Aquest article tracta sobre l'edifici. Vegeu-ne altres significats a «Basilica».
Basílica Major de Sant Pere,Vaticà, seu del Papa de l'Església Catòlica. És un edifici de planta central amb una nau basilical allargada
Avui dia unabasílica és unaesglésia catòlica rellevant per algun motiu i que gaudeix d'un estatus especial atorgat pelPapa de Roma. A l'antiguitat romana, una basílica era un gran edifici públic rellevant a la vida social.
Originalment una basílica era un edifici públic típic de lacivilització romana que tenia un ús econòmic i jurídic.[1] Amb la progressiva expansió del cristianisme, aquesta religió va adoptar la mateixa estructura arquitectònica, la "planta basilical", per construir els nous edificispaleocristians que havien d'hostatjar les seves cerimònies: unanau central, més gran en amplada i alçada que les laterals, que en podien ser 2 o fins i tot 4, fent un total de 3 o 5 naus. A la central s'hi poden obrir galeries de finestres. L'enteixinat solia ser pla amb una coberta d'estructura de fusta i teulada ceràmica, però això evolucionaria passant a construir-se de pedra. Els dos costats curts solien ser plans, però a vegades s'hi construïen afegits en forma d'exedra semicircular, un precedent de l'absis de les esglésies cristianes.
El nom té el seu origen en el termellatíbasilica que alhora deriva delgrecβασιλική (basiliké) que significa «reial», i que és una el·lipsi de l'expressió completa βασιλική οἰκία (basiliké oikía) que significa «casa reial»,[2] o «la sala del basileu». Elbasileu és una paraula que s'aplica a la màxima autoritat, ja sigui un rei o, en el cas de laRoma Republicana, uncònsol o la persona en qui aquest delegués.[3]
L'edifici originalment servia per a les transaccions comercials a gran escala i era també com una mena de jutjat. Els seus orígens són de l'època republicana; n'era un exemple laBasílica Emília (179 aC), dins delFòrum Romà.
La basílica per als antics romans era una gran sala pública construïda al centre de la ciutat per a fer trobades d'homes de negocis i per a instal·lar el tribunal quan calia fer judicis.[1] Generalment eren de planta rectangular i de considerable altura, la nau principal estava voltada per dos ambulatoris separats per fileres de columnes. Aquesta sala polivalent, en cas d'haver-se de fer servir el mateix dia per a més d'una funció, es posava una cortina entre columnes. Encara que estaven al fòrum de la ciutat, envoltades d'edificis, eren molt lluminoses perquè tenien finestres a la part de dalt. De vegades en un extrem hi havia unaexedra on s'hi col·locava el tribunal i l'efígie de l'emperador.[1] Aquestes basíliques portaven el nom del seu promotor, que podia ser un home ric, un cònsol que volia augmentar el seu prestigi o, en temps de l'imperi, el mateix emperador. La primera fou la basílica Pòrcia. El nom podria no haver-li donat aquest censor sinó els grecsieràpetres que van anar a Roma demanant justícia i se'ls va atendre aquí.
AlFòrum Romà s'hi van construir les següents basíliques:
Basílica Júlia, ocupant el lloc de l'antiga Semprònia, amb l'obra iniciada el 46 aC perJuli Cèsar i enllestida en temps d'August entre 27 aC i el 14 dC.
Basílica Argentària, també ditabasílica Úlpia, erigida per iniciativa deMarc Ulpi Trajà, emperador del 98 al 117 dC., i que es va fer amb dues exedres als costats curts dela planta.
Aquest model d'estructura va ser aprofitat pel mateixConstantí com a model per construir els primers centres de culte cristians que ell mateix va patrocinar:Sant Pere del Vaticà iSant Joan del Laterà, a la ciutat deRoma. De fet, en molts casos, els mateixos edificis romans es varen utilitzar com a recinte religiós oficial per a la celebració de la litúrgia. No endebades els primers edificis dedicats al culte cristià s'anomenaven basíliques,[1] i no pas esglésies. Era una construcció que s'adaptava bé al caràcter assembleari de la litúrgia cristiana i al fet que aquesta mena d'espais permet acollir grans quantitats de fidels distribuïts per les naus, remarcant l'atenció en qui presideix la cerimònia situat a l'absis opresbiteri que encapçala el conjunt.
Amb l'establiment del cristianisme com a religió oficial única de l'imperi es construïren basíliques noves amb una funció directament religiosa. Sovint en àrees decementiris a la sortida de les ciutats romanes, ja sigui pel tradicional culte als màrtirs,[1] o perquè eren zones de fàcil edificació. En qualsevol cas, tant les esglésies com el palau episcopal adjacent van esdevenir el centre del poder en èpocatardoromana ivisigòtica.[1]
Actualment, el terme "basílica" queda reservat només per a certes esglésies rellevants per algun motiu especial, generalment grans o importants, a les quals s'han atorgat ritus especials i privilegis en matèria de culte. En aquest sentit s'utilitza avui la denominació sobretot des del punt de vista religiós, i no tant com atipologia arquitectònica. Elpapa és l'única persona amb potestat per concedir el títol de basílica a un temple.
↑1,01,11,21,31,41,51,6Mestre i Campi, Jesús (director).Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 109, entrada: "basílica".ISBN 84-297-3521-6.
↑Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.52.ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 12 novembre 2014].
↑Samuel Ball Platner, Thomas Ashby, "A topographical dictionary of Ancient Rome", ed.Oxford University Press, 1929, p. 82
↑Filippo Coarelli, "Guide archéologique de Rome", ed.Hachette, 1998, p. 44
_-_Interno.jpg)
