Durant l'anticImperi Romà, primer al sud de lesGàl·lies i després a lesHispànies, reberen el nom genèric debagaudes aquelles partides revoltades decamperols pobres lliures,esclaus osoldats desertors que s'enfrontaren violentament contra els latifundis i l'autoritat imperial.[1] Arribaren a assetjar ciutats importants i van destruir grans propietats.[1] El fenomen de les bagaudes tingué lloc entre finals delsegle II dC i elV dC, sobretot durant elsegle III;[1][2] i no té continuïtat amb les antiguesguerres servils dels segles II aC i I aC, tot i els diversos paral·lelismes. Malgrat la seva importància en el desmembrament de l'Imperi ens n'ha arribat poca documentació original.[2]
La paraula «bagauda» ve delllatíbagauda ('bandit'), que segurament prové del substantiuceltabagad obagud ('assemblea tumultuosa'), o bé del verbbaga ('vagar'); o simplement devagabunden ('rebels').[1]
Les primeres revoltes bagaudes es van produir en temps de l'emperadorCòmmode, quan es va rebel·lar Matern. Sembla que aquesta rebel·lió fou més aviat una combinació de desertors militars i esclaus fugitius, més que no pas un moviment camperol.
Però la primera bagauda de tipus estrictament camperol es va produir a laGàl·lia a mitjan segle iii. En aquest cas els esclaus fugitius van tenir un paper secundari, i el protagonisme correspongué als colons de les hisendes i les vil·les i els camperols sense terra. Les raons cal cercar-les en l'obligatòriaadscripció perpètua dels colons a la terra que treballaven, la transmissió hereditària de pares a fills d'aquesta, i en general la subjecció aldominus (amo). L'objectiu genèric dels rebels era obtenir terres per poder esdevenir petits propietaris, i trencar els lligams hereditaris opressius per ser persones lliures. Durant el govern deGal·la Placídia,Armòrica estava controlada per líders locals bagaudes que no reconeixien l'autoritat de l'Imperi[3] fins que el generalAeci va fer una campanya vigorosa i victoriosa contra ells.[4]
Ja en plena decadència de l'Imperi Romà, al llarg delsegle v s'alçaren partides anomenades bagaudes a diversos punts de laprovínciaTarraconense,[1] afectant des deTarraco aCantàbria (més a l'oest va quedar en mans dels bàrbars) però sobretot a la part dels Pirineus centrals i occidental.
Just després de les invasions bàrbares de la Gàl·lia el 406, una altra revolta bagauda va esclatar a la Gàl·lia el407, la immensa majoria pagesos colons i alguns esclaus. Les notícies van arribar a la Tarraconense el408, i aleshores els colons i la gent humil també va començar a expressar la disconformitat amb l'estat i la societat. Probablement, la revolta es va estendre per una part de la Tarraconense en algun moment no abans del409.
Inicialment la pagesia revoltada va col·laborar amb els pobles bàrbars. També es van formar algunes bandes de pagesos i esclaus fugitius allà on el terreny oferia refugi contra els atacs de les milícies dels propietaris.Vàndals,sueus ialans feren fugir, o mataren, molts propietaris: aquest fet va deixar abandonades moltes explotacions, i va facilitar la fugida de molts esclaus. Gràcies als tumults, en molts casos les hisendes quedaren en mans dels capatassos que les gestionaven en nom dels seus propietaris (els quals de fet acostumaven a residir a la ciutat) i això els va permetre esdevenirde facto els nous amos per diverses vies: mort dels anteriors sense tornar, usurpacions, enllaços, compres a baix preu... En canvi, en molts altres casos les hisendes van quedar directament en mans de les partides bagaudes: llavors els colons deixaven de pagar els impostos a l'estat i les prestacions acostumades a l'amo. Molts hisendats, mancats de força bruta, poc pogueren fer per impedir-ho.
Les bandes es van fer nombroses el410 quan es va saber la notícia delsaqueig de Roma pel visigotAlaric I. Aleshores les revoltes s'escamparen sobretot per les regions a on vivien elsvascons, elsautrígons, elsberons, elsturmogues, elsvàrduls i elscaristis. A partir del420 van fer expedicions de saqueig contra les regions veïnes de la vall de l'Ebre a on no havien triomfat les revoltes bagaudes.
Per acabar amb les revoltes, el441Valentinià III va enviar un exèrcit que va poder derrotar els bagaudes però no de manera decisiva.[1][2] El seu comandament era eldux utriusque militiae Asturius, però fou succeït pel seu gendre Merobaudes (un poeta) que els va derrotar altra vegada vers el445 a les terres revoltades delsaracelitans, la capital dels quals era Araceli (potserUharte Arakil o Araciel prop deCorella).
El449 els bagaudes vascons liderats per Basili s'havien aliat amb el rei sueuRequiari[1] i van atacarTuriaso (Tarassona), on es trobaven elsfederats amb el bisbe Lleó, que moriren en l'atac[5] i amb Requiari s'encaminaren contraLleida iSaragossa.[6] Altres bandes bagaudes van assolar la vall de l'Ebre el450 i el454. El 454 el rei gotTeodoric II, aliat de l'Imperi Romà com afederat, va enviar un exèrcit comandat pel seu germàFrederic, el qual va derrotar els bagaudes, i els sueus a la ciutatgal·leciana deBraga.[1]
El456, el sueu Requiari va tornar a la vall de l'Ebre i es va aliar a les restes de les bandes. El seu cunyat Teodoric, rei dels gots, va entrar a Hispània amb un exèrcit en el qual hi haviaburgundis i visigots i va xocar contra Requiari, que s'estava retirant, a labatalla del riu Órbigo, prop d'Astorga. El rei sueu fou derrotat i encara que va fugir fou capturat i executat el desembre del456.[7]
Durant l'expedició de Requiari, els bagaudes van actuar per darrera vegada; després ja no tornen a ser esmentats a la Tarraconense però se suposa que els bagaudes, majoritàriament vascons, incrementats per vascons de les muntanyes, van dirigir les seves expedicions cap a l'oest i van conquerir els territoris de caristis, vàrduls i autrígons, que avui formenEuskadi.
Aquesta pagesia desposseïda o arruïnada per la gravosafiscalitat romana i a sobre subjugada jurídicament i arrendatàriament als grans propietaris de la terra va abundar sobretot a l'Imperi Romà d'Occident.[1] La rebel·lió en bagaudes fou molt difícil de reprimir i tant el poder imperial com els latifundistes demostraren llur debilitat recorrent a la força militar dels reietons bàrbars per mantenir l'ordre intern.[1] Aquesta debilitat va posar en escac i mat la cohesió i supervivència de l'estat romà, que finalment es va dissoldre en diversos regnes bàrbars donant pas a la novaedat feudal.