| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1080 Isfahan (Iran) | ||
| Mort | 2 desembre 1104 (23/24 anys) Barudjird (Iran) | ||
| Causa de mort | tuberculosi | ||
 Sultà seljúcida | |||
| 20 novembre 1092 – 2 desembre 1104 ← Mahmud ibn Màlik-Xah –Màlik-Xah II → | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Sunnisme | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític | ||
| Altres | |||
| Títol | Soldà | ||
| Família | Dinastia seljúcida | ||
| Fills | Màlik-Xah II | ||
| Pares | Màlik-Xah I i Zübeyde Hatun | ||
| Germans | Muhàmmad ibn Màlik-Xah Àhmad Sanjar Isma Khatun Mahmud ibn Màlik-Xah Gawhar Khatun | ||
Abu-al-Mudhàffar Rukn-ad-Dunya-wa-d-Din Barkyaruq ibn Jalal-ad-Dawla Màlik-Xah (àrab:أبو المظفر ركن الدنيا والدين بركياروق بن جلال الدولة ملك شاه,Abū l-Muẓaffar Rukn ad-Dunya wa-d-Dīn Barkyāruq ibn Jalāl ad-Dawla Mālik Xāh), més conegut senzillament pel seusobrenomBarkyaruq (sobrenom que provindria de l'expressióturquesaBerk Yaruq, que significa ‘llum constant’, ‘llum ferma’)[1][2] (?, 1079/1080 -Barudjird,1105) fou el quartsultàseljúcida (1094–1105).
Era el fill gran deMàlik-Xah I i tenia 13 anys a la mort del seu pare el novembre del1092. La víduaTurkan Khatun disposava del tresor i tenia per tant un cert control sobre el govern, i va fer proclamar sultà a Bagdad un germà de Barkyaruq,Mahmud ibn Màlik-Xah, de 4 anys.Taj-al-Mulk, enemic i successor deNidham-al-Mulk Abu-Alí al-Hàssan, conseller de Turkan Khatun, no va poder eliminar la clientela armada dels fills de Màlik-Xah i elsnidhamides van agafar Barkyaruq, que era aIsfahan, i el van portar al seu centre principal,Rayy, on el van proclamar sultà; altres pretendents erenIsmaïl ibn Yaqutí, oncle matern de Barkyaruq i cosí de Màlik-Xah, que al·legava la tradicional preeminència del membre més gran de la família;Tútuix I, germà de Màlik-Xah, feudatari de Síria; i un altre germà de Màlik-Xah,Arslan Arghun, feudatari alKhorasan.
Finalment Barkyaruq va emergir vencedor de la guerra civil després de la mort deTadj al-Mulk a mans delsnizamiyya, seguida de les de Turkan Khatun i de Mahmud, i la mort també d'Ismail a mans dels nizamiyya, i finalment la de Tútuix, que després d'assegurar-se el domini deMesopotàmia (ambBagdad) va envair l'altiplà iranià, però va perdre el suport dels seus grans emirsAk Sunkur al-Hadjib d'Alep iBuzan d'Edessa i fou oposat amb força pels emirs de Pèrsia, tots desconfiats de la creació de noves clienteles, i va morir en batalla. També va morir un temps desprésArslan Arghun que aspirava a ser independent aKhorasan i s'havia imposat aBuribars (germà de Màlik-Xah) enviat per Barkyaruq per sotmetre'l.
El1095 Barkyaruq era quasi universalment reconegut com a sultà i especialment pelcalifa i el1096 va dominar també Khorasan estenent la seva influència cap aSamarcanda iGazni. L'estat seljúcida era com una federació de principats autònoms: aDamascDuqaq, fill deTútuix I; aAlep,Ridwan, que el reconeixien com a sultà suprem. Al Khorasan dominava Barkyaruq, però a les zones muntanyoses de l'est estaven revoltats un cosí de Màlik-Xah, un descendent deYabghu (germà deTughril Beg) i altres; Barkyaruq va formar a la regió un sultanat autònom pel seu germàSandjar ajudat per un governador designat pel mateix Barkyaruq;Azerbaidjan fou donat en feu al seu germàMuhammad ibn Màlik-Xah amb unatabeg designat també per Barkyaruq.
Tant Sandjar com Muhammad eren els seus germans per part de pare però de diferent mare (i els dos tenien la mateixa mare, diferent de la mare de Barkyaruq) i foren incitats a la revolta perMajd al-Mulk, fill deNizam al-Mulk Abu Ali al-Hasan que havia perdut el càrrec de visir per decisió de Barkyaruq, en favor d'un germà que era el seu rival. Unaguerra civil va seguir amb constants canvis d'aliança i en la qual la victòria afavoria de vegades a uns i de vegades a altres. Un acord va establir que Muhammad governaria Azerbaidjan iArmènia sota sobirania de Barkyaruq, però Muhammad no va quedar satisfet i aviat va reprendre la lluita i fou derrotat fugint a Armènia.
Finalment Barkyaruq, malalt a causa d'aquestes guerres, va acabar acceptant el1104 la partició del sultanat, conservant elDjibal ambRayy iTabaristan,Fars,Khuzestan, la meitat d'Iraq iHijaz, mentre el seu germà rebia la meitat d'Iraq,Isfahan, la frontera de l'oest,Azerbaidjan iSíria i l'encàrrec de fer la guerra santa. Sandjar per la seva banda havia de llegir lakhutba en nom de Muhammad i en nom propi però no en nom de Barkyaruq.
Dins dels territoris assignats forces centrífugues operaven: Kerbugha a l'alta Mesopotàmia i després el seu successor Djekermish, quasi independents aMossul; elsortúquides alDiyar Bakr; els principats turcmans a Armènia i elsRawwàdides aAní, dels que va néixer el poder deSukman al-Kutbi, antic oficial seljúcida, que es va proclamarShah-i Armin aAkhlat; elsmazyàdides a laBatiha; els senyorskurds a les muntanyes delKurdistan; les províncies de lamar Càspia amb les seves dinasties locals; i les zones muntanyoses del Khorasan; a més de senyoriesbuwàyhides, i de grans oficials feudataris seljúcides, la més coneguda la dels fills deBursuk aTustar.
Barkyaruq va tenir cincvisirs; tres eren fills de Nizam al-Mulk,Izz al-Mulk (mort 1094),Majd al-Mulk (ja esmentat, que va caure en desgràcia al cap d'un any d'exercir el càrrec), iFakhr al-Mulk (fins al 1100); i els altresAbd al-Djalil al-Dihistani (mort en combat) ial-Maybadhi (1102-1105). La seva missió principal fou trobar diners per fer front a les despeses de l'estat, pel que sovint van haver de recórrer a les confiscacions.
Els més beneficiats al seu regnat foren elsismaïlites que van ocuparAlamut (1090) i altres fortaleses alDaylam iKuhistan, i a la vora d'Isfahan, i la senyoria abans ismaïlita deTabas que els feia costat. Al final del seu regnat, conscient de la perillositat dels ismaïlites, en va encoratjar matances a Bagdad i Iran, però no va poder fer res per recuperar les fortaleses.
Va morir sobtadament aBarudjird al començament del1105 quan només tenia 25 anys. El seu fillMàlik-Xah II fou proclamat a Bagdad, però fou eliminat pel seu oncleMuhammad I Tapar.
