 | Aquest article tracta sobre el registre de veu. Si cerqueu l'instrument, vegeu «Baríton (instrument)». |
Baríton és el tipus més comú de veu masculina, situada entre la delbaix i la deltenor. El terme prové delgrecβαρυτονος, que significa 'so profund'. Un baríton posseeix un registre que va des del La₂ fins al Fa₄ (el baríton líric sol anar de Si₂ a Sol₄). La mateixa denominació s'utilitza per referir-se a la persona que canta amb aquesta tessitura.
Tot i que amb baríton es denomina un tipus de veu masculina, hi ha diversos subtipus en el registre del baríton.
Es tracta d'una veu amb un caràcter més pesant i fosc. Aquesta categoria no es correspon massa bé amb la categoria ‘Heldenbariton' del sistemaFach alemany, llevat que s'hi excloguen els barítonsverdians. Els papers per a aquest tipus de veu s'anomenen també de ‘baix-baríton', i són d'un to típicament dramàtic. Aquests papers no excedeixen el Fa.
Una veu que és més lleugera i potser més suau que la del baríton dramàtic. És probablement la veu de baríton més corrent, i sol assignar-se a papers còmics.
Una categoria encara més especialitzada. El baríton verdià posseeix una veu capaç de cantar consistentment i amb facilitat en la part més alta del seuregistre vocal, de vegades per damunt del La natural.
Mot francès per abaríton noble. Es tracta d'una veu que requereix un port noble, una vocalització tersa i una vigorosa declamació, tot en un balanç perfecte. Aquesta categoria originada en l'Opéra de Paris, però molt influïda perVerdi (Don Carlo aErnani i aLa forza del destino; elComte de Luna aIl trovatore;Simon Boccanegra) i també enWagner (Wotan;Amfortas).
Una veu de baríton molt lleugera, quasi un tenor, desenvolupada en l'Opéra-comique. Molt comuna en l'opereta i en la música francesa de cambra, la tècnica es va originar ambJean-Blaise Martin.[1]
L'ús del mot "baríton" va sorgir debaritonans a les darreries delSegle XV,[2] en la músicamúsica religiosapolifònica francesa. En aquest temps el terme era equivalent al de ‘baix', utilitzant-se per a denominar les veus més greus del registre vocal.[3] Però en elSegle XVII, aItàlia, el terme ‘baríton' va començar a utilitzar-se per a designar les veus intermèdies del registre vocal masculí del cor.
El baríton va atènyer elregistre vocal que avui se li atribueix a l'inici del segle xviii, però va ser denominat com a ‘baix' fins alSegle XIX. Moltes obres del Segle XVIII tenen parts marcades per a baix que en realitat ho són per a baríton, com és el cas de Figaro o el Comte Almaviva aLe nozze di Figaro o molts papers de les obres deHändel.
El terme també s'aplica a instruments en el cas que un mateix instrument es construeix en mides diferents que puguin sonar entessitures diverses amb un timbre homogeni. En aquest cas el baríton és l'instrument de tessitura immediatament més greu que eltenor. Això succeeix, per exemple en el cas delsaxòfon.
- ↑Plantilla:GroveOnline
- ↑Franchino Gaffurio,Practica musicae, liber tertiusArxivat 2006-06-09 aWayback Machine., 1496
- ↑Larousse, Pierre.Grand dictionnaire universel du XIXe siècle: Français, historique, géographique, mythologique, bibliographique, littéraire, artistique, scientifique, etc., etc.. Bavarian State Library: Larousse & Boyer, 1865, p. 289.
