L'avarament oavarada és l'acció de posar a l'aigua un vaixell nou o després d'una reparació per la qual va va haver d'entrar aldic sec. Constitueix la part principal de la cerimònia de bateig d'unvaixell oembarcació. L'avarada és un moment crític per a qualsevol vaixell, ja que és el moment en què es comprova si algunes de les decisions més importants del disseny van ser les correctes. En alguns casos s'associa el moment de l'avarada amb el baptisme de mar i l'assignació del nom, o del número devela si es tracta d'un veler de competició.
_clears_the_ways.jpg)
Tres són els mètodes per avarar un vaixell:
Al primer mètode se l'anomena també llançament, acte de llançar elsvaixells a l'aigua mitjançant lliscament del seu bressol sobre uncorró central o dos laterals inclinats en sentit descendent cap a l'aigua.
Tota l'operació d'avarada es feia primitivament mitjançant esforç animal amb l'ajuda depalanques icabrestants, fent lliscar la quilla sobrecorrons mullats o enseuats i assentats sobre un terreny ferm amb força inclinació cap a l'aigua. Ja d'antic, es disposava l'embarcació sobre un aparell mòbil, anomenatbressol el qual adaptat i convenientment assegurat albuc conduïa a aquest cap a l'aigua relliscant sobre uns travessers estesos sobre lagrada en sentit longitudinal a aquesta.
A més del primer avarament moltes barques reposaven a la platja i calia avarar-les cada cop que calia navegar i, acabada la navegació, treure-les a terra.
Pel fet de tenir un esperó per sota de la línia de flotació, les naus de guerra clàssiques es treien a terra (totalment o parcial) de popa. La roda de popa era arrodonida i podia lliscar amb certa facilitat, sense clavar-se. La part de la roda de popa més propensa a desgastar-se pel fregament anava protegida amb una peça de bronze.[1]
Les barques de pesca que es guardaven a la platja tenies dues escues (a banda i banda de la guilla) que protegien el buc i mantenien la barca adreçada sobre la platja. L'avarament es feia de popa al mar i la posada en terra de proa a terra. Uns suports de fusta travessers, anomenats parats, amb una osca central servien de camí i de guia. Aquests suports eren enseuats per a facilitar el lliscar de la barca. El sistema tradicional era arrossegar la barca amb una parella de bous mitjançant una gúmena lligada a un cadenot de ferro fixat a la roda de proa de la barca. També s'empraven argues manuals o palanquins (posteriorment accionats amb motors elèctrics).[2]
Hi ha un article interessant que planteja la controvèrsia sobre avarar i treure.[3]
