guerres arabo-romanes | |||
|---|---|---|---|
  Batalla de Raban Batalla de Raban | |||
 | |||
| Tipus | batalla | ||
| Data | octubre-novembre del958 | ||
| Coordenades | 37° 42′ 25″ N, 37° 27′ 36″ E / 37.706944°N,37.46°E /37.706944; 37.46 | ||
| Lloc | Raban (nord de Síria) | ||
| Resultat | VictòriaImperi Romà d'Orient | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Conflictes inicials | |
Batalles per Anatòlia i setges de Constantinoble | |
Campanyes romanes (780 - 1180) | |
Conflictes fronterers | |
Labatalla de Raban va ser un enfrontament armat que es va produir la tardor del958, a prop de la fortalesa de Raban (alnord de Síria) entre l'exèrcit romà d'Orient, comandat pel generalJoan Tsimiscés (defensant els territoris deConstantí VII), i les forces deSayf-ad-Dawla, cap de l'Emirat Hamdànida d'Alep. El resultat de la batalla va ser una gran victòria dels romans d'Orient i va contribuir a la pèrdua de poder militar de l'emirat, que des de l'any 950 havia estat desafiant l'Imperi Romà d'Orient.
En el període del945 al967 l'Emirat Hamdànida d'Alep va ser l'enemic més persistent de la frontera Est de l'Imperi Romà, cosa que van aconseguir prenent el control virtual sobre la majoria de les ciutats frontereres (Awasim) cridant els ciutadans defe islàmica a lagihad.[1][2]Sayf-ad-Dawla ja havia organitzat campanyes contra els romans d'Orient l'any938 i el940, però va ser a partir del seu establiment aAlep, com a centre del seu ampli emirat, que va començar a atacar anualment els seus veïns occidentals.[3][4] Malgrat l'avantatge numèric dels romans d'Orient,[3][5] les tropes delsHamdànides van ser capaços d'obrir-se pas en un territori que havia estat inexpugnable des del 920 i que va tenir el moment àlgid en les victòries deMelitene (934),Arsamosata (940) iKarin (949).[6]
El principal contrincant durant aquest període va ser el generalBardes Focas. Després d'unes derrotes inicials, Sayf al-Dawla va establir ràpidament la seva supremacia: el953 fa infligir una dura derrota a Bardes prop de la ciutat deMaraix. Les expedicions que va comandar Bardes Focas durant els següents dos anys van ser també derrotes per als romans d'Orient, cosa que va permetre a Sayf al-Dawla refer les fortificacions de la frontera per a propers enfrontaments.[3][7] Sayf al-Dawla posseïa una cavalleria més lleugera que l'exèrcit romà d'Orient i la va aprofitar per fer incursions ràpides però destructives ; això no obstant les seves incursions evitaven les posicions fortificades i al final no suposaven un desafiament contra l'exèrcit enemic sinó contra els pobres ciutadans que vivien a la fontera.[8] A partir del955 la situació va començar a canviar, Bardes Focas fou substituït pel seu fillNicèfor, que va demostrar ser més competent. Sota la supervisió de Nicèfor, l'equipament els soldats va millorar, entre les seves files es van acollir armenis que estaven més motivats per aquesta guerra perquè havien estat víctimes dels atacs, i a més Nicèfor va intensificar l'entrenament. Entre els generals al seu servei estava el seu germàLleó Focas i el seu nebotJoan Tsimiscés, que eren homes decidits i sabien aplicar estratègies per avançar en territori enemic.[3][5][7][8]
La primavera del956, Sayf al-Dawla va sortir en direcció aAmida per incorporar-la a la regió d'Al-Jazira. Tsimiscés, assabentat d'això, es va apoderar d'un pas a la rereguarda de Sayf al-Dawla i va esperar el seu retorn per atacar-lo. Es va lliurar una dura batalla enmig d'una pluja torrencial que va tenir com a resultat una victòria dels musulmans i una pèrdua de 4.000 soldats romans d'Orient. Al mateix temps, Lleó Focas va envair Síria i va derrotar el cosí de Sayf al-Dawla, al qual va fer presoner.[3][7] El957, Nicèfor Focas va capturar la fortalesa d'Hadath i,a la primavera següent, Tsimiscés va penetrar en el territori d'Al-Jazira.[3][9] Allà es va apoderar de la fortalesa deDara i va obtenir una impactant victòria a prop d'Amida sobre un exèrcit comandat pel general preferit de Sayf al-Dawla, elcircassià Nadja. Dels 10.000 soldats de Nadja, van morir la meitat i Tsimiscés va capturar més de la meitat dels supervivents.[3][10]
Al juny, Joan Tsimiscés, reforçat per l'enviament de més tropes comandades perBasili Parakimomènia, va atacar Samosata i la fortalesa de Raban, al sud d'Hadath. Va ser allà quan Sayf al-Dawla i Tsimiscés es van enfrontar personalment. La batalla va començar el 18 d'octubre i va durar fins al 15 de novembre del 958. Va ser una lluita dura, el poetaAbu Firàs, cosí de Sayf al-Dawla, deia que havia trencat dues llances en la primera càrrega però que al final els romans d'Orient van dominar i els musulmans es van veure obligats a fugir. Moltsghulams i companys de la cort de Sayf al-Dawla van morir perseguits pels contrincants durant la retirada. Els romans d'Orient van capturar uns 1.700 de la cavalleria enemiga i els van portar a Constantinoble per exhibir-los en una desfilada triomfal.[10][8]
La victòria a Raban va deixar clar que l'Imperi Romà d'Orient recuperava els territoris ocupats pels Hamdànids. Aquesta reeixida els va permetre mantenir el control sobre Samosata, fet que implicava el domini fronterer dels romans d'Orient al nord de Síria.[10][8] Això no obstant, el dirigent Hamdànida encara posseïa un exèrcit que va estar fent incursions ràpides en territori romà d'Orient, fins a la seva derrota definitiva el novembre del 960 per la intervenció de Lleó Focas. A partir de llavors sí que la força militar dels Hamdànides estava destruïda, Cilícia fou annexada a l'Imperi Romà d'Orient (964–965) i Alep va ser capturada poc després (962).[11][12]
