Elbanjo és uninstrument musicalcordòfon constituït per un cos que ressembla a unapandereta, un anell defusta d'uns 35 cm de diàmetre, cobert per unamembrana acústica de plàstic o pell, i un mànec.[1] Inicialment el mànec era llis, semblant al violí, vers 1890 s'hi van afegirtrasts semblants a laguitarra.[2] Va ser desenvolupat peresclaus alsEstats Units, en adaptar de diversos instrumentsafricans.[3] La paraula banjo, esmentat per primera vegada el 1739, pot ser derivat del mot enkimbundumbanza, un instrument semblant.[4] Els primers banjos tenien quatre cordes debudells, més tard van tenir de cinc a nou cordes metàl·liques.[2]
Músic amb banjo de quatre cordes
Aquest instrument procedeix de l'Àfrica occidental[5] Va ser introduït al segle xix als Estats Units, on els músics negres van explotar sobretot les seves possibilitats rítmiques. Cap al 1890 entra a formar part de la músicaDixieland i aviat es converteix en l'instrument musical per excel·lència de la música tradicionalestatunidenca. En els seus orígens és obert per la part posterior (banjo openback), s'hi va afegir alsegle xx un ressonador de fusta a manera de tancament. Es conforma així el banjobluegrass, amb més ressonància i volum que el seu germà gran. Fins al dia d'avui, tots dos tipus de banjo segueixen convivint i s'empren depenent de l'estil musical.
Hi ha dos tipus de banjos de 4 cordes, el banjo tenor i el plectrum banjo.
Elbanjo tenor és més petit que els altres i s'acostuma a afinar per quintes. És típicament utilitzat per tocar música swing/dixie i música irlandesa. En són típiques les afinacions GDAE per tocar música irlandesa (que es correspon a la afinació del violí, típicament utilitzat en aquest estil de música) i CGDA per música irlandesa i swing.
Elplectrum banjo és molt típicament utilitzat en el jazz i té una afinació més similar a una guitarra. El seu nom prové del fet que es toca amb una plectra. Hi ha dues afinacions típiques:
Standard Plectrum Tuning: CGBD
Chicago Tuning: DGBE (igual que últimes cordes d'una guitarra)
Típicament utilitzat pel bluegrass i la música country. En distingim dos tipus:
Five-string banjo: banjo de 5 cordes amb ressonador i cordes metàl·liques que busca un so potent i estrident. S'utilitza pel bluegrass i es toca amb pues de dit. S'acostuma a afinar amb afinació de G obert (gDGBD). Hi ha tres estils bàsics a la hora de tocar-lo:
Three finger style: s'usen els dits polze, índex i mig (amb pues) per tocar. Es prioritza tocar les cordes a l'aire mitjançant patrons de dits coneguts com arolls, per tal d'aconseguir la màxima velocitat i lleugeresa s'evita tocar la mateixa corda dos cops seguits. Estil desenvolupat pel banjistaEarl Scruggs.
Estil melòdic: es toca amb tres dits també però es busca generar melodies. També s'evita tocar la mateixa corda dos cops seguits, generant així melodies amb varies notes sonant simultàniament. Així es genera un so similar alcascade usat amb la guitarra. Estil desenvolupat perBill Keith.
Single-string style. Aquest estil abandonat la limitació de no repetir corda i desenvolupa una tècnica per usar les pues i poder repetir corda. Així no es depèn de les cordes a l'aire i es poden fer melodies més complexes. Desenvolupat per Don Reno i continuat per artistes comNoam Pikelny iBella Fleck.
Clawhammer Banjo: el clawhammer banjo acostuma a no tenir tapa -openback- i a usar cordes de nylon enlloc de metàl·liques, buscant així un so més suau.
La tècnica per tocar-lo es coneix com aclawhammer i consisteix en tocar les cordes mitjançant cops amb les ungles mantenint la mà tancada com un puny. Així s'aconsegueix un estil rítmic. Aquesta manera de tocar-lo fou la emprada pels intèrprets d'origen africà que tocaven el banjo i els seus instruments avantpassats.
↑Pestcoe, Shlomo. «The Ngoni/Xalam Hypothesis» (en anglès). Banjo ancestors, 02-01-2009. Arxivat de l'original el 2014-04-17. [Consulta: 4 octubre 2016].
