LaBiblioteca Nacional de França (enfrancès:Bibliothèque nationale de France) fundada el 1792,[2] coneguda amb l'acrònimBnF i anomenada tambéBiblioteca Nacional de París, és una de lesbiblioteques més importants deFrança i del món. Té l'estatut d'establiment públic. Les seves activitats estan repartides entre diferents seus, la principal és la seuFrançois Mitterrand, situada al barri deTolbiac, al13è districte, a la vora sud de París. També és àmpliament coneguda perGallica, la seva biblioteca digital. Un decret de l'any1537, que segueix encara en vigor, exigeix que la Biblioteca Nacional de França guardi un exemplar de totes les obres publicades aFrança. Actualment, allotja en total més de 13 milions de llibres i 350.000 volums enquadernats demanuscrits, a més de col·leccions de mapes, monedes, documents, estampes i registres sonors.
La seu històrica fou projectada per l'arquitecteJean Louis Pascal la dècada del 1920 i fou oberta al públic el 1936.[3]
La Biblioteca Nacional de França remunta el seu origen a la biblioteca reial fundada al Palau del Louvre perCarles V el 1368. Charles havia rebut una col·lecció de manuscrits del seu predecessor,Joan II, i els va traslladar al Louvre des delPalau de la Cité. El primer bibliotecari del registre va ser Claude Mallet, elvalet de chambre del rei, que va fer una mena de catàleg,Inventoire des Livres du Roy nostre Seigneur estans au Chastel du Louvre. Jean Blanchet va fer una altra llista el 1380 i Jean de Bégue una el 1411 i una altra el 1424. Carles V va ser un mecenes de l'aprenentatge i va encoratjar la confecció i col·lecció de llibres. És sabut que va contractarNicolau Oresme, Raoul de Presle i altres per transcriure textos antics. A la mort deCarles VI, aquesta primera col·lecció va ser comprada unilateralment pel regent anglès de França, elduc de Bedford, que la va traslladar a Anglaterra el 1424. Aparentment, es va dispersar a la seva mort el 1435.[2]
Carles VII va fer poc per reparar la pèrdua d'aquests llibres, però la invenció de la impremta va donar lloc a l'inici d'una altra col·lecció al Louvre heretada perLluís XI el 1461.Carles VIII es va apoderar d'una part de la col·lecció dels reis d'Aragó.[4]Lluís XII, que havia heretat la biblioteca deBlois, va incorporar aquesta última a laBibliothèque du Roi i la va enriquir encara més amb la col·leccióGruthuyse i amb el saqueig deMilà.Francesc I va traslladar la col·lecció el 1534 aFontainebleau i la va fusionar amb la seva biblioteca privada. Durant el seu regnat, les enquadernacions fines es van convertir en la bogeria i molts dels llibres afegits per ell iEnric II són obres mestres de l'art de l'enquadernador.
Sota la direcció bibliotecària deJacques Amyot, la col·lecció va ser traslladada a París i després reubicada en diverses ocasions, un procés durant el qual molts tresors es van perdre.Enric IV de França va fer traslladar alLiceu Louis-le-Grand el 1595, un any després de l'expulsió dels jesuïtes del seu establiment. El 1604, els jesuïtes van poder tornar i la col·lecció va ser traslladada al convent dels Cordeliers, després el 1622 a la propera Confrérie de Saint-Côme et de Saint-Damien a la rue de la Harpe. El nomenament de Jacques Auguste de Thou com a bibliotecari va iniciar un període de desenvolupament que la va convertir en la col·lecció de llibres més gran i rica del món. El va succeir el seu fill que va ser substituït, quan va ser executat per traïció, per Jérôme Bignon, el primer d'una línia de bibliotecaris del mateix nom. Amb Thou, la biblioteca es va enriquir amb les col·leccions de la reinaCaterina de Mèdici. La biblioteca va créixer ràpidament durant els regnats deLluís XIII de França iLluís XIV de França, degut en gran part a l'interès del ministreJean-Baptiste Colbert, ell mateix col·leccionista de llibres dedicat.
El lloc de la Rue de la Harpe va resultar inadequat, i la biblioteca va ser novament traslladada, el 1666, a dues cases adjacents a la Rue Vivienne. Després de Colbert, el ministre de Lluís XIV,François Michel Le Tellier, marquès de Louvois, també es va interessar per la biblioteca i va contractarJean Mabillon, Melchisédech Thévenot i altres per adquirir llibres de totes les fonts. L'any 1688 es va elaborar un catàleg en vuit volums. Louvois va considerar la construcció d'un edifici opulent per acollir-lo al que seria laPlace Vendôme, un projecte que, però, va quedar sense executar després de la mort del ministre el 1691.
La biblioteca es va obrir al públic l'any 1692, sota l'administració de l'abbot Camille el Tellier de Louvois, fill del ministre. L'abat Louvois va ser succeït per Jean-Paul Bignon, que el 1721 va aprofitar l'oportunitat de l'enfonsament de laCompanyia del Mississipi deJohn Law. L'empresa havia estat traslladada per Law a l'antic palau delcardenal Mazzarino al voltant de l'Hôtel Tubeuf, i el seu fracàs va alliberar un espai important on la Biblioteca s'ampliaria (tot i que el mateix Hotel Tubeuf romandria ocupat per laCompanyia Francesa de les Índies Orientals i més tard per la burocràcia financera de França fins a la Dècada de 1820). Bignon també va instituir una reforma completa del sistema de la biblioteca. Es van fer catàlegs que van aparèixer del 1739 al 1753 en 11 volums. Les col·leccions van augmentar constantment per compra i donació fins l'esclat de laRevolució Francesa, moment en què es trobava en greu perill de destrucció parcial o total, però a causa de les activitats d'Antoine-Augustin Renouard i Joseph Van Praet no va patir cap dany.
Les col·leccions de la biblioteca van augmentar a més de 300.000 volums durant la fase radical de laRevolució Francesa, quan les biblioteques privades d'aristòcrates i clergues van ser confiscades. Després de l'establiment de laPrimera República Francesa el setembre de 1792, l'Assemblea va declarar laBibliothèque du Roi com a propietat nacional i la institució va ser rebatejada com aBibliothèque Nationale. Després de quatre segles de control per part de la Corona, aquesta gran biblioteca esdevingué ara propietat del poble francès."[2]
Sala de lectura, Espai Richelieu
Es va establir una nova organització administrativa.Napoleó es va interessar molt per la biblioteca i, entre altres coses, va emetre una ordre perquè tots els llibres de les biblioteques provincials que no posseïssin laBibliothèque Nationale li havien de ser remesos, subjecte a la seva substitució per intercanvis d'igual valor de les col·leccions duplicades, fent possible, com deia Napoleó, trobar una còpia de qualsevol llibre de França a la Biblioteca Nacional. A més, Napoleó va augmentar les col·leccions amb el botí de les seves conquestes. Un nombre considerable d'aquests llibres van ser restaurats després de la seva caiguda. Durant el període de 1800 a 1836, la biblioteca estava pràcticament sota el control de Joseph Van Praet. A la seva mort contenia més de 650.000 llibres impresos i uns 80.000 manuscrits.
Després d'una sèrie de canvis de règim a França, es va convertir en laBiblioteca Nacional Imperial i el 1868 es va traslladar a edificis de nova construcció a la Rue de Richelieu dissenyats per Henri Labrouste. A la mort de Labrouste el 1875, la biblioteca es va ampliar encara més, incloent la gran escala i la Sala Oval, per l'arquitecte acadèmic Jean-Louis Pascal. L'any 1896, la biblioteca encara era el dipòsit de llibres més gran del món, tot i que des d'aleshores ha estat superada per altres biblioteques per aquest títol.[5] El 1920, la col·lecció de la biblioteca havia crescut fins a 4.050.000 volums i 11.000 manuscrits.
«
M. Henri Lemaître, vicepresident de l'Associació de Biblioteques de França i antic bibliotecari de la Bibliothèque Nationale... va explicar la història de les biblioteques i els bibliotecaris francesos durant l'ocupació alemanya, un registre de destrucció i discriminació racial. Entre 1940 i 1945, més de dos milions de llibres es van perdre a causa dels estralls de la guerra, molts d'ells formaven part de les col·leccions locals insubstituïbles de França. Molts milers de llibres, incloses biblioteques completes, van ser confiscats pels alemanys. No obstant això, els bibliotecaris francesos es van mantenir ferms contra totes les amenaces i van continuar servint els seus lectors al màxim de les seves capacitats. En la seva vida privada i en les seves ocupacions professionals estaven en la lluita contra els nazis, i molts van patir presó i mort per la seva devoció. Malgrat l'oposiciónazi, van mantenir un subministrament de llibres als presoners de guerra francesos. Van continuar subministrant llibres en diverses llistes proscrites a lectors de confiança; i quan va arribar l'alliberament, estaven preprats amb els seus plans de rehabilitació amb la creació de nous centres de llibres per al poble francès en les línies del sistema de biblioteques del comtat anglès..[6]
L'espai Richelieu ocupa una illa completa de París, envoltat per rue de Richelieu (oest), rue des Petits-Champs (sud), rue Vivienne (est), i Rue Colbert (nord). Hi ha dues entrades, respectivament al 58, rue de Richelieu i 5, rue Vivienne. Aquest lloc va ser la ubicació principal de la biblioteca durant 275 anys, del 1721 al 1996. Actualment acull el Museu BnF així com les instal·lacions de la BnF, la biblioteca de l'Institut National d'Histoire de l'Art (alSaller Labrouste. des de 2016) i la biblioteca de l'École Nationale des Chartes. Va ser renovat completament a la dècada de 2010 i principis de la dècada de 2020 segons un disseny dels arquitectes Bruno Gaudin i Virginie Brégal.
Façada del carrer Richelieu
Cour d'honneur
Pati de l'anticHôtel Tubeuf, al carrer des Petits-Champs
Vista de laBibliothèque nationale de France, espai François-Miterrand
El 14 de juliol de 1988,el presidentFrançois Mitterrand va anunciar «la construcció i l'ampliació d'una de les biblioteques més grans i modernes del món, destinada a cobrir tots els àmbits del coneixement, i dissenyada per ser accessible a tothom, utilitzant les tecnologies de transferència de dades més modernes, consultables a distància, i que col·laborarien amb altres biblioteques europees». A causa de l'oposició inicial dels sindicats, fins a l'agost de 2016 no es va instal·lar completament unaxarxa sense fil.
El juliol de 1989 es van contractar els serveis del despatx d'arquitectes deDominique Perrault. El disseny va ser reconegut amb elPremi d'Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe l'any 1996. La construcció va ser a càrrec deBouygues.[7] La construcció de la biblioteca va tenir grans increments de costs i dificultats tècniques relacionades amb el seu disseny de gran alçada, tant és així que es va denominarTGB oTrès Grande Bibliothèque, una al·lusió sarcàstica a l'èxit del sistema ferroviari d'alta velocitat francès, elTGV).[8] Després del trasllat de les principals col·leccions de la Rue de Richelieu, la Biblioteca Nacional de França va ser inaugurada el 15 de desembre de 1996.[9]
El 2016, la BnF contenia aproximadament 14 milions de llibres als seus quatre emplaçaments parisencs (Tolbiac, és a dir, Bibliothèque François-Mitterrand, i Richelieu, Arsenal i Opéra), així com documents impresos, manuscrits, gravats, fotografies, mapes i plànols, partitures, monedes, medalles, documents sonors, documents de vídeo i multimèdia, elements d'escenografia...[10]
El departament de Manuscrits acull la col·lecció de manuscrits medievals i moderns més gran del món. La col·lecció incloucançons de gesta medievals inovel·les de cavalleria, literatura oriental, religions oriental i occidental, història antiga, història científica i manuscrits literaris de Pascal, Diderot, Apollinaire, Proust, Colette, Sartre, etc. La col·lecció està organitzada:
La biblioteca conté uns 5.000 manuscrits grecs antics, que es divideixen en tresfons:Ancien fonds grec,fonds Coislin iFonds du Supplement grec.[11]
segons el contingut: erudits i bibliòfils, col·leccions de materials dots, Arxius de la biblioteca, fons genealògics, províncies franceses, fons maçònic, etc.
Gallica[12] és labiblioteca digital per als usuaris en línia de la Bibliothèque nationale de France i els seus socis. Es va establir l'octubre de 1997. Actualment, compta amb més de 6 milions de materials digitalitzats de diversos tipus: llibres, revistes, diaris, fotografies, dibuixos animats, dibuixos, gravats, cartells, mapes, manuscrits, monedes antigues, partitures, vestuari i escenografies de teatre, materials d'àudio i vídeo. Tots els materials de la biblioteca estan disponibles de manera gratuïta.
El 10 de febrer de 2010, una còpia digitalitzada deScenes of Bohemian Life d'Henri Murger (1913) es va convertir en el milionè document de Gallica. I el febrer de 2019, el document cinc milions era una còpia del manuscritRegistre d'un viatge infructuós a les Índies Occidentals emmagatzemat a la Bibliothèque Inguimbertine.
El gener de 2020, Gallica havia posat a disposició en línia aproximadament:
6 milions de documents
690.311 llibres
176.341 mapes
144.859 manuscrits
1.468.952 imatges
3.968.841 diaris i revistes
51.055 partitures
51.170 enregistraments d'àudio
510.807 objectes
1.705 gravacions de vídeo
La majoria de les col·leccions de Gallica s'han convertit en format de text mitjançantreconeixement òptic de caràcters (processament OCR), que permet la cerca de text complet als materials de la biblioteca.
Cada document té un identificador digital, l'anomenat ARK (Arxival Resource Key) de la Biblioteca Nacional de França i va acompanyat d'una descripció bibliogràfica.
Raoul Rigault, líder durant laComuna de París, era conegut per ocupar habitualment la biblioteca i llegir interminables exemplars del diariLe Père Duchesne.[13]
↑Clarke, Jack A. «French Libraries in Transition». The Library Quarterly, Vol. 37, No. 4, 10-1967.
↑2,02,12,2Priebe, Paul M. «From Bibliothèque du Roi to Bibliothèque Nationale: The Creation of a State Library, 1789–1793». The Journal of Library History, 17, 4, 1982, pàg. 389–408.JSTOR:25541320.
↑ «Templo del saber en papel». GEO, 297, 2011, pàg. 15.
↑Konstantinos Staikos. Oak Knoll Press.History of the Library in Western Civilization: From Petrarch to Michelangelo.ISBN 978-1-58456-182-8.
_-_Salle_Ovale_2.jpg)
