L'art romànic es va desenvolupar a l'Europa Occidental des de mitjan segle x al segle xiii, després de la descomposició de l'Imperi carolingi.
A banda de les influències claramentromanes i de les noves tendències aparegudes a laLlombardia, com per exemple lesbandes llombardes, que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirades en els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals.
En un principi, l'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau, s'aplicava lavolta de canó, sense ornamentacions ni obertures; molt sovint, amb la porta d'entrada situada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l'exterior delsabsis i murs, s'hi ressaltava algunalesena iarcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides perarcs de mig punt.
A la fi del segle xi, s'hi produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l'ornamentació escultòrica de finestres, portals,capitells, etc. Serà ara, al segle xii, quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de granscampanars oclaustres. Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que es milloraran l'estilgòtic i se n'aprofitaran de les seves característiques.
El terme "romànic" que utilitzem avui en dia per a referir-nos a l'estil arquitectònic, pictòric i escultòric que s'estengué per Europa occidental durant els seglesxi,xii ixiii, té molta menys antiguitat que els objectes als quals fa referència. Aquesta paraula fou confeccionada a principis del segle xix, aproximadament als anys vint, i fou la creació de dos arqueòlegs; Charles de Gerville i Auguste Le Prévost, quan en una de les seves rutinàries escapades a la naturalesa amb pintors impressionistes que captaven ràpidament la bellesa de la cosa mutable, i estudiosos de les runes, a la recerca de racons “amb ànima”, van decidir confeccionar la paraula “romànic” amb la finalitat de diferenciar-la de la gòtica, terme que ja s'utilitzava des del segle xvi. Un fet curiós és, que quan el romànic estava en el seu període d'hegemonia i expansió més notable, aquest no tenia un nom aleshores, no tenien cap manera a la qual designar l'arquitectura coetània d'aquell moment.
Gerville va emprar el terme romànic per referir-se a tota aquella arquitectura que anava des de lacaiguda de l'Imperi Romà el 476 fins al segle xii. El perquè d'aquest nom és molt fàcil. En encunyar aquest terme pretenia aproximar-la als modes i formes de l'arquitectura de l'Antiga Roma, ja que era com una evolució de l'art romà, com bé passava amb la llengua; la llengua de l'època romana era el llatí, i amb el fruit d'una llarga i gradual evolució apareixen les llengües romàniques, i d'aquí prové el termeromànic.
Al principi del segle xx, lahistoriografia de l'art va restringir la cronologia, situant el període romànic des de fins delsegle x fins a la introducció delgòtic. Des que es va encunyar el terme romànic com a concepte estilístic sense matisos, els historiadors van cercar una més gran i més descriptiva definició, subdividint el mencionat concepte generalitzat en tres etapes ben definides: Primer romànic, Romànic ple i Tardoromànic.Josep Puig i Cadafalch va denominarprimer romànic el desenvolupat a Catalunya durant el segle x.[1]
Malgrat la teoria tradicional que diu que el romànic va sorgir al nord deFrança o a laLlombardia, hi ha estudis i especialistes que ho han qüestionat. Ja el 1961Alexandre Deulofeu va publicar una amplíssima obra acadèmica titulada «L'Empordà, bressol de l'art romànic», en què defensava, després de passar-se anys recorrent les esglésies de mitja Europa, que l'origen del romànic calia situar-lo a l'Empordà i alRosselló, on es troben les capelles i esglésies romàniques (nopreromàniques) més antigues, datades d'abans de l'any 1000, cosa que no passa en altres països. Prova d'això en serien la deSant Pere de Rodes,Sant Quirze de Colera,Sant Genís de Fontanes,Sant Andreu de Sureda iSant Martí de Fenollar, tot i que hi ha desenes de capelles escampades i abandonades per la regió que també donarien suport a questa teoria.[2][3]
L'inici d'aquest art (entre finals del segle VIII i segle IX) estaria vinculat al naixement delsComtats Catalans i, des d'allà, s'estendria com un ventall per lapenínsula Ibèrica i resta d'Europa Occidental, adquirint un notable desenvolupament al nord de França i Llombardia a partir del segle XI, que influiria com un bumerang en altres indrets.[4]
De seguida es van produir les primeres manifestacions favorables a la teoria de Deulofeu per part d'erudits com M. Dominique Frangois en«Jardín des Arts», París;Marcel Durliat en l'«Art Román en Espagne»; Leopold Genicot, professor a la Universitat de Lovaina en«Les lignes de fait du Moyen Age»; i M. Jean Baudry, president del«Centre International d'Etudes Romanes». El 1964 l'eruditJosep Gudiol, en la seva obra«The Arts of Spain», va dir: "Les primeres construccions romàniques s'inicien en la zona pirenaica abans de l'any mil". El 1972 un gran nombre de professors de l'Historia de l'Art de laUniversitat Complutense de Madrid van publicar«Tesoros artísticos de España», on diuen: "Van aparèixer a banda i banda de la frontera natural dels Pirineus petites construccions que presentaven les característiques romàniques i que han estat batejades com el primer art romànic". Altres especialistes, com Marcel Dieulafeu,Santiago Alcolea iOscar Niemeyer també han donat per bona aquesta teoria.[5][3]
Algunes característiques de la pintura i escultura romànica són les figures antinaturals, esquemàtiques i hieràtiques; cossos desproporcionats, manca total de perspectiva; i personatges superposats, estàtics, frontals i perfectament simètrics.[6] Aquestes característiques amaguen al darrere un complex llenguatgeiconogràfic, comprensible en el context de la societat i les creences de l'alta edat mitjana.[6]
ElCrist crucificat apareix serè i sense dolor, impassible al turment; elDéu pintat als absis és sobrenatural, jutge de les accions humanes i sobirà universal; Maria com aTron de la Saviesa s'equipara amb la institució de l'església, mitjancera entre Déu i les persones.[6] Els ulls i les mans humanes, les parts considerades més espirituals, adquireixen dimensions desproporcionades… Aquest antinaturalisme és intencionat i representa la realitat veritable i transcendent de Déu, enfront del món natural, només aparença imperfecta d'allò que és diví (neoplatonisme).[6]
La pintura té els mateixos temes iconogràfics que l'escultura. Però, a més, hi trobem les il·lustracions de llibres que apareixen per a comentar els textos, com elBeat de Liébana.
Hi ha també pintura mural, encara que es conserva malament i n'hi ha poca. Però la pintura va ser molt important, ja que tots els edificis devien estar policromats. La pintura se situava preferentment en l'interior. L'absis principal era el centre organitzador del programa iconogràfic. Es varen pintar, a més, les voltes i els murs.
Entre els temes predominants hi ha: eltetramorf, elpantocràtor, elsapòstols i els sants. En els murs, apareixen els temes narratius, tant de l'Antic com delNou Testament, però també apareixen les vides dels sants, sobretot si tenen relació amb el camí que els fidels han de recórrer per obtenir lasalvació.
Igual que l'escultura, la pintura té una clara funció docent, i un marcat caràcter simbòlic, a més d'estètic. Apareixen el mateix tipus de convencionalismes: frontalitat, carència de volum i profunditat, formes geomètriques i esquemàtiques, adaptació al marc arquitectònic, antinaturalisme i hieratisme, encara que això es compensa amb una gran expressivitat de les figures.
Té una gran influència de l'art romà d'Orient. Hi predomina el dibuix, amb línia grossa, colors plans i sense volum. L'espai es crea per la distribució de les figures en l'espai. La tècnica més utilitzada és la del fresc, que requereix una certa preparació del mur: l'estucat. Els colors també poden aplicar-se al temple. Donada l'amplitud dels murs, la composició de l'escena adquirirà una importància singular. També es pintà sobre una taula per posar en els altars. La composició seguia les convencions del relleu.
En la pintura romànica sobresurt la miniatura. La miniatura està feta per gent lletrada, pensada per decorar llibres, per a la gent que sap llegir, però no té la intenció didàctica de les altres obres. Sovint, es creen models que després apareixen en murals i taules. Es pinten bíblies, llibres d'hores, vides de sants, llibres científics, etc. En aquests, les miniatures ocupen els marges dels fulls, a manera de vinyeta, pàgines plenes i les inicials del començament del text.
Totes aquestes característiques responen a dues «lleis» exposades per l'historiador de l'artHenri Focillon: la llei d'adaptació al marc i la llei de l'esquema geomètric, vàlides tant per a la pintura com per a l'escultura medievals.[6] La primera parla de la necessària adaptació de les figures als espais arquitectònics que les acullen; i remet a la idea que arquitectura, pintura i escultura formen un tot que té com a objectiu difondre el missatge de lesSagrades Escriptures.[6] La segona es refereix a la lògica geomètrica intrínseca que tenen les figures del romànic: aquestes sónsimètriques, prenen formes i composicions semblants a quadrats, triangles, cercles o creus... unes formes que no són, en absolut, gratuïtes.[6]
Les formes i proporcions s'ajusten a un ordre geomètric racional, un ordre diví que poc té a veure amb la natura i la realitat material dels éssers humans.[6] La pintura romànica, per tant, no està concebuda per a un gaudi sensible, sinó que s'adreça a l'intel·lecte mitjançant esquemes racionals.[6] Tal com apunten alguns historiadors, per apreciar la bellesa d'aquest art, on res no es deixa a l'atzar i la iconografia és més complexa del que hom es pensa, cal desprendre's de la forma de pensar «positivista» contemporània.[6]
Al nord d'Itàlia hi va haver una expansió durant l'anomenatromànic llombard executat pelsmagistri comacini, aquests escultors es traslladaven en grup amb gran facilitat i es troben obres documentades alsAlps, elLaci,Alemanya,Dinamarca iSuècia, a començaments delsegle xi van treballar per tot el territori català, principalment sota el patrocinadorabat Oliba. Les seves mostres d'escultura són la majoria amb una decoració a base de figures zoomorfes, d'animals, grius i vegetals i la de figures humanes són rares i amb un aspecte poc realista. Fernando Galtier Martí de laUniversitat de Saragossa ha realitzat un estudi (2008), on explica el desenvolupament del treball dels mestres comacini, comparant la gran semblança entre els campanars de les esglésies d'aquesta època delLaci i les construïdes aCatalunya.[7] Un exemple de com els escultors treballaven en diversos territoris es va donar en el taller itinerant de l'anomenatMestre de Cabestany, actiu al segle xii, que des de la seva regió, elRosselló, va viatjar i va deixar les seves obres pelLlenguadoc,Catalunya,Navarra iItàlia.[8]
Una de les escoles escultòriques més exuberants va ser la localitzada a la regió occidental deFrança en les regionsPoitou,Saintonge iAngoumois i també en algunes províncies més del voltant, la decoració amb escultures la van realitzar encapitells de columnes als pòrtics i frisos, i a les arquivoltes tallades a lesdovelles radials amb elements repetitius com l'església de Notre-Dame-la-Grande dePoitiers, aquest mètode va ser seguit per mestres d'Espanya iAnglaterra.
En general, els artistes romànics van romandre a l'anonimat, però alguns d'ells van deixar la seva signatura o es troba (en casos més aïllats) documents amb el seu nom com en uns versos aMòdena, que diuen el nom de l'escultorWiligelmo de Mòdena (c.1099) autor dels relleus de la catedral:
«
Així com tu ets digne d'honor entre els escultors / així ara brilla la teva escultura, oh Willigelmo.[9]
»
Altres vegades el mateix artista es representa treballant, com ho va ferArnau Cadell en uncapitell delclaustre delmonestir de Sant Cugat:Hec Est Arnalli sculptoris forma catelli qui claustrum tale construxit perpetuale (Aquesta és la imatge de l'escultor Arnau Cadell que va construir aquest claustre per a la posteritat). A la portalada de l'església de Santa Maria la Real de la població deZangoza, en una estàtua-columna que representa la Mare de Dèu amb un llibre obert a les seves mans mostra aquesta inscripció:Leodegarius me fecit (Leodegarius em va fer). Així també en un altre capitell de la col·legiata de Saint-Pierre enChauvigny (Vienne) apareix:Godfridus me fecit, o a la portalada de l'església de Revilla de Santullán aPalència junt amb la representació de l'escultor treballant es llegeix:Micaelis me fecit.Ramon de Bianya va signar a dos sepulcres delclaustre d'Elna alRosselló amb:R. de Bia, me fecit, l'obra d'aquest escultor està relacionada estilísticament amb la de l'escultor italiàBenedetto Antelami autor delDavallament de la Creu de laCatedral de Parma on va fer la inscripció:El 1178, l'escultor va executar aquest treball al segon mes, aquest escultor Benedetto Antelami. Queda constància d'un altre escultor romànic que va treballar a lacatedral de Santiago de Compostel·la, a Sant Isidor de Lleó, i a la catedral de Pamplona:
«
…consta que l'any 1101 va passar a treballar a la catedral de Pamplona, Esteban, mestre de la catedral de Santiago, que allà va ser ple d'honors i va fer escola, tan derivada de l'escultura de la citadaPuerta de Platerías que la identificació entre Esteban, el "Maestro de Platerías" i el segon mestre de San Isidoro sembla segura.[10]
»
Els mestres acostumaven a rebre una retribució en metàl·lic afegint la manutenció: «al refetor, igual que qualsevol monjo» i béns en espècies. Se sap que elmaestro Esteban va rebre per part del bisbe de Pamplona casa, amb terres i vinya a qui a més a més se'l va donar: «seixanta mesures de blat, vi i ordi perquè els agricultors que treballin durant la teva vida aquelles terres ho lliurin a casa teva cada any».[11]
L'arquitectura romànica és l'estil deconstrucció desenvolupat a l'Europa cristiana propi de l'art romànic. Majoritàriament, s'accepta que es desenvolupà durant els segles xi ixii, malgrat que se'n troben exemples del segle x i que l'ús de l'estil subsisteix durant el segle xiii, i que alguns autors han datat el seu inici en el segle viii incloent-hi les construccions preromàniques. Artísticament, és normal dividir el període medieval enpreromànic fins al segle x, durant l'alta edat mitjana, romànic durant la primera meitat de labaixa edat mitjana igòtic el posterior.[12] A partir d'inicis del II mil·lenni, l'estil es difon, ràpidament i homogènia, pel continent, principalment a conseqüència de l'acusat fervor religiós que va envair la societat europea occidental, i és considerada el primer estil unitarieuropeu després de l'arquitectura romana antiga, darrere la qual s'havien desenvolupat diversos estils, propis de determinats llocs i períodes. Des del període gòtic fins a la fi del segle xviii, l'estil romànic no va ser apreciat i no va rebre atenció especial, fins que, a inicis delxix, elromanticisme suscita l'interès arreu del continent pels orígens nacionals i s'originen moviments artístics historicistes, entre els quals l'arquitectura neoromànica.
Nau central de l'església, consagrada l'any 1022.Sant Pere de Rodes, (Alt Empordà)
Les edificacions d'estil romànic són hereves de l'arquitectura romana i les seves derivadespaleocristiana,preromàniques,romana d'Orient,armènia,carolíngia iotoniana, amb l'afegitó d'algunes peculiaritats locals. A sud del continent —nord d'Itàlia, franja mediterrània francesa i Catalunya—, els artistes continuen les tradicions mediterrànies heretant les produccions paleocristianes; al nord —França i Alemanya fonamentalment—, els antecedents més immediats i decisius són elsrenaixements carolingi i l'otonià. L'arquitectura romànica és substituïda, des del segon quart del segle xii a França i més endavant a la resta d'Europa, per l'arquitectura gòtica. És en lesesglésies, el tipus de construcció més practicat en l'època i del qual en romanen més testimonis en el present, on es troben gairebé totes les seves característiques i pot seguir-se la seva evolució. A Catalunya, poden distingir-se dues etapes en el seu desenvolupament, elprimer romànic, que inclou elromànic llombard, més auster, i un segon romànic, el romànic ple, més decorat. Abunden les edificacions de transició al gòtic i les que barregen ambdós estils. L'arquitectura cistercenca, desenvolupada a partir de mitjan segle xii, tot i considerar-se un estil propi, reflecteix patrons romànics de transició al gòtic. Sovint, especialment a les nostres contrades, les edificacions continuaran usant l'estil romànic durant el segle xiii.
El seu tret més característic, encara que no imprescindible, és l'ús de lacoberta de pedra, ja utilitzada en arquitectures prehistòriques, i la principal innovació és la vertebració de l'església entrams, mitjançant l'articulació de columnes o pilars, ajudada per la invenció del pilar cruciforme. Altres trets en són: l'arc de mig punt, lavolta de canó, la solidesa de la seva fàbrica, amb murs molt gruixuts;plantes i volums simples i ben definits, normalment regulars i simètrics;pilars ocolumnes sovint, especialment aquestes últimes, coronats amb capitells més o menys decorats que suportenarcuacions,sostres de fusta ovoltes, i alguns elements com portades, capçaleres… També utilitza, però, lesvoltes d'aresta, elsarcs apuntats i lesvoltes de creueria, que seran, els dos darrers, elements principals del gòtic. No és estranya la reutilització d'elements constructius primitius, producte de l'espoli d'edificacions anteriors, en especial d'època romana. Malgrat que avui veiem esglésies romàniques nues, a pedra vista, originalment solien tenir les parets arrebossades i, sovint, plenes de pintures amb colors cridaners.
El 1817, l'arqueòleg britànic Thomas Rickman utilitza el termenormand en el seu assaigAn Attempt to Discriminate the Styles of English Architecture from the Conquest to the Reformation («Un intent de discriminar els estils de l'arquitectura anglesa des de la conquesta a la Reforma») i els historiadors de l'arquitectura anglesos va retenir el terme —i el seu sinònim «anglonormand»—, referital poble conqueridor, per a definir-ne l'estil. En el mateix sentit, diferents estudiosos relacionaren els noms de «saxó» i «llombard» per a identificar l'arquitectura produïda arran de les expansions d'aquests pobles.
L'expressióarchitecture romane ('arquitectura romànica') va ser usada per primera vegada per l'intel·lectual francèsCharles de Gerville en una carta de contingut lingüístic, del 1818; amb aquesta expressió definia, comparant-la amb les llengües neollatines, l'arquitectura romana «degradada» construïda després de lacaiguda de l'Imperi Romà fins a l'esclat delgòtic, amb la finalitat de desterrar els termessaxone ('saxó') inormande ('normand'), usats amb aquest fi fins aleshores, però considerats inadequats per Gerville.[13] Deia així:
«
Us he parlat alguna vegada d'arquitectura romànica («romane»). És un mot de creació pròpia que crec afortunadament inventat per a reemplaçar els mots insignificants de "saxó" i de "normand". Tot el món convé que aquesta arquitectura, pesant i grollera, és l'opus romanun desnaturalitzat i successivament degradat pels nostres rudes antecessors. De la mateixa manera, de la llengua llatina, igualment esguerrada, es va crear aquesta llengua romanç («romane»), l'origen i degradació de la qual té molt a veure amb l'origen i progrés de l'arquitectura. Digueu-me, doncs, us ho demano, que el meu nom "romànic" («romane») va ser una troballa afortunada.
»
El 1824,Arcisse de Caumont aplicà el termeromànic per a definir les construccions dels segles xi ixii, en el seuEssai sur l'architecture religieuse du Moyen Âge.[14] Caumont, com a fundador i dinamitzador de diverses associacions arqueològiques i redactor d'obres d'arquitectura medieval, contribuí decisivament en la introducció de l'adjectiu en cercles acadèmics, malgrat algunes reticències inicials.Jules Quicherat va dignificar l'accepció pejorativa força estesa de l'adjectiu «romànic», que s'associava alsbàrbars.
Mentre, actualment, als països del continent, se la defineix com a «arquitectura romànica», en les seves variants lingüístiques, a Anglaterra també se la coneix com aNorman architecture («arquitectura normanda»).
Qualsevol definició de l'arquitectura romànica és necessàriament reductiva en la mesura en què aquesta arquitectura abasta una àmplia varietat de construccions, edificades en una àrea extensa i durant un espai de temps prou perllongat. S'hi afegeix el problema de la delimitació entre els estils preromànics i els purament romànics: l'arc rodó, la volta de canó, la robustesa de la fàbrica són trets comuns en tots dos. De vegades, s'atribueix el termeromànic a realitzacions de data incerta, anteriors o posteriors, pel fet que inclouen tècniques o ambients que, com a tal, apareixen a l'ull de l'observador modern: voltes de canó, arcs de mig punt, capitells historiats, sobrietat, introspecció… D'altra banda, aquests elements no són imprescindibles: per exemple, trobem moltes arquitectures romàniques amb cobertes de fusta, amb capitells que poden no ser decorats o no ser presents, amb voltes apuntades…, i també pot crear confusió la volta de creueria amb nervadures, típica del període gòtic, però ja present en el romànic. Poden desconcertar algunes fortificacions i esglésies senzilles renaixentistes o barroques, i edificacions d'estilneoromànic, realitzades a partir de mitjan segle xix i caracteritzades pel reveniment de les formes romàniques. També desorienten edificacions iniciades en estil romànic i continuades en èpoques posteriors, sovint gòtica, on els elements romànics han quedat amagats o substituïts per d'altres.
Neoromànic, construïda entre 1852 i 1893. Catedral Major deMarsella (Boques del Roine)
Motiu tergiversador d'una aplicació correcta de l'adjectiu «romànic» són algunes intervencions fetes en arquitectures medievals durant els seglesxix ixx. Edificacions, de vegades considerades cabdals, que havien resultat alterades, algunes vegades de manera substancial, per modificacions fetes al llarg dels segles, van ser motiu de reconstruccions idealitzades per arquitectes influïts per tendències medievalistes, dels qualsViollet-le-Duc n'és el més representatiu; aquests corrents historicistes arribaren al Principat de la mà d'Elies Rogent que, durant el període 1886-1893,va «restaurar» l'església del monestir de Ripoll. Si bé, segons alguns autors, aquesta edificació pot representar l'esperit romànic, d'altres, argumentant els criteris subjectius de Rogent, la proposen com a exponent de l'arquitectura neoromànica. El mateix cas presenten, entre tants pel continent, la capçalera de l'església deSant Joan de les Abadesses, reconstruïda perPuig i Cadafalch a partir de la mateixa interpretació que en feia, segons el mateix arquitecte assumia, i lesintervencions al castell de Requesens. Tot i això, els treballs de recerca d'aquests intel·lectuals van motivar estudis i coneixements més precisos sobre l'arquitectura medieval.[15] D'altra banda, pot argumentar-se que una obra és d'un estil determinat, romànic per cas, si considerem que una cosa és l'«estil» de la creació i una altra l'«època» de la seva execució.
També podem definir l'arquitectura romànica amb criteris més subjectius, més o menys ben definits pel que creiem saber sobre les interpretacions religioses de l'època. Així, es podria dir que l'arquitectura romànica dona al visitant —sobretot en edificis petits, però també si la interpretació s'aplica a grans esglésies comSant Pere de Rodes,Sant Vicenç de Cardona oNostra Senyora del Port a l'Alvèrnia, entre d'altres— la sensació d'una certa massivitat que evoca l'ombra, la penombra, o la «llum profunda» que esmentaYves Bonnefoy, en contraposició als ambients lluminosos que proporcionen les altes finestres en el gòtic. Una interpretació és que aquesta arquitectura no té la finalitat d'un ascens gloriós del fidel, sinó més aviat d'una transcendència «cap avall», una forma d'iniciació secreta amb una atmosfera de misteri original. Segons el poeta i mestre d'obresJacint Torres i Reyató parlant de l'església del monestir de Sant Cugat del Vallès:
«
...lo apacible misticisme que revela la macissa fábrica dels tres ábsides ab sas estretas finestras románicas, gelosas de que la llum penetre per ellas, amigas de la obscuritat que regna á dins del santuari y que inspira tranquila meditació.
»
De fet, però, la presència de llum a l'església romànica cristiana ve determinada pels patrons de les primeresbasíliques cristianes; l'elecció de voltes de pedra pesants, per substituir els sostres de fusta en grans edificis, principalment per evitar incendis d'aquests, requereix reforçar les parets i perforar vans estrets. Llavors, la «llum profunda» és conseqüència més de les limitacions tècniques que no pas d'una preferència litúrgica i anirà desapareixent en èpoques avançades de l'estil amb la proliferació de l'ús decontraforts i de voltes apuntades i de creueria, que permetran l'obertura de finestres més àmplies, que faciliten una major il·luminació dels espais interiors.
La desvinculació delscomtats catalans de la monarquia franca al segle IX va permetre una situació de certa estabilitat que donaria lloc al naixement de l'art romànic.
Com en altres àrees, aquí s'entra aviat amb característiques pròpies, com l'aplicació de les voltes de canó en la cobertura de les naus, les voltes d'arcs ogivals en els espais menors i en lescúpules sota elscimboris. Però se segueix la mateixa evolució de la rusticitat de les masses pètries amb finestres cegues fins al virtuosisme arquitectònic i escultòric ben entrat el segle xiii.
Aquest primer temps es caracteritza per l'ús general d'un aparell de pedres allargades, segurament arrebossades, i una decoració exterior amblesenes iarcuacions. Les finestres acostumen a ser estretes però de doble esqueixada. És l'estil de principis delsegle xi a banda i banda delsPirineus i, pel sud, arriba alPenedès.
L'arquitectura és la característica principal del romànic català. Es caracteritza principalment pels sostres baixos i les parets molt gruixudes.
En les esglésies destaquen:
Una distribució amb forma de creu llatina, i la part principal dividida en 3 naus: nau esquerra, central i dreta. La central és la més alta i ampla. Les naus es delimiten per les columnes i parets.
La seva distribució és molt simètrica. Parets gruixudes amb espitlleres (finestres petites i generalment a l'est, l'oest o al sud, tapades amb alabastre) o ulls de bou (finestres petites i rodones).
Columnes amples, algunes decorades als capitells (normalment les de l'absis) i d'altres no (les que més pes aguanten, com les que delimiten les naus).
Les columnes s'uneixen amb arcs de mig punt.
Els sostres de la nau central envolta de canó i els de les naus centrals amb forma de mitja volta de canó.
Unabsis al final de la nau central, a vegades rodejat per una girola.
Elscapitells decorats amb animals mitològics i escenes bíbliques.
Les esglésies tenien poques finestres per a evitar que s'ensorrés el sostre, i les poques que tenien estaven orientades cap al recorregut del sol i tapades ambalabastre (no havien descobert el vidre). L'interior quedava molt fosc, cosa que contribuïa a la por que feia a la gent.
↑Gudiol, José. Cataluña, tomo I, sección de Arte. Colección Tierras de España. Editorial Noguer, 1974. Publicaciones de la Fundación Juan March.ISBN 84-7075-019-4
↑Cabanne, Pierre. «Arte románico». A:Diccionario Universal del Arte. Barcelona: Argos-Vergara, 1975, p. 1347.ISBN 84-7017-625-0.
↑Gidon, M. F.. «L'invention de l'expressionarchitecture romane, par Gerville (1818), d'après quelques lettres de Gerville à Le Prévost.». A:Bulletin de la Société des antiquaires de Normandie, tome XLII (en francès). Caen; Rouen; París: Société des antiquaires de Normandie, 1934, p. 285-286. «Je vous ai quelquefois parlé d'architecture romane. C'est un mot de ma façon qui me paraît heureusement inventé pour remplacer les mots insignifiants de saxone et de normande. Tout le monde convient que cette architecture, lourde et grossière, est l'opus romanum dénaturé ou successivement dégradé par nos rudes ancêtres. Alors aussi, de la langue latine, également estropiée, se faisait cette langue romane dont l'origine et la dégradation ont tant d'analogie avec l'origine et les progrès de l'architecture. Dites-moi donc, je vous prie, que mon nom romane est heureusement trouvé.»
↑Williams, Elizabeth. «XXI». A: Forum for Modern Language Studies.The perception of Romanesque art in the Romantic period: Archeological attitudes in France in the 1820s and 1830s, 1985, p. 303-321.
Thérèse Castieau, L'Art roman, Paris, Flammarion, coll. « Tout l'Art », 2013, 80 p. (ISBN 978-2081302600)
Rolf Toman, L'Art roman : Architecture, sculpture, peinture, H.F. Ullmann Editions, 2013, 480 p. (ISBN 978-3848004539)
Jérôme Baschet, Jean-Claude Bonne et Pierre-Olivier Dittmar, Le Monde roman : Par-delà le Bien et le Mal, Paris, Arkhê, 2012, 288 p. (ISBN 978-2-918682-20-2)
Georges Duby et Jean-Luc Daval, La Sculpture, de l'Antiquité au XXe siècle, vol. 1 : De l'Antiquité au Moyen Âge : du VIIIe siècle av. J.-C. au XVe siècle, Cologne, Taschen, 2010, 1150 p. (ISBN 978-3-8365-2394-3), « L'art roman », p. 266-344
Jean-René Gaborit, La Sculpture romane, Paris, Hazan, 2010, 440 p. (ISBN 978-2-7541-0360-2)
André Bonnery, Art roman : Histoire et manifestations d'un art sacré - XIe et XIIe siècles, MSM Éditions, coll. « de visu », 2009, 223 p. (ISBN 978-2350800660)
Marie-Madeleine Davy, Initiation à la symbolique romane, Paris, Flammarion, coll. « Champs Histoire », 2009, 312 p. (ISBN 978-2081218840)
Marcel Durliat (préf. Jacques Lacoste), L'Art roman, Paris, Citadelles et Mazenod, 2009, 620 p. (ISBN 978-2-85088-280-7)
Frank Horvat et Michel Pastoureau, Figures romanes, Paris, Seuil, 2007, 286 p. (ISBN 978-2020933841)
Jean-Pierre Caillet, L'ABCdaire de l'art médiéval, Paris, Flammarion, 2005, 120 p. (ISBN 978-2-0801-1448-8)
Jean-René Gaborit, Danielle Gaborit-Chopin et Jannic Durand, L'Art roman au Louvre, Paris, Fayard, coll. « Trésors du Louvre », 2005, 258 p. (ISBN 978-2213624242)
Éliane Vergnolle, L'Art roman en France, Paris, Flammarion, 2003, 383 p. (ISBN 978-2080112965)
Nicolas Reveyron et Véronique Rouchon-Mouilleron, L'ABCdaire de l'art roman, Paris, Flammarion, 2000, 120 p. (ISBN 978-2080126825)
Jean Wirth, L'Image à l'époque romane, Paris, Cerf, 1999, 497 p. (ISBN 978-2-204-06086-8)
Colette Deremble, L'Art et la foi au Moyen Âge, Paris, Éditions Documentation française, coll. « Dossiers de la Documentation photographique » (no 7040), 1997, 44 p.
Georges Duby et Michel Laclotte, Histoire artistique de l'Europe : Le Moyen Âge, Paris, Seuil, 1995, 395 p. (ISBN 978-2020173841)
Angelico Surchamp, L'Art roman : Rencontre entre Dieu et les hommes, Paris, Desclée de Brouwer, 1993, 208 p. (ISBN 978-2220034058)
Gabrielle Démians d'Archimbaud, Histoire artistique de l'Occident médiéval, Paris, Armand Colin, coll. « Collection U Histoire médiévale », 1992, 355 p. (ISBN 978-2200313043)
Henri Focillon, Le Moyen Âge roman, Paris, Armand Colin, 1938
