La tradició llegendària diu que el lloc va ser triat amb una consulta als déus feta a l'oracle de Delfos, que va aconsellar alsmegaris que fundessin una nova ciutat «davant de la terra dels cecs». Es va interpretar que el lloc per establir-se era la costa oposada deCalcedònia. L'al·lusió a la ceguesa prové, segons sembla, del fet que els fundadors grecs de Calcedònia, disset anys abans, no van saber «veure» que el promontori delCorn d'Or (avuiSarayburnu) era el lloc més resguardat per establir-se per estar protegits de possibles atacs.[3] A l'antiguitat es deia que «[e]ls bizantins, pel costat de la mar, habiten la ciutat més ben situada de tot el món conegut quant a seguretat i prosperitat, però pel costat de terra és la més desavantatjosa en tots dos respectes».[4]
Als seus inicis va ser unacolònia deMègara fundada el657 aC,[5] pocs anys després que la veïnaCalcedònia. Al lloc, hi havia un assentament previ anomenatLigos. El628 aC es va ampliar la colònia amb gent de Mègara dirigits perZeuxip. La ciutat va tenir com a deessa tutelarHera, i es creu que inicialment fou regida per reis que van donar pas a un govern aristocràtic. Els habitants originals, elsbitinis, van quedar convertits en esclaus.
El generalpersa Otanes, al servei deCir el Gran,[2] la va ocupar el546 aC i va romandre sota domini de Pèrsia. Fou una plaça estratègica durant lesguerres mèdiques. El499 aC es va unir a la revolta deJònia i, quan la flotafenícia del rei de Pèrsia es va presentar a la ciutat, els seus habitants van fugir cap aMesèmbria. El general espartàPausànies la va recuperar el 477 aC després de labatalla de Platea.[6] Al cap de set anys, la va prendreCimó II per als atenencs.
El440 aC, els bizantins i la gent deSamos es van revoltar contra Atenes, però foren sotmesos. El416 aC, es van unir alscalcedonis i van fer una devastadora expedició aBitínia. El412 aC es va sotmetre aEsparta. El408 aC, el general atenencAlcibíades la va assetjar, però no la va poder ocupar i va haver d'esperar a rendir-la de fam, i llavors, absent el comandant espartà Clearc, Cidó, cap del partit atenenc, va obrir les portes als assetjants i va tornar a quedar com a tributària aliada d'Atenes.
El405 aC, després de la batalla d'Egospòtamos, l'espartàLisandre va recuperar Bizanci i s'hi va establir una guarnició dirigida per Estenalau.[7]
Els deu mil deXenofont van passar per la ciutat i el repartiment del botí fet per l'almirall Anaxíbios va provocar la revolta dels soldats, que es van fer els amos de la ciutat, que només gràcies a Xenofont es va salvar del saqueig.
El390 aC,Trasibul va canviar el govern de la ciutat d'una oligarquia a una democràcia i va vendre les mercaderies dels vaixells ancorats a la ciutat.
El363 aC fou visitada perEpaminondes i, amb la flota atenenca, va aconseguir que diverses ciutats es declaressin a favor seu. El356 aC, Bizanci,Rodes iQuios es van unir a la confederació deCos i a Mausol, rei deCària, amb l'esperança de posar fi a l'hegemonia d'Atenes, però la batalla que es preparava a la mar fou impedida per una tempesta.
El340 aC, fou assetjada perFilip II de Macedònia iDemòstenes va enviar socors als assetjats. La flota atenenca i dels aliats, dirigida per Cares, es va trobar amb l'almirall Amintes i els macedonis, i fou derrotada; Cares fou substituït per Fòcion l'any següent, i Filip va haver d'aixecar-ne el setge. Es diu que una llum va advertir una nit els bizantins d'un atac sorpresa de Filip i, en record d'això, es va aixecar un monument; el símbol de la ciutat des d'aquest temps és la mitja lluna que apareix a les seves monedes i que al segle xv fou adoptat com a emblema pelsotomans, i probablement fou adoptat com a record de l'esdeveniment; per pagar l'ajut atenenc, els habitants de Bizanci iPerint els van concedir el privilegi de precedència en els jocs i les cerimònies (excloses les religioses) i es van construir diverses estàtues.
En els anys següents, els bizantins van combatre elstracis, que no van poder dominar ni per les armes ni pagant tribut. El279 aC, Bizanci es va fer tributària delsgàlates,[7] als quals va pagar un tribut anyal en monedes d'or (3.000 al principi, després 5.000, i més tard 10.000), que es va anar incrementant fins a arribar a fixar-se en 80talents. Per poder pagar la quantitat, Bizanci va haver d'imposar un dret de pas pelBòsfor, cosa que va provocar una guerra amb Rodes, guerra en la qual Bizanci va ser aliada dePèrgam, mentre Bitínia ho va ser de Rodes. Els bizantins van donar suport a Tibetes, un oncle de Prúsies de Bitínia, que en va reclamar el tron, però Prúsies es va apoderar de les possessions de Bizanci a la costa asiàtica, mentre que els tracis van continuar pressionant a la part europea. La pau es va fer el219 aC amb la mediació del rei gàlataCavarus iPolèmocles, i fou desfavorable per a Bizanci.
En la guerra deRoma ambMacedònia, els romans van donar a la ciutat el títol deconfederada, pel seu ajut. Bizanci va cridar Roma per solucionar disputes internes, i els romans hi van enviar Pisó, més com a conqueridor que com a aliat.
L'emperadorClaudi va abaixar temporalment el tribut de la ciutat per les pèrdues d'aquesta en la guerra amb els tracis.Vespasià la va incorporar a la província romana deTràcia.
En la guerra entreSeptimi Sever iPescenni Níger, Bizanci va donar suport al darrer.[8] Després d'una guerra de tres anys, ja mort Níger, la ciutat fou ocupada el196 i fou severament castigada, i les muralles enderrocades; la ciutat va deixar de tenir un govern local i fou donada a Perint, però després el mateix Sever la va embellir amb termes, pòrtics i altres edificis i li va donar el nom d'Augusta Antonina en honor d'Antoní Bassià.[7]Caracal·la va restaurar els drets de la ciutat i dels seus habitants. En temps deGal·liè, es va produir una matança de ciutadans i totes les famílies antigues van desaparèixer, menys les que no eren a la ciutat.
SotaClaudi II, els bizantins van lluitar contra els gots. En les guerres civils que van seguir a l'abdicació deDioclecià es van reforçar les fortificacions. Licini es va retirar allà després de labatalla d'Adrianòpolis i fou assetjat per Constantí fins que la ciutat es va rendir.[9] L'any330 l'emperadorConstantí, després de fer algunes reformes, la va establir com a capital de la part oriental del seu regne.[7]
Jeffreys, Elizabeth. «Book 13: The time of the Emperor Constantine». A:The Chronicle of John Malalas. Australian Association for Byzantine Studies, 1986.
