Elbitllet de banc (opaper moneda) és un mitjà de pagament enpaper imprès, emès generalment per unbanc central, si bé històricament n'ha emès també labanca privada. Juntament amb lesmonedes, els bitllets conformen eldiner en efectiu delssistemes monetaris moderns.[1] Les monedes s'acostumen a fer servir per als exemplars de menys valor, mentre que els bitllets són per als de mésvalor nominal; igualment, en la majoria de sistemes monetaris, la moneda de valor més alt val menys que el bitllet de valor nominal més baix. La tècnica típica d'elaboració i estampació dels bitllets de banc és la calcogràfica, especialment en la variant del gravat a l'acer.[2][3]
El paper moneda fou introduït pels comerciants dete xinesos durant ladinastia Tang (entre els anys 618 i 907),[4] que duien a terme les grans transaccions amb bitllets per tal d'evitar el transport de monedes metàl·liques. La seva utilització es va estendre durant el segle x, quan l'escassetat de coure va obligar l'emperador de ladinastia Song a emetrejiaozi, els primers bitllets de curs legal.[4] L'administració xinesa va adoptar oficialment els bitllets de banc el1024. Als bitllets de ladinastia Song s'hi representaven simbòlicament unes monedes.
La primera menció occidental d'una forma de bitllet de banc la va ferMarco Polo al començament del segle xiv. Quan els descobreix a laXina, escriu: «ElGran Khan fa servir com a moneda escorces d'arbre que semblen cartes» (Llibre de les meravelles del món, capítol XCVI).[5]
Els primers bitllets de banc apareguts aEuropa daten de mitjansegle xviii: en destaquen els de labanca de Law, si bé foren precedits molt abans per proto-bitllets com leslletres de canvi. El primer banc que va emetre bitllets fou, el1661, el Banc d'Estocolm, el precedent delRiksbank o banc centralsuec.[6][7] Fins al regnat deLluís XIV de França, els bitllets eren emesos tan sols per petits creditors, tenien una circulació limitada i no comptaven amb l'autoritat de l'Estat. A partir d'aleshores va començar a ser habitual que elsbancs centrals estatals fossin els emissors de moneda en cada país, tot i que els bitllets emesos per bancs privats encara són d'ús actualment aEscòcia,Irlanda del Nord iHong Kong.
Als Països Catalans, les autoritats franceses deBarcelona van emetreassignats imperials de 100pessetes els anys1813 i1814. Més endavant, elBanc de Barcelona va posar en circulació bitllets per valor de 5 a 250pesos fuertes de1844 a1868; altres bancs locals com el deReus, el Balear i el deTarragona també van fer emissions derals en aquella època. Més endavant, un cop creat elBanc d'Espanya (1856), diverses societats de crèdit van emetre obligacions al portador, acceptades com a paper moneda. LaGeneralitat de Catalunya i diversos ajuntaments van emetre els seus propis bitllets decèntims i pessetes durant laguerra civil espanyola (1936-1939), a causa de l'escassetat demonedes de poc valor nominal.[8]
Amb la introducció de l'euro, la primera sèrie de bitllets en aquesta moneda es va emetre originalment el 2002. Composta per set denominacions: 5,10, 20, 50, 100, 200 i 500 euros. Han estat de curs legal i mantenen la seva validesa per temps indefinida tot i que es van substituir progressivament pels de la segona sèrie anomenada Europa.[10] Aquesta nova sèrie es va introduir per assegurar una protecció més elevada davant la falsificació, així com per assegurar-ne la durabilitat. El nom d'Europa es deu al fet que inclouen un retrat del personatge de la mitologia gregaEuropa a l'holograma i lamarca d'aigua.[11] La sèrie Europa es compon de sis denominacions, 5,10, 20, 50, 100 i 200 euros que es van introduir gradualment, els primers es van posar en circulació el 2013 i es va completar el 2019 amb l'emissió dels nous bitllets de 100 i 200 euros. El bitllet de 500 euros ja no es va incloure en la sèrie Europa i es va deixar d'emetre l'abril del 2019.[12]
Collage per al disseny d'un bitllet de banc amb anotacions i afegits per mostrar els canvis proposats (figura més alta per deixar espai per al número), Banc de Manchester, Regne Unit, 1833. Exposat al Museu Britànic de Londres.
Avui dia, unbanc central o un tresor públic sol ser l'únic responsable de l'emissió de bitllets en un Estat o una unió monetària. Tot i això, no sempre és així, i històricament el paper moneda dels països solia ser gestionat íntegrament per bancs privats. Així, doncs, en un país determinat poden haver emès bitllets molts bancs o institucions diferents. Els bancs comercials dels Estats Units havien emès bitllets legalment abans que existís una moneda nacional; tanmateix, aquests van passar a estar subjectes a l'autorització del govern entre 1863 i 1932. En l'última d'aquestes sèries, el banc emissor estampava el nom i la promesa de pagament, juntament amb les firmes del seu president i caixer en un bitllet preimprès. Aleshores, els bitllets tenien un aspecte estandarditzat i no es diferenciaven gaire dels bitllets de la Reserva Federal (Bitllets de dòlar nord-americà).
En un petit nombre de països, l'emissió privada de bitllets continua encara avui. Per exemple, en virtut de la complexa configuració constitucional delRegne Unit, alguns bancs comercials de dos dels quatre països constituents de l'Estat (Escòcia iIrlanda del Nord) segueixen imprimint els seus propis bitllets per a la circulació nacional, encara que no siguin diners fiduciaris ni estiguin declarats per llei de curs legal enlloc. El banc central del Regne Unit, elBanc d'Anglaterra, imprimeix bitllets de curs legal a Anglaterra i Gal·les; aquests bitllets també es poden utilitzar com a diners (però no són de curs legal) a la resta del Regne Unit.
En les dues Regions Administratives Especials de la República Popular Xina, els acords són similars als del Regne Unit. AHong Kong, tres bancs comercials estan autoritzats a emetre bitllets en dòlars de Hong Kong,[13] AMacau, els bitllets de lapataca són emesos per dos bancs comercials diferents.
ALuxemburg, el Banque Internationale à Luxembourg estava autoritzat a emetre els seus propis bitllets en francs luxemburguesos fins a la introducció de l'euro el 1999.[14]
A més dels emissors comercials, altres organitzacions poden tenir facultats per emetre bitllets; per exemple, fins a 2002 el dòlar de Singapur era emès per la Junta de Comissaris de Moneda de Singapur, un organisme governamental que posteriorment va ser absorbit per l'Autoritat Monetària de Singapur.[13]
Com en qualsevol impressió, també hi ha la possibilitat que els bitllets tinguin errors d'impressió. En el cas dels bitllets nord-americans, aquests errors poden incloure errors de trencament del motlle, errors de plegat en papallona, errors de tall, errors de doble denominació, errors de plegat i errors de desalineació.[15]
Al llarg de la història s'han utilitzat diversos materials, a part delpaper, per fabricar bitllets. Aquí s'hi inclouen diverses fibres tèxtils (fins i tot laseda) o bé elcuir, especialment en èpoques d'escassetat ohiperinflació; se'n van arribar a imprimir al damunt de fusta i decartes de joc.
D'ençà del segle xix, els bitllets de banc s'imprimeixen sobre unpaper cuixé fi, molt resistent a l'envelliment i a les manipulacions, fet exclusivament de pasta de teixit decotó que ha estat objecte d'un refinatge molt intens; aquest paper no està encolat sinó recobert degelatina, i després es posa a assecar a l'aire, abans de passar pel procés del calandratge, mitjançant un sistema de corrons que allisen i abrillanten el paper.
Els bitllets porten tradicionalment com a tret distintiu una filigrana omarca a l'aigua que es veu per transparència, aconseguida mitjançant una disminució de la quantitat de fibres en un indret determinat del paper. Aquest i altres mètodes (l'ús d'emblanquidors òptics, relleus o tinta òpticament variable, o fins i tothologrames) s'utilitzen per dificultar-ne la falsificació.
Les autoritats monetàries estan canviant la matèria primera dels bitllets i els fabriquen ambpolímers (com ara elpolipropilè), encara més resistents que el paper i més difícils de falsificar. El2008, eren cinc els estats que tenien tots els seus bitllets fets de polímer:Austràlia,Brunei,Nova Zelanda,Romania i elVietnam. Una desena més en tenen també alguns en circulació.
Si bé la falsificació de monedes d'or i plata era menys rendible perquè el valor del metall constituïa la part essencial del seu valor, els bitllets no deixen de ser simplement paper i, per tant, resulten peces atractives per al frau , per la qual cosa els bancs els doten d'una sèrie demesures de seguretat.[16] Els bitllets actuals s'elaboren amb paper especial fet de fibres allargades de cotó i amb tècniques d'impressió complexes, com la marca a l'aigua, els hologrames i la tinta invisible, per evitar lafalsificació.
Sovint, la composició del paper incloulli,cotó o altresfibres tèxtils.Alguns països, com araAustràlia,Mèxic,Brasil,Paraguai,Xile,Guatemala,Nova Zelanda iHong Kong, produeixenbitllets de polímer per augmentar la seva resistència al llarg del seu ús i per permetre la inclusió d'una finestreta transparent d'uns pocs mil·límetres. Fins i tot s'han inserit diferents classes dehologrames, mesures de seguretat molt difícils de reproduir amb tècniques normals d'impressió.
Generalment, a més de la falsificació, també es pena l'alteració o l'marcat dels bitllets.
Per evitar falsificacions, s'utilitzen diferents mesures de seguretat:
Marca d'aigua o filigrana: el paper té una o més imatges formades per diferències de gruixos que es veuen altrasllum.
Abrillantador: s'usa paper senseabrillantadors òptics —d'aquesta manera no es pot falsificar usant paper comú— o s'empra només en una regió. Això es pot detectar amb una font de llum ultraviolada.
El xifrat de moneda intel·ligent dinàmic oDynamic Intelligent Currency Encryption (DICE) és una tecnologia de seguretat introduïda el 2014 per l'empresa britànica EDAQS, que devalua de forma remota els bitllets que són il·legals o han estat robats. La tecnologia es basa en billetes identificables -que poden ser un xip RFID o un codi de barres- i es connecta a un sistema de seguretat digital per verificar la validesa del bitllet. L'empresa afirma que els bitllets són infalsificables i contribueixen a resoldre problemes relacionats amb el efectiu, així com a combatre el crim i el terrorisme. En una altra nota, els beneficis de DICE cobreixen i resolen gairebé tots els problemes relacionats amb l'efectiu que els governs consideren una motivació per a l'abolició progressiva de l'efectiu.[17][18]
↑Casares, Teresa Tortella.Los primeros billetes españoles: las "cédulas" del Banco de San Carlos (1782-1829) (en castellà). Archivo del Banco de España, 1997.ISBN 978-84-7793-562-9.
↑Bañuelos, Luis Palacios.España, del liberalismo a la democracia (1808-2004) (en castellà). Editorial Dilex, 2004.ISBN 978-84-88910-51-6.
↑4,04,1Hvistendahl, Mara «Sobre el origen del papel moneda». Investigación y Ciencia, 10-2011, pàg. 7.
↑Polo, Marco.Llibre de les meravelles del món. Edicions del Bullent, 1997.ISBN 978-84-89663-22-0.
↑13,013,1Comité de Sistemas de Pago y Liquidación. «The Role of Central Bank Money in Payment Systems» p. 96. Banco de Pagos Internacionales, 01-08-2003. Arxivat de l'original el 2008-09-09. [Consulta: 14 agost 2008]. «Encara que històricament no ha estat així, actualment els bitllets solen ser emesos únicament pel banc central. Així passa en general a totes les economies del CPSS, excepte a Hong Kong RAE, on els bitllets són emesos per tres bancs comercials. Singapur i el Regne Unit són excepcions més limitades. Els bitllets en dòlars de Singapur han estat emesos per la Junta de Comissionats de Divises, una agència governamental, encara que després de la fusió de la Junta a la MAS a l'octubre del 2002 això ja no és així. Al Regne Unit, els bancs escocesos conserven el dret d'emetre bitllets juntament amb els del Banc d'Anglaterra i actualment tres bancs ho continuen fent.»
↑«BIL's history». Banque Internationale à Luxembourg. [Consulta: 13 desembre 2013].
