Bahrain (àrab:البحرين,al-Baḥrayn),[1] oficialment elRegne de Bahrain (àrab:مملكة البحرين,Mamlakat al-Baḥrayn), és un estat insular del sud-oest d'Àsia, format per unarxipèlag d'unes 30 illes situat alGolf Pèrsic, prop de la costa de l'Aràbia Saudita, a la qual la uneix un dic artificial de 24 km; les illes principals sónAl-Bahrayn iAl-Muharraq, unides també per un dic. La capital ésAl-Manama.
Al-Bahrayn (literalment, ‘els dos mars’) fou el nom donat pels àrabs a la regió d'Aràbia oriental amb centre als oasis d'al-Katif iHadjar. Sota influència otomana a partir del segle xvi la regió es va dirAl-Hassà.
En època clàssica el centre era el port deGerrha de localització incerta. Fou poblada per les tribus dels Azd de Kahtan (la major part dels quals van emigrar aOman) i després per la confederació delsTanukh, formada probablement a la zona; emigracions més tardanes van portar alsTamin,Bakr iTaghlib (les dues darreres cristianes); al segle VII l'element dominant eren elsAbd al-Kays del grupAdnan.
Elssassànides hi van estar pressents després del temps d'Artaxerxes I i alsegle vii hi tenien unmarzban. Vers el630 fou conquerida per l'àrab Ala ibn al-Hadrami; en esclatar laRida (apostasia) el632 un descendent delslakhmides va agafar el poder i va refusar reconèixer al califat però la major part dels Abd al-Kays, dirigits pel renegat cristià al-Djarud, es van mantenir fidels i Ala ibn al-Hadrami va poder derrotar els rebels a Djuwatha, un lloc de la regió. Les forces musulmanes van anar a l'illa de Darin (enfront de Katif) i segurament també aUwal.
Avançat el segle VII elsKhawaridj dirigits per Nadjda ibn Amir i Abu Fudayk van fer de la regió el seu bastió; els cristians i jueus encara tenien certa influència i els nestorians eren prou actius per tenir un sínode a Darin el676.
El govern abbàssida es va introduir després del750. Ali ibn Muhammad, el cap de la rebel·lió delsZandj, era segurament un àrab dels Abd al-Kays de Bahrayn on hauria iniciat el moviment abans d'anar a l'Iraq. El894/895 Muhammad ibn Nur, governador abbàssida de Bahrayn va dirigir una expedició contra l'imamatibadita d'Oman.
Elscàrmates van trobar molt de suport entre els beduïns locals. El930 els càrmates es van apoderar de laPedra Negra dela Meca i la van conservar a Bahrayn durant 20 anys. El califaAt-Taï els va derrotar el988/989 però en van conservar el control almenys 65 anys més quan la regió fou visitada per Nasir-i Khusraw a la meitat del segle xi. Finalment foren derrotats el1058/1059 per Abu l-Bahlul al-Awwam ibn al-Zadjdjadj que va restablir l'ortodòxia a Uwal en nom del califa. La tribu dels Amir de Rabia del grup Ukayl, que controlava l'illa en nom dels càrmates, va ser derrotada en un combat naval a Kaskus (illa enfront d'al-Katif) i en els següents anys la caiguda final dels càrmates va provocar l'ascens d'una nova dinastia local, elsUyúnides, família sorgida de la tribu Abd al-Kays, que tenien el suport delsseljúcides. Els Uyúnides van dominar generalment la regió de Bahrayn amb les illes, i van tenir capital a al-Katif.
Els Uyúnides van quedar debilitats per la revolta dels Amir de Rabia, i van ser substituïts pelsKaysàrides oBanu Kaysar de DjaziratKays, a la part oriental del golf Pèrsic. El1235 les illes i al-Katif foren ocupats pelssalghúrides deFars però el1253 es van fer el poder a la regió elsUsfúrides, un clan dels Amir de Rabia.
Al cap d'un temps elsTibis, prínceps mercaders de Djazirat Kays va restablir el control de la regió però la seva supremacia fou substituïda per l'eclosió d'Ormuz més a l'est. El rei d'Ormuz Tahamtan II va annexionar Djazirat Kays vers1330 i al mateix temps Bahrayn. Al cap de 15 anys Turanshah d'Ormuz va visitar Bahrain on es parla per primer cop de Manama. A partir d'aquest moment generalment el nom de Bahrayn es va aplicar només a les illes.
A mitjans del segle xv els Amir de Rabia van originar la dinastia local delsDjabrites iniciada per Adjwad ibn Zamil, que es va estendre a les illes i va afavorir els malikites contra els xiïtes.
Els portuguesos van arribar a les illes i a la part continental de Bahrayn el1514 i al cap d'uns anysse'n van apoderar amb l'ajut d'Ormuz, enderrocant a Mukrin, oncle d'Adjwad ibn Zamil.[3] Els portuguesos van deixar el poder en mans de governadors perses durant prop de vuitanta anys; al segle xvii els otomans van disputar als portuguesos el domini. El1602 l'Imperi Safàvida d'Abbas I el Gran es van apoderar deBahrain que van conservar amb algunes interrupcions durant més de 150 anys fins que el 1783 s'hi van instal·lar elsal Khalifa.[4]
Bahrain és un emirat de la costa oriental de lapenínsula Aràbiga, algolf Pèrsic, situat entre elsparal·lels 25º 32" i 26° 20′ de latitud nord i els meridians 50º 20" i 50° 50′ de longitud est.
Està constituït per un arxipèlag de 33 illes, de les quals les principals són l'illa de Bahrain, on hi ha la capital,Al-Manama, amb una grandària de 48 km de nord a sud i 16 km d'est a oest, i que representa el 85% de la superfície total de l'estat, i l'illa de Muharraq, de 18 km², unida a l'anterior per una carretera elevada sobre un moll enfront d'Al-Manama.
Altres illes de menor importància són lesilles Hawar, amb 50 km², al davant de la costa deQatar (país que en reclama la sobirania); la deserta illa de Umm Na'san (a la costa occidental de Bahrain), amb 19 km², unida amb l'illa de Bahrain i l'Aràbia Saudita amb laCalçada del Rei Fahd, i l'illa de Sitrah, de 10 km², situada a la costa oriental, que és on es concentra una important indústria. Sitrah està connectada per una carretera elevada a l'illa de Bahrain.
El clima del Bahrain és calorós i humit. El millor període abasta els mesos entre novembre i abril, durant els quals la canícula dona pas a un temps més fresc. La mitjana de les temperatures és de 15 °C i el desert rep pluges suaus. La calor intensa comença al maig i dura fins a l'octubre. La temperatura mitjana és de 38 °C, tot i que es poden sobrepassar fàcilment els 43 °C. Les pluges són pràcticament inexistents, i les nits fredes.
Hi ha més de 330 espècies d'ocells registrats a l'arxipèlag del Bahrain, 26 de les quals són endèmiques del país. Milions d'aus migratòries passen per la regió del golf durant els mesos d'hivern i tardor. Una de les espècies en perill és elpioc hubara, una au migratòria habitual a la tardor.[5] Les múltiples illes i tranquil·les aigües de Bahrain són de vital importància per a l'alimentació de l'espècie delcorb marí, i a les illes Hawar s'hi han registrat més de 100.000 parelles d'aquestes aus.[5]
L'Àrea Protegida de les Illes Hawar proporciona terrenys amb una alta qualitat d'aliments per a una àmplia varietat d'aus marítimes migratòries, essent reconeguda internacionalment com un lloc d'ocells migradors. La colònia dePhalacrocorax a les illes Hawar és la més gran del món, i els grups dedugongs de l'arxipèlag formen el segon grup més gran de dugongs després del d'Austràlia.[6]
El Bahrain té designades cinc àrees protegides, quatre de les quals són ambients marins:[5]
Illes Hawar
Illa Mashtan, als afores de la costa del Bahrain
Badia Arad, a Muharraq
Badia Tubli
Parc de la vida salvatge Al-Areen, que és un zoo i un centre d'acollida per a animals en perill d'extinció; és l'única àrea protegida en terra i també l'única que és gestionada cada dia.[5]
El 2007 Bahrain tenia 708.500 habitants. El 62,4% era nascuda al país i el 37,6% restant eren immigrants, sobretot africans i asiàtics. L'idioma oficial del país és l'àrab. L'esperança de vida mitjana és de 74 anys. El 89,1% de la població està alfabetitzada. La mitjana de fills per dona és de 2,57.
La religió oficial del Bahrain és l'islam, amb una població composta majoritàriament perxiïtes isunnites, però hi ha minories petites de jueus i de cristians. Molts habitants del Bahrain són d'origen àrab, tot i que algunes tribus són d'origen persa. A diferència d'altres països àrabs, els ciutadans no musulmans poden professar llurs religions sense problemes i a tot el país; per exemple, darrerament s'hi han construït diverses esglésies.
Les comunitats actuals es poden classificar com els Al-Khalifa, tribus àrabs aliades a la família Al-Khalifa, els Baharnah (àrabs xiïtes), els Howilla (àrabs sunnites dePèrsia), àrabs sunites (d'Aràbia), Akham (xiïtes perses), indis, que van arribar al Bahrain durant l'època del petroli (anomenats Banyan) i una petita comunitat jueva.
L'àrab és l'idioma oficial del Bahrain, tot i que l'ús de l'anglès és també prou popular.[7] Entre els diferents dialectes de l'àrab el més parlat és el bahrainià, que difereix lleugerament de l'estàndard. L'àrab té un paper important en la vida política, atès que, segons l'article 57-C de la Constitució del Bahrain, un parlamentari ha de saber parlar fluidament en àrab per poder pertànyer al Parlament. Entre la població d'origen no-bahrainià moltes persones parlenpersa, l'idioma oficial de l'Iran, ourdú, el delPakistan.[7] Elmalai i l'hindi també tenen una importància considerable en la comunitat índia.[7] Moltes institucions comercials i senyals de trànsit són bilingües, perquè utilitzen tant l'anglès com l'àrab.[8]
L'ensenyament és obligatori per als nens entre 6 i 14 anys.[9] És un ensenyament gratuït per als ciutadans del Bahrain a les escoles públiques, a les quals el Ministeri d'Ensenyament proporciona llibres de text gratuïtament. Lacoeducació no és el sistema utilitzat en aquesta mena d'escoles, per això els nens i les nenes van a col·legis diferents.[10]
A començaments de segle xx les escoles coràniques eren l'única manera d'ensenyament al Bahrain.[11] Hi havia escoles tradicionals pensades per ensenyar als nens més joves la lectura de l'Alcorà. Després de laPrimera Guerra Mundial el Bahrain començà a rebre influències occidentals i fou aleshores quan aparegué la demanda d'institucions educatives modernes. L'any 1919 marcà el començament del sistema modern d'escoles públiques al Bahrain quan s'obrí l'Al-Hidaya Al-Khalifia School, un centre escolar per a nens a la ciutat de Muharraq.[11] El1926 el Comitè d'Ensenyament inaugurà la segona escola pública per als joves a Manama, i el1928 la primera escola per a nenes a Muharraq.[11] A data del2011 hi ha al país un total de 126.981 alumnes en escoles públiques.
Bahrain té unaeconomia oberta. La seva moneda, eldinar, és la segona més valorada del món.[12] Des del final del segle xx, el país realitza inversions en els sectorsbancari i deturisme.[13] Amb un sistema de telecomunicacions i transports ben desenvolupat, Bahrain és seu de diverses empreses amb negocis a la regió delGolf Pèrsic. Elpetroli és responsable per 70% de les rendes del govern, 60% de lesexportacions i l'11% delproducte intern brut.[14]
Com a part dels seus esforços per construir una economia moderna, Bahrain va començar una sèrie de reformes laborals durant el govern del Ministre del Treball Majeed Al Alawi, amb la intenció d'adaptar el mercat laboral als estàndards internacionals. Bahrain pretén expandir les seves indústries d'alta tecnologia, inverteix eninvestigació i desenvolupament, i enforteix els seusavantatges competitius dins d'una economia global.
En 2006, es va anunciar que el Parc de Ciència i Tecnologia de Bahrain, una iniciativa de la Casa de Finances del Kuwait, seria reflex d'aquest esforç per crear una economia diversificada, proporcionant ocupacions d'alta qualificació per a treballadors locals i estrangers, proporcionant un lloc per a innovació i desenvolupament creatiu, que ha de portar beneficis directes a la nació illenca. La construcció del parc va començar l'any 2012, a un cost estimat en mil milions dedòlars.[15]
El Bahrain s'acostuma a descriure com un "Orient Mitjà obert", atès que mescla una infraestructura d'una modernitat extrema amb una identitat definitivament persa, només que a diferència d'altres nacions de la zona, la seva riquesa no és només un reflex de la magnitud de la seva riquesa petroliera, sinó que està unida també a l'intercanvi econòmic amb l'Aràbia Saudita i la creació d'una població autòctona de classe mitjana. Aquest fet únic es tradueix en el fet que el Bahrain és més liberal que els seus estats veïns.
L'islam és la religió majoritària (65-70%xiïtes, i el 15%sunnita que té el poder), encara que també hi ha comunitats petites de religions diferents (10% de catòlics). Els bahrainians destaquen per llur tolerància, la qual cosa fa possible que hi hagi al país mesquites i esglésies.
El Bahrain fou el primer estat del golf que autoritzà la construcció d'un temple catòlic al seu territori, el Nadal del1939; i el2009 el rei del Bahrain, Hamad bin Isa al donà terrenys per a la construcció d'un altre terreny catòlic, després que el 18 de desembreBenet XVI rebés els credencials del primer ambaixador del Bahrain alVaticà, Naser Muhamed Youssef al Belooshi.
També hi ha unasinagoga construïda per jueus de l'Iraq on hi havia una àmplia comunitat jueva fins a la creació d'Israel. A començaments del segle xx es traslladà al Bahrain juntament amb altres famílies originàries deBagdad una comunitat jueva composta per unes 1.500 persones. La major part s'instal·là també aIsrael, un cop les autoritats jueves promogueren ladiàspora. Els 40 jueus que es quedaren al regne del golf pogueren practicar llur religió sense restriccions i disposaren d'una sinagoga i cementiri propi, tot i que no poden viatjar a Israel perquè encara no manté relacions amb el Bahrain.
Un altre tret que il·lustra l'estatus bahrainià quant a l'obertura té a veure amb el fet que és el país més prolífic en la publicació de llibres dins del món àrab, amb 132 títols publicats el2005 per a una població de 700.000 habitants. En comparació, la mitjana del total de la comunitat àrab és de 7 llibres publicats per cada milió d'habitants el 2005, segons elPrograma de les Nacions Unides per al Desenvolupament. Per habitant, a Bahrain es publiquen 27 cops més títols per habitant que a tot el món àrab en general.
_-_BHR_-_UNOCHA.svg)
