Jean Baudrillard (Reims,França,29 de juliol de1929 -París,6 de març de2007) fou unsociòleg icrític de la cultura. El seu treball es relaciona amb elpostmodernisme i elpostestructuralisme.
Baudrillard va començar a interessar-se per la política a partir de laGuerra d'Algèria. El 1962 i 1963 va publicar crítiques literàries en la revistaLes Temps Modernes del filòsof existencialistaJean Paul Sartre. El 1966 va defensar la seua tesi de doctoratLe sistème des objets –El sistema dels objectes-, sota la direcció d'Henri Lefebvre. A partir d'aleshores, va iniciar la seua activitat com a docent de Sociologia. Conjuntament ambRoland Barthes, va ser un dels fundadors de la revistaUtopie i es va adherir a la idea sartreana d'“intel·lectual”, independent dels partits polítics i lliure per a dialogar amb elmarxisme. La influència de Lois Althusser iGuy Debord és realment important per a caracteritzar qui Stevenson (1998) anomena “el primer Baudrillard”.Als anys 1960 va mantenir que les teories marxistes havien quedat desactualitzades: segons el seu pensament, la nova base de l'ordre social era el consum i no la producció. Al seu llibreCrítica a l'economia política del signe es va proposar explicar el sorgiment de la societat de consum i l'economia a través de l'aplicació de les Teories del Signe, originades per la lingüística estructural deFerdinand de Saussure, també adoptada perRoland Barthes. Així, a aquesta obra, Baudrillard atén les dinàmiques d'aïllament i privatització del consum que suposen la supremacia del sistema de dominació. Al mateix temps, defensa que elmarxisme és ja vist com “un corrent ocupat en excés per qüestions d'economia política i allunyat de l'anàlisi de la significació de la cultura” (L'espill de la producció, 1975). Baudrillard acceptarà de Lois Althusser el descentrament del subjecte per l'acció de la ideologia i la seua crítica a l'humanisme. DeGuy Debord, assumirà l'exigència d'una política d'avantguarda, heterodoxa i la seua crítica de l'efecte simulador que produeix l'excés de missatges hipercodificats i aliens a la vida quotidiana.
El 1990, abans que s'iniciés laGuerra del Golf, Baudrillard va predir que l'esmentada guerra no ocorreria. Després de la guerra, va proclamar que el que hi havia dit era ben cert: "la Guerra del Golf no ha ocorregut". En aquesta obra, Baudrillard presenta la primera Guerra del Golf com la inversa de la fórmula deClausewitz: no era "la continuació de la política per altres mitjans, sinó "la continuació de l'absència de la política per altres mitjans".Així, també els mitjans de comunicació occidentals hi van ser còmplices, presentant la guerra en temps real, mitjançant el reciclatge de'imatges de guerra per a propagar la idea que els dos enemics, elsEstats Units (i aliats) estaven en realitat lluitant contra l'exèrcit iraquià. PeròSaddam Hussein no hi va fer ús de la seua capacitat militar (La força aèria iraquiana) el seu poder polític-militar no es va afeblir (es va suprimir la insurgència kurda contra Irak al final de la guerra). Però el poc que ha canviat a Irak: l'enemic va ser invicte, els vencedors no hi van eixir victoriosos, per tant, no hi va haver guerra.
Segons la seua postura, els Estats Units es veuen compromesos amb la il·lusió de combatre, tal com la ment del jugador es veu immersa en el videojoc (exemple de la hiperrealitat) on l'experiència enganya a la consciència fent-la creure que és un actor d'alguna cosa que no s'està acomplint. Mentre el combat pot haver estat real, només unes poques persones en l'altre extrem del planeta ho han experimentat. La "guerra" que es va transmetre per la televisió, i en conseqüència, la guerra tal com va ser entesa per la majoria de la gent, realment no va existir.
Alguns crítics acusen a Baudrillard de revisionisme a l'instant, d'una negació de l'acció física de la guerra (part de la seua negació de la realitat, en general). Baudrillard va ser acusat d'amoralisme peresós, abraçant l'escepticisme cínic i l'idealisme deBerkelian. Comentaristes ara comWilliam Merrin han argumentat: "Baudrillard estava preocupat pel domini tecnològic i polític d'occident i la globalització dels seus interessos comercials". Merrin ha afirmat que Baudrillad no va negar que alguna cosa hi va ocórrer, sinó que simplement va posar en dubte que aquesta cosa fóra una guerra.
Opinions sobre Jean Baudrillard
[modifica]- En una entrevista publicada a La Vanguardia, l'entrevistadora, Ima Sanchís, escriu, referint-se a Baudrillard: "... no me mira a los ojos cuando habla; yo le clavo los míos." [... no em mira als ulls quan parla; jo li clavo els meus.][1]
- Le Système des objets : la consommation des signes, Paris, éd. Gallimard, 1968.
- La Société de consommation, 1970.
- Pour une critique de l'économie politique du signe, 1972.
- Le Miroir de la production, 1973
- L’Échange symbolique et la mort, Paris, éd. Gallimard, 1976.
- Oublier Foucault, Paris, éd. Galilée, coll. « Espace critique », 1977.
- L’Effet Beaubourg, 1977.
- À l'ombre des majorités silencieuses, 1978.
- L’Ange de stuc, 1978.
- De la séduction, 1979.
- Enrico Baj, 1980.
- Cool Memories, 1980-1985.
- Simulacres et simulation, 1981.
- À l'ombre des majorités silencieuses, 1982.
- Les Stratégies fatales, Paris, éd. Grasset, 1983.
- LaGauche divine, Paris, éd. Grasset, 1985.
- Amérique, Paris, éd. Grasset, 1986.
- L’Autre par lui-même, Paris, éd. Galilée, 1987.
- Cool Memories 2, 1987-1990.
- La Transparence du mal, 1990.
- La Guerre du Golfe n'a pas eu lieu, 1991.
- L’Illusion de la fin ou la grève des événements, 1992.
- Fragments, Cool Memories 3, 1991-1995.
- Figures de l'altérité, 1994.
- La Pensée radicale, 1994.
- Le Crime parfait, 1995.
- Le Paroxyste indifférent, entretiens avec Philippe Petit, 1997.
- Amérique, 1997.
- Écran total, 1997.
- De l'exorcisme en politique, ou la conjuration des imbéciles, 1997.
- Car l'illusion ne s'oppose pas à la réalité, 1997.
- Le Complot de l'art, 1997.
- Illusion, désillusion esthétiques, 1997.
- « À l'ombre du millénaire ou le suspens de l'An 2000 » inLa grande mutation ; enquête sur la fin d'un millénaire, 1998.
- L’Échange impossible, 1999.
- Sur le destin, 1999.
- Sur la photographie, 1999.
- Cool Memories IV, 2000.
- Les Objets singuliers : architecture & philosophie, 2000, dialogue avec l'architecteJean Nouvel.
- Le Complot de l'art, entrevues, 2000.
- Mots de passe, 2000.
- D'un fragment à l'autre, entretiens avec François L'Yvonnet, 2001.
- L’Élevage de poussière, 2001.
- Le Ludique et le policier, 2001.
- Au royaume des aveugles, 2002.
- Power Inferno ; Requiem pour les Twins Towers ; Hypothèse sur le terrorisme ; La violence du Mondial, Paris, éditions Galilée, 2002.
- L’Esprit du terrorisme, 2002.
- Pataphysique, 2002.
- La Violence du monde, avecEdgar Morin; Paris, éd. du Félin, 2003.
- Au jour le jour, 2000-2001, 2003.
- Le Pacte de lucidité ou l'intelligence du mal, 2004.
- Cahier de l’Herne 84, dirigé parFrançois L'Yvonnet, 2005.
- Cool Memories V, Paris, éd. Galilée, 2005.
- À propos d'Utopie, entretien avec Jean-Louis Violeau, 2005.
- Oublier Artaud, avec Sylvère Lotringer, Sens & Tonka, 2005.
- Les Exilés du dialogue, avec Enrique Valiente Noailles, 2005.
- Pourquoi tout n'a-t-il pas déjà disparu ?, Paris, éd. de L'Herne, 2007; éd. revue et corrigée, 2008.
- Carnaval et cannibale, Paris, éd. de L'Herne, 2008.
- Le Mal ventriloque, Paris, éd. de L'Herne, 2008.
- Oblidar Artaud / Sobre Utopia (2010) Ed. El Tangram, Barcelona.
- ↑Sanchís, Ima «La Contra. Jean Baudrillard» (en castellà). La Vanguardia, 30-04-2004, pàg. 76.
