Elpapa Benet XI (llatí:Benedictus PP. XI; 1240 - 7 de juliol de 1304), nascutNicola Boccasini (Niccolò de Treviso), va sercap de l'Església Catòlica i governant delsEstats Pontificis des del 22 d'octubre de 1303 fins a la seva mort, el 7 de juliol. 1304.[1]
Boccasini va entrar a l'orde dels Predicadors al seuTreviso natal . Va estudiar aVenècia iMilà abans de ser professor a Venècia i en altres cases dominicanes. Va exercir dos mandats com a prior provincial deLlombardia, abans de ser elegit Mestre de l'Orde el 1296. Dos anys més tard va ser nomenatcardenal. Va ser nomenatbisbe d'Ostia, i va servir com alegat papal primer a Hongria, i després a França. Estava amb elpapa Bonifaci VIII quan aquest va ser atacat per les forces franceses aAnagni.
Niccolò Boccasini va néixer aTreviso, fill de Boccasio, un notari municipal (mort el 1246), el germà del qual era sacerdot; i Ber(n)arda, que treballava com a bugadera dels frares dominics de Treviso. Boccasini tenia una germana, Adelette.[2] La família vivia fora de les muralles de Treviso, en un suburbi anomenat S. Bartolommeo.[3]
L'any 1246, un frare dominic va deixar una suma de diners en el seu testament a Bernarda i als seus fills, recentment orfes. Una condició era que si Boccasini entrava a l'orde dominicà rebria la meitat de tot el llegat.[4] Des dels sis anys, segons sembla, Boccasini va ser destinat a la vida monàstica. El seu primer mestre va ser el seu oncle, el sacerdot de S. Andrea.[5]
Va ingressar a l'orde de Predicadors el 1254, als catorze anys, prenent l'hàbit denovici a la seva Treviso natal.[6] Va ser portat a Venècia pel seu prior i presentat al Provincial, que el va destinar al convent de les SS. Giovanni i Paolo a Venècia. Durant els següents set anys més o menys, Boccasini va seguir la seva educació bàsica a Venècia. Cap al final d'aquest període, va servir com a tutor dels fills joves de Romeo Quirini de Venècia, el germà del qual eracanonge a lacatedral de Treviso.[7]
El 1262, Boccasini fou traslladat a Milà, al nou studium de S. Eustorgio. Passà els sis anys següents a S. Eustorgio.[8] Al final del seu mandat a S. Eustorgio devia sermembre profés de l'orde dels Predicadors; la data real és desconeguda. Com a germà profés va exercir el càrrec de responsable com a conferenciant al studium de Venècia, és a dir, s'encarregava de l'educació elemental dels germans al seu convent.[9]
Cada convent tenia el seulector. Va servir delector durant catorze anys, del 1268 al 1282, segons Bernardus Guidonis. L'any 1276 és atestat com alector al convent de dominics de la seva Treviso natal, càrrec que encara ocupava el 1280. El febrer de 1282 és trobat a Gènova, de nou com alector. No era catedràtic, ja que no havia cursat mai una carrera universitària, sent un dels últims papes que no era llicenciat universitari[9]
L'any 1286, a la reunió del Capítol provincial, que va tenir lloc aquell any a Brescia, Boccasini va ser elegit prior provincial de Llombardia.[10] Com a provincial de Llombardia, l'estil de vida de Boccasini va canviar considerablement. En lloc d'estar fermament vinculat a un únic convent durant anys, es va fer peripatètic, passant d'un convent a un altre en visites d'inspecció, estímul i correcció. A Llombardia hi havia aleshores uns cinquanta-un convents.[11]
Tenia responsabilitat com ainquisidor, tasca per a la qual els papes consideraven especialment aptes elsfranciscans i els dominics.[12] Tenia la responsabilitat de convocar els Capítols Provincials. El 1287, el Capítol era a Venècia; el 1288, era a Rímini; el 1289 al Capítol General, que es va celebrar a Trèveris, Boccasini va ser alliberat del càrrec de Provincial de Llombardia, després d'haver complert el seu mandat de tres anys. És probable que, sense càrrec, tornés a un convent, possiblement el de Treviso —tot i que les proves són escasses i basades en testaments i codicils.[13]
Va ser elegit novament Prior Provincial de Llombardia, però, al Capítol Provincial celebrat a Brescia el 1293. El 1294 es va celebrar a Faventia, el 1295 a Verona i el 1296 a Ferrara, on va ser elegit el successor de Boccasini, ja que tenia un nova tasca.
En el Capítol General de l'Ordre dels Predicadors, que es va celebrar a Estrasburg el 1296, Boccasini va ser elegitMestre de l'Orde de Predicadors,[14] i va emetre ordenances que prohibien qüestionar públicament la legitimitat de l'elecció papal delpapa Bonifaci VIII ( que havia tingut lloc la nit de Nadal de 1295) per part de qualsevol dominic.
Va ser ascendit al rang decardenal bisbe de laseu d'Òstia el 2 de març de 1300 i també va rebre laconsagració episcopal. El 13 de maig de 1301 va ser nomenatLegat Apostòlic aHongria. Va fer la seva sortida oficial el 22 de juny de 1301 i va tornar el 10 de maig de 1303.[16] També va servir com a llegat papal aFrança.
Quan el papa Bonifaci VIIIva ser capturat a Anagni el setembre de 1303, Boccasini va ser un dels dos únics cardenals que van defensar el Papa al mateix Palau Episcopal. L'altre eraPedro Rodríguez,bisbe de Sabina. Van estar tres dies empresonats.[17] El dilluns 10 de setembre van ser alliberats per forces dirigides pel cardenalLuca Fieschi, i el 14 de setembre el Papa i el seu seguici van tornar aRoma, amb una escorta organitzada pel cardenalMatteo Rosso Orsini.[18]
Es va afanyar a alliberar el rei Felip IV de l'excomunió que li havia posat Bonifaci VIII. No obstant això, el 7 de juny de 1304, Benet XI va excomunicar l'implacable ministre de Felip IVGuillaume de Nogaret i tots els italians que havien participat en la presa del seu predecessor a Anagni. Benet XI també va acordar un armistici entre Felip IV de França iEduard I d'Anglaterra.
Després d'un breu pontificat que va durar només vuit mesos, Benet XI va morir sobtadament aPerusa. Segons els informes originals, la sospita va recaure principalment sobre Nogaret amb la sospita que la seva mort sobtada va ser causada per unenverinament.[19] No hi ha evidència directa, però, que recolzi o desmenti l'afirmació que Nogaret va enverinar el papa. El successor de Benet XI,Climent V es trobava a França quan va ser elegit i mai va viatjar aRoma. Els seus successors van residir principalment aAvinyó, inaugurant el període conegut com elPapat d'Avinyó. Ell i els papes francesos que el van succeir estaven completament sota la influència dels reis de França.
Benet XI també va celebrar dosconsistoris amb el propòsit de crear nous cardenals. El primer, el 18 de desembre de 1303, va elevarNiccolò Alberti da Prato,bisbe de Spoleto; iWilliam Macclesfield (Marlesfeld) de Canterbury, prior de la província anglesa dels dominicans.[20] El 19 de febrer de 1304 va elevar aWalter Winterburn de Salisbury, el confessor del rei Eduard I d'Anglaterra, que no es volia separar d'ell, i el va mantenir a Anglaterra durant algun temps. Quan va arribar a Perusa el 28 de novembre de 1304, el papa Benet ja havia mort.[21] El cardenal Winterburn va morir a Gènova el 24 de setembre de 1305.[22] Els tres nous cardenals eren membres de l'orde dominicà.
El cardenalCesare Baronio (1538–1607) va escriure que, el dilluns de la setmana de Pasqua de 1304, Benet XI celebrava la missa, però un pelegrí la va interrompre perquè volia que el papa escoltés la seva confessió. En lloc de dir-li que trobés un altre moment o un altre sacerdot per confessar-se, el Papa va abandonar la missa per escoltar la seva confessió i després va tornar per continuar la missa.[24] Sembla ser una anècdota, adequada per a un sermó que recomanava confessar-se freqüentment, situat en una època en què laconfessió dues vegades anual era la norma. És poc probable que un pelegrí intenti interrompre una missa, que un sacerdot interrompi una missa per a alguna altra funció, o que els protocols de la Cort papal permetin una aproximació tan propera al pontífex durant un servei sagrat.
També hi ha una història que, al capítol general dels dominics a Lucca el maig de 1288, el provincial de la província romana, Thomas de Luni va predir a Boccasini que algun dia seria papa. En una altra ocasió, quan era a Venècia, un frare de Torcello va predir que seria Provincial, Mestre General, Cardenal i Papa.[25]
Benet XI es va guanyar fama de santedat i els fidels van venir a venerar-lo. La seva tomba va guanyar fama per la quantitat de miracles que van sorgir del lloc. Elpapa Climent XII va aprovar el seu culte el 24 d'abril de 1736 que va actuar com la sevabeatificació formal. Elpapa Benet XIV va estendre la seva veneració a laRepública de Venècia el 1748 després d'una petició dels venecians.
Una nota sobre la numeració: el papaBenet X (1058–1059) ara és considerat unantipapa per l'Església catòlica. En el moment de l'elecció de Benet XI, però, Benet X encara era considerat un papa legítim i, per tant, l'home que l'Església catòlica considera oficialment el desè veritable Papa Benet, Niccolo Boccasini, va prendre el número oficial XI en lloc de X. Això ha avançat el numeració de tots els papes Benet posteriors per una xifra. Els papes Benet XI i Benet XVI són, des d'un punt de vista oficial, els papes del 10 al 15 amb aquest nom.
↑Fietta, p. 236. Benedikt Maria Reichert (editor),Cronica ordinis praedicatorum ab anno 1170. usque ad 1333 Part 1 (Rome 1897), pp. 102-104.
↑Mortier, p. 323. Bernardus Guidonis, no obstant, afirma que, quan la Província de la Llombardia va ser dividida el 1303, hi havia 33 convents. Jacobus Echard,Scriptores Ordinis Praedicatorum recensiti Tomus primus (Paris 1719), p. vii. També hi havien convents femenins sota la seva jurisdicció.
↑El 26 d'agost de 1289 elpapa Nicolau IV va escriure a tots els inquisidors de l'orde dominic a la Llombardia, a les Marques i a Gènova, urgint-los a perseguir la seva tasca contra els heretges amb energia: Augustus Potthast,Regesta pontificum Romanorum II, no. 23053.
↑Augustinus Theiner (Editor),Caesaris S. R. E. Cardinalis Baronii, Od. Raynaldi et Jac. Laderchii Annales Ecclesiastici Tomus Vigesimus Tertius, 1286–1312 (Barri-Ducis: Ludovicus Guerin 1871), under the year 1303, § 41, pp. 330–331; Ludovico Antonio Muratori,Rerum Italicarum Scriptores, p. 672.
↑Macclesfeld podria haver mort en el moment de ser creat cardenal.
↑Bernardus Guidonis, quoted in J. Catalano,Sacrarum Caeremoniarum sive Rituum Ecclesiasticorum Sanctae Romanae Ecclesiae Libri Tres (Romae 1750), p. 59.
↑Jacobus Echard,Scriptores Ordinis Praedicatorum recensiti Tomus I (Paris 1719), pp. 444-447.
↑Leonard of Port Maurice.Counsels to Confessors. Loreto Publications, 2008
↑Fietta, pp. 242-243: "Ce sont la bien entendu des legendes que ne prirent corps qu' après l' evénement, mais il ne serait pas impossible qu' elles aient eu pour origine quelque anecdote authentique."
Ch. Grandjean (editor),Le Registre de Benoit XI (Paris 1905).
Jacques Échard,Scriptores ordinis prædicatorum recensiti, notisque historicis illustrati ad annum 1700 auctoribus Tomus I (Paris 1719), pp. 444–447.
Bernard Guidone, "Vita Benedicti Papae XI," and "Vita Clementis Papae V," in Ludovicus Antonius Muratori,Rerum Italicarum Scriptores Tomus Tertius (Milan 1723), 672–679.
A. Touron,Histoire des hommes illustres de l' Ordre de Saint Dominique Tome premier (Paris 1743), pp. 655–704.
J.-B. Christophe,L' histoire de la papauté pendant le XIV. siècle Tome premier (Paris: L. Maison 1853) 78–175.
Lorenzo Fietta,Niccolò Boccasini e il suo tempo (Padova 1874).
Martin Souchon,Die Papstwahlen von Bonifaz VIII bis Urban VI (Braunschweig: Benno Goeritz 1888).
Charles Grandjean, "Benoît XI avant son Pontificat, 1240–1303,"Mélanges d' archéologie et d' histoire8 (1888), 219–291.
Paul Funke,Papst Benedikt XI. (Munster 1891).
Heinrich Finke,Aus den Tage Bonifaz VIII. Funde und Forschungen (Münster 1902).
Ferdinando Ferretton,Beato Benedetto XI Trivigiano (Treviso:Enrico Martinelli 1904).
Daniel Antonin Mortier,Histoire des Maîtres généraux de l' Ordre des Frères Prêcheurs II (Paris 1905), pp. 319–353.
Ferdinand Gregorovius,History of Rome in the Middle Ages, Volume V.2 second edition, revised (London: George Bell, 1906), Book X, chapter 6.
Heinrich Finke,Acta Aragonensia. Quellen zur deutschen, italianischen, franzosischen, spanischen, zur Kirchen- und Kulturgeschichte aus der diplomatischen Korrespondenz Jaymes II. (1291–1327) (Berlin und Leipzig 1908)
Ingeborg Walter, "Benedetto XI, bl." Enciclopedia dei Papi (2000).
Marina Benedetti,Benedetto XI, frate Predicatore e papa (Milano: Biblioteca francescana, 2007).
Vito Sibilio:Benedetto XI. Il papa tra Roma e Avignone (=Dissertationes historicae. Band 30). Roma 2004. (FachbesprechungArxivat 2022-07-07 aWayback Machine.)
Georg Schwaiger (1980). "Benedikt XI". Lexikon des Mittelalters, I: Aachen bis Bettelordenskirchen (in German). Stuttgart and Weimar: J. B. Metzler. col. 1860–1861.ISBN 3-7608-8901-8.
Ingeborg Walter: Benedetto XI, beato. In: Massimo Bray (ed.): Enciclopedia dei Papi. Volume 2: Niccolò I, santo, Sisto IV. Istituto della Enciclopedia Italiana, Rome 2000 (treccani.it)
Friedrich Wilhelm Bautz (1975). "Benedikt XI., Papst (Nicolaus Boccasini)". In Bautz, Friedrich Wilhelm (ed.).Biographisch-Bibliographisches Kirchenlexikon (BBKL) (in German). Vol. 1. Hamm:
%2c_monumento_di_benedetto_XI%2c_1305_circa%2c_01.jpg)
