Unballet és una peça musical composta especialment per a ser interpretada a través de ladansa clàssica. També és el nom popular amb què es coneix ladansa clàssica en general i les sevescoreografies.
Tots elsmoviments de la dansa clàssica es descomponen en posicions amb una descripció molt acurada i estricta. Tots elsmoviments parteixen de lasalut fisica, tots es fan servir per muscular elsmusculs, de forma saludable i eficaç.
Totes les posicions de cada part del cos, així com els braços, tenen un nom, que solen ser enfrancès (a la dansa moderna i contemporània, els que no estan presos de la clàssica són enanglès). A la dansa clàssica les cames estan sempre en "andeor" (dehors, veu francesa per dircap enfora) que significa que les cames uneixen la seva banda de darrere dels talons com els pingüins, la banda de darrere dels genolls, i els engonals estàn completament oberts, en comptes d'estar paral·leles. Els genolls sempre estan sobre les puntes dels peus i les espatlles sobre els malucs. Els peus sempre estan estirats, com una prolongació de la cama. Les cames i els braços es mouen delicadament. El cap i les mans també ballen. La cara no pot mostrar esforç ni cap emoció que no correspongui al personatge que s'interpreta.
Hi ha bàsicament dues escoles, l'anglesa (Royal Academy) i la russa. A la primera els moviments de les mans són lleugerament més afectats i teatralitzats, mentre que a la segona solen ser més sobris i naturals. L'estil particular de cada ballarí és diferent, segons la seva personalitat, els seus mestres directes i la gent amb qui ha treballat. En general però, les diferències entre uns i altres són més subtils que a ladansa moderna icontemporània, que van néixer precisament de voler expressar encara més la pròpia individualitat.
El termeballet és un diminutiu deball. En un inici era un ball popular o una dansa folklòrica, espontània o conreada per agrupacions, i en tal cas es transmetia de generació en generació. L'origen d'aquests balls o ballets és desconegut i els seus autors sónanònims. Van sorgir a diferents pobles arreu d'Europa i molts d'ells encara es mantenen vius amb diferents noms. A l'antigaGòtia, per exemple, el ballet es considera una de les danses més característiques, especialment localitzada a ambdós vessants delsPirineus.[1]
Els moviments d'aquests ballets eren simples i elegants. Aquests també es caracteritzaven per un aire cerimoniós i ple de correcció malgrat la frescor de la tonada. En general hom pot dir que el ballet tradicional català consta de passejades que alternen amb petites danses de quatre (dues parelles) i que acaba amb una ronda, finida la qual les noies són aixecades enlaire.[1]
També porten el nom delballet diverses danses procedents d'indrets diferents de Catalunya, les coreografies de les quals tenen poca cosa a veure entre elles (elballet de Déu d'Anoia, elballet de Solsona, etc.). En un recull de danses coreogràfiques d'un document procedent de l'Hospital de la Santa Creu deBarcelona, del segle xvii, ja n'hi consta una amb el nom delo ballet.[1]
Al llarg delssegles XVIII ixix, es van començar a fer versions cada vegada més evolucionades i estructurades d'aquestes danses. Algunes agrupacions van esdevenir professionals i actuaven davant d'aristòcrates i burgesos de manera particular. Es van començar a definir els passos de manera cada vegada més precisa i es van anar unint en una sola dansa moviments i desplaçaments que pertanyien originalment a diferents balls, també es van adaptar les coreografies perquè siguin vistes i donar espectacle. Cal notar que la posterior aparició de ladansa oriental va ser la mateixa, amb danses i balls tradicionals aÀfrica iOrient Mitjà, amb la diferència que ja existia el ballet i el jazz, que hi han influït. D'altra banda, els músics van evolucionar a orquestres tant la indumentària com l'entorn (el que seria l'escenografia) es van refinar i enriquir cada cop més. Aquests ballets van tenir el seu moment de màxima esplendor la primera meitat del segle xix, però a partir d'ençà en general a Europa van caure en una franca decadència.[2]
Al segle xvi existien companyies de ballet professional a les corts reials i aristocràtiques d'alguns nobles europeus, hom no en coneix les coreografies ni els autors però els seus ballets no s'han perdut completament, ja que d'ells ha evolucionat la dansa clàssica. D'aquests ballets s'han estudiat sobretot els italians, anglesos i francesos, a partir de documents delrenaixement, per a intentar deduir com podrien ser. Se sap poc d'ells, tret que concloïen sovint formant les lletres de l'alfabet o el nom del rei o del personatge al palau del qual eren executats.[3] En aquest procés cal destacar la creació l'any 1661 de laReial Acadèmia de Dansa a França d'on sorgirà un llenguatge deballet acadèmic aplicat a laBelle Danse que anirà evolucionant i estenent-se, ampliant el seu vocabulari i fent-se cada cop més sofisticat.[4]
La primera escola sorgí aMilà, formada per mestres de dansa professionals, comPompeo Diobono, mestre de Negri i de Belgioioso, que van difondre a tot Europa els principis de la dansa italiana. Els dos primers decennis delsegle xviii significaren el predomini del ballet amb una coreografia de tipus col·lectiu molt notable, desenvolupada pel ballaríJean-Georges Noverre, qui publicàLettres sur la danse et les ballets i després per Magny,Maximilien Gardel iJean Dauberval. Noverre es considera també el creador dels ballets d'acció, precursors dels ballets narratius, que conten una història i que farien furor al segle xix. En aquesta línia, per la seva banda,Salvatore Viganò va crear la coreodramatúrgia, en la qual lamímica tenia un paper predominant, a la fi del segle xviii. Aquesta tendència va durar fins a l'entrada del segle xix, quanCharles Didelot, director delBallet Imperial rus i format amb Noverre i Dauberval, tornà a accentuar la importància de la dansa i hi introduí els ballarins voladors. A la primera meitat del segle xix,Jean Coralli va cercar una síntesi entre el ballet d'acció i el virtuosisme tècnic del balletromàntic.[3]
En canvi, aRússia, eltsarPere I s'estimava molt aquest tipus d'espectacle i, encara que a altres llocs es considerés ja passat de moda, va fundar una escola imperial a imitació de l'acadèmia francesa. A l'acadèmia francesa era on havien posat els noms dels passos i moviments que encara es fan servir ara, ja que es van mantenir en francès a l'escola russa.Caterina II, la successora de Pere I, no només va continuar donant suport a l'escola, sinó que el1866 la va transformar en escola del Teatre Imperial de Sant Petersburg, de gran renom i que sovint convidava coreògrafs estrangers. ElBallet Imperial, el ballet d'aquest teatre, fou dirigit perMàrius Petipà, que es considera el fundador de l'escola russa quant a tècnica, a la qual incorporà elements italians i francesos. La seva escola realitzà la síntesi entre la tradició acadèmica i el romanticisme europeu. Petipà associà el seu nom aTxaikovski, qui se subordinà exactament al programa del coreògraf en les obresEl llac dels cignes (1887),La bella dorment, --d'aquest ballet en feu una versió especial per la ballarina italianaCarlotta Brianza el (1889) que fou un rotund èxit--, iEl Trencanous (1892). A Petipà el va succeir l'italiàEnrico Cecchetti com a director i coreògraf del Teatre Imperial de Sant Petersburg, mentre que a Moscou destacava el professor i coreògrafCarlo Blasis. Al segle xx l'escola russa era altament reconeguda arreu del món, els seus espectacles es feren famosos internacionalment i avui dia encara resten clàssics mentre que les seves primeres figures, com per exempleAnna Pàvlova,Vàtslav Nijinski,Mathilde Kschessinska,Ivanov Jegorova,Fedorova iOlga Preobrajenskaia van esdevenir estrelles mundials.[2]
ElsBallets Russes deSerge Diaghilev, que van debutar aParís el1909, van suposar que per primer cop la dansa no estava supeditada a la música sinó que tenia almenys la mateixa importància en un espectacle que Diaghilev considerava global. Així, durant més de vint anys, treballà per obtenir espectacles complets i fou el primer que aconseguí una estreta col·laboració entre els millors compositors, escenògrafs, pintors, coreògrafs i ballarins. La nova concepció de Diaghilev originà ballets excepcionals, entre els quals es troben, per exemple,L'ocell de foc, d'Ígor Stravinski;Jeux, deClaude Debussy oEl sombrero de tres picos, deManuel de Falla.[2] A la mateixa època, l'estatunidencaIsadora Duncan treballava a diferents països europeus (Alemanya, Grècia, França i, als anys vint, a Rússia) per a donar de nou naturalitat i llibertat a la dansa, també va ser la primera a emprar música de concert per al ballet.[5] Tant ella com Nižinskij, tot i ser ballarins clàssics, es consideren fonamentals per al naixement de ladansa moderna icontemporània.
El1847 es va crear un cos de ball estable alLiceu deBarcelona. Mai no hi va haver una companyia de dansa pròpia que fes espectacles originals, però hi és lligat l'origen i el desenvolupament del ballet alsPaïsos Catalans.[6]
A partir del segon terç del segle xx comença a prendre més importància la dansa contemporània que la clàssica, ja que, d'una banda, permet expressar-se amb més llibertat, i de l'altra, les infraestructures necessàries per als seus espectacles poden ser menors, així com les mateixes companyies. Això provoca que alguns comencin a associar la dansa clàssica amb una imatge burgesa, culta i més aviat conservadora, mentre que la contemporània en aquests temps es relaciona amb la innovació i la modernitat. A Catalunya, en aquesta època la dansa clàssica es relaciona sobretot amb el Liceu.[6]
A Rússia, les companyies del Bolxoi de Moscou i del Kirov de Leningrad han continuat amb l'estil clàssic; amb gran prestigi internacional i amb figures de la talla deRudolf Nuréiev,Mikhaïl Baríxnikov iMaia Plissétskaia; mentre que les companyies del teatre d'art de Moscou i del teatre Mali s'han especialitzat en la dansa contemporània.[7]
L'any1956 es va crear aLondres el prestigiósRoyal Ballet, una de les grans companyies de dansa clàssica. No és l'única gran companyia de dansa delRegne Unit, ja que aEscòcia hi ha l'Scotish Theatre Ballet. A Londres hi ha també, des de1950, elLondon Festival Ballet, un gran festival dedicat a la dansa clàssica. Estudiants de dansa d'arreu del món, i en particular dels Països Catalans, encara avui es presenten als exàmens de laRoyal Academy of Dance. Els examinadors es traslladen a ciutats com Barcelona, per exemple, per a avaluar alumnes que es passen un o dos anys preparant-se específicament per als exàmens de cada nivell. Actualment es considera que totes les escoles i professors de dansa clàssica són derivats o variants de la russa o de l'anglesa. En realitat l'anglesa està molt influenciada per la russa, i ambdues per professionals de totes les nacionalitats.[7]
A partir dels anys cinquanta, l'escola de dansaMudra, aBèlgica, i elBallet du XXe Siècle, del belgaMaurice Béjart, van influir profundament la dansa clàssica a nivell internacional i van crear produccions pròpies, cosa cada cop menys habitual en aquest estil de dansa. Bèlgica és encara un país on es fan un bon nombre d'espectacles de dansa de qualitat, i on tenen seu companyies de dansa clàssica com elBallet de Flandre i elBallet de Wallonie.[7]
Als anys vuitanta, el món del ballet sofrí grans canvis que han afectat no solament el repertori, sinó també la importància de les companyies de primera línia mundial, i també la coreografia i el concepte del ballet com a espectacle. En el repertori, els ballets tradicionals es mantingueren en vigor, bé que quedaren en posició secundària, i l'expressió contemporània cobrà més força i èxit que no pas els altres camps de la música.[7]
Als Països Catalans cal esmentar la consolidació del ballet del coreògrafDavid Campos, que, gràcies a la firma d'un conveni amb l'ajuntament deSanta Coloma de Gramenet, passà a anomenar-seCompanyia de Ballet de Santa Coloma de Gramenet David Campos. Tanmateix, la situació de la dansa clàssica als Països Catalans ha estat crítica, per manca no tant de tradició i d'iniciatives, com de suport públic. Les companyies de dansa sorgides a Barcelona porten una vida activa però marginal. AValència, fora de l'escola de Natàlia Poliakov, no hi ha tampoc cap activitat de primera línia. L'any1988 va desaparèixer el cos de dansa del teatre barceloní del Liceu.[6]
Les ballarines solenassajar i actuar ambmallots, i alsespectacles poden portar una faldilla anomenadatutú. Als peus duen sabatilles de ballet, que al començament poden serde mitja punta, decuir tou o de roba, però que per a les professionals solen serde punta, deras o setí, amb la puntera reforçada amb cartró i amb vetes per a lligar-les als turmells. Cal un entrenament d'almenys un a dos anys, a base d'exercicis amb barra, especial per a poder començar a usar les sabatilles de fer puntes primer a la barra i després, a poc a poc, una estona en alguns exercicis de centre. Aquest entrenament no pot començar en cap cas abans dels onze o dotze anys de la ballarina. En algunes coreografies, típicament quan es representendanses tradicionals, es poden portarsabatilles de caràcter, semblants a unesmercedites amb una mica de taló. Els ballarins solen portar malles, una samarreta i sabatilles de mitja punta. A les actuacions solen portarcoquillera.
L'espai d'assaig ha de ser pla i horitzontal, preferentment de terra de parquet. Se sol assajar davant un mirall gran, que ocupa tota una paret, per a poder corregir més fàcilment els defectes. També s'utilitza una barra de fusta horitzontal, a l'altura del maluc aproximadament i clavada a la paret. Aquesta barra serveix per a subjectar-s'hi amb una mà i ajudar a mantenir l'equilibri en els exercicis d'escalfament. Com a curiositat, en realitat el que està clavat a la paret, o sostingut amb una pota a terra, és una mena de volandera gran a cada banda de la barra, que poden compartir dues o tres persones. La barra de fusta es va desgastant i amb el temps s'ha de canviar. Alguns mestres i coreògrafs, com per exemple la professora de dansa de la sèrieFama, marquen el ritme amb el que pot ser un bastó, però que és una d'aquestes barres. Amb la suor dels ballarins el terra i el mirall poden tornar-se humits, si no hi ha prou ventilació, cosa que fa que el mirall es torni opac. El problema sol ser el terra, que queda lliscadís, o també pot ser-ho per altres motius. Per això sol haver una caixeta plana amb cristalls deresina que els ballarins trepitgen amb força de tant en tant amb la sola de les sabatilles. La resina també s'usa als teatres, on el terra sol estar més o menys inclinat cap als espectadors.
Per posar les sabates de punta als alumnes principalment cal que el peu estigui fort, a més ha de tenir les qualificacions necessàries per a poder portar-les.
Al principi és normal sentir una mica de dolor, però amb el temps tant la persona que balla com el peu es va acostumant a tenir aquest dolor.
Elscoreògrafs sempre són a més, o almenys han estat prèviament, ballarins. Els principals coreògrafs de l'escola russa del primer quart delsegle xx forenMichel Fokine,Tamara Karsavina,Vàtslav Nijinski,Anna Pàvlova, Leonid Mjassin,George Balanchine i Serge Lifar. Més endavant l'escola russa encara ha aportat grans coreógrafs com per exempleRudolf Nuréiev. Pel que fa a l'escola anglesa, Ninette De Valois i Frederick Ashton, per exemple, han estat directors del Royal Ballet de Londres. Cal destacar també les innovacions de l'estatunidencaIsadora Duncan i del belgaMaurice Béjart.
Salutació final d'un espectacle de fi de curs de laRoyal Ballet School, que serveix de planter per a laRoyal Ballet.Ángel Corella actuant als Estats Units el2005.
Algunes de les companyies de dansa clàssica més conegudes al món són laRoyal Ballet de Londres (Anglaterra), el Ballet de Bolxoi de Moscou (Rússia), elBallet Mariïnski (anteriorment Kirov) de Sant Petersburg (Rússia), l'American National Ballet (Estats Units) i el Ballet Nacional deCuba. Algunes companyies destaquen per la seva originalitat, per exemple el Ballet de Harlem de Nova York, està íntegrament compost de ballarins negres i el Ballet de Trocadero de Montecarlo ho està únicament d'homes, que ballen tant els papers masculins com els femenins, i sempre amb un toc d'humor.
AEspanya, laCompanyia Nacional de Dansa, ubicada a Madrid i dirigida provisionalment per Hervé Palito fins a l'arribada deJosé Carlos Martínez, el setembre de2011, realitza espectacles sobretot de dansa contemporània, encara que oficialment inclou altres disciplines, com la clàssica o el clàssic espanyol. Des del2008 existeix a més la Companyia Nacional de Dansa Clàssica, ubicada aMadrid i dirigida perVíctor Ullate, que ja tenia una companyia de dansa clàssica pròpia, elVíctor Ullate Ballet-Comunidad de Madrid.
ASegòvia, l'1 d'abril de2008 es va constituir elCorella Ballet, dirigit perÁngel Corella i especialitzat en dansa clàssica. El Corella Ballet va ser una iniciativa d'un projecte més ampli, laFundació Ángel Corella, que inclou la creació d'unaResidència Escola de Dansa que forma ballarins d'alt nivell i que pretén servir de planter al Corella Ballet. Aquest ballet presenta obres clàssiques, comEl llac dels cignes, i d'altres de producció pròpia, comString Sextet, del mateix Ángel Corella, oSoleá Pdd, de María Pagés.
AlsPaïsos Catalans existeix, per exemple, el Barcelona Ballet, fundat el 2011 pel mateix Ángel Corella, amb ballarins reconeguts. També hi ha elBallet Alexia, una companyia de dansa fundada alPrat de Llobregat l'any1977 com a col·lectiu de Dansa, per Olga Socías amb la col·laboració d'en Jordi Morera, i que combina programes de dansa per a un públicinfantil i juvenil, amb programes per adults. Entre els seus espectacles per al públic més jove trobem,Pere i el Llop,El somni d'una nina,Sant Jordi i el drac (1980) així com altres contes infantils, com per exempleEl gat amb botes (1991) oAli-Babà (1996), en els seus muntatges per adults ressaltemHamlet,Cant a Mozart,Vals en Rosa,Escoltant Beethoven, oSi no ens entenem pel llenguatge entenguem-nos per amor peça sobre laÓpera Sinfonica Vocal oCantataArbor del compositorXavier Benguerel i Godó.[8]
Una altra companyia de dansa, tocant gairebé el teatre musical, és la barceloninaRoseland Musical, formada el1983 per iniciativa deMarta Almirall, coreògrafa i directora artística. Els espectacles són originals, amb cançons en català.[9]
ACatalunya hi ha força companyies de dansa contemporània (Sol Picó,Gelabert-Azzopardi,Búbulus, etc.), que requereixen menys recursos i estructures que les de clàssic, que són molt reconegudes internacionalment. AlGran Teatre del Liceu de Barcelona hi havia hagut un cos de ball estable, que s'havia creat el1847, però no va subsistir més enllà del1988. Actualment cal esmentar la companyia de dansa clàssica deDavid Campos, l'única professional de ballet clàssic de Catalunya, instal·lada aSanta Coloma de Gramenet.[10]
Pintura d'Edgar Degas,1872.Sabates de dona anomenadesballarines.
La dansa clàssica ha enriquit i influït en moltes altres danses, des de ladansa contemporània i eljazz (utilitzat alteatre musical) a balls tradicionals depurats gràcies a la seva influència i la incorporació d'alguns des seus passos, desplaçaments o tècniques. Les tècniques també s'han aprofitat per a entrenament d'esports i altres disciplines que requereixen un coneixement del cos. Elpilates, per exemple, va ser creat per un ballarí de dansa clàssica.
La dansa clàssica ha servit també d'inspiració a lamoda de carrer, per exemple a les sabates planes anomenadesballarines, i a les modes d'estrelles de la música, com per exempleMadonna. Sobretot alromanticisme, les ballarines eren habituals a lapintura i l'escultura. La dansa clàssica també ha inspirat històries expressades en novel·les opel·lícules, per exemple, una de les més conegudes ésBilly Elliot.
A les nenes que aprenen ballet les sabatilles de punta els duren com a poc un any, abans de trencar-se o desgastar-se tant que s'hagin de canviar. En canvi, a les ballarines professionals els poden durar un sol dia.
El ballet, o bé la dansa clàssica a moltes persones les fa relaxar-se i gaudir del que estan fent, d'aquesta manera els ballarins poden transmetre les seves emocions a l'hora de ballar al públic.
El primer tutú es va inventar a Europa cap els 1820. Avui en dia es pot trigar en fer un tutú professional entre 60 i 90 hores.
Cada vegada que un ballarí salta en punta, suporta tres vegades el seu pes corporal amb la punta dels seus dits.
La dansa va ser l'únic art modern que Hitler no va prohibir durant la II Guerra Mundial. En una sessió de ballet es poden perdre fins a 250 calories. Això equival aproximadment a 90 minuts de fútbol o correr 30 quilòmetres.
El 26 de juliol és una data supersticiosa per als amants de la dansa. En en aquella data de 1862 la ballarina Emma Livry va morir en incendiar-se el seu tutú en un incendi. Avui en dia la llei exigeix que els tutús es fabriquin amb materials ignífugs.
_bw.jpg)
%2c_Ballets_Russes%2c_Sydney.jpg)
