La primera emissió pública en directe de Gran Bretanya es va fer des de la fàbrica de la Wireless Telegraph Company de Marconi a Chelmsford el juny de1920 patrocinada perAlfred Harmsworth delDaily Mail, amb la famosa soprano australiana Dame Nellie Melba, suposant un punt d'inflexió en l'actitud del públic britànic davant la ràdio,[17] no compartit en els cercles oficials doncs les emissions podien interferir amb importants comunicacions militars i civils.
Amb el neguit d'evitar una expansió caòtica com l'experimentada als Estats Units, laGeneral Post Office va proposar donar una única llicència d'emissió a una empresa propietat conjunta d'un consorci de fabricants de receptors, que es coneixeria com a British Broadcasting Company Ltd., que es va formar el18 d'octubre de1922,[3] i que en1927 fou substituïda per la pública British Broadcasting Corporation.[4]
Inicialment estava dedicada únicament a serveis de ràdio, i amb John Reith com a director general, va passar a anomenar-se British Broadcasting Corporation el 1927 quan va ser concedida una carta reial i va deixar de ser privada. El primer ministre va mantenir la censura de les opinions editorials sobre polítiques públiques, però va permetre que la BBC abordés qüestions de controvèrsia religiosa, política o industrial a partir de1928.[5] Va començar a emetre televisió de forma experimental el30 de setembre de1929,[6] i va començar les seves transmissions fora delRegne Unit el desembre de1932, amb l'objectiu d'unir a les persones de parla anglesa que vivien al que aleshores era l'Imperi Britànic. El reiJordi V va transmetre el primer missatge nadalenc per ràdio en el qual es va dirigirals homes i dones que estan tan aïllats per la neu i pels deserts, que només poden agafar les veus per l'aire, convertint-se en un servei regular (conegut com el servei de la televisió de BBC) el2 de novembre de1936. La difusió de la televisió es va suspendre des de l'1 de setembre de1939 al7 de juny de1946, durant laSegona Guerra Mundial, mantenint l'emissió de BBC Radio, traslladant la majoria de les seves operacions de ràdio fora de Londres, inicialment aBristol, però el1941, després de diversos bombardeigs, es van veure obligats a traslladar-se iBedford va ser escollit com un lloc relativament segur.[7]
La competència va aparèixer per primera vegada el1955 amb el canalIndependent Television (ITV), finançada únicament ambpublicitat.[8] La BBC va introduir un segon canal de televisió, el BBC 2, el 1964,[8] retitulant l'existent canal BBC 1. BBC One va emetre a tot color el 15 de novembre de 1969, sent la primera transmissió un concert dePetula Clark des delRoyal Albert Hall. BBC 2 va usar la difusió en color a partir de l'1 de juliol de1967. El 1974 es va introduir el servei de teletext de la BBC, Ceefax, creat inicialment per oferir subtitulació, però es va convertir en un servei de notícies i informació. El 1978, el personal de la BBC va fer vaga just abans de Nadal, bloquejant així la transmissió d'ambdós canals i fusionant les quatre estacions de ràdio en una sola.[9] Des de la desregulació del mercat britànic de la televisió i la ràdio a ladècada de 1980, la BBC ha fet front a la creixent competició del sector comercial, especialment a la televisió via satèl·lit, la televisió per cable i serveis digitals de televisió.
La Hutton Inquiry de2004 i l'informe posterior van plantejar preguntes sobre els estàndards periodístics de la BBC i la seva imparcialitat, provocant la renúncia de membres de l'alta direcció en aquell moment, inclòs el llavors director general,Greg Dyke.[10] El 2006, BBC HD es va llançar com a servei experimental enalta definició i es va fer oficial el desembre de 2007 fins a la seva interrupció el 26 de març de 2013.[11]
En 2005 els seus més d'11.000 treballadors van fer vaga per una proposta de retallar 4.000 llocs de treball i privatitzar parts de la BBC, i el pla es va aplaçar[12] fins al 2007, quan el director general de la BBC, Mark Thompson, va anunciar un nou pla de retallades per reduir la mida de la BBC com a organització, incloent 2.500 reduccions de llocs de treball incloent 1.800 acomiadaments, consolidar les operacions de notícies, reduir la producció de programació en un 10% i vendre l'edifici insígnia del Centre de Televisió de Londres.[13] Aquests plans van ser ferotgement oposats pels sindicats, que van amen, i es van anunciar 2000 acoumiadaments més en 2011.[14]
Al llarg de la campanya que va precedir el referèndum d'independència d'Escòcia celebrat el 18 de setembre de 2014, la BBC fou criticada per no ser neutral ni imparcial i afavorir l'unionisme amb la seva cobertura informativa.[15][16]
Abans de leseleccions al Parlament del Regne Unit de 2019, la BBC va ser criticada per una cobertura esbiaixada que afavoria el governantPartit Conservador del primer ministreBoris Johnson. A més, la BBC va ser acusada de sotmetre aJeremy Corbyn i Jo Swinson a una entrevista agressiva d'Andrew Neil, però no requerir que Johnson passés per la mateixa.[17]
La seva cobertura de laguerra de Gaza ha estat fortament criticada. El novembre de 2024, més de 100 empleats de la BBC, inclosos periodistes d'alt nivell, van signar una carta a la direcció de la corporació acusant la BBC d'oferir una cobertura favorable a Israel i d'incomplir els seus propis estàndards editorials per mancar de "un periodisme constantment just i precís basat en evidències en la seva cobertura de Gaza", afirmant: "Han faltat principis periodístics bàsics a l'hora de demanar comptes a Israel de les seves accions".[18] En juliol de 2025, un documental de l'emissora sobre Gaza va incomplir les directrius editorials sobre precisió en no revelar que el narrador era fill d'un funcionari deHamàs, segons va concloure la revisió de la corporació.[19]
El maig de 2025, el director general de la BBC,Tim Davie, va dir que es planejava apagar les transmissions tradicionals a ladècada de 2030 per fer la transició a una distribució de programes completamenten línia.[20] Davie i la cap d'informatius Deborah Turness[21] van dimitir en novembre de 2025 després d'acusacions de biaix greu i sistèmic en la cobertura de temes comDonald Trump, laGuerra de Gaza i els drets de les persones trans.[22] Mesos abans, l'editor Jeremy Bowen va admetre haver-se inventat la destrucció de l'hospital àrab Al-Ahli durant la guerra de Gaza, tot i que no se'n penedia de la desinformació.[23]
