 Cursa del Campionat d'Europa de BMX (Santa Maxima, Occitània, 2005)  | |
| Esport | ciclisme de competició |
|---|---|
| Tipus | ciclisme de competició |
| Epònim | bicicleta imotocròs |
_Venue.JPG)
BMX, abreviatura anglesa deBicycle Motocross, és la denominació amb què es coneix universalment elbicicròs,[1] disciplina delciclisme sorgida d'adaptar elmotocròs a labicicleta que consta actualment de dues variants:Race ("cursa"), consistent a completar el recorregut a un circuit accidentat amb el mínim temps possible, iFreestyle BMX o simplementFreestyle ("estil lliure", també anomenat "ciclisme acrobàtic"), consistent a realitzar tota mena de salts i acrobàcies amb la bicicleta. Tant en l'una com en l'altra, les bicicletes que s'hi fan servir són de mida reduïda, cosa que en permet una major acceleració i control.
L'origen del BMX cal cercar-lo aCalifòrnia durant ladècada de 1970, i els primers Campionats del Món es disputaren el 1982. El 1993 laUnió Ciclista Internacional (UCI) reconegué aquesta disciplina i en començà a organitzar elCampionat del Món d'ençà de 1996. Finalment, el BMX fou declaratesport olímpic amb motiu delsJocs Olímpics d'Estiu de 2008, celebrats aPequín.
Un dels lemes del BMX ésride or die ("munta o mor").
Tot i que se n'ha documentat la pràctica alsPaïsos Baixos ja l'any 1957,[2] en general s'accepta que el BMX, com el coneixem avui dia, es va originar entre finals de ladècada de 1960 i començaments de la de 1970 alsud de Califòrnia (zona on l'afició al motocròs i almotociclisme en general és molt arrelada), quan alguns joves miraven d'imitar amb les seves bicicletes els seus ídols de l'època: elsRobert,De Coster,Pomeroy oLackey. Aviat, aquest fenomen s'escampà arreu de l'estat i, de retruc, a tots elsEUA. S'ha dit que un dels factors que contribuïren al seu èxit inicial fou la pel·lículaOn Any Sunday (1971, nominada a l'Oscar al millor documental de 1972). Durant la seqüència d'obertura, es veuen uns nens corrent amb les seves bicicletes per una pista de terra, a imitació dels motociclistes, i aquesta escena ha estat considerada la responsable directa del ràpid creixement del BMX.[3]
Deu anys més tard, una altra pel·lícula va contribuir a la popularitat d'aquesta pràctica arreu del món:ET, l'extraterrestre (1982),[4] amb profusió de bicicletes corrent pel bosc i la seva famosa escena final, amb els protagonistes envolant-s'hi.
Fou, doncs, durant ladècada de 1980 quan el BMX es consolidà aEuropa, pocs anys després que hi hagués penetrat amb força: el 1977 ja era un esport conegut alRegne Unit[5] i cap a la mateixa època començà a ser-ho aCatalunya, on coincidí en el temps amb l'etapa inicial deltrialsín (l'equivalent al BMX però enfocat altrial, promogut perPere Pi).Montesa aprofità que el 1979[6] treia al mercat lesMontesita de trial per a fabricar-ne també un model de BMX, laC-10,[7] i durant anys ambdues modalitats (trialsín i BMX) compartiren protagonisme i es retroalimentaren.
Durant aquella època, un dels impulsors del BMX a Europa fou l'excampió d'Europa de trialDon Smith, qui el 1977 ja havia començat a experimentar ambrodes de BMX.[5] Un cop retirat, es dedicà al seu negoci de bicicletes de BMX i, justament el 1982, publicà una obra de referència sobre aquest esport:Ride It! BMX - The Complete Book of Bicycle Motocross.[8]
Per bé que inicialment el BMX es practicava només en la modalitat de cursa, ja des de finals dels 70 s'hi començà a introduir la variantFreestyle, força anys abans que es fes el mateix amb el motocròs (elFreestyle Motocross, oFMX, sorgí als estadis deSupercross cap a ladècada de 1990). A mitjan dècada de 1980 aparegueren ja les primeres bicicletes exclusives per a aquesta modalitat i es començaren a fer acrobàcies alsskateparks i fins i tot al carrer. En qüestió de pocs anys, aquesta variant esdevingué la més popular i practicada, fins al punt que actualment hom associa el BMX més a les acrobàcies individuals amb bicicleta que no pas a les curses en grup.
El 1977, l'American Bicycle Association (ABA) es constituí com a entitat nacional als EUA pel creixement d'aquest esport en aquell país. L'abril de 1981 es fundà la IBMXF (International BMX Federation), la qual organitzà el primer campionat del món el 1982. Des de gener de 1993, el BMX és regulat per l'UCI, i des de juliol del 2008 forma part de les disciplines esportives que integren elsJocs Olímpics.
Es desenvolupa en pistes que emulen els circuits de motocròs. Es practica amb dos tipus de bicicleta, en funció del diàmetre dellanda: 20" i 24". El circuit té una longitud aproximada de 400 metres que els corredors completen aproximadament en 30 segons en una sola volta i guanya el primer que arriba a la meta.[9] Les competicions tenen el mateix format que les d'atletisme en pista: les curses consten de vuit corredors, cadascun dels quals corre pel "carrer" que li han assignat un cop cau la tanca (senyal de l'inici de la cursa). Només passen a la ronda següent els quatre primers classificats, fins a formar una cursa final ("màniga") que decideix el resultat definitiu.
Les instal·lacions modernes per a aquesta modalitat disposen normalment de tanca de sortida amb dos cilindres pneumàtics de gran diàmetre, sistema acústic simultani a l'ordre de sortida i un semàfor sincronitzat.[10] Actualment, el sistema amb què cau la tanca és l'anomenatRandom Gate ("porta aleatòria"), en el qual el temps de caiguda de la tanca un cop donat l'avís de sortida és aleatori.
La modalitatrace del BMX ha gaudit sempre de gran popularitat: als mundials de 1990, per exemple, hi varen participar pilots dels cinc continents, provinents de 18 països diferents (entre els quals, per primera vegada laXina), amb un total de 800 participants.[10] Aquesta modalitat és la que reconeix elComitè Olímpic Internacional (COI) com a esport olímpic i ha estat inclosa en totes les edicions delsJocs Olímpics d'Estiu d'ençà dels del 2008.
Essent com és el BMX un esport importat dels EUA, la terminologia que s'hi aplica és bàsicamentanglesa, especialment pel que fa a la modalitat delfreestyle. Tot seguit s'expliquen alguns dels seus conceptes genèrics més habituals:
Dins el Freestyle s'hi distingeixen cinc modalitats ben diferenciades entre si:
"Salt sobre terra": Consisteix a fer salts acrobàtics tot fent servir rampes de terra.
"Terreny pla": Les acrobàcies es fan en una superfície plana de formigó o paviment. Es tracta de fer girs posant-se dret alspegs, alquadre, al manillar... L'equilibri i concentració necessaris fan d'aquesta disciplina una de les més difícils de dominar. Les bicicletes que s'hi fan servir acostumen a tenir formes especials per a millorar-ne l'equilibri.
També anomenadaskatepark: Consisteix a fer acrobàcies fent servir un conjunt de rampes i altres obstacles de formigó o fusta, en un emplaçament anomenatpark (equivalent als skateparks), on elrider mira de formar "línies" i encadenar una pirueta amb l'altra, passant de l'un obstacle a l'altre amb fluïdesa.
Les habilitats més usuals en aquesta modalitat són elsBarspin,Tailwhip,X-Up,[a 1]Crankflip (fer voltar lesbieles 360°) i trucs més extrems, com ara elsbackflip,frontflip isuperman (amb la variantseatgrab, "agafat alselló"). Fins i tot es poden fer trucs degrind ("grinyolar") ograb ("agafar-se") a les vores de les rampes, més habituals a la modalitatStreet. També són comuns trucs executats en pujar al caire de la rampa, com ara eltailtap (fer elmanual sobre la superfície horitzontal de la rampa i tornar a caure).
Rampa especial per a esports de risc: Per a practicar aquesta modalitat cal comptar amb una rampa de fusta amb, com a mínim, una secció completament vertical a la part superior. Aquesta secció permet alrider de saltar verticalment en fer els seus trucs i tornar a caure a la mateixa rampa. En general, les rampes són construïdes amb una configuració anomenadahalf-pipe (migtub). Els trucs són semblants als de la modalitatPark, tret que no es canvia de rampa, i els "aeris" (vols en saltar des de la rampa) solen ser molt més alts.
"Carrer": En aquesta modalitat es fan servir obstacles del carrer, és a dir, elements del mobibliari urbà (spots). Exemples d'aquests obstacles són bancs, baranes, parets, plans inclinats, escales i en definitiva qualsevol element urbà en què elrider vulgui aplicar la seva tècnica.
En aquesta modalitat és on són més freqüents els següents trucs:grind,fifty grind (amb dospegs, a esquerra o dreta),feeble grind ("grinyol feble": roda anterior ipeg del darrere),Smith (peg anterior i roda posterior),crooked ("tort", amb elpeg anterior i posterior a costats oposats). Elsriders amb molta experiència fins i tot executen trucs com ara eltailwhip en pla, sense rampa. Elmanual és un dels trucs bàsics, que permet inesgotables combinacions d'altres trucs (combinacions anomenades "combos"). Elnosemanual és un dels altres trucs d'equilibri, alhora que són també trucs típics destreet elfufanu i l'abubaca. De fet, n'hi ha infinitat d'executables en aquesta modalitat, amb l'única limitació de la imaginació, creativitat i tècnica de cada rider.
Durant les dues primeres dècades de popularitat (1970 i 1980), les bicicletes de BMX es varen anar modificant molt ràpidament. Les primeres eren molt pesants i incorporaven dosfrens que s'unien mitjançant unrotor per a permetre girar el manillar.
Les bicicletes actuals són de mida petita (les rodes tenen un diàmetre de 20"), per a aconseguir la màxima manejabilitat. Els quadres acostumen a ser fabricats de chromoly4130 i solen ser una mica més llargs per aVert iDirt jump (21" o 21,5") i més curts per aStreet (20,75" o 20,5"). La mida delplat canvia depenent de la modalitat. EnVert,Flatland iStreet es porten sovint petits, amb relacions que varien de 25 a 30 dents, sobretot per lleugeresa i comoditat (un plat petit no topa amb les superfícies a l'hora de lliscar). Els plats més grans (35 a 40 dents) s'empren enDirt jump iRace per a obtenir més velocitat, atesa la mida superior del plat, però s'estan abandonant pel seu pes elevat.
El rotor és sovint emprat enFlatland iVert, per a poder giravoltar el manillar sense problemes amb els frens, i enStreet és substituït per uncable que permet, atesa la seva longitud, donar almenys una volta al manillar. Fins i tot es poden eliminar els frens, cas en el qual la bicicleta s'anomenaBrakeless ("sense frens"). Elspegs s'acostumen a fer servir en la majoria de modalitats tret delDirt Jump iRace, essent utilitzats en rampa per a ferstalls (clavar-se en el cavalló de la rampa) i trucs com ara mantenir-se sobre unpeg, etc. EnStreet, solen ser més llargs i resistents del que és habitual per a permetre lliscar sobre ciment, baranes, bancs...
Actualment hi ha diversos fabricants especialitzats en BMX, com ara la nord-americanaGT, pionera en el sector (s'hi dedica des que va néixer aquest esport), tot i que darrerament es troba en hores baixes. D'altres marques més modernes són:
|
|
Hi ha diversos acords entre la majoria de fabricants, com ara per exemple a les caixes de pedaler: El 2005, FlyBikes va crear l'"Spanish BB", un pedaler (bottom brakes) més compacte i resistent, que no es trencava tan fàcilment com l'"Euro" o l'"American BB", desenvolupat amb acord previ entre algunes empreses. D'altres no van acceptar el nou pedaler de FlyBikes, com ara Fitbikeco, que va crear la seva pròpia solució, el "Mid BB" (també anomenat "Fit BB"), de mida a mig camí entre les mitjanes de l'americà i el spanish però amb major resistència i pes pràcticament igual. Actualment la majoria de fabricants munten aquests dos sistemes, ja que l'"Euro BB" i l'"American" estan desapareixent a les bicicletes de gamma alta.
A Catalunya, tal com passa amb elbicitrial, el motocròs amb bicicleta és una activitat que podria haver sorgit gairebé al mateix temps que el motoritzat, si més no de forma inconscient: molts joves afeccionats a aquest esport que, per motius d'edat, no podien conduir una motocicleta, emulaven els pilots que admiraven amb les seves bicicletes, sovint simples models de passeigBH o similars. Tot i no estar documentat quan començà aquesta pràctica, podria haver estat ben bé a mitjan dècada de 1960 (època en què el motocròs gaudia de gran seguiment a Catalunya, amb pilots que aixecaven passions com ara Pere Pi,Oriol Puig Bultó oJosé Sánchez).
El que sí que és verificable és que a mitjan dècada de 1970 era habitual entre la mainada i els adolescents "fer motocròs" (com se'n deia aleshores) amb la bicicleta, si més no en entorns rurals o suburbans.
Era més un entreteniment que no pas una pràctica competitiva, però arribà a esdevenir una "moda" i molts nois adaptaven com podien les bicicletes (BH,Rabasa Derbi,Orbea,GAC,Torrot i similars) per tal de fer-les més lleugeres i poder-hi saltar millor: el més corrent era llevar-ne els parafangs, l'enllumenat, els porta-paquets i tota la resta d'equipament innecessari, però hi havia fins i tot qui en canviava el manillar per un de motocicleta de motocròs, considerat llavors el súmmum de sofisticació. Els llocs preferits per a practicar eren els descampats, erms, camins i fins i tot solars d'obres i patis de col·legi, així com zones poc costerudes d'algun dels abundants circuits de motocròs que hi havia aleshores (un dels molts que aplegava sovint joves ciclistes era el deCan Nolla, aPremià de Dalt). Es tractava de trobar terrenys raonablement accidentats on poder derrapar i saltar, i sovint s'organitzaven "curses" que reunien força joves participants i espectadors.
L'auge que prenia aquesta moda va fer que, cap a 1975 o 1976, diversos fabricants traguessin al mercat models de bicicleta batejats com a "cross" o "bici-cross" que, tot i la denominació, no eren més que bicicletes de passeig amb selló allargat, rodes de tacs i manillar ample, tipus motocròs (fou una mena de bicicleta que s'anomenà tambémuscle bike). Durant aquella època aparegueren la GACMotoretta, la Rabasa DerbiSuper Cross (que donà pas anys després a laPanther Cross), la TorrotCross, etc.[11] Dins d'aquesta tendència, dos dels models més famosos varen ser la BHBicicross[12] i la ja esmentada Rabasa DerbiPanther.[13]
Arribats a la dècada de 1980, la situació feu un tomb gràcies a dos esdeveniments gairebé simultanis: la popularització del BMX arribat directament dels EUA i el llançament del trialsín per part de Montesa.
D'una banda, la creixent puixança d'aquest esport arreu d'Europa el feu arribar a Catalunya cap a 1977 o 1978, ara ja amb el format de competició que coneixem avui. Això provocà que apareguessin finalment bicicletes específicament dissenyades per a la seva pràctica i no meres imitacions com abans: les primeres bicicletes de BMX de competició fabricades en sèrie a l'estat espanyol varen ser laMontesita C-10 de Montesa (1979) i laMeteor de BH (sembla que fou entre 1978 i 1980).[11] D'altra banda, Pere Pi aconseguí que laRFEC reconegués el 1980 la nova modalitat que acabava de llançar, el trialsín, i al moment de fer-ho s'aprofità per a regular també el BMX: se'n crearen les comissions catalana, espanyola i internacional (les mateixes que coordinaven també el trialsín), totes tres presidides per Pi.[9] A partir d'aleshores, allò que no havia passat de ser un entreteniment juvenil esdevingué un autèntic esport de competició amb curses, campionats i federacions que el regulaven. Val a dir que, al mateix temps que comercialitzava laC-10, Montesa intentà popularitzar la denominació deCrosssin per a aquest nou esport (tal com havia fet amb èxit amb eltrialsín pel bicitrial), però en aquest cas la idea no va quallar, com tampoc la denominació oficial, bicicròs, i avui dia el BMX és conegut de forma unànime amb la seva denominació anglesa.[7]
Les primeres curses de bicicròs a Catalunya es disputaren aPalau-solità el 1981, promogudes pel fabricant de bicicletes deSant Feliu de CodinesJosep Figueras i pel periodista i fotògraf d'aquesta especialitat i fill de Palau-solità enJoan Ventura, i gestionades per la Comissió Nacional de Trialsín i BMX (CNTB), presidida per Pere Pi.[14] Impulsada per laFederació Catalana de Ciclisme (FCC), aquesta comissió fou l'origen de la Comissió Catalana de BMX.[15]
Un factor determinant per a la consolidació del BMX arreu del món i especialment a Catalunya fou la pel·lículaET, l'extraterrestre, estrenada el 1982, quan tot plegat estava tot just començant. Feia poc que la CNTB havia endegat una campanya de construcció de circuits, arribant a construir-se'n 24 a Catalunya en qüestió de pocs anys (tot i que no duraren gaire: un seguit d'aiguats se'ls van endur gairebé tots, per la manca de pressupostos, ja que cap ajuntament no arriscava gaires diners en un esport poc conegut com era llavors el BMX).[9] Un dels clubs més importants i involucrats de l'època va ser el clubBMX Les Arenes deTerrassa (actualment anomenatBMX Terrassa), dirigit per Antoni Diaz, qui va dedicar moltes hores a fer circuits i a promocionar l'esport. Un altre club destacat fou elClub BMXSant Andreu de la Barca, dirigit per Santi Moreno i Lluís Oulego. Tots dos clubs han organitzat centenars de competicions puntuables per a campionats de Catalunya, estatals i alguns d'internacionals, a més de tenir un equip de pilots de primer nivell. A banda, han destacat també el Velòdrom deBarcelona i, a nivell dePaïsos Catalans, hi ha hagut també molta afició aAlacant.[9]
Inicialment, l'única modalitat de BMX practicada a Catalunya era la de cursa (race) i els primers pilots destacats solien provenir del trialsín:Antonio Talavera,Carles Montaner,Ot Pi, Santi Moreno (més tard, actiu organitzador a Sant Andreu de la Barca)[16] i altres. La primera edició dels Campionats de Catalunya de BMX tingué lloc a l'octubre del 1982, organitzada per la Comissió Nacional i la FCC en quatre seus (Mollet del Vallès,Sant Andreu de la Barca,Esplugues de Llobregat iBerga) i en diferents categories per edats. L'any següent, 1983, s'organitzà la primera edició del Trofeu de laGeneralitat de BMX, de set proves; la primera fou la de Sant Andreu de la Barca, al novembre, i la darrera, aMontgai: com a exemple de l'embranzida inicial del BMX a Catalunya, en aquella ocasió la CNTB col·laborà amb elMotoclub Segre per a organitzar una màniga de BMX puntuable per al Trofeu alCircuit El Cluet de Montgai, coincidint amb elGran Premi d'Espanya de Motocròs, aplegant-s'hi més de 20.000 espectadors.[14] Amb el temps, tant el Campionat de Catalunya com el Trofeu Generalitat passaren a disputar-se en una sola cursa. Anys després s'inicià la Lliga Catalana de BMX dividida en mànegues.[15]
El 1984, la Comissió Catalana de BMX rebé l'encàrrec de la Federació Espanyola de Ciclisme de reglamentar tota la competició i el calendari d'aquest esport a nivell estatal.[15] Aquell mateix any, organitzà el primer Campionat d'Espanya en cinc seus (entre d'altres, al circuit annex alVelòdrom d'Horta). Entre els campions destacaren els catalans Jaume Moreno (juvenils), posteriorment quatre cops campió d'Espanya, i Jeroni Llopart (cadets). Durant els primers anys sorgiren part dels millors talents catalans, com Edgar Busquets –guanyador de la Copa d'Europa del 1984–, Ot Pi, Carles Barcons i Marta Álvarez, campions estatals. Més endavant despuntaren pilots com Manel Ibars, Juan Manuel García i Beatriz Ibáñez, amb un important palmarès estatal i fites internacionals.[15]
D'ençà de 1983, en deixar-se de fabricar les Montesita, Monty n'agafà el relleu i continuà produint bicicletes tant de trialsín com de BMX. El pilot de la casa, Ot Pi, aconseguí amb una d'aquestes bicicletes el Subcampionat del Món de BMX aJesolo (Itàlia) el 1986.
Durant la dècada de 1990 es comença a popularitzar a Catalunya la modalitatfreestyle del BMX. Des d'aleshores fins a l'actualitat, alguns dels millors especialistes catalans, tant en aquesta modalitat com enrace, han estat Sergio Díaz (Campió d'Europa el 1987, a 7 anys),[17] la seva germana Ivana Díaz (subcampiona d'Europa el mateix 1987), David Benito (el primer autèntic especialista enFreestyle)[18] i Josep Marcos.[15]
En aquella època, a banda dels històrics circuits de Les Arenes a Terrassa i de Sant Andreu de la Barca, la infraestructura relacionada amb el bicicròs a Catalunya s'anà ampliant gradualment amb d'altres sota la gestió de clubs de bicicròs locals, com ara els deSanta Perpètua de Mogoda, Gènesis-Horta a Barcelona, La Clau-Sant Llorenç Savall oVila-sana.[15]
El 2007, el Club BMX les Arenes de Terrassa fou l'organitzador de la primera edició de l'Obert Internacional de BMX, amb més de 200 pilots participants i victòria de Rafael Sánchez Lara. A començaments del 2010, la Federació Catalana de Ciclisme homologà el primer reglament i la primera Comissió de Freestyle, amb Lluís Calafell com a primer president, la qual organitzà la primera Copa Catalana aCerdanyola del Vallès la diada de l'Onze de Setembre d'aquell mateix any.[15]
Els primersriders "actuals" apareixen a petites poblacions, on construeixen els seus propis salts de terra, mentre que a les grans poblacions i ciutats els primersriders començaren a envair els skateparks, que són utilitzats pelsskaters, on sovint hi ha disputes entre els uns i els altres. Les modalitats que més es practiquen actualment a Catalunya són les de Skatepark,Street iDirt jump. Els principals focus del BMX a Catalunya sónIgualada i Barcelona, ja que s'hi fan competicions de nivell internacional en què participen els millors riders del món. A Igualada s'hi celebra elBikeParadise al setembre, i a Barcelona elMovistar Barcelona Extreme i elBikeShow al juny.
