyà l'esquerra al País Valencià, haurien decidit recollir la bandera de l'anticatalanisme per neutralitzar un plantejament polític que excloïa la dreta i el regionalisme de la centralitat política[24] i frenar l'avanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d'un bon veïnat ambCatalunya, als quals se'ls acusarà decatalanistes ocatalanitzadors. La primera declaracióanticatalanista d'un dirigent de la UCD correspondrà a Attard, màxim dirigent de laprovíncia de València, en desembre de1977. En1978, l'escriptor valencianistaVicent Andrés Estellés és acomiadat com a redactor en cap del diariLas Provincias a causa de suposades pressions polítiques provinents de la UCD, i en aquest diari al juny del mateix any es publica l'article de Manuel BrosetaLa paella de "Els Països Catalans", el primer d'una sèrie de col·laboracions estructuradores de les idees anticatalanistes i de la presumpta estratègia de la UCD al respecte.
La identificació de la UCD amb l'ideari blaver arribarà a ser absoluta. Durant les negociacions de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, la UCD defensarà la senyera coronada valenciana, contra la quadribarrada que defensaven els ponents socialistes i comunistes; la denominacióvalencià per a la llengua pròpia constaria sense cap referència de la seua filiació lingüística i la denominació de "Regne de València" per a la comunitat autònoma, contra la de "País Valencià" que defensava l'esquerra. Malgrat la seua posició minoritària, la UCD valenciana farà valdre la seua capacitat de bloqueig per imposar les seues tesis en tots aquests punts, menys en l'últim. Finalment, la UCD espanyola rebutjarà la denominació "País Valencià" alCongrés dels Diputats i s'acabarà adoptant una nova denominació, suggerida perEmilio Attard, de "Comunidad Valenciana".
Igualment, segons estos crítics, s'hauria afavorit la infiltració de destacats elements de la dreta franquista en elvalencianisme tradicional. De fet, Attard arribà a incorporar-hi en 1978 a la UCD, com a militants, a membres delGrup d'Acció Valencianista (GAV), fundat l'any anterior.
Estos elements ultradretans encapçalaran els sectors més extremistes i, de vegades, agressius del moviment. A més, se'ls atribuiran diverses accions en1977 i1978, com la utilització de bombes contra llibreries, insults i atacs a autoritats democràtiques en la processó cívica delNou d'Octubre, desqualificacions i persecucions des de mitjans de comunicació, institucions i persones per "catalanistes", agressions físiques i incendi de locals públics. Aquesta mena d'accions continuarà en els successius anys: la crema de lasenyera oficial del Consell Preautonòmic al balcó de l'Ajuntament de València en octubre de1979, i l'agressió a membres delConsell Valencià de Cultura en la primavera de 1998 seran algunes de les que tindran més repercussió. Les dues principals figures públiques delnou valencianisme,Manuel Sanchis i Guarner iJoan Fuster, patiran cadascun dos atemptats amb bomba en1978 i1981 respectivament, dels quals no es responsabilitzarà cap grup ni pels que cap persona ha estat imputada. No obstant això, elGAV farà apologia de terrorisme el primer d'aquests atemptats a la seua publicació en octubre de 2002, quan el delicte ja haja prescrit.[25]
El blaverisme serà conegut per una aposta simbòlica on destacaran lasenyera coronada, el secessionisme lingüístic i l'oposició a l'ús del termePaís Valencià.[26] Unes altres referències simbòliques poden ser l'Himne de l'Exposició, o elements conjunturals com reclamar eltransvasament de l'Ebre i l'aigua provinent deCatalunya.[27]
La tradicionalSenyera Coronada de la ciutat de València, tricolor, amb la franja blava coronada junt amb l'asta, és des de la segona meitat del segle xiv, per privilegi reial, el símbol privatiu i oficial de la ciutat deValència. Si aquest símbol de la ciutat resultava o no aplicable per extensió a la resta del Regne, és una qüestió que encara a hores d'ara és motiu de debat acadèmic. En qualsevol cas, l'extensió d'aquest símbol privatiu fora delCap i Casal valencià i les seues comarques adjacents fou limitada, i la "senyera del Rei" (la quadribarrada), comú a tots els territoris de laCorona d'Aragó, serà també seguida en bona part del territori.
Amb el ressorgiment delvalencianisme al pas delsegle XIX al segle xx, la bandera tricolor adquirirà un caràcter protagonista com asímbol privatiu, que en algunes ocasions compartirà amb la senyera quadribarrada nua (que serà també honrada com elPenó de la Conquesta, retrobat el1838).
Elnou valencianisme fusterià promourà l'ús exclusiu de la senyera quadribarrada nua (a la qual considerarà la bandera legítima de l'anticRegne de València) com a símbol compartit amb la resta delsPaïsos Catalans. A això respondrà el blaverisme amb l'ús, ara exclusiu, de la bandera tricolor, si bé la defensa d'eixa ensenya no és exclusiva del blaverisme, encara que siga un dels seus trets identitaris principals.
La connotació negativa que tenia originalment el termeblaver prové del fet que, des del punt de vista estrictament heràldic, la franja blava és un element secundari, i els elements substancials són les barres vermelles sobre fons groc i la corona. No obstant això, els blavers tractaran d'afegir la franja blava per tot arreu, fins i tot als escuts municipals i entitats, cometent-hi en la gran majoria de casos incorreccions heràldiques.
En l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de1982 la senyera tricolor coronada serà designada com a bandera oficial de laComunitat Valenciana.
.jpg)
Per oposició a la caracterització perJoan Fuster delscatalanoparlants com a pertanyents de lanacionalitat catalana, el blaverisme advocarà[28] per una identitat pròpia i refusarà el model de llengua que es començava a vehicular a l'ensenyament durant els darrers anys de la dictadura, un model condicionat per la manca de materials educatius editats al País Valencià i el consegüent ús de manuals provinents de Catalunya. Així, el moviment blaver rebutjarà les unitaristesNormes de Castelló de1932, optant per les diferents normatives ortogràfiques secessionistes delcatalà proposades per laReal Acadèmia de Cultura Valenciana a partir de1978. Aquest procés s'iniciarà amb l'assaig deMiquel AdlertEn defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla (1977) i els protagonistes del mateix seran el propi Adlert i el poetaXavier Casp, que evolucionaren durant els anys 70 des d'una postura unitarista inicial.[29]
El blaverisme lingüístic recollirà importants èxits durant els primers anys de la seua trajectòria. En octubre de1979, les seues tesis s'imposaran enLo Rat Penat, institució símbol delvalencianisme cultural. En març de1981, pocs dies abans de començar les negociacions de l'Estatut, UCD donarà suport a lesNormes del Puig de laRACV, que havien estat signades en aquest mateix mes. Fins i tot l'Estatut d'Autonomia arribarà publicar-se en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el15 de juliol de1982 amb aquesta darrera normativa ortogràfica.[30] No obstant això, els intents d'institucionalitzar aquestes normes prompte fracassaran, per raons bé polítiques (enfonsament d'UCD), com culturals (ampli rebuig en la comunitat científica i universitària) i sociològiques (difusió limitada entre els seus parlants).
En2001 es constituirà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, única autoritat lingüística oficial en elPaís Valencià. L'objectiu manifest per part dels partits polítics valencians majoritaris serà, d'aquesta manera, deixar fora de l'àmbit polític el tema de la llengua. Al preàmbul de la seua Llei de creació 7/1998,[31] del 16 de setembre, es diu que: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia". Així mateix, l'Article 3 de l'esmentada Llei declara que una de les seues funcions serà«vetllar per […]la normativització assolida, a partir de les anomenadesNormes de Castelló». L'ingrés en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua deXavier Casp, quan encara era degà de la RACV, suposarà un colp dur per al blaverisme.
Aquesta postura unitarista de l'AVL serà ratificada en un dictamen aprovat per unanimitat el9 de febrer de2005 (Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià),[32] en què s'afirma que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també aquella que comparteixen les comunitats autònomes deCatalunya i lesIlles Balears, i el Principat d'Andorra". Aquest últim dictamen serà assumit per laGeneralitat Valenciana i per la totalitat de les forces polítiques amb representació a lesCorts Valencianes.
Tot i el seu naixement com a moviment minoritari, el blaverisme experimenta un creixement a partir de l'any1978, que el portaria a superar els seus límits a laCiutat de València i rodalia, per expandir-se de manera progressiva, sent la concentració a laplaça de bous de València del 5 de juny de 1978 el primer acte de masses del naixent moviment, amb 20.000 persones[33] A partir d'este moment, amb el suport explícit de laUnió de Centre Democràtic i del diariLas Provincias (àdhuc arribà a tindre una secció,El Cabinista, on es publicaven tota classe d'insults anònims contra Catalunya.[34][35] L'arrelament de l'anticatalanisme causà que l'altre diari local, elLevante, de tendència progressista, tímidament també acabés afegint-s'hi), el blaverisme comença a caminar com a moviment de masses, protagonitzant diversos episodis violents durant labatalla de València,[4] com l'atemptat amb bomba al domicili deManuel Sanchis Guarner.[33] Laviolència blavera comença a produir-se en1977,[36] en forma d'agressions,[36] i es consolidaria en1978,[36] tot confonent-se amb laviolència feixista deltardofranquisme.[36] En aquella època de la transició, tot i les denúncies realitzades alCongrés dels Diputats,[36] no hi hagué ni detencions ni es van protegir lesinstitucions preautonòmiques, governades per l'esquerra.[36]
Originàriament un moviment heterogeni cohesionat per l'anticatalanisme,[37] es considera que el blaverisme l'articula laUCD[38] a partir de les victòries electorals de l'esquerra a les primeres eleccions alPaís Valencià, com a moviment de xoc contra unPSPV-PSOE que romangué paralitzat davant el blaverisme a causa de la por a perdre suport electoral.[39] De fet, entre leseleccions generals espanyoles de 1977 i lesdel 79, es pot apreciar que a laCircumscripció electoral de València, a diferència del que ocorregué a Castelló i Alacant, les forces d'esquerres,PCE-PCPV iPSPV-PSOE, tot i continuar sent majoritàries, experimentarien una notòria davallada. El fet que la pèrdua de suport electoral a favor de la dreta fora major a laCiutat de València explicarien la influència del blaverisme en estos resultats.[40]
Paral·lelament, i tot i ser conscients en alguns casos de la instrumentalització que els partits de dretes feien del moviment, el blaverisme s'articularà com a força de pressió i mobilització durant el procés de creació de l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana, on obtindran una victòria simbòlica que els permetrà conformar-se com a narració hegemònica de la identitat valenciana.[41]
A partir de 1982, amb el triomf del discurs delregionalisme valencià, es produirà, per una banda, una decadència del blaverisme associatiu (especialment delGrup d'Acció Valencianista) així com una disminució de les accions de carrer i de laviolència blavera.[42] D'altra banda, el declivi de la UCD farà que un nou partit,Unió Valenciana, s'erigisca en representant polític del blaverisme.[43] Durant elsanys 80 Unió Valenciana experimentaria un gran creixement, fet que el portaria a articular a la pràctica totalitat del moviment, a excepció del sectornacionalista valencià i d'esquerres articulat aEsquerra Nacionalista Valenciana i d'un sector de centredreta liderat perFrancisco Domingo i elPartido Coalición Valenciana, de curta vida.[44]
Unió Valenciana aconseguiria els seus millors resultats en 1991, però a partir de la conversió d'Alianza Popular enPartido Popular, i la irrupció d'aquest com a força amb opcions de govern, començaria un declivi per al partit que culminaria amb la pèrdua de representació a lesCorts Valencianes a leseleccions de 99,[45] quatre anys després de ser socis de govern dels populars gràcies alPacte del Pollastre.
A partir d'aquest moment, Unió Valenciana iniciaria un procés de descomposició, on, per una banda, sorgiria el partitCoalició Valenciana, vinculat alGrup d'Acció Valencianista i amb una línia més combativa que no la d'UV. CVa fracassaria electoralment i acabaria desapareixent en 2011, després de quedar per sota de la mateixa UV a leseleccions a les Corts Valencianes de 2007, i de traure pitjors resultats encara en 2011. Per la seua banda, el PP encarnaria una línia moderada dins del blaverisme, assumint una narrativa polièdrica que el portaria a erigir-se en partit que defensa els interessos valencians, tot practicant un bandeig polític i institucional envers tot allò que puga relacionar aCatalunya amb el País Valencià.[46] ElPartit Popular de la Comunitat Valenciana acabaria portant a la seua òrbita la pràctica totalitat de base social i organitzativa del blaverisme, a excepció delGAV.[46] De fet, la mateixa Unió Valenciana acabaria cessant la seua activitat en 2011, després de demanar el vot per al PP a leseleccions a les Corts Valencianes de 2011.
 | Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar laneutralitat del punt de vista. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu ladiscussió per a més informació. L'avís es pot treure una vegada s'hagi trobat unconsens sobre els punts discutits. |
El Blaverisme no és l'únic moviment polític amb aquestes característiques (anticatalanisme, secessionisme lingüístic). Amb una visió més general es pot assenyalar l'anticatalanisme que apareix als territoris que formaven, amb Catalunya, l'antigaCorona d'Aragó, com ara a l'Aragó,[47][48] elPaís Valencià,[49][50][51][52]les Illes,[53][54] i àdhuc la mateixa Catalunya. L'esquema és sempre el mateix, sovint propiciat des de grups polítics que fan bandera delsecessionisme lingüístic, i abracen una espanyolitat abrandada com a antídot contra suposats interessos pancatalanistes. El discurs és totalment tolerat pels partits polítics espanyols, també els d'esquerra, i amb el temps acaba incorporant-se als grans partits espanyols,PP iPSOE, i al gruix social dels seus votants. El secessionisme lingüístic és un fenomen que només apareix als territoris de l'Antiga Corona d'Aragó, encara en procés d'assimilació per part de l'Espanya castellana.
AlPaís Valencià, l'anticatalanisme s'ha estès sobretot en grups conservadors de laCiutat de València i la seua rodalia, lligat amb elsecessionisme lingüístic i el moviment polític anomenat comunamentblaverisme. L'anticatalanisme sol donar rendiment polític en aquestes àrees, quasi sempre entès com una reacció cap a un pretèsimperialisme català.
A mitjan 1972 van aparèixer un seguit de cartes al Diario de Mallorca signades sota el pseudònim de Pep Gonella les quals donaren peu algonellisme, un moviment que alguns associen al blaverisme valencià. Tot i això, a les cartes mai es negà la unitat de la llengua o es manifestaren sentiments anticatalanistes, sinó que es reclamava una major importància a les varietats dialectals balears respecte a l'estàndard.[55]
A l'Aragó hi ha un moviment similar al blaverisme o al gonellisme que cerca a suprimir tota referència al català en relació ambla Franja.[56]
A Catalunya les darreres dècades han nascut partits i associacions que, recolzats per potents mitjans de comunicació,[57] copien el mateix esquema de fractura social ja descrit als altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó, assenyalant al catalanisme com a ideologia totalitària i el català com una llengua imposada, i tot cercant una fractura ètnica de la societat.[58][59] També sovint branden estudis[60] sobre elracialisme català de darrers del s. XIX i principis del s. XX, una època en què tot occident era racialista i aplicava polítiques eugenèsiques i/o racistes, amb la diferència que Catalunya no, atès que no era un estat.[59]
PDF