| Títol original | Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen (de) |
|---|---|
| Forma musical | cantata litúrgica |
| Compositor | Johann Sebastian Bach |
| Llengua | alemany |
| Moviment | música barroca |
| Parts | 7 moviments |
| Catalogació | BWV 12 |
| Estrena | |
| Estrena | 22 abril 1714 |
| Escenari | Weimar |
   | |
Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen, BWV 12 (Els plors, els planys, els turments, el descoratjament),[1] és unacantata deJohann Sebastian Bach per al tercer diumenge després dePasqua, estrenada aWeimar el 22 d'abril de 1714.
La data de composició és fruit d'un estudi aprofundit de diversos especialistes, basada, entre altres aspectes, en l'ús que es fa de dues violes, típic de les obres de joventut; el seguit d'àries sense recitatius intercalats; i les melodies del coral que a Leipzig no s'haguessin emprat mai aquest diumenge. Probablement fou la segona cantata composta després del seu nomenament com akonzertmeister de Weimar. L'obra fou reposada a Leipzig, el 30 d'abril de 1724, i és cronològicament la primera, seguida de laBWV 103 i laBWV 106 per a aquest diumenge. El text, amb molta seguretat, és de Salomon Franck, secretari i bibliotecari de la cort de Weimar, basat en l'Evangeli del dia (Joan 16, 16-23) i acaba amb l'estrofa final de l'himneWas Gott tut, das ist wohlgeta de Samuel Rodigast. El text expressa l'encontre entre la tristesa que produeix la separació de Crist i la joia de la seva retrobada. És un bon exemple d'un nou model de cantata, basat en la combinació de textos bíblics i de composicions poètiques lliures.
Obra escrita per acontralt,tenor,baix i cor;trompeta,oboè, corda ibaix continu. Consta de set números, sense que s'observi cap mena de simetria, el primer dels quals és una simfonia, i de les tres àries que conté, cap n'és per a soprano.
El número 1 és una simfonia de corda i oboè, típica de les cantates de Weimar, que inicialment està del tot separada del cor, però que més endavant s'hi fusiona; té un caràcter de lamentació i tristesa, destacat per la veu de l'oboè que canta per sobre de la corda. El cor del número 2 és unapassacaglia o xacona esplèndida, amb un tema de cinc compassos i dotze notes es repeteix dotze vegades, amb la particularitat que a l'última el cor calla i queda a càrrec dels instruments; aquest motiu de la xacona, Bach l'aprofitarà més endavant, per alCrucifixus de laMissa en si menor, BWV 232. El recitatiu de contralt que segueix, va acompanyat per tota la corda i el primer violí canta unes notes llargues en una escala en Do major, reflectint l'ascensió alregne de Déu que narra el text; el to sever del contralt expressa la tristor del tema. A continuació hi ha tres àries consecutives d'acord amb el pla temàtic de l'obra; la primera per a contralt, és un gran exemple d'escriptura en trio en què l'oboè rivalitza amb la veu en una estructurada capo; a la segona, quan el baix canta "segueixo el camí de Crist", les cordes n'imiten la veu indicant que la humanitat prendrà aquest camí. El número 6 és una ària molt interessant de tenor en què elements ben dispersos s'enllacen d'una manera harmònica; per un costat el baix continu toca insistent el seu tema, però el tenor no li fa cas i sobre la seva veu la trompeta toca la melodia del coral, símbol del triomf:Jesu meine Freude (Jesús la meva alegria). A l'últim número, es canta l'himneWas Gott tut, das ist wohlgetan i sobre les quatre veus, doblades pels instruments, hi flota lliurement una cinquena a càrrec de la trompeta o l'oboè. Té una durada aproximada d'uns 25 minuts.
 | Aquest article té bibliografia, però no se sapquina referència verifica cada part. Podeumillorar aquest articleassignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
