Per a identificar què és dansa, cal tenir en compte factorssocials,culturals,estètics oartístics, i varia des de ladansa tradicional més popular a la considerada més sofisticada i culta, com per exemple elballet. La dansa pot ser participativa, social o representada per a unaaudiència, amb moviments que no comporten cap significat, com passa en la majoria dels balls europeus, o bé pot tenir moviments i gestos d'un sistema simbòlic de significats, com passa en les danses asiàtiques, mentre que les danses africanes sovint tenen una funcionalitat interpretativa de l'entorn. En qualsevol cas, les danses donen forma a idees,emocions o conten unahistòria.
Totes les danses, de tots elsestils, al capdavall, tenen característiques comunes, com elmoviment del cos i l'expressivitat, així com consideracions físiques humanes i universals. Cal recordar que la dansa és unllenguatge més antic que lallengua i una de les arts més antigues.
Dansa dos mil anys aCRepresentació d'una escena de dansa dos mil anys dC
L'origen de la dansa es pot fer arribar a l'antiguitat, quan es feien pantomimes i danses, i encara que no en queden testimonis escrits l'estudi dels pobles primitius contemporanis fa pensar que els humans més primitius devien acompanyar els seusrituals amb algun tipus de moviment rítmic que es podria considerar un ball o dansa, que podia ser de molt elemental a molt ric i sofisticat.
Al món occidental, va ser en l'antiga Grècia un dels primers llocs on ladansa, conjuntament amb la música i la poesia, va ser considerada unart anomenatmousiké, l'art de les muses.[1] Hi havia unamusa com a referència:Terpsícore. Els primers vestigis grecs provenen dels cultes aDionís (ditirambes), mentre que va ser en lestragèdies gregues, principalment les d'Èsquil, on es va desenvolupar com a tècnica, amb els moviments rítmics del cor.
AEuropa, a l'edat mitjana, es feienballs en ocasions importants, com per exemple elballet de Déu. En general, però, estaven perseguits per l'Església, que els considerava un ritu pagà. A nivell eclesiàstic, l'únic vestigi eren les «danses de la mort», que tenien una finalitat moralitzadora. A les cortsaristocràtiques, es van donar les «danses baixes», anomenades així perquè arrossegaven els peus, de les quals es té poca constància. Un dels primers testimonis a Europa de les danses baixes és elmanuscrit de Cervera de 1496. Van ser més importants, però, lesdanses populars de tipus folklòric, com lacercavila i la faràndula, i famoses les «danses morisques», que van arribar fins a Anglaterra (Morris dances). Altres modalitats en van ser elcarol, l'estampie, elbranle, elsaltarello i la tarantel·la.[2]
AlRenaixement europeu, la dansa va recuperar importància a les corts d'alguns països. A França, per exemple, ballaven la gallarda, la pavana i eltourdion. En aquesta època, es van escriure els primers tractats sobre dansa que avui es conserven, com elDe arte saltandi et choreas ducendi de Domenico da Piacenza.[3] A començaments del segle xviii, aEuropa predominava una dansa professional decoreografia de tipus col·lectiu molt notable, va començar a desenvolupar-se la dansa clàssica a Europa. A França, a les corts es ballava laBelle Danse, incloent balls com elminuet, labourrée, lapolonaise, elrigaudon,allemande,courante,sarabanda,passepied,gigue,gavotte, etc. A Espanya, alguns balls que van aparèixer van ser laseguidilla, elzapateado, lachacona, elfandango, lajota, etc.[4]
Al segle xix, va néixer elballet imperial, amb el qual ladansa clàssica va viure el seu moment de màxima esplendor. DelsBallets Russes sorgiria el gran ballaríNijinski, que paral·lelament ambIsadora Duncan, obririen la porta de ladansa moderna, que posteriorment i gràcies aMartha Graham evolucionaria en ladansa contemporània. Gràcies al mestre italiàCarlo Blasis, elballet acadèmic esdevé un llenguatge estructurat i elaborat, fet que comportarà el seu reconeixement internacional, i que el convertirà més endavant en la base del ballet romàntic. Serà, doncs, el moment en què es pot començar a parlar específicament d'història del ballet. Quant a l'escola bolera, aquest segle és un període d'esplendor, en què els representants de l'escola catalana es consoliden com a figures de referència a nivell internacional.[5]
AlMagrib i a l'Orient Mitjà, les danses populars i tradicionals de diferents pobles servirien de base per a fer espectacles decabaret cap als anys 30 i 40 del segle xx, generalment per a un públic occidental. Era l'època de l'star systemhollywoodià i això va marcar l'estètica de les ballarines, i en especial la indumentària, i aquesta va influir en la manera de ballar. Al llarg del segle xx, va anar incorporant desplaçaments i altres elements de la dansa clàssica i deljazz, a més d'altres danses africanes. Alsegle xxi, les més grans estrelles internacionals de lamúsica pop incorporen alguns elements dedansa del ventre (també anomenadadansa oriental) en les seves coreografies, però nomésShakira té veritable formació en aquesta dansa.
La majoria de danses no neixen espontàniament, sinó que són fruit i part d'unacultura, culta o popular, particular. Com lallengua, lagastronomia i altres aspectes culturals, la dansa evoluciona i s'adapta a diferents situacionssocials i pot estar influenciada per cultures o països que es relacionen amb aquell del qual és originària. Poden serdanses tradicionals o, modernament, danses de "tribus urbanes", no tan localitzades en l'espaigeogràfic sinó en un cert entorn sociocultural, com és el cas delhip-hop, per exemple, o delbreak dance, anomenadesdanses urbanes perquè poden aparèixer en grans ciutats diferents del món, en part per efecte de l'actualglobalització. De vegades, el que considerem danses tradicionals són danses que avui dia ja no són populars sinó cultes, en el sentit que han d'estar apreses en una escola, grup, associació oesbart i que es ballen pertradició, però no, per exemple, de manera espontània per tots els presents en una festa d'aniversari.
Les danses populars no tradicionals són els balls i danses que avui es ballen espontàniament en sales per a ballar (clubs, discoteques, etc.) o al carrer, en festes ordinàries o en festes majors, per a un mateix o en unvideoclip, per exemple; i que poden incloure elbakalao, lapatxanga, larumba catalana, les esmentadesdanses urbanes, etc. Les danses populars tradicionals, en dansa i estrictament parlant (tecnicisme), són les danses actualment populars que tenen una relativa antiguitat, però en el llenguatge comú sovint s'empra aquesta expressió per a parlar de les danses tradicionals.
Moltsballs de saló eren danses populars que han perdut popularitat (en el sentit que han passat de moda) amb el temps per a passar a ser danses d'escola. De moment, però, els balls de saló es consideren en general balls més a prop de l'esport musicat (com l'aeròbic, per exemple) que de la dansa. Alguns critiquen que els balls de concursos semblen exercicisgimnàstics que han perdut la sensibilitat i expressivitat dels balls tradicionals (tot i que els europeus es caracteritzen precisament per ser força hieràtics) sense arribar encara a la sofisticació i finesa de ladansa clàssica. Eltango argentí n'és una excepció, i també els balls de saló quan són ballats per espontanis en envelats, per exemple.
Algunes danses tradicionals populars, amb el temps, també poden tendir a dispersar-se i difondre's. Poden ser passades pel tamís dels col·leccionadors de danses, que les uneixen o les disposen l'una darrere l'altra, o de refinadors i sofisticadors. D'altra banda, com ocorre amb l'esport, l'artesania i la tecnologia, els professionals de la dansa també acumulen cada vegada més coneixement i hi dediquen més temps. De l'acumulació, refinament i aburgesament de danses populars europees va néixer, per exemple, ladansa clàssica (occidental), que es va estendre a lacultura occidental i a la resta del món, de manera que tampoc no pot ser considerada avui dia com a local (almenys pels occidentals). També es poden considerar universals les posteriors evolucions de la dansa clàssica, com són ladansa neoclàssica, ladansa moderna, ladansa postmoderna i ladansa contemporània, així com ladansa jazz, lavídeo-dansa i ladansa-teatre. Són danses professionals, que tenen com a finalitat crear un espectacle per a un públic, i que requereixen anys de formació en una acadèmia de dansa per a poder ser ballades, a més d'una forma física òptima.
Una visió més àmplia del món permet descobrir que existeixen altres danses clàssiques en nombroses cultures a laTerra. Existeix, per exemple, ladansa clàssica espanyola, que inclou modalitats de danses circumscrites al folklore andalús (com elflamenc), o ladansa del ventre, amb modalitats de danses clàssiques i populars de la cultura oriental (àrab, andalusina, turca...). Aquestes danses són ja danses clàssiques professionals que poden voler o no mantenir encara l'esperit de les danses tradicionals populars de les quals provenen, segons la formació i sensibilitat del ballarí.
Actualment, apareixen coreografies en què es barregen la tècnica delballet clàssic juntament amb la tècnica del contemporani i apareix un nou moviment que s'anomenaneoclàssic. Ara es produeixen moltescompanyies que deixen de banda les peces tradicionals de ballet clàssic com per exemple: elQuixot, elTrencanous, elLlac del cignes, i donen pas a coreografies d'aquest estil.
La ballarina Anna PavlovaCaminar, restar aturat: coses que es poden fer ballant
L'ésser humà s'ha expressat amb les arts des de la seva aparició a la Terra, i d'aquesta manera ha manifestat alegries, tristeses, desitjos, emocions, comandes i agraïments. Així ens arriben des de temps immemorials les seves arts, i amb això, els seus costums, la seva vida tota, i fins a part de la seva història. La dansa no és aliena a aquest fenomen, i és possiblement de les primeres arts mitjançant la qual es comunica, i és important destacar que potser és la més simbòlica de les arts, ja que, en prescindir bàsicament de la paraula, s'accentua la necessitat d'una bona transmissió gestual.
La dansa, doncs, és moviment. I un moviment molt especial, ja que requereix cinc elements fonamentals, els quals s'interrelacionen per transmetre un missatge artístic:
Ritme: en un sentit general, és un flux de moviment visual controlat o mesurat, generalment produït per una ordenació d'elements diferents del mitjà en qüestió.
Expressió corporal: és considerada com un llenguatge que es manifesta i es percep en diversos nivells, ja que aconsegueix la integració dels plans físic, afectiu, social i cognitiu de la persona. I, com tot llenguatge, és susceptible que el subjecte hi abasti diversos graus de domini i competència. Inclou totes les formes de moviment, realitzades amb el mateix cos, ja siguin gestos, postures, actituds, estats d'ànim...
D'aquesta manera, arribem llavors a poder definir la dansa com el desplaçament efectuat en l'espai per una o totes les parts del cos del ballarí, dissenyant una forma, impulsat per una energia pròpia, amb un ritme determinat, durant un temps de major o menor durada.
L'ús predominant d'un o altre dels elements del moviment no és sempre semblant. En algunes danses predomina el ritme, en d'altres l'ús de l'espai, etc. També és important destacar que, d'acord amb el seu caràcter, s'accentuarà l'ús d'un o altre element.
No totes les disciplines estan reglades i s'imparteixen en escoles de ball o acadèmies de dansa, cenyint-se a un programa segons l'especialitat, ja que algunes modalitats de dansa formen part d'una cultura ancestral, que es transmet de pares a fills.
Quan la dansa no es manifesta com el pur ballar, o com l'equilibri estètic que és el ballet clàssic, sinó que s'imprimeix una intenció determinada, es complementa amb el que anomenaremaddicionals no dansaires. Aquests són quatre:mímica,gest simbòlic,cant iparaula.
Els elements i característiques escollides d'una dansa, poden ser afegides a d'altres per tal d'elaborar unacoreografia o ser l'obra coreogràfica sumada a alguna altra presentació artística, com ho pot ser les famoses coreografies delcinema o en elteatre.
La dansa també, per a algunes persones, és un ritual per a expressar el seu sentiment o expressar el que un sent.
També pot ser una característica de la força dels moviments.
Coreografia monòleg: aquesta depèn d'una sola persona; pot ser instruïda per una altra, però la que el porta a l'escenari és la que dansarà. És una de les coreografies minories d'entre les modernes i s'apliquen a base d'obres literàries, òperes... Aquestes no s'estructuren en dansa moderna grupal.
Coreografia grupal: aquesta és la dansa més utilitzada en tot el món. Es construeixen per l'anomenatcoreògraf, que corregeix els moviments dels que actuen; els grups coreògrafs són de 6 a 10 persones, aquestes estan basades en la persona principal que actua de manera quasi diferent als altres.
Coreografia expressiva: és aquella en què hi ha molt poques expressions interjectives i molta dansa. Aquesta coreografia, la utilitza en algunes de les seves cançonsBritney Spears.
Coreografia distributiva: aquesta és molt utilitzada actualment. En aquesta, es recorre a una divisió: mentre que les altres persones ballen, el principal fa actes però torna a recórrer a ells; es poden dividir entre les persones, per exemple: el principal dansa igual que 5 persones col·locades enrere, mentre que 2 al costat del principal dansen igual però diferent als altres.
Coreografia principal: el ball va cap a la persona principal, però també adreçat als ballarins.
Coreografia folklòrica: aquesta és la més utilitzada entre els pobles rurals, en què destaquen els balls o danses culturals arrelats en un país. Aquesta, la fan servir més els països per destacar la cultura entre les persones i donar consciència al poble i entretenir.
El coreògraf és el creador de lacoreografia o composició del ball en un estil de dansa. Per arribar a ser bon coreògraf, és indispensable una bona formació en dansa, com a ballarí, i sol ser interessant haver adquirit una prèvia experiència com aballarí, tot i quea priori no és necessari.
De vegades, els coreògrafs també són professors i sovint són "entrenadors" dels ballarins de la sevacompanyia. En les produccions contemporànies de dansa, el coreògraf pot ser també el director artístic de l'espectacle.
Alguns destacats coreògrafs, ordenats d'antics a més nous, han estat:
Domenico da Piacenza (1390-1470), el primer gran mestre, va ser el dansaire més famós i coreògraf de la història del Quatre-cents. D'ell es conserva un manuscrit:D'art Saltendi et Chora Ducendi.
Guglielmo Ebreo (1420-1481), gran mestre de ball i coreògraf de la Itàlia del Quatre-cents. El 1463, presenta el seu llibre:Pràctica o art de la dansa.
Antonio Cornazzano dona Piacenza (1430-1484), el seu tractatL'art de ballar sistematitza els passos i estableix les regles de situació.
Cesare Negri (1535-1605), entre les seves obres publicades cal destacarLa Gratia d'Amore; en aquest tractat el nivell tècnic ha augmentat considerablement. És Negri el que preconitza l'ús de la barra.
Màrius Petipà (1822-1910) va ser un mestre de ballet, coreògraf i ballarí francès.
Agrippina Vaganova (1879-1951) va ser una mestra de ballet russa que va desenvolupar el mètode Vaganova, tècnica derivada dels mètodes d'ensenyament de l'antiga Escola de Ballet Imperial (actual Acadèmia Vaganova de Ballet) sota elmaître de ballet Màrius Petipà des de mitjans fins a finals del segle xix, encara que principalment els anys 1880 i 1890. Els seusFonaments de la dansaclàssica (1934) continua sent un llibre de text comú per a la instrucció de les tècniques del ballet.
Michel Fokine (1880-1942), ballarí i coreògraf que va revolucionar el panorama de la dansa russa.
El mestre de ballet o director de companyia de dansa tradicionalment dirigeix, ensenya, iassaja amb els ballarins d'una companyia, donant classes diàries deballet i assajant amb els ballarins per als ballets nous i actuals.
Alguns dels més destacats mestres de ballet de la història han estat:
Carlo Blasis (1797-1878): la seva activitat professional i pedagògica va contribuir al perfeccionament delballet (Tractat elemental de l'art de la dansa,1820;Codi de Terpsícore,1828).
August Bournonville (1805-1879), important coreògraf danès que va contribuir perquè els papers femenins i masculins en la dansa clàssica poguessin tenir un pes similar.
Paul Taglioni (1808-1883), fill de Filippo Taglioni i germà de Marie Taglioni.
Jules Perrot (1810-1892) va ser director delBallet Imperial de Sant Petersburg, cocreador deGiselle (amb Jean Coralli) i coreògraf d'alguns èxits comOndine oLa Esmeralda. També va ser professor de dansa clàssica durant molt anys. És conegut per a alguns amants de la pintura, precisament perquè ell i les seves classes van ser diverses vegades pintades perEdgar Degas.
Màrius Petipà (1818-1910), fundador i director delBallet Imperial aRússia, creador de l'escola russa de tècnica de dansa clàssica; va revolucionar l'estil de la dansa clàssica traient-li escarafalls innecessaris i aportant elegància, sobrietat i professionalitat. Destaca tant en les seves coreografies més clàssiques, algunes de les quals són mítiques avui, com en les de caràcter, que va desenvolupar fins a com les coneixem avui dia, i en les quals va incorporar moviments i danses tradicionals, com per exemple la polca. D'entre els seus nombrosos èxits, autèntics clàssics en l'actualitat, hom pot esmentar, per exemple,El llac dels cignes,El trencanous,La bella dorment,Dom Quixot,La baiadera,Raymonda oPaquita.
Enrico Cecchetti (1850-1928): va crear una acadèmia de dansa que encara existeix i utilitza elmètode Cecchetti.[6]
Lev Ivanov (1834-1901) va ser assistent deMàrius Petipà, però el seu estil era una mica més romàntic i menys clàssic, és a dir, que en l'època era una mica més modern.
A Catalunya, des de 1987, l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC) agrupa els professionals de la dansa a Catalunya (ballarins, coreògrafs, pedagogs, especialistes en salut i dansa, productors i gestors culturals de dansa, mànagers de companyies i totes aquelles persones que tenen una activitat professional relacionada amb la dansa, així com els estudiants d'aquesta disciplina, i defensa els seus interessos: "És així com representem els més de 450 socis davant les institucions públiques i privades, promovem i donem suport a iniciatives per millorar les seves condicions laborals i ajudem al seu desenvolupament professional. Els objectius principals sóncohesionar i enfortir el sector de la dansa en general, per tal d'augmentar el prestigi de la professió i fomentar una major presència i reconeixement de la dansa en la societat. Per aquest motiu, una de les activitats que desenvolupem és la celebració del Dia Internacional de la Dansa, que té un important ressò en la societat catalana, i els Premis Dansacat, que tenen com a objectiu donar visibilitat i reconeixement al sector." També tenen un portal informatiu, Dansacat.org, en què es poden trobar recursos i documentació, directori de professionals, d'espectacles, d'escoles de dansa, de companyies, etc. L'APdC va serPremi Nacional de Cultura el 2011.
Per exemple, pel que fa a la vestimenta, les sabatilles de ballet, anomenadesballarines, són avui un tipus de sabata habitual i clàssic per a moltes dones. Alsanys 80, elsescalfadors també es portaven al carrer iMadonna va posar de moda elstutús, que han tornat a la moda a la primera dècada del segle xxi.
El gènere de cinema iteatre musical sol fer ballar els actors. Es tracta d'un gènere molt popular a partir delsanys 30 en el cinema deHollywood, en el qual eltap dance oclaqué (que en principi és un instrument musical) s'incorporava en coreografies de dansa, sobretot en comèdies musicals. També va ser extremadament duta al cinema egipci, amb la dansa del ventre, i actualment ho és a l'Índia, on les pel·lículesbollywoodianes no sols es veuen en el cinema, sinó que el públic s'aixeca i balla les coreografies alhora que els actors. Algunes pel·lícules occidentals més recents molt conegudes són, per exemple,Febre del dissabte nit,Grease,Dirty Dancing iBilly Elliot. La coreografia d'Uma Thurman iJohn Travolta enPulp Fiction ha esdevingut mítica. També cal destacarFish Tank, com a exemple de drama en el qual la dansa té un paper important.
Avui es conserven ceràmiques de 4.000 anys d'antiguitat en les quals apareixen persones ballant. Els sàtirs dansants també eren una font d'inspiracio força utilitzada en l'escultura de l'antiga Grècia, idea que va ser copiada posteriorment pelsromans. ACatalunya, tenim relleusmedievals en els quals apareixen persones que ballen. Lespintures i escultures de ballarines d'Edgar Degas són molt conegudes. També la dansa clàssica va inspirar moviments més abstractes, com elfauvisme i elcubisme; i la dansa en general d'altres estils posteriors delssegles XX iXXI. Els decorats d'alguns espectacles de dansa han estat pintats perPicasso,Matisse,Miró oDalí, entre d'altres.
La dansa s'ha incorporat cada vegada més en l'acrobàcia i en elcirc, com per exemple en el francèsCirque du Soleil. Els elements de dansa prenen importància, tant pel que fa a la tècnica i coneixement del cos com pel que fa a l'expressió, en esports com elpatinatge, lanatació sincronitzada o lagimnàstica rítmica. També en mètodes de gimnàs per a fer exercici físic, com per exemple l'aeròbic, elsesteps, elpilates, etc.
CompasBCN és una revista barcelonina especialitzada endansa contemporània, per a coreògrafs, ballarins i aficionats.
Dansacat.org és elportal de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya. En aquest, es poden trobar notícies, entrevistes, articles d'opinió, així com un directori d'escoles, companyies, festivals, etc.
Miller, James L.Measures of Wisdom: The Cosmic Dance in Classical and Christian Antiquity (en anglès). University of Toronto Press, 1986.ISBN 0-8020-2553-6.
Adshead-Lansdale, J. (ed.).Dance History: An Introduction (en anglès). Routledge, 1994.ISBN 0-415-09030-X.
Cohen, J. S..Dance As a Theatre Art: Source Readings in Dance History from 1581 to the Present (en anglès). Princeton Book Co., 1992.ISBN 0-87127-173-7.
Charman, S.; Kraus, G. R.; Chapman, S.History of the Dance in Art and Education (en anglès). Pearson Education, 1990.ISBN 0-13-389362-6.
Daly, A.Critical Gestures: Writings on Dance and Culture (en anglès). Wesleyan University Press, 2002.ISBN 0-8195-6566-0.
Dils, A.Moving History/Dancing Cultures: A Dance History Reader (en anglès). Wesleyan University Press, 2001.ISBN 0-8195-6413-3.
.png)
.gif)
