Bèlgica[1] (België enneerlandès,Belgique enfrancès,Belgien enalemany), oficialment elRegne de Bèlgica (Koninkrijk België en neerlandès,Royaume de Belgique en francès,Königreich Belgien en alemany) és un estat de l'Europa occidental. Situat sobre la frontera cultural entre l'Europa germànica i l'Europa llatina, Bèlgica és la llar de dos grups culturals principals: elsflamencs (58% de la població) aFlandes, al nord, i els francoparlants ovalons (32%) aValònia, al sud. Laregió de Brussel·les-Capital, tot i que és oficialment bilingüe, és un enclavament majoritàriament francòfon dins de Flandes, i agrupa el 10% de la població. Hi ha una petita comunitat de parla alemanya a la Valònia oriental.
Des de la fi de l'edat mitjana en el segle xvii, el territori de l'actual Bèlgica va ser un pròsper centre cultural i comercial, agrupat en lesDisset Províncies pelsducs de Borgonya en el segle xv, abans de passar a les mans de diverses potències europees —Espanya,Àustria,França i elsPaïsos Baixos— i posteriorment d'accedir a la seva independència el 1830. La història recent de Bèlgica ha estat marcada per la ràpida industrialització, la colonització delCongo, per les dues guerres mundials, i pel sorgiment de conflictes polítics entre les dues principals comunitats lingüístiques.
Bèlgica és una monarquia constitucional, el sobirà de la qual ésFelip, el setèrei dels belgues.[2] Bèlgica és unestat federal des de 1994, integrat per sis entitats federals: tres regions (brussel·lesa, flamenca i valona) i tres comunitats (flamenca, francesa i alemanya).
La menció més antiga dels termesBelgae iBelgica, enllatí, es troben al llibreDe bello gallico deJuli Cèsar. Ell divideix la Gàl·lia en tres parts: els poblesgals, elsaquitans i elsbelgues. Aquests últims eren separats de Gàl·lia pels riusSena iMarne.Gàl·lia fou dividida perMarc Vispani Agripa en tres províncies, una de les quals portava el nom deBelgica.Domicià, al seu torn, la dividí en tres noves províncies, unaGàl·lia Belga i duesGermania. LaGallia Belgica fou dividida una vegada més en dos: laBelgica Prima i laBelgica Secunda. La major part de la Bèlgica actual se situa en laGermania Inferior (més tard anomenadaGermania Secunda) i en laBelgica Secunda.
Aquestes termes desaparegueren quasi totalment després de lesgrans invasions germàniques, i no subsistiren sinó als llibres del clergat. Reaparegueren a la segona meitat del segle ix, després de l'escissió de l'imperi deCarlemany amb la creació de laLotaríngia. El clergat de l'època utilitzà el termeBelgica per a designar el regne deLotari II, situat entre laGallia deCarles II el Calb i laGermania deLluís II el Germànic. Les denominacionsBelgae,Belgica,Gallia Belgica desaparegueren una vegada més en el segle xii, després de la desaparició de la Lotaríngia.
Durant els segles XV i XVI, comtats i ducats postcarolingins s'agruparen. El termeBelgica reaparegué amb els humanistes delRenaixement, però la seva utilització restà restringida als cercles intel·lectuals, tot i que respongué a la necessitat d'una denominació comuna per a aquests principats. Un altre terme aparegué:Belgium,Belgia. En aquesta època, Bèlgica, elsPaïsos Baixos,Luxemburg i el nord de la França actual eren coneguts com elsPaïsos Baixos o les Províncies Belgues.
Durant els segles xvii ixviii, el terme "Bèlgica" es convertí en un terme administratiu i igualment el nom d'una al·legoria que representava la "nimfa dels Països Baixos". El seu abast semàntic, tanmateix, es reduí amb la divisió de les disset províncies després de laGuerra dels Vuitanta anys. Fou utilitzat cada vegada més per a parlar exclusivament de les províncies meridionals i de llurs habitants, tot i que encara era un sinònim deneerlandès, el qual els incloïa.[3] Amb l'annexió deFrança,[4] i la reunió voluntària del Principat de Lieja a la República Francesa,[5] el terme "belga" es popularitzà, per designar els habitants de les regions de l'actual Regne de Bèlgica. El 1830, el terme "Bèlgica" es convertí en el nom oficial.
Bèlgica té fronteres terrestres ambFrança (620 km),Alemanya (167 km),Luxemburg (148 km) i elsPaïsos Baixos (450 km). La seva superfície total, incloent-hi les masses d'aigua, és de 33.990 km², mentre que la superfície terrestre és de 30.529 km². Bèlgica té tres regions geogràfiques principals:[6]
la Bèlgica mitjana: situada al nord de la línia Sambre-Mosa, territori de transició a la Baixa Bèlgica, amb altituds sempre inferiors als 200 m;
la Baixa Bèlgica: regió que no passa dels 50 m d'altitud i que constitueix unbocí de lagran planura de l'Europa del Nord, que no està separada per cap accident geogràfic natural dels Països Baixos.
El clima del territori ésoceànic o marítim temperat, amb molta precipitació en totes les estacions. La temperatura mitjana assoleix el nivell mínim al gener (3°C) i el nivell màxim al juliol (18 °C). La precipitació mitjana per mes varia entre els 52 mm entre febrer i abril i 78 mm el juliol.[7]
L'11 d'octubre de 2011 es va presentar un acord entre els partits flamencsChristen-Democratisch en Vlaams (CD&V),Open VLD,Socialistische Partij Anders (sp.a),Groen! i els francòfonsParti Socialiste (PS),Mouvement Réformateur (MR), CDH i Ecolo per a una sisena reforma institucional en la que el districte electoral i judicial deBrussel·les-Halle-Vilvoorde es dividiria, es transferirien competències federals a les comunitats i regions com economia, ocupació i política familiar, i el Senat belga ja no seria elegit directament, sinó que es convertirà en una assemblea de parlaments regionals, amb menys membres.[10] Elfederalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, en tenir tanmateix certes característiques deconfederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals.L'organització territorial es divideix en els nivells següents:
L'estat federal (l'estat belga).
Les comunitats (francesa,flamenca igermanòfona) són responsables dels assumptes lligats a la persona i la llengua. Les comunitats francesa i flamenca són competents per als assumptes personals dels habitants de la Regió de Brussel·les, representats per la COCOF (Comissió Comunitària Francòfona) i la VGC (Vlaamse Gemeenschapscommisie).
Quant a l'estat federal, elpoder legislatiu recau sobre el rei i parlament bicameral integrat per unaCambra de Representants formada per 150 diputats; i elSenat, format per 71 senadors. Quaranta dels setanta-un senadors s'elegeixen de manera directa; 21 són designats pels tres parlaments de les comunitats, 10 senadors cooptats. També hi ha els dos senadors de dret: la germanaÀstrid i el germàLlorenç que en la pràctica no participen en les votacions. Els diputats de la Cambra de Representants s'elegeixen per mitjà de larepresentació proporcional d'11 circumscripcions electorals. El sufragi és obligatori a Bèlgica.
Elpoder executiu recau sobre el rei i els ministres, en què elprimer ministre és unprimus inter pares icap de govern. El rei és elcap d'estat, però amb poders i prerrogatives molt limitades. Ell designa els ministres que tinguin el vot de confiança de la Cambra de Representants per formar el govern federal. Laconstitució estableix que el nombre de ministres de parla neerlandesa i de parla francesa ha de ser el mateix.
Finalment, elpoder judicial és exercit per les corts i els tribunals.
El sistema polític belga és sovint presentat com una "particràcia", en què els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (regions i comunitats) malgrat l'escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dos vessants lingüístics i de l'ascens de partits verds (Groen i Ecolo) i d'ultradreta (Front Nacional, Vlaams Blok) durant el darrer decenni. Les tensions de l'últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les regions i comunitats un major reconeixement i una autonomia creixent.
Bèlgica és una economia moderna que ha aprofitat la seva situació geogràfica en una regió altament industrialitzada; tot i tenir pocs recursos naturals, Bèlgica importaprimeres matèries per convertir-les en productes manufacturats. Ha desenvolupat unaxarxa de transports eficient i una base industrial i comercial diversificada, tot i que la indústria es concentra sobretot aFlandes, l'àrea més poblada del nord.[11] Com a membre fundador de laUnió Europea, Bèlgica advoca per l'economia oberta i l'extensió dels poders de les institucions europees per integrar les economies dels estats membres.
Bèlgica fou el primer estat d'Europa després delRegne Unit a industrialitzar-se, al començament del segle xix. ALieja iCharleroi es van desenvolupar ràpidament les indústriesmineres i d'acer. Després de laSegona Guerra Mundial,Gant iAnvers van experimentar una expansió ràpida del sector químic i petrolier. Les crisis petrolieres de la dècada de 1970, tanmateix, van causar-hi una greu recessió econòmica.
El gener del 2007, al voltant del 92% de la població de l'estat eren ciutadans belgues i el 6% eren ciutadans d'algun altre estat membre de laUnió Europea. Les comunitats d'estrangers més nombroses eren els italians (171.918), els francesos (125.061), els neerlandesos (116.970), els marroquins (80.579), els espanyols (42.765), els turcs (39.419) i els alemanys (37.621).[12]
Gairebé la totalitat de la població belga ésurbana —97% el 2004.[13] La densitat de població és de 342 habitants per quilòmetre quadrat, una de les més elevades d'Europa, darrere dels Països Baixos. L'àrea més densament poblada és el quadrilàter format per les aglomeracions d'Anvers,Lovaina,Brussel·les iGant. LesArdenes tenen la densitat més baixa. Des de la fi del segle passat, la població total va superar els 10 milions d'habitants. El 2008 tenia 6.161.600 habitants a Flandes, 3.456.775 a Valònia i 1.048.491 a Brussel·les.[14]
El jove estat, en record del règim autoritari del reiGuillem I, va optar el 1830 per al francès com a única llengua oficial, tot i que a la constitució «l'ús de les llengües és lliure». Des de 1840 van començar les primeres reivindicacions per al reconeixement del neerlandès.[15] El 1873 es va autoritzar el neerlandès als jutjats i el 1878 lallei de Laet, va instaurar un règim bilingüe en les zones de parla neerlandesa.[16]
El neerlandès i el francès parlats a Bèlgica tenen poques diferències envocabulari isemàntica de les varietats que es parlen, respectivament, alsPaïsos Baixos i aFrança. A més de la llengua estandarditzat, molts flamencs parlen també llur variant dialectal del neerlandès, amb grans diferències. Elvaló, que fou la llengua delPrincipat de Lieja i delcomtat de Namur, es parla molt poc. No hi ha xifres oficials sobre l'ús de les llengües oficials i dialectes. S'estima que el 59% de la població parlaneerlandès i que el 40% parlafrancès. A Brussel·les s'estima que 85% de la regió oficialment bilingüe parla francès.[17] Uns 96.000 belgues parlen alemany: 73.000 persones en la comunitat germanòfona i uns 23.000 en municipis propers a la comunitat.[18]
A la regió Brussel·les-Capital bilingüe, les autoritats han d'utilitzar la llengua que les persones o les organitzacions prefereixin, i totes les comunicacions (senyals, publicacions…) han de ser bilingües. A les escoles que depenen de les comunitats francesa o flamenca, l'ensenyament de l'altra llengua només és obligatori als municipis amb règim lingüístic particular. Fins a la fi del segle xix, la majoria dels habitants hi parlaven la variantbrabançona del neerlandès. No obstant això, el 1830 va començar una francesització i avui només el 15% de la regió parla el neerlandès.[17]
El 2006, laUniversitat Catòlica de Lovaina va publicar els resultats de diverses enquestes que mostraven queFlandes és més multilingüe que no pas Valònia: el 59% i el 53% dels flamencs parlen francès o anglès, respectivament, però només el 19% i el 17% dels valons parlen neerlandès o anglès.[19]
Bèlgica és principalment un país secular i la constitució belga proclama la llibertat de religió. No obstant això, la monarquia belga és tradicionalment catòlica. El 1990, per exemple, ja que el rei constitucionalment havia de firmar una llei que legalitzava l'avortament, després de la seva aprovació per ambdues cambres del Parlament, el reiBalduí va demanar al primer ministre cristianodemòcrata,Wilfried Martens que trobés alguna manera d'evitar la seva aprovació; el parlament el va declarar "temporalment incapacitat per regnar" amb el seu consentiment, i la llei es va aprovar directament.[20] Durant la diada nacional, el Rei i la Reina, i els altres membres de la família reial oficialment assisteixen a les celebracions delTe Deum.[21]
Simbòlicament i materialment, l'Església Catòlica Romana conserva una posició favorable. El concepte belga de "religions reconegudes"[22] va marcar el camí per l'islam si volia adquirir el mateix tractament que les religionsjueva iprotestant. Tot i que altres religions minoritàries, com ara l'hinduisme encara no tenen tal estatus, elbudisme ha pres els primers passos per al seu reconeixement legal el 2007. Segons l'Enquesta i Estudi de la Religió del 2001,[23] al voltant del 47% de la població s'identifica com a catòlica i el 3,5% com a musulmana.[24][25] Segons l'enquesta més recent de l'Eurobaròmetre del 2005,[26] el 43% dels ciutadans belgues van respondre que "creien en un déu", mentre que el 29% va respondre que "creien en algun tipus d'esperit i força de vida" i el 27% que "no creien en cap tipus d'esperit ni força de vida".
La vida cultural belga es concentra a les comunitats lingüístiques,[27][28] i diverses barreres han fet que una esfera cultural compartida no sigui tan notable. Des de 1970 no hi ha cap universitat bilingüe, llevat de l'Acadèmia Reial Militar, cap mitjà de comunicació comú,[29] i cap gran organització científica o cultural en què ambdues comunitats siguin representades. Les forces que havien unit els belgues —el catolicisme romà i l'oposició econòmica i política als neerlandesos— han perdut la seva força.[30] Malgrat les divisions polítiques i lingüístiques que han estat canviant durant els segles, la regió de la Bèlgica actual ha vist el floriment de diversos moviments artístics importants que han tingut una influència significativa en la cultura i l'art europees. En l'àmbit cultural hi ha hagut personalitats tan importants com l'arquitecteVictor Horta, el pintorMagritte, l'escriptorGeorges Simenon, els cantatsJacques Brel oSalvatore Adamo, els creadors d'historietesHergé,Peyo iFranquin, entre d'altres, o els cineastesDardenne. En esport ha sobresortit, per exemple, el ciclistaEddy Merckx o les tennistesKim Clijsters iJustine Henin.
Un cultura que sí tots els belgues comparteixen és l'amor per al bon menjar i lagastronomia belga. El que queda patrimoni nacional són les cerveses artesanes, el xocolate, les delicadesses com els bombons i lespatates fregides, així els «plats nacionals» com ara lesmusclos amb patates fregides, lesgofres de Brussel·les i de Lieja, les «espàrrecs a la flamenca», els «boulets liégeois», el tomaquet ambgambes d'esquer.
El territori de l'actual Bèlgica ha estat la llar de diversos pobles i cultures al llarg de dos mil·lennis. En elsegle i dC, els romans, després de derrotar les tribus locals van crear la província deGallia Belgica. Un període gradual d'immigració de la tribu germànica delsfrancs durant el segle v dugueren el territori al domini del regnemerovingi. Un canvi gradual de poder en el segle viii portà a la creació de l'Imperi Carolingi i culminà amb la coronació deCarlemany com a emperador delSacre Imperi Romanogermànic. Durant l'edat mitjana, hi van sorgirestats feudals, molts dels quals foren unificats en elsPaïsos Baixos Borgonyons durant els segles XIV i VI. L'emperador Carles V completà la unió de lesDisset Províncies durant la dècada de 1540, que controlaven també, de manera no oficial, elPrincipat de Lieja.[31]
Tot i que inicialment era unaoligarquia governada pelPartit Catòlic i elPartit Liberal, el país va evolucionar cap alsufragi universal sota la influència delPartit del Treball Belga i delssindicats. Tot i que la constitució de 1830 deixà llibre l'ús de les llengües, a poc a poc el francès ha perdut la seva preponderància, des que el neerlandès fou reconegut oficialment el 1898. No obstant això, no fou sinó el 1967 que s'acceptà una versió neerlandesa de laconstitució belga.[32]
L'Estat Lliure del Congo, possessió personal de Leopold II
El 1960, Bèlgica fou sacsejada per una crisi política. Per tal de resoldre les dificultats degudes a la pèrdua del Congo Belga i de les noves condicions decompetència econòmica a Europa, la coalició sociocristiana i liberal elaborà un programa de recuperació econòmica i d'austeritat—lallei única— que comportà durant l'hivern de 1960-1961 la més granvaga general que Bèlgica ha conegut. Aquesta vaga fou iniciada pelsindicat nacional de laFederació General del Treball de Bèlgica aValònia on fou acompanyada de l'amenaça de separar-se del país.[35] Aquests esdeveniments marcaren el començament de la divisió lingüística, la fixació de la frontera lingüística (1963), i la creació de les comunitats (1970) i regions belgues (1980), posaren fi a l'Estat unitari belga. La constitució de 1993 reconeix l'estatut federal del país.
Durant el segle XXI van patir la crisi política més llarga de la història, on van trigar 535 dies a formar govern després d'unes eleccions generals.[36]
↑JAcques Liénard,A propos du vote de la réunion à la France émis au Pays de Liège en janvier/février 1973, inWallonie-France n°77,Lieja, 2008, p.17, N° dépot 0088398
↑de Decker, Pierre Jacques François.Du pétitionnement en faveur de la langue flamande [Sobre la petició en favor de la llengua neerlandesa] (llibre electrònic de franc) (en francès). Brussel·les: Société des beaux-arts & Revue de Bruselles, 1840. «[traduït] Ser jutjat i administrats en llur llengua materna és un dret sagrat i un antic privilegi de les províncies flamenques del regne (p.6)»
↑17,017,1«Belgium Market background». British Council. Arxivat de l'original el 2007-11-22. [Consulta: 5 maig 2007]. «The capital Brussels, 80–85 percent French-speaking, ...» — Strictly, the capital is the municipality(City of) Brussels, though the Brussels-Capital Region might be intended because of its name and also its other municipalities housing institutions typical for a capital.
↑Bayenet, Benoît, Professor at theUniversité Libre de Bruxelles, in 2004 Economical Advisor to the federal Vice Prime Minister & Justice Minister, and to the Walloon Region's Minister of Economy and Employment; Vandendorpe, Luc,Direction Politique économique, Ministry of the Walloon Region «Le plan Marshall: cinq actions prioritaires pour l'avenir wallon (The Marshall plan: five prioritary actions for the Walloon future)» (enfrench). OVER.WERK journal of Steunpunt WAV. Acco, 4/2005, 2004.
↑«Belgium — Arts and cultural education». Compendium of Cultural Policies and Trends in Europe, 8th edition. Council of Europe / ERICarts, 2007. Arxivat de l'original el 2007-08-31. [Consulta: 8 maig 2007].
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals 3.Estat reconegut parcialment 4. Estats no reconeguts per cap Estat europeu però sobiransde facto gràcies al suport militar no explícit de Rússia pel cas transnistrià i explícit de Turquia pel cas xipriota
_-_BEL_-_UNOCHA.svg)
