BIOS (Basic Input/Output System, sistema bàsic d'entrada/sortida). És el primer programa que s'executa en unordinador quan s'engega. La seva funció principal és la de carregar i inicialitzar elsistema operatiu. Quan l'ordinador s'engega, la primera cosa que fa el BIOS és inicialitzar i identificar els dispositius, com ara elteclat, latargeta gràfica, ellector de CD, i tot elmaquinari.[1][2][3]
El BIOS és unfirmware present en els ordinadors que conté les instruccions més elementals perquè puguin funcionar adequadament, podent incloure rutines bàsiques de control dels dispositius.
El firmware o programació en ferm només és un conjunt d'instruccions gravades en una memòria de només lectura oROM. Estableixen lalògica de més baix nivell, per a poder controlar elscircuits electrònics d'un dispositiu qualsevol. Se'l considera un híbrid entre elprogramari i elmaquinari: com que és a la part electrònica de l'ordinador pertany al maquinari, però alhora també és programari, perquè està fet amb un llenguatge de programació, elllenguatge d'assemblador.
El xip BIOS també permet modificar alguns dels seus paràmetres mitjançant unainterfície d'usuari. Per exemple, configurar el maquinari, configurar el rellotge del sistema, habilitar o deshabilitar dispositius… uns paràmetres que abans s'havien de definir alcircuit imprès mitjançantjumpers.
La feina principal del BIOS és establir uns mètodes d'entrada-sortida estàndards per alsperifèrics i els dispositius. Fa que qualsevolsistema operatiu els pugui fer funcionar sense haver d'adaptar-s'hi.
L'acrònimBIOS va ser inventat perGary Kildall[4] i va aparèixer per primera vegada el 1975 al sistema operatiuCP/M.[2][3][5][6] Descrivia la part específica del CP/M que interactua amb elmaquinari[3] (en general, una màquina de CP/M només té una simple engegada a la sevaROM).
Les versions de MS-DOS o PC DOS contenen un arxiu que es diu:IO.SYS,IBMBIO.COM,IBMBIO.SYS, oDRBIOS.SYS. Aquest arxiu es coneix com elBIOS DOS oSistema I/O DOS, i conté la part demaquinari específic de baix nivell del sistema operatiu. És independent del BIOS que hi ha a la memòria ROM, i representa l'anàleg alCP/M BIOS.
Amb la introducció de les màquines PS/2, IBM va dividir el sistema BIOS en porcions en manera real i manera protegida. La porció de manera real estava destinada a proporcionar retrocompatibilitat amb els sistemes operatius com DOS i, per tant, va ser anomenat CBIOS (per a compatibilitat del BIOS), mentre que l'ABIOS (per Advanced BIOS) proporcionava noves interfícies adaptades específicament per a sistemes operatius multitasca com elOS/2.
Hi ha algunes alternatives a la funcionalitat dellegacy BIOS al món x86: Extensible Firmware Interface, Open Firmware (usat en laOLPC XO-1), iCoreboot.
Quan es reinicia elprocessadorx86, es carrega elcomptador de programa amb una adreça fixa en la part superior de l'espai d'adreçament enmanera real d'1 megaoctet. L'adreça de la memòria de la BIOS està situat de tal manera que s'executarà quan l'equip s'engega primer. Llavors, una instrucció de salt dirigeix el processador per iniciar l'execució de codi en el BIOS. Si el sistema acaba de ser engegat o el botó de reinici va ser pressionat (engegada en fred), s'executa completament l'autoprova d'engegada (power-on self-test). Si es va iniciarCtrl+Alt+Supr ("engegada en calent"), es detecta un valor d'indicador especial en lamemòria no volàtil (NVRAM) i el BIOS no s'executa el POST. Això estalvia el temps utilitzat d'una altra manera per detectar i provar tota la memòria. La NVRAM està en elrellotge en temps real (RTC).
L'indicador de proves d'autodiagnòstic, identifica i inicialitza els dispositius del sistema, com laCPU, laRAM,interruptors icontroladors DMA i altres parts del chipset,targeta de vídeo,teclat,unitat de disc dur,unitat de disc òptic i un altremaquinari bàsic. El BIOS troba el programa d'engegada, a un disc dur, undisquet,CD oDVD. Carrega i executa aquestprograma, donant-li el control del WC. Aquest procés es coneix com a engegada oseqüència d'engegada.
Per a una referència deplaca base el fabricant pot publicar diverses revisions del BIOS, en les quals se solucionen problemes detectats en els primers lots, es codifiquen millors controladors o es dona suport a nous processadors.
L'actualització d'aquestfirmware pot ser realitzat amb algun programa per cremar una nova versió directament des del sistema operatiu, els programes són propietaris de cada companyia desenvolupadora delfirmware i en general poden aconseguir-se eninternet al costat del BIOS pròpiament dit.
L'actualització del BIOS és percebuda com no eximeix de riscos, atès que una fallada en el procediment condueix al fet que la placa base no s'engega. A causa d'això alguns fabricants usen sistemes com el bloqueig d'engegada, que és una porció de BIOS que està protegida i que no és actualitzable, a diferència de la resta delfirmware.
Configuració deBIOS d'un AMDAthlon XP forçat en una targeta mare ABIT NF7-S. La freqüència delFront side bus (rellotge extern) ha augmentat de 133MHz a 148 MHz, i el factor del multiplicador del rellotge ha canviat de 13,5 a 16,5.
Alguns xips de BIOS permeten eloverclocking, una acció en el qual laCPU s'ajusta a unavelocitat de rellotge més alta que el seu ajust de fàbrica. De manera previsora, és altament recomanable realitzar la implementació d'un sistema de refrigeració i control de temperatura correcte i confiable que asseguri la preservació de la integritat estructural dels components electrònics que seran afectats per l'acció de l'overclocking, incloent-hi la protecció de components com el bus, xips i múltiples dispositius electrònics addicionals, considerant la regla de proporcionalitat descrita com l'Efecte Joule: "la quantitat de calor produïda per un filferro (conductor elèctric), és proporcional al quadrat del corrent que passa a través del filferro conductor, multiplicat per la resistència elèctrica d'aquest." Eloverclocking podria comprometre seriosament la fiabilitat del sistema en ordinadors insuficientment refrigerats i provocar la reducció de la vida útil dels seus components. En cas de fer-se correctament, l'overclocking pot assegurar la integritat estructural i increment en el rendiment dels components electrònics en la placa base, d'una altra manera podria ocasionar el sobreescalfament dels components i la seva autodestrucció instantània.
Un sistema pot contenir diversosxips ambfirmware BIOS a més del que existeix en laplaca base: targetes de vídeo, de xarxa i unes altres carreguen trossos de codi en la memòria (amb ajuda del BIOS principal) que permet el funcionament d'aquests dispositius.
La BIOS de video és visible com un integrat separat.
A diferència d'altres components del sistema, latargeta de vídeo ha de funcionar des de l'engegada inicial, molt abans que qualsevol sistema operatiu es carregui en la memòria RAM: en els sistemes amb vídeo integrat, el BIOS de la placa base conté les rutines necessàries per fer funcionar el vídeo de la placa.
Els primers ordinadors (que no posseïen vídeo integrat) tenien BIOS capaços de controlar qualsevol targeta adaptadoraMDA iCGA. En 1984 quan van aparèixer sistemes nous com l'EGA va ser necessari afegir una BIOS de vídeo per mantenir la compatibilitat amb aquests sistemes que no tenien les rutines de maneig per al nou estàndard; des d'aquesta època les targetes de vídeo inclouen unfirmware propi.
El BIOS d'aquestes adaptadores proveeix eines bàsiques per manejar elmaquinari de vídeo que ofereix la targeta. Quan el computador inicia, algunes d'aquestes targetes mostren en pantalla la marca d'aquesta, el model i la versió del firmware a més de la grandària de la memòria de vídeo.
La gran majoria dels proveïdors de plaques base d'arquitectura x86 deleguen a tercers la producció dels BIOS. Els fabricants solen escriure i publicar actualitzacions delfirmware en les quals es corregeixen problemes o es dona compatibilitat a nous productes.
Existeixen projectes de BIOS sota l'esquema deprogramari lliure, comCoreboot, que ofereixenfirmware alternatiu per a unes poques referències de plaques base.
Fou un virus que era capaç d'eliminar el contingut de la memòria ROM, fent el sistema informàtic inestable. Aparegué per primera vegada a mitjan 1998 i començà a ser actiu durant l'abril de 1999. Per a reparar el BIOS, la memòria Flash ROM s'havia d'extraure de laplaca base i ser reprogramada. Això fou possible perquè el virus era específic per al xip de la placa baseIntel i430TX, i els sistemes operatius més comuns de l'època eren els basats en la famíliaWindows 9x, que permetia accés directe al maquinari a tots els programes.
Era una demostració tècnica creada per John Heasman, expert en seguretat per al congrésBlack Hat Security Conference de 2006, on mostrava com es podien elevar els permisos per a llegir memòria física, utilitzant procediments que substituïen les funcions normals desades a lamemòria flaix.
_in_a_Winbond_W39V040APZ-5491.jpg)
