L'art és el procés o el producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions. Abasta una àmplia gamma d'activitats humanes, de creacions i de maneres d'expressar-se, de camps com lamúsica, lafotografia, laliteratura, ladansa, elcinema, l'escultura i lapintura. El significat de l'art és explorat dins l'estètica, una branca de lafilosofia. Es creu que per als primerséssers humans l'art va tenir una funcióritual,màgica,religiosa; aquesta funció, però, va evolucionar adquirint un component estètic i una funciósocial,pedagògica,mercantil o simplementornamental.[1]
Tradicionalment, el concepte d'art va ser utilitzat per referir-se a qualsevol habilitat o mestratge. Aquesta concepció va canviar durant el períoderomàntic, quan l'art va arribar a ser vist com «una facultat especial de la ment humana per ser classificat al costat de lareligió i laciència».[2]
L'art s'estudia des de diverses disciplines. L'art, entès com a manifestació de l'activitat humana, és susceptible de ser estudiat i analitzat, entre d'altres, des de la perspectivafilosòfica —per exemple, com el raonament de l'ésser humà interpreta els estímulssensorials que rep—,psicològica —els diversos processosmentals iculturals que es troben en la seva gènesi—, osociològica —l'art com a producte de la societat humana i analitzant els diversos components socials. La més difosa, però, és la perspectiva històrica que s'estudia des de lahistòria de l'art.
La naturalesa de l'art ha estat descrita perRichard Wollheim com «un dels més difícils dels problemes tradicionals de la cultura humana».[3] S'ha definit com un vehicle per a l'expressió o la comunicació d'emocions i idees, un mitjà per explorar elements formals i com a mimesi o representació.[4]Lleó Tolstoi identificava l'art com un ús de mitjans indirectes perquè una persona es comuniqués amb una altra.[4]Benedetto Croce iRobin George Collingwood defensen la visió idealista que l'art expressa emocions i que l'obra d'art, essencialment, existeix en la ment del creador.[5][6] La teoria de l'art com a forma té les seves arrels en la filosofia d'Immanuel Kant i va ser desenvolupada durant el segle xx perRoger Eliot Fry iClive Bell.[4] L'art com amimesi o representació té profundes arrels en la filosofia d'Aristòtil.[4] Més recentment, els pensadors influïts perMartin Heidegger han interpretat l'art com el mitjà pel qual una comunitat desenvolupa per si mateixa un mitjà per a l'expressió i la interpretació.[7]
Art i belles arts
Elcòmic ha estat una de les últimes incorporacions a la categoria debelles arts com, per exemple,Little Nemo in Slumberland, el primer gran clàssic del còmic publicat el 1905.
L'art, segons principisestètics, és l'aplicació de l'habilitat i delgust a la producció d'una obra. El concepte d'art va associat al concepte d'obra d'art. Des d'una altra perspectiva, l'art és l'acte o la facultat mitjançant la qual l'ésser humà imita o expressa i crea, copiant o fantasiejant, allò que és material o immaterial, fent servir lamatèria, laimatge, elso, l'expressió corporal, o, simplement, incitant laimaginació d'altre.
D'altra banda, en un sentit més general, l'art és el conjunt de lesbelles arts o cadascuna, que en són sis: l'arquitectura, l'escultura, lapintura, lamúsica, ladansa i lapoesia. Del conjunt, l'arquitectura, l'escultura i la pintura constitueixen el grup de lesarts plàstiques. Aquesta llista s'ha anat ampliant i s'han acceptat, també, les següents arts: el setè art, elcinema, el vuitè, lafotografia, i el novè, elcòmic. Alguns crítics i historiadors afegeixen altres arts a la llista, com són latelevisió, elteatre, lamoda, lapublicitat, l'animació i elsvideojocs. Així i tot, ara com ara, si bé hi ha consens en els altres nou citats, existeix encara una certa discrepància sobre quin seria el «desè art».[8]
La indefinició de l'art consisteix en la seva reducció a determinades categories, com a imitació, com a recreació o expressió. L'art és unconcepte global, que inclou totes aquestes formulacions i moltes més; un concepte en evolució i obert a noves interpretacions, que no es pot fixar de forma convencional, sinó que ha d'unir tots els intents d'expressar-ho i formular-ho, com que és una síntesi àmplia isubjectiva de tots aquests elements.[9] Segons Tatarkiewicz «l'art és una activitat humana conscient capaç de reproduir coses, construir formes, o expressar una experiència, si el producte d'aquesta reproducció, construcció o expressió pot delectar, emocionar o produir un xoc».[10]
La definició i l'avaluació de l'art ha arribat a ser especialment problemàtica amb les innovacions introduïdes a partir del segle xx.Richard Wollheim distingeix tres enfocaments:[11]
elrealista, en el qual la qualitatestètica pot ser un valor absolut independent de qualsevol punt de vista humà;
l'objectiu, que considera que tot i que la qualitat estètica és un valor absolut, també depèn de l'experiència humana;
elrelativista, segons el qual la qualitat estètica no és un valor absolut, sinó que depèn i varia amb l'experiència humana d'acord amb la diversitat dels éssers humans.
Un objecte pot ser caracteritzat per les intencions del creador o per l'absència d'intencions, independentment del seu propòsit. Unatassa, que aparentment pot ser utilitzada com un recipient, pot ser considerada una obra d'art si exclusivament és un adorn, mentre que un quadre també pot ser considerat art si es fabrica en sèrie.
La paraula art ve delllatíars que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en una tasca tant manual com intel·lectual.Ars era la traducció llatina del termegrectecné que ha evolucionat tot restringint el seu significat en el sentit detècnica.[12]
Aristòtil, per exemple, va definir l'art com aquella «permanent actitud de produir coses d'un mode racional», iQuintilià va establir que era allò «que està basat en un mètode i un ordre» (via et ordine).[13]Plató, alProtàgores, va parlar de l'art, i el considerava com la capacitat de fer coses mitjançant laintel·ligència, a través d'un aprenentatge. Per a Plató, l'art té un sentit general, i és la capacitat creadora de l'ésser humà.[14]
El concepte d'art ésoccidental i ha evolucionat i adoptat diferents significats segons l'època i la concepció filosòfica. AOccident s'ha dictaminat què era i què no era susceptible de ser anomenat art. Allò que en un moment ha estat considerat com abàrbar, en el sentit d'aliè i no civilitzat, després ha entrat a les vitrines delsmuseus, sobretot a partir del segle xix. Amb freqüència, Occident ha modificat la utilitat dels productes que ha considerat artístics. Els museus descontextualitzen aquestes «obres d'art», no només pel que fa a les obres que s'havien considerat exòtiques, com una màscara de l'Àfrica subsahariana, sinó en obres properes com els murals d'esglésiesromàniques que hi ha als museus moderns. Objectes que anteriorment tenien una funció ritual, mística o religiosa passen a ser objectes analitzats, estudiats o admirats. Sovint, és la mateixa descontextualització la que permet veure l'objecte com a artístic.
A laFrança del segle xviii, l'aparició del «saló» comporta un fenomen que esdevindrà imparable: l'obra d'art queda desvinculada dels mecenes tradicionals, l'aristocràcia i l'església; cada cop més serà l'artista qui decideixi el contingut i la forma de les seves creacions. En aquella època es van escriure tres llibres que es consideren els fundacionals de les tres disciplines que disposen per objecte d'estudi l'art:
Font, deMarcel Duchamp. El segle xx suposa abandonar el concepte de bellesa clàssica, per aconseguir un efecte més gran a partir del diàleg entre artista i espectador.
Tatarkiewicz, prenent com a motiu d'estudi els objectes dels artistes occidentals, sustenta que l'art experimenta una transfiguració radical que s'inicia al segle xix i ens porta a l'estat actual. En primera instància es va produir un tipus d'art més conformista que pretenia elaborar, més que objectes innovadors, objectesbells i el seu objectiu no era molestar l'espectador sinó obtenir la seva aprovació. Després d'aquest procés el que es buscà fou la innovació i la provocació davant la bellesa o el consens. Tatarkiewicz creu que fins a arribar a l'estat actual de l'art, s'han succeït diferents etapes o moments:
El de l'artista rebel.Poe iVan Gogh són artistes que actuaren contra el gust establert i de manera individual.
El de l'artista militant. Els artistes s'organitzaren en grups, com elssimbolistes o elsimpressionistes, però tampoc no assoliren una acceptació pública.
Elsavantguardistes. Durant el segle xx s'assolí la victòria de lesavantguardes; l'artista és aquell que va més enllà del gust establert, perquè albira el que ha de venir. Elsurrealisme i elfuturisme assoleixen el clímax d'aquesta situació.
Després de laSegona Guerra Mundial, el pes artístic de l'art occidental es desplaçà alsEstats Units. Les avantguardes es multiplicaren i l'artista assolí un alt grau de llibertat. La crítica era un factor essencial en la valoració d'una obra d'art, però imperà el domini dels mitjans de comunicació. L'art més que mai era un objecte mercantil.José Ortega y Gasset, aLa deshumanització de l'art (1925), analitzà l'art d'avantguarda des del concepte de «societat de massa», on el caràcter minoritari de l'art avantguardista produí unaelitització del públic consumidor d'art. La pèrdua de l'element realista imitatiu, segons Ortega, suposà una eliminació de l'element humà que era present en l'art naturalista i aquesta pèrdua va fer desaparèixer els referents de l'art clàssic, el que suposà una ruptura entre l'art i el públic. Aquesta separació entre art i humanitat comportà un intent de rebaixar el concepte d'art com una activitat secundària dins l'experiència humana.[15]
L'estètica és una branca de lafilosofia que s'encarrega d'estudiar la manera com el raonament de l'ésser humà interpreta els estímuls sensorials que rep del món circumdant. Es podria dir que, així com lalògica estudia el coneixement racional, l'estètica és la ciència que estudia el coneixement sensible, el que adquirim a través dels sentits.[16]
El terme estètica prové delgrec αἴσθησις (aísthêsis, 'sensació'). Va ser introduït pel filòsofalemanyAlexander Gottlieb Baumgarten a la seva obraReflexions filosòfiques sobre la poesia (1735), i més tard aAesthetica (1750).[17] SegonsArnold Hauser, les «obres d'art són provocacions amb les quals polemitzem més que no ens les expliquem. Les interpretem d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Nosaltres, de tot art amb el qual tenim una relació autèntica en fem un art modern».
Actualment, l'art ha establert un conjunt derelacions que permeten englobar dins una sola interacció l'obra d'art, l'artista ocreador i elpúblic receptor o destinatari.Hegel, en la seva obraEstètica, intentà definir la transcendència d'aquesta relació tot dient que «labellesa artística és més elevada que la bellesa de lanatura, ja que canvia lesformes il·lusòries d'aquest món imperfet, on laveritat s'amaga darrere les falsesaparences per assolir una veritat més elevada creada per l'esperit».[18]
L'art és, també, unjoc amb les aparences sensibles, elscolors, les formes, elsvolums, els sons, etc.; un joc gratuït que es crea delno res, o de poc més que el no-res. Una aparença que no pretén altra cosa que enganyar-nos. És un jocplaent que satisfà les nostres necessitats eternes desimetria, deritme o desorpresa. Aquella sorpresa queCharles Baudelaire considerava l'origen de lapoesia. Així, segonsKant, el plaer estètic deriva menys de la intensitat i la diversitat de sensacions que de la manera, en aparença espontània, per la qual elles manifesten una profunda unitat, sensible en el seu reflex, però no conceptualitzant.
Pel professor SirErnst Gombrich, «L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes». Més endavant, en la introducció de la sevaHistòria de l'art ens diu que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en elquadre d'unpaisatge perquè ens recorda la nostracasa o en unretrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos. Sempre que aquests records ens ajudin a gaudir del que veiem, no cal que patim».[19]
Seguint el mateix Gombrich, veurem com als artistes també els passa quelcom semblant: en el retrat del seu fill Nicolau, elpintorflamencRubens el representà bell, ja que segurament se sentia orgullós de l'aspecte delnen i volia transmetre la seva passió depare ensems que d'artista; en el retrat de la seva mare,Albrecht Dürer la dibuixà amb la mateixa devoció i amor que Rubens sentia pel seu fill, però aquí es pot veure un estudi fidel de lacara plena d'inquietuds d'una donavella; no hi ha una bellesa natural, però Dürer, amb la seva enorme sinceritat, va crear una gran obra d'art.[20]
Les obres d'art poden explicar històries o simplement expressar una veritatestètica o sentiment. Panorama deAlong the River During Qingming Festival (Al llarg del riu durant el Festival Qingming), una reproducció del segle xviii a partir de l'original del segle xii.
Estils artístics
Cadaperíode històric ha tingut unes característiques concretes i definibles —comunes a altres regions i cultures, o bé úniques i diferenciades—, que han anat evolucionant amb els temps. El concepte d'estil va sorgir dins laliteratura, però aviat es va estendre a la resta de les arts, especialment a lamúsica i ladansa. Actualment, s'utilitza aquest terme en el seu sentitmetonímic, és a dir, com aquella qualitat que identifica la forma de treballar, d'expressar-se o de concebre una obra d'art per l'artista o, en un sentit més genèric, d'un conjunt d'artistes o obres que tenen diversos punts comuns, agrupats des del punt de vista geogràfic o cronològic. Així, l'estil pot ser tant un conjunt de caràcters formals —bé individuals o bé col·lectius—, com la conjunció de determinats factors que generaria la forma de treballar del grup com, per exemple, a l'art romànic, algòtic o albarroc. SegonsFocillon, un estil és «un conjunt coherent de formes unides per una conveniència recíproca, submises a una lògica interna que les organitza». Una «escola» és el terme amb el qual es designa a un grup d'autors amb unes característiques comunes ben definides. Així, l'«estilística» és la ciència que estudia els diversos signes distintius, de l'obra d'un artista o una escola. Aquest tipus d'estudi ha servit a laHistòria de l'art com a punt de partida per a l'anàlisi de l'esdevenir històric basat en l'estil artístic, com es pot apreciar en alguna escolahistoriogràfica com elformalisme.[21]
En cada estil, escola o període artístic, se solen distingir diverses fases (amb les naturals variacions que es poden presentar en cada cas):[22]
«Fase preclàssica», on es comencen a configurar els signes distintius de cada estil concret; s'acostumen a denominar amb els prefixos «proto» o «pre», com elprerafaelitisme.
«Fase clàssica», on es concreten els principals signes característics de l'estil, que serviran de punts de referència i suposaran la materialització de les seves principals realitzacions.
«Fase manierista», on es tornen a interpretar les formes clàssiques, elaborades des d'un punt de vista més subjectiu per l'autor.
«Fase barroca», que és una reacció contra les formes clàssiques, deformades a gust i capritx de l'artista.
«Fase arcaïtzant», on es torna a les formes clàssiques, però ja amb l'evident falta de naturalitat; s'acostuma a denominar amb el prefix «post», com elpostimpressionisme.
«Fase recurrent», on la falta de referents provoca una tendència a l'eclecticisme; s'acostumen a denominar amb el prefix «neo», com elneoclassicisme.
Un gènere artístic és una especialització temàtica en la qual s'acostumen a dividir les diverses arts. Els gèneres pictòrics més coneguts a partir del segle xvii són sostinguts per les acadèmies europees i especialment per l'Acadèmia francesa, que va exercir un paper central dins l'art acadèmic. L'any1667André Félibien, historiògraf, arquitecte i teòric del classicisme francès, al pròleg de lesConferències de l'Acadèmia, codificà la pintura clàssica seguint temes pictòrics: «la història, el retrat, el paisatge, les marines, les flors i els fruits».[23] En eliminar qualsevol jerarquia en la representació artística, actualment es considera dins lapintura de gènere qualsevol obra que representi escenes de la vida quotidiana i temes anecdòtics; alhora, encara es parla de gèneres artístics per designar els diversos temes que han estat recurrents al llarg de lahistòria de l'art:paisatge,retrat,nu inatura morta, fent així una síntesi entre els diversos conceptes anteriors.[24]
Dins l'escultura, el primer gènere és la representació humana, el retrat de diversos tipus (com ara elbust), l'estàtua eqüestre, l'efígie, el nu, el religiós (amb la representació d'imatges divines o de sants), el mitològic, el funerari i el monumental. Tanmateix, l'escultura no s'ha classificat normalment per gènere, com si no existís una especialització sobre un tema concret sinó que més aviat, com succeeix en l'arquitectura, es parla de tipologies que depenen de la configuració global i de la tècnica. Així, en l'arquitectura, hi ha tipus com ara l'església, elpalau, elcastell, l'habitatge o lafàbrica.[25]
Els gèneres literaris són els diferents grups o categories en què, atenent el seu contingut, podem classificar les obres literàries. Laretòrica clàssica els ha classificat en tres grans grups: lalírica, l'èpica i eldrama. Alguns especialistes acostumen a afegir ladidàctica, l'oratòria, l'assaig, labiografia i lacrònica.[26]
La classificació de les diferents formes de representació de l'art es coneix com a «disciplines artístiques». El procés artístic comença amb l'elaboració mental de l'obra per l'artista, però aquesta s'ha de plasmar de forma tangible per a algun delssentits, procés que es realitza a través de la tècnica. La matèria té una noció constitutiva, creadora, essent part essencial de la creació artística. També pot aportar diferents concepcions estètiques, com l'ús delferro i elvidre dins l'arquitectura contemporània. Al seu torn, la tècnica és la forma que l'artista dona a l'obra d'art, com modela la matèria per aconseguir expressar allò que vol crear. Els materials i la tècnica van evolucionant amb el temps, i poden ser definitoris d'un determinat llenguatge o estil artístic.[28]
Lesarts escèniques són, en principi, aquelles que es poden representar en un escenari. Tot i que lesbelles arts incloses en aquesta classificació són lamúsica, ladansa, el circ i elteatre, hi ha moltes altres activitats artístiques —elmim, l'acrobàcia, l'òpera o elcabaret—, que en deriven d'elles, que s'incorporen en aquest grup i on lainterpretació és una part fonamental del producte artístic.
Els productes de les arts escèniques en general sónespectacles que poden incloure, juxtaposats o mesclats, alguns d'aquests gèneres. L'obra d'art pròpia de les arts escèniques és l'espectacle dramàtic, que consisteix a una presentació davant d'unauditori d'unaficció, executada per unsintèrprets, que aporten el seu propicos (i a través d'ell laveu, elgest i elmoviment), i en el cas general també un conjunt heterogeni d'elementsescènics.
De tots aquests elements, els únics obligatoris són almenys unintèrprethumà que hi participa en carn i os, sense màquines intermediàries, i un destinatari —públic— humà que físicament és present en el moment de la transmissió comunicativa. L'espectacle es desenvolupa en unespai donat durant untemps determinat. Existeix només mentre s'està representant. Aquestes dues particularitats són característiques de les arts escèniques.
L'escenari actual no té per què ser una plataforma de fusta davant de cadires fixes i alineades; pot estar rodejat d'aquestes o pot ser un espai obert, dins d'un recinte o bé al carrer, pel qual elpúblic es mou lliurement. Els espectadors poden tenir un paper més o menys actiu, segons el tipus i estil d'espectacle, podent arribar a formar part d'ell.
Lamúsica és l'art d'organitzar sensiblement i lògicament una combinació coherent de sons i silencis utilitzant els principis fonamentals de lamelodia, l'harmonia i elritme. Altres disciplines musicals són elcant coral —interpretació musical per un conjunt de veus—, i l'òpera, que combina música, cant i acció teatral amb un guió interpretat segons els principis de les arts escèniques. També cal considerar:
Cor i orquestra
L'harmonia, o ciència de l'estructura, progressió i modulació dels acords (conjunts de sons) i la forma de combinar-los per a aconseguir sensacions de relaxació (harmonia consonant) o de tensió (harmonia dissonant).
L'homofonia, una composició musical on dues o més parts musicals es mouen simultàniament pel que fa a l'harmonia.
Lapolifonia, una composició musical en què se superposen parts melòdicament independents en què cadascuna expressa la seva idea musical, conservant la seva independència, formant així amb els altres un tot harmònic.
Elcontrapunt, o l'art de sobreposar en la polifonia dues o més melodies independents que s'escolten simultàniament; és d'una major complexitat que l'harmonia, i dona més èmfasi al desenvolupament horitzontal de la composició.
Elsornaments musicals, que són notes afegides a una melodia sense alterar-la fonamentalment; imprimeixen varietat, gràcia o vivacitat a la melodia.
Ladansa és l'art consistent a expressar-se mitjançant elmoviment delcos. En algunes disciplines el moviment pot seguir unamúsica o un altre tipus deso, o fins i tot de canvis dellum o altres estímuls, en altres la música,paraules i sons només compleixen una funció ambiental, i també n'hi ha en què no són presents.
Sovint es troba barrejada o formant part d'altres arts escèniques, com típicament el circ i l'òpera i molt clarament a ladansa-teatre, iaudiovisuals, com especialment a lavideodansa i també a moltsvideoclips musicals, anuncis publicitaris, cinema, etc. A més, sol inspirar altres arts, notablement lesplàstiques. La direcció de moviments i desplaçaments en obres teatrals i d'altres arts escèniques, així com la de moltesaccions artístiques, encara que no incloguin cap mena de dansa, sol ser executada per una persona formada en dansa,ballarina ocoreògrafa.
Elteatre és la presentacióescènica d'unadramatúrgia, ambtext o sense, per almenys unpersonatgeinterpretat en directe per unactor que va desenvolupant accions amb una finalitat dramàtica davant d'un o mésespectadors, que hi són pressents i es comuniquen al mateix espai, sense màquines intermediàries.
Certs formats de representació teatral o quasi teatral s'han identificat amb un tipus d'art plàstica. És el cas delhappening, una actuacióespectacular espontània i única, o en general de l'acció artística o teatralització de l'experiència, de vegades relacionada amb lapolítica o l'ecologisme.
Laliteratura és l'art d'escriure. Es podria dir que, de tot el que s'escriu, es considera com a literatura només els texts escrits d'una certa qualitat. A la literatura enprosa, l'escriptor estructura les paraules en texts, fent-les servir d'una manera adequada de cara a la seva correcta comprensió, amb finalitats informatives o recreatives, sense necessitat de guardar un ritme.
Amb tot, lapoesia és l'únic gènere literari considerat una de les setbelles arts, i consisteix en una composició literària amb una estructura regida per un conjunt d'instruments que defineixen la seva naturalesa. La poesia està basada en lamètrica i elritme, disposada a través d'una estructura deversos iestrofes que poden tenir diverses formes derima, encara que també poden ser de vers lliure.
L'arquitectura projecta i construeix edificis. Denominada l'art de l'espai, l'arquitectura és un procés tècnic i de disseny que permet la construcció d'estructures que organitzen l'espai per ser usada per l'ésser humà. A partir de la seva funció utilitària en la construcció d'habitatges, instal·lacions o edificis públics, ha evolucionat amb la incorporació de valors estètics i plàstics i aportant equilibri i harmonia dins de competències pròpies com l'urbanisme o elpaisatgisme. Eldisseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulaciócreativa, entre d'altres, de lamassa, l'espai, elvolum, latextura, lallum i els materials.
Maqueta explicativa dels canals de drenatge d'un motllo acera perduda
L'escultura és l'art de modelar figures en volum. És un art espacial, on l'autor s'expressa mitjançant volums i formes tridimensionals. La creació d'aquests objectes es pot fer a partir d'un bloc de material al qual se li treu allò que no es vol (esculpit), a partir de material modelable al qual se li dona la forma que hom vol (modelat, buidat…), o alterant la superfície del material per donar-li altra forma (repujat, estampat, embotit, etc.).
L'esculpit és una tècnica pròpia del treball amb materials com lapedra, lafusta, l'ivori o, més actualment, elgel. Les peces, especialment les de fusta, també s'anomenentalles.
Per a la construcció amb materials modelables en fred com l'argila,cera,estuc oplastilina, es fa servir la tècnica delmodelatge, en la qual s'afegeixen o es lleven porcions de la massa i se li dona forma amb les mans o amb instruments, com amb paletes. Per al modelatge demetalls, cal fondre'ls en un motlle, la construcció del qual dona nom a la tècnica. Així, elbuidatge consisteix a construir una matriu a partir d'un material resistent (guix, refractari, resina de vidre, etc.) dins del qual, un cop fos, s'aboca el material final de l'escultura. Aquesta tècnica es pot fer servir també en materials en estat semilíquid a baixa temperatura com l'estuc o lacera, i permet obtenir peces en sèrie. Una altra forma d'obtenir una matriu és amb la tècnica de lacera perduda on, en cera oparafina, es modela una peça igual a l'escultura que es vol obtenir, i s'envolta de material resistent a la temperatura, creant unmotlle o matriu tancada. Finalment, s'aboca el metall o vidre fos dins la matriu que ocupa l'espai de la cera.
El cisellat consisteix a obtenirbaixos relleus sobre peces metàl·liques. De manera similar, elrepujat i l'embotit permeten donar forma a planxes de metall colpejant-les contra un motlle.
Paleta de pintor, pinzells i tubs de pintura (oli)
La pintura és la representació bidimensional d'una imatge basant-se en unspigments (colorant mésaglutinant) sobre un suport (mur, fusta, tela, vidre, metall, paper, etc.). Les tècniques de pintura es divideixen basant-se en com es dilueixen i fixen elspigments en el suport a pintar. Així, cal destacar:
Aquarel·la iguaix. Es fa servir com a dissolvent l'aigua i com aglutinant lagoma aràbiga. L'aquarel·la és una tècnica coneguda a l'antic Egipte, on els colors són semitransparents i diluïts i el color blanc el proporciona el fons, habitualment paper. Amb els mateixos components, però amb colors més espessos, entre els que també hi ha el blanc, figura elguaix conegut com «el color amb cos».
Pintura al tremp ia l'oli. Per aconseguir una textura més sòlida de la pintura, clarament sobreposada al suport, es fan servir aglutinants que un cop secs, aporten viscositat i més cos. És el cas de lapintura al tremp, on l'aglutinant és unaemulsió, generalmentou ocaseïna, que s'acostuma a aplicar sobre taula. Lapintura a l'oli, una de les més esteses, fixa el pigment amb diferents tipus d'olis i eldissolvent és latrementina. Aquesta pintura es preparavain situ fins al segle xix en què va començar a envasar-se en tubs d'estany. El fet que la trementina desprengui olors tòxiques, va fer desenvolupar-se lapintura acrílica, de resultats similars a l'oli, però on els pigments utilitzats són materials sintètics que es dilueixen en aigua.
Lacera o encàustica (del grecenkaustikos ('gravar a foc') utilitza cera fosa com a aglutinant dels pigments, produint una pintura densa i cremosa, resistent a la llum i l'aigua. Quan els pigments en pols es barregen amb la suficient goma o resina perquè quedin aglutinats, es forma una pasta seca i compacta anomenadapastel, que deriva de «pasta»; té un aspecte suau i vellutat, ideal per a retrats, si bé és poc persistent i requereix algun fixador atomitzat (spray) especial.
Lapintura al fresc està limitada a l'aplicació sobre mur i es basa en un canvi químic entre els pigments barrejats amb aigua pura, aplicats sobre una argamassa recent decalç isorra, mentre la calç encara està en forma d'hidròxid de calci. A causa deldiòxid de carboni de l'atmosfera, la calç es transforma encarbonat de calci, de manera que el pigment cristal·litza en la paret.
Les tècniques mixtes combinen l'ús dels pigments amb altres elements —paper, tela, fotografies, etc. (collage)—, o objectes no artístics en una composició tridimensional (assemblatge). Una altra tècnica, que deriva de l'action painting és eldripping; consisteix a regalimar pintura sobre la tela.[31]
Eldibuix és la representació gràfica realitzada per mitjà de línies, traços i ombres, elaborats amb llapis, ploma o altres objectes similars. El dibuix és la base de gairebé qualsevol obra artística, ja que la majoria de les obres visuals comencen amb unesbós dibuixat. En la historieta ocòmic, una nova forma d'art que deriva del dibuix, la representació gràfica narra una història a través d'una successió de vinyetes, dibuixades en color o blanc i negre, i amb texts emmarcats en uns requadres anomenats «entrepans».
En el dibuix, un dels materials més antics és elcarbonet, fet amb branquillons deromaní, d'avellaner o desalze carbonitzat. Junt amb elllapis —un instrument fet engrafit embotit en un tub de fusta o metall i fàcil de manipular—, són ideals per a feresbossos i estudis preparatoris, ja que permeten l'esborrat. Al segle xv, des d'Itàlia, el llapis es va difondre a altres països. Lasanguina és un tipus especial de llapis fet d'argila ferruginosa que produeix un dibuix de color vermellós; va estar molt de moda a laItàlia del Renaixement.
Lapunta metàl·lica és un instrument fet amb materials tous complom,estany oplata, amb el que es marca sobre el paper o pergamí; ja era utilitzat en l'època romana. Si aquest material marca en fosc sobre clar, elguix (sulfat de calci bihidratat), de color blanc, es fa servir habitualment sobre suports més foscs, tot i que més recentment es fabriquen barretes en color. A partir delRenaixement s'usava com a material de dibuix o com apigment per a lapintura al tremp.
El gravat és una tècnica d'estampació d'imatges artístiques en paper («estampes»). Es realitza ambplanxes de diferents materials que donen nom a la tècnica mateixa: de fusta (xilografia), coure o bronze (calcografia), pedra (litografia), linòleum (linogravat), seda o niló (serigrafia).
A laxilografia es treballa lafusta (generalment cirerer o boix) amb unganivet,gúbia,enformador oburí. Es buida de fusta els blancs i es deixa en relleu els negres, s'entinta amb uncorró i s'estampa, a mà o amb eltòrcul. Amb els mateixos mètodes i instruments, l'ús delinòleum com a planxa s'anomenalinogravat.
A lacalcografia, s'anomena el tipus de gravat obtingut d'acord amb les diferents tècniques emprades per a rebaixar la superfície que serveix per crear el dibuix matriu. Entre els sistemes d'incisió directa hi ha elburí —un instrument amb punta romboide—, lapunta seca —similar al burí però amb punta dediamant— i lamezzotinta omanera negra —en la qual s'aplica un rascador de diverses puntes que generaclarobscurs. Entre els sistemes d'incisió indirecta hi ha l'aiguafort, on el metall es grava ambàcid nítric diluït en aigua, i l'aiguatinta, similar a l'aiguafort però on la protecció de la superfície es fa amb resines que produeixen efectes semblants a l'aquarel·la.
En lalitografia també es pot gravar la pedra calcària amb àcid, però cal protegir la superfície amb un llapis de matèria grassa per delimitar el dibuix. Laserigrafia no és exactament una estampació de planxa vs. imatge, sinó que fa servir el procediment d'estampació mitjançant l'estergit, i s'obtenen impressions quan es filtren els colors a través d'una trama deseda oniló.[33]
Lafotografia permet capturar imatges directament de la realitat i fixar-les en un suport des del qual es pot reproduir i alterar. Es basa en el principi de lacambra fosca, amb la qual s'aconsegueix projectar damunt d'una superfície una imatge captada a través d'un petit forat, de manera que la mida de la imatge es redueix i augmenta la seva nitidesa. La fotografia moderna va començar quanLouis-Jacques-Mandé Daguerre construí eldaguerreotip (1839), i posteriorment es van anar perfeccionant els procediments tècnics en la captació i reproducció. En acabar el segle xx es van substituir els suports de captació de la imatge basats en mitjans químics persistemes digitals.
Elcinema és la tècnica basada en la reproducció d'imatges en moviment i va sorgir amb l'invent delcinematògraf per part delsgermans Lumière el1895.Ricciotto Canudo (1911) fou qui batejà la cinematografia com el «setè art», entesa com una narració d'històries a partir d'un guió i amb processos tècnics com el muntatge. Es tracta d'una representació, equiparable a la teatral, que és enregistrada per una càmera des de diferents angles; aquesta esdevindrà el punt de vista de l'espectador quan es visionin les imatges enregistrades, aportant un dinamisme addicional al de la mateixa actuació. En el cinema s'apliquen totes les tècniques teatrals com l'escenografia, lainterpretació, elvestuari, elmaquillatge, i ladirecció. A més a més, respecte al que interpreten els actors, durant elrodatge en si i en lapostproducció (muntatge, tractament d'imatges,banda sonora,doblatge,efectes especials, etc.) s'adapta, modifica i complementa de cara al resultat final que veurà l'espectador.
Larestauració d'obres d'art és una activitat que té per objecte la reparació o actuació preventiva de qualsevol obra que, per la seva antiguitat o estat de conservació, sigui susceptible de ser intervinguda si cal preservar la seva integritat física, així com els seus valors artístics; això es fa respectant al màxim l'essència original de l'obra.[34] Com afirma Brandi,la restauració ha de dirigir-se al restabliment de la unitat potencial de l'obra d'art, sempre que això sigui possible sense cometre una falsificació artística o una falsificació històrica, i sense esborrar cap empremta del transcurs de l'obra d'art a través del temps.[35][36]
En l'arquitectura, la restauració acostuma a ser de tipus funcional, per preservar l'estructura i unitat de l'edifici, o reparar defectes que puguin sorgir en els materials constructius. Fins al segle xviii, les restauracions arquitectòniques només preservaven les obres de culte religiós, donat el seu caràcterlitúrgic isimbòlic, i es reconstruïen uns altres tipus d'edificis sense respectar l'estil original. Tanmateix, des de l'apogeu de l'arqueologia a final del segle xviii, especialment amb les excavacions dePompeia iHerculà, es va tendir a preservar qualsevol estructura del passat, sempre que tingués un valor artístic i cultural.[37]
En el terreny de lapintura s'ha evolucionat, des d'intentar recuperar la imatge afegint, si cal, les parts perdudes de l'obra, a respectar la integritat tant física comestètica de l'obra tot realitzant les intervencions necessàries per a la seva conservació sense que es produeixi una transformació radical de l'obra. La restauració pictòrica va adquirir un impuls a partir del segle xvii, a causa del mal estat de conservació de pintures alfresc.[37]
També dins l'escultura hi ha hagut una evolució paral·lela, des de la reconstrucció d'obres antigues —per exemple, membres mutilats com en la reconstrucció delLaocoont i els seus fills el1523-1533 perGiovanni Angelo Montorsoli—, fins a l'actuació sobre l'obra preservant la seva estructura original.[37]
La sociologia de l'art és una disciplina de lesciències socials que estudia l'art des d'un plantejamentmetodològic basat en lasociologia. El seu objectiu és estudiar l'art com a producte de lasocietat humana, analitzant els diversos components socials que concorren en la gènesi i difusió de l'obra artística. La sociologia de l'art és una ciència multidisciplinària, i en les seves anàlisis es basa en diverses disciplines com lapolítica, l'economia, l'antropologia, lalingüística i lafilosofia. Entre els diversos objectes d'estudi de la sociologia de l'art es troben diversos factors, des d'aspectes més genèrics com la situació social de l'artista o l'estructura sociocultural del públic, fins més específics com elmecenatge, el mercantilisme i la comercialització de l'art, lesgaleries d'art, lacrítica d'art, elcol·leccionisme, lamuseografia, les institucions i les fundacions artístiques.[38]
També es pot remarcar que al segle xx s'ha produït l'aparició de nous factors, com el gran desenvolupament dels mitjans de comunicació, lacultura de masses, la categorització de lamoda, la incorporació de novestecnologies o l'obertura de conceptes en la creació material de l'obra d'art com l'art conceptual o l'art d'acció. La sociologia de l'art va sorgir a causa de l'interès de diversos historiadors en l'anàlisi de l'entorn social de l'art. Aquest procés s'inicià a mitjan segle xix, especialment després de la irrupció delpositivisme com a mètode d'anàlisi científica de la cultura, i la creació per part d'Auguste Comte de la sociologia com a ciència autònoma.
La sociologia de l'art es va desenvolupar durant el segle xx, amb la seva pròpia metodologia i uns objectes d'estudi determinats. El punt de partida d'aquesta disciplina s'acostuma a situar immediatament després de laSegona Guerra Mundial, amb l'aparició d'obres fonamentals comArt i revolució industrial, deFrancis Klingender (1947) oHistòria social de la literatura i l'art, d'Arnold Hauser (1951). Als seus inicis, la sociologia de l'art va estar estretament vinculada almarxisme, encara que després es va desmarcar d'aquesta tendència per adquirir una autonomia pròpia com a ciència.[39]
Lapsicologia de l'art és la ciència que estudia els fenòmens de la creació i l'apreciació artística des d'una perspectivapsicològica. L'art, com a manifestació de l'activitat humana, és susceptible de ser analitzat de forma psicològica, estudiant els diversos processos mentals i culturals que es troben en la gènesi artística, tant en la seva creació com en la recepció per part del públic. Així mateix, en l'àmbit de lafisiologia, la psicologia de l'art estudia els processos bàsics de l'activitat humana —com lapercepció, l'emoció i lamemòria—, així com les funcions superiors delpensament i elllenguatge. Entre els seus objectes d'estudi es troben tant la percepció del color —recepcióretinal i processamentcortical— i l'anàlisi de la forma, com els estudis sobre creativitat, capacitats cognitives —símbols,icones— i l'art com ateràpia. Per al desenvolupament d'aquesta disciplina han estat essencials, entre d'altres, les contribucions deSigmund Freud iGustav Fechner.[40]
Un dels principals corrents de la psicologia de l'art ha estat l'Escola de la Gestalt, que afirma que estem condicionats per la nostra cultura en el sentit antropològic; la cultura condiciona la nostra percepció. Per aKarl Popper, en l'apreciacióestètica hi ha un punt d'inseguretat que no té base científica i no es pot generalitzar; portem una idea preconcebuda (hipòtesi prèvia), que fa que trobem en l'objecte allò que cerquem. Segons la Gestalt, lament, a través d'unes certes lleis, configura els elements que arriben a ella mitjançant els canals sensorials, la percepció, la memòria, el pensament, la intel·ligència i la resolució de problemes. Els seus principals exponents van serRudolf Arnheim,Max Wertheimer,Wolfgang F. Köhler,Kurt Koffka iKurt Lewin.[41]
L'antropologia de l'art, també anomenada cultural, és la branca de l'antropologia que estudia els conceptes bàsics de les estructures socials i les seves funcions culturals —de diversos grups en diferents etapes històriques—, i la relació entre labiologia i lacultura pròpia en diferents espais geogràfics; és la sociologia de les societats tradicionals.Kant va desenvolupar unaAntropologia teòrica —facultats de l'home— unaAntropologia pragmàtica —habilitats de l'home— i unaAntropologia moral —comportament de l'home.Max Scheler va dur a terme diversos estudis, entre ellsDie Stellung des Menschen in Kosmos, on va assignar a l'antropologia filosòfica un lloc intermedi entre el saber metafísic i el positiu; així, l'estudi de l'estructura fonamental humana és la base de les seves funcions i de les seves obres, com ara el llenguatge, l'art i la religió.[42]
L'antropologia de l'art estudia l'home com un ens creador i portador dintre d'una cultura determinada i, per tant, les tècniques i la seva capacitat per produir deliberadament objectes, ja sigui en arquitectura, pintura, escultura, teixits, música o cançons, «de la mateixa manera que la natura produeix objectes i éssers com ara pedres, arbres o papallones, o fenòmens com ara l'arc de sant Martí, terratrèmols i tempestes».[43]
La crítica d'art és un gènere, entre literari i acadèmic, que fa una valoració sobre obres d'art, artistes o exposicions, en principi de forma personal i subjectiva; es basa, però, en lahistòria de l'art i en les seves múltiples disciplines, valorant l'art segons el seu context o evolució. És a la vegada valorativa, informativa i comparativa, redactada de forma concisa i amena, sense pretendre ser un estudi acadèmic però aportant dades empíriques i contrastables.Denis Diderot és considerat el primer crític d'art modern, pels seus comentaris sobre les obres d'art exposades als salonsparisencs, realitzats al Saló Carré delLouvre a partir de1725.[44]
En la gènesi de la crítica d'art cal valorar, d'una banda, l'accés del públic a les exposicions artístiques que, unit a la proliferació dels mitjans de comunicació des del segle xviii, va produir una via directa entre el crític i el públic al qual es dirigeix. La crítica d'art ha estat vinculada alperiodisme, exercint una feina de portaveu del gust artístic que, d'una banda, els ha conferit un gran poder, en ser capaços d'enfonsar o enlairar l'obra d'un artista però, de l'altra, els ha fet objecte de ferotges atacs i controvèrsies. Una altra faceta a remarcar és el caràcter d'actualitat de la crítica d'art, ja que se centra en el context històric i geogràfic en què el crític desenvolupa la seva feina que, a més a més, està immers en un fenomen cada vegada més dinàmic com és el dels corrents de moda. Així, la falta d'historicitat per emetre un judici sobre bases consolidades, sovint condueix la crítica d'art a estar sustentada en la intuïció del crític, amb el factor de risc que això comporta.
La crítica d'art sempre revela un component de pensament social en què es veu immersa, existint així diversos corrents dins la crítica d'art:romàntica,positivista,fenomenològica,semiològica.[45] Com deiaCharles Baudelaire alSaló de 1846:Per ser justa, és a dir, per tenir la seva raó de ser, la crítica ha de ser parcial, apassionada, política; això és, ha d'adoptar un punt de vista exclusiu, però un punt de vista exclusiu que obri al màxim els horitzons.[46]
Lahistoriografia de l'art és laciència que analitza l'estudi de lahistòria de l'art, des d'un punt de vistametodològic, és a dir, de la forma que l'historiador afronta l'estudi de l'art. Des de l'antiguitat els artistes, o d'altres persones al seu entorn, han plasmat per escrit diverses reflexions sobre la seva activitat.Vitruvi va escriure el tractat d'arquitectura més antic que es conserva,De Architectura. La seva descripció de les formes arquitectòniques de l'antiguitat grecoromana va influir poderosament durant elrenaixement, essent a la vegada una important font documental per les informacions que aporta sobre la pintura i l'escultura tant grega com romana.[48]Giorgio Vasari, aLe Vite, va ser un dels predecessors de la historiografia de l'art, fent una crònica dels principals artistes del seu temps, posant especial èmfasi en la progressió i el desenvolupament de l'art. Tanmateix, aquests escrits, en general cròniques, inventaris i biografies, mancaven de perspectiva històrica i el rigor científic necessaris per ser considerats historiografia de l'art.[49]
Johann Joachim Winckelmann és considerat el pare de la història de l'art, creador d'una metodologia científica per a la classificació de les arts i una teoriaestètica d'influèncianeoplatònica: la bellesa és el resultat d'una materialització de la idea. A la seva obraReflexió sobre la imitació de les obres d'art gregues (1755) va afirmar que els grecs van arribar a un estat de perfecció total en la imitació de la natura, per la qual cosa només podem imitar els grecs. Tanmateix, va relacionar l'art amb les etapes de la vida humana (infància, maduresa, vellesa), establint una evolució de l'art en tres estils: arcaic, clàssic i hel·lenístic.[50]
Durant el segle xix, l'obra d'autors comKarl Friedrich von Rumohr va suposar un primer intent seriós de formular una història de l'art basant-se en criteris científics, basant-se en l'anàlisi crítica de les fonts historiogràfiques. D'altra banda,Giovanni Morelli va introduir el concepte delconnoisseur, l'expert en art, que l'analitza en base tant als seus coneixements com a la seva intuïció.[51]
La primera escola historiogràfica de gran rellevància va ser elformalisme, que defensava l'estudi de l'art a partir de l'estil, aplicant una metodologiaevolucionista que atorgava a l'art una autonomia allunyada de qualsevol consideració filosòfica, rebutjant l'estètica romàntica i l'idealismehegelià, i acostant-se alneokantisme. El seu principal teòric va serHeinrich Wölfflin, considerat el creador de la modernahistòria de l'art. Va aplicar a l'art criteris científics, com l'estudi psicològic o elmètode comparatiu. Wölfflin no atorgava importància a les biografies dels artistes, defensant, en canvi, la idea de nacionalitat, d'escoles artístiques i estils nacionals. Les teories de Wölfflin van ser continuades per autors comAlois Riegl.[52]
La historiografia de l'art ha continuat dividida en múltiples tendències, des d'autors encara dins del formalisme (Roger Eliot Fry, passant per l'escola sociològica d'Arnold Hauser o la psicològica deMax Wertheimer, a perspectives individuals i sintetitzadores com les d'Adolf Goldschmidt oAdolfo Venturi. Una de les escoles més reconegudes ha estat la de laiconologia, que centra els seus estudis en la simbologia de l'art, el significat de l'obra artística. A través de l'estudi d'imatges,emblemes,al·legories i tots els altres elements de significació visual pretenen aclarir el missatge que l'artista va intentar transmetre en la seva obra. Els principals teòrics d'aquest moviment van serAby Warburg,Erwin Panofsky,Ernst Gombrich iRudolf Wittkower.[53]
L'art mesopotàmic es desenvolupà a la zona compresa entre els riusTigris iEufrates, on es van anar succeint diverses cultures, com la delssumeris, elsaccadis, elsassiris i elsperses. Dins l'arquitectura destaquen elsziggurats, uns granstemples de forma graonada i piramidal. Pel que fa a l'escultura, es desenvolupà en talla exempta o relleu, en escenes religioses, de caça i militars, amb la presència de figures humanes i animals reals o mitològics.[58]
A l'antiga Grècia es van desenvolupar lesprincipals manifestacions artístiques que van marcar l'evolució de l'art aOccident. Després d'uns inicis d'esplendor de les culturesminoica imicènica, l'art grec es va desenvolupar en tres grans períodes: l'arcaic, elclàssic i l'hel·lenístic. En l'arquitectura, són ben representatius els temples, que presenten tres ordres constructius diferenciats: eldòric, eljònic i elcorinti. Destaca especialment el conjunt de l'Acròpolis d'Atenes. En escultura predominà la representació delcos humà, amb una evolució des de formes inicials més rígides i esquemàtiques, passant pel naturalisme del període clàssic —amb l'obra deMiró,Fídies iPoliclet—, fins al recarregament i la sinuositat del període hel·lenístic.Aristòtil descriu ja tècniques intel·lectuals com l'oratòria, i distingeix entre les arts que feien possible una «educació liberal» —com ara la gramàtica, la lògica, la retòrica o la geometria—, i les que implicaven el treball amb les mans i, per tant, eren «servils i per sota de la dignitat d'un cavaller».[59]
L'art romà, amb l'art etrusc de precedent, va rebre la influència de l'art grec. Gràcies a l'expansió de l'Imperi Romà, l'art clàssic grecoromà va arribar a quasi tots els racons d'Europa,nord d'Àfrica i elPròxim Orient, fixant les bases de l'art occidental. En l'arquitectura civil van destacar grans enginyers i constructors que construïrencarreteres,ponts,aqüeductes i altres obresurbanístiques, així com temples,palaus,teatres,amfiteatres,circs,termes iarcs de triomf. L'escultura, inspirada en la grega, se centra igualment en la figura humana —encara que amb més realisme— sense que els importés mostrar defectes que eren ignorats per la idealitzada escultura grega. La pintura és coneguda sobretot per les restes trobades aPompeia i destaca especialment la tècnica delmosaic.[60]
L'art paleocristià és el resultat de l'aparició delcristianisme i es va generar al llarg de l'imperi. Va adquirir estatus oficial després de la conversió al cristianisme de l'emperadorConstantí I el Gran. L'art paleocristià va reinterpretar tant les formes clàssiques com les jueves, per servir com a vehicle d'expressió de la nova religió oficial, tot i que es va produir una atomització d'estils per zones geogràfiques. Com a tipologia de l'arquitectura paleocristiana, destaca labasílica, mentre que en l'escultura prevalen elssarcòfags i també —com a l'època romana— la pintura i el mosaic.[61]
L'art preromànic està constituït per diversos estils desenvolupats aEuropa a partir de la caiguda de l'Imperi Romà; aquest estil perdurà, aproximadament, fins a l'any1000. La fusió de la cultura clàssica amb la dels nous pobladors d'origengermànic generà les diverses nacionalitats que formaren el continent europeu. S'engloben en aquesta fase diversos estils d'un marcat caràcter regional, des de l'art visigòtic i dels altres pobles germànics, l'art cèltic —especialment a lesilles Britàniques— i l'art viking, passant per l'art asturià, l'art carolingi i l'art otonià.[62]
Lamúsica té la seva pròpiahistòria. L'obra deBoeci (480-525), «De institutione música», va estendre la seva influència durant l'alta edat mitjana. ElpapaGregori I (540-604), juntament altres papes anteriors o posteriors (malgrat que la tradició només l'assenyala a ell), renovà elcant litúrgic. El document «Ordini romani» trobat almonestir de Saint Gail en unmanuscrit del segle ix, descriu el cerimonial romà des del segle vi fins alix, i en ell s'atribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Gregori I, haver organitzat el cicle de cants per tot l'any. L'anomenatcant gregorià, fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de lanotació musical actual.[63]
Edat mitjana
L'art romànic representà el primer estil de la cultura europea occidental de caràcter internacional, amb una identitat plenament consolidada després de la transformació delllatí en lesllengües vernacles. De caràcter eminentmentreligiós, quasi tot l'art romànic està dirigit a l'exaltació i divulgació delcristianisme. L'arquitectura destaca per l'ús de lavolta de canó i l'arc de mig punt, iniciant-se la construcció de granscatedrals i monestirs, que continuarà durant el gòtic. L'escultura es va desenvolupar principalment en el bastiment arquitectònic; era de caràcter religiós, amb figures esquematitzades, sense realisme, d'un signesimbòlic. Les mostres més interessants d'imatgeria medieval van ser de dos tipus: elCrist Majestat i laMare de Déu amb l'Infant, que es van crear principalment a les valls delsPirineus. La pintura és preferentment mural, també de signe religiós i amb figures esquemàtiques.[64]
L'art gòtic va desenvolupar-se entre els segles xii ixvi, una època d'una gran expansió econòmica i cultural. L'arquitectura va patir una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques i amb una millor anàlisi estructural que va permetre fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, una millor il·luminació. Van aparèixer noves tipologies com l'arc ogival, lavolta de creueria, i la utilització decontraforts iarcbotants que permetien sostenir millor l'estructura de l'edifici, fent possible interiors més amplis, decorats ambvitralls irosasses.[65] Elretaule va ser el suport per a la pintura narrativa i l'escultura va lluir de manera destacada en les portades de les catedrals i, a més a més de relleus, es realitzaren imatges exemptes alsmainells i dins defornícules.[66]
Edat moderna
Autoretrat1498, (oli, 52 x 41 cm) d'Albrecht Dürer (Museu del Prado,Madrid). Dürer va ser el primer artista que es va autoretratar; abans d'ell ningú altre no va considerar que la mateixa figura fos prou interessant per a ser pintada.
Elrenaixement fou una època de gran esplendor cultural a Europa; la religió va deixar pas a una concepció més científica de l'home i l'univers, i sorgí l'humanisme. Els nous descobriments geogràfics van fer que la civilització europea s'expandís per tots els continents, i la invenció de laimpremta va suposar una universalització més important de la cultura. Durant elTrecento, aItàlia, les al·lusions deDant aCimabue i aGiotto, o les dePetrarca aSimone Martini constitueixen el preludi delrenaixement.[67] L'art s'inspira en el classicisme grecoromà, per la qual cosa es parla d'un «renaixement» artístic després de l'obscurantisme medieval. Inspirat en la natura, sorgeixen nous models de representació, com l'ús de laperspectiva. L'arquitectura va recuperar els models clàssics, tornats a elaborar amb un concepte mésnaturalista i amb bases científiques; destaquenFilippo Brunelleschi,Leon Battista Alberti iBramante. L'escultura va cercar igualment la idealitzada perfecció delclassicisme, com s'observa a l'obra deLorenzo Ghiberti,Donatello oJuan de Juni.[68]
Elmanierisme representà l'evolució de les formes renaixentistes; es va abandonar la natura com a font d'inspiració per cercar un to més emotiu i expressiu, cobrant importància la interpretació subjectiva que l'artista fa de l'obra d'art. L'arquitectura adquireix un signe més efectista i equilibrat, i cal destacar l'obra d'Andrea Palladio iMiquel Àngel. En escultura, sobresurt Miquel Àngel, amb unes obres d'un gran dinamisme on ressalta l'expressió de la persona representada; també cal citarBenvenuto Cellini iGiambologna. La pintura té un segell més capritxós, extravagant, amb gust per la forma sinuosa i estilitzada, destacant, en primer lloc —com en les altres arts— Miquel Àngel, amb artistes comBronzino,Correggio,Ticià,Tintoretto iEl Greco.[69]
Elrococó es desenvolupà durant el segle xviii. És un estil amb un gran sentit de la decoració i el gust per l'ornament, portats a un paroxisme de riquesa, sofisticació i elegància. L'arquitectura rococó s'assentà sobretot aFrança iAlemanya. L'escultura presenta un aire gràcil, refinat, com s'aprecia a l'obra deJean-Antoine Houdon; la pintura, mostra l'exaltació religiosa o el paisatgismevedutista (aItàlia), les escenes cortesanes deWatteau iFragonard (a França), passant pel conreu delretrat deJoshua Reynolds iThomas Gainsborough (Anglaterra).Francisco de Goya en els seus començaments va practicar un cert estil rococó que va anar evolucionant fins al romanticisme.[72]
Elneoclassicisme, després de laRevolució Francesa, representa l'apogeu de laburgesia i afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó, que s'identificaven amb l'aristocràcia. L'arquitectura neoclàssica passa a ser més racional, de signe funcional i un cert aireutòpic. L'escultura, amb el corresponent referent de l'art grecoromà, va tenir com a principals figures,Antonio Canova iBertel Thorvaldsen. La pintura, per la seva banda, va mantenir un segell auster i equilibrat; en aquest camp, cal destacarJacques-Louis David iIngres.[73]
En el terreny de l'art, entre la fi del segle xviii i principi delxix, s'inicia una evolució dels estils d'un gran dinamisme. Cronològicament, se succeeixen cada vegada amb més rapidesa, en un procés que culminarà al segle xx amb una atomització d'estils i corrents que conviuen i es contraposen, s'influeixen i s'enfronten.
Segle xix
L'arquitectura vuitcentista va evolucionar molt intensament a causa dels avenços tècnics que van acompanyar laRevolució Industrial; la incorporació de nous materials, com elferro i elformigó, van permetre la construcció d'estructures més sòlides i diàfanes. Estilísticament, la primera meitat de segle es va caracteritzar per un certeclecticisme de les formes, així com un retons dels estils precedents que es reinterpretaren a partir de concepcions més modernes. És l'anomenathistoricisme, que va produir moviments com ara el neoromànic, el neogòtic o el neobarroc, entre d'altres. A la darreria del segle va sorgir elmodernisme, que va suposar una gran revolució en el terreny deldisseny, amb personalitats comVíctor Horta,Otto Wagner,Antoni Gaudí,Lluís Domènech i Montaner iJosep Puig i Cadafalch.[74]
Elrealisme va sorgir a partir de mitjans de segle. Fou una tendència que va posar èmfasi en la realitat, en la descripció del món circumdant, especialment d'obrers i pagesos situats en el nou context de l'era industrial. El moviment anava acompanyat d'un cert component de denúncia social, lligat a moviments polítics com elsocialisme utòpic. En pintura, destaquenCamille Corot,Gustave Courbet,Jean-François Millet,Honoré Daumier iMarià Fortuny. AGran Bretanya va sorgir l'escola delsprerafaelites, que s'inspiraven —com el seu nom indica— en els pintors italians anteriors aRafael Sanzio, així com en lafotografia, un invent revolucionari.
L'impressionisme fou un moviment profundament innovador, que va suposar una ruptura amb l'art acadèmic i una transformació del llenguatge artístic, iniciant el camí cap als moviments d'avantguarda. Els artistes s'inspiraven en la natura, de la que pretenien captar una «impressió» visual, la plasmació d'un instant al llenç —per influx de lafotografia—, amb una tècnica d'una pinzellada solta i tons clars i lluminosos. Es pot esmentar com a principals representants:Édouard Manet —el precursor—,Claude Monet,Camille Pissarro,Pierre-Auguste Renoir iEdgar Degas. En l'escultura foren igual de renovadores les aportacions d'Auguste Rodin que va crear les bases de l'escultura del segle xx. En elneoimpressionisme, estil que deriva de l'impressionisme, artistes comGeorges Seurat iPaul Signac es preocupaven més dels fenòmens òptics i crearen la tècnica delpuntillisme. En elpostimpressionisme, artistes comHenri de Toulouse-Lautrec,Paul Gauguin,Paul Cézanne,Vincent Van Gogh iJoaquim Sorolla, partiren de les noves troballes tècniques dels impressionistes, però les van reinterpretar d'una manera molt personal, i obriren diferents vies de desenvolupament que serien molt importants en l'evolució de l'art del segle xx.[75]
Segle xx
Al segle xx, l'art viu una gran transformació, ja que en una societat materialista, més consumista, l'expressió artística es dirigeix als sentits i no a l'intel·lecte. Igualment, és especialment rellevant el concepte demoda, una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i l'aspecte consumista de la civilització actual. Les últimes tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic; l'art tradicional era un art centrat en l'objecte, i l'actual atén al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, de l'acció, de la manifestació espontània,efímera, no comercial; dos exemples els trobem en l'art conceptual,videoart,fluxus i elhappening. En aquest segle es poden distingir dos grans moviments: lesavantguardes i l'art postmodern.
L'arquitectura va patir una profunda transformació en tots els àmbits, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi va suposar un nou concepte constructiu basat en una concepció més racional de l'espai, que s'estructura d'una forma més depurada i funcional, amb una especial atenció en les noves tecnologies i en la seva ubicació mediambiental. La principal tendència artística fou elracionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus. Entre els arquitectes més destacats sobresurtenLudwig Mies van der Rohe,Le Corbusier,Josep Lluís Sert,Oscar Niemeyer,Alvar Aalto,Rafael Moneo iNorman Foster.[76]
L'avantguarda fou un primer gran moviment dins el qual s'inclouen estils com elfauvisme, l'expressionisme, elcubisme, elfuturisme, eldadaisme, elsurrealisme i l'art abstracte. Elfauvisme va suposar una experimentació en el terreny del color que és tractat d'una manera subjectiva i personal. L'expressionisme, impulsat especialment per grups comDie Brücke iDer Blaue Reiter, nasqué com una reacció a l'impressionisme. Es produeix un predomini de l'expressió de la vida interior per sobre de la impressió de la realitat; tot cercant una temàtica personal es conrea el gust per tot el que és fantàstic. Elcubisme cerca organitzar la visió simultània d'objectes dins una tramageomètrica i amb una gamma de colors freds; també cal destacar l'aparició delcollage. Una de les principals figures d'aquest moviment va serPablo Picasso. Elfuturisme fou un moviment italià que exaltava els valors del progrés tècnic i industrial, i eldadaisme, aparegué com una reacció als desastres de laPrimera Guerra Mundial; personalitats comHans Arp iMarcel Duchamp es van qüestionar els temes i les tècniques artístiques tradicionals i experimentaren amb materials nous, com elsready-made. Elsurrealisme va imposar la fantasia, el món dels somnis, mostrant l'inconscient de l'artista. Entre els artistes surrealistes sobresurtenSalvador Dalí,Max Ernst,Joan Miró iHenry Moore. Amb l'art abstracte, iniciat perVassili Kandinski, es deixa de banda l'aspecte real, la imitació de la natura, per centrar-se en l'expressivitat de l'artista, mitjançant formes i colors que eviten qualsevol component referencial. L'anomenatconstructivisme fou un estil compromès políticament que va néixer a la Rússia revolucionària; va generar una sèrie d'obres abstractes amb una tendència a la modelació geomètrica.[77]
Alliberament de 1.001 globus blaus, «escultura aerostàtica» d'Yves Klein
A mitjan segle xx va aparèixer l'informalisme, estil d'unes tendències basades en l'expressivitat de l'artista que renunciava a qualsevol aspecte racional de l'art. AlsEstats Units es va desenvolupar l'expressionisme abstracte amb la utilització de la tècnica deldripping o el degoteig de pintura realitzat amb diversos objectes; en contra d'aquest moviment va sorgir elpop art, d'inspiració popular i que prenia imatges del món de lapublicitat. Elminimalisme va suposar un procés de desmaterialització, amb obres de caràcter abstracte i d'una marcada simplicitat; com a reacció, va aparèixer l'hiperrealisme, amb una visió exagerada de la realitat que formalment presentava un aspecte quasi fotogràfic. L'art conceptual (happening,fluxus,performance) se centra en el procés mental de la creació artística, basant-se en l'afirmació que l'art és deu a la idea i no a l'objecte. Inclou tendències com l'art povera, elbody art —amb el cos humà com a suport—, l'art natura —utilitza la mateixa natura en les obres— i elbioart —usa tècniques biològiques. L'art postmodern és l'oposició a l'anomenatart modern, i assumeix el fracàs com a projecte modern dels moviments d'avantguarda. És l'art autoreferencial, l'art per l'art que no pretén cap tasca social. Finalment, es pot afegir l'estil delneoexpressionisme entre els quals es destaca l'artista mallorquí,Miquel Barceló.[75]
Les primeres grans civilitzacions americanes van aparèixer aMèxic. Elsolmeques varen afaiçonar escultures de pedra d'un gran naturalisme, així com uns colossals capsmonolítics de fins a 3,5 metres d'alçada. Elszapoteques van construir el magnífic conjunt de la Ciutat dels Temples, alMont Albán. Posteriorment, elsmaies van desenvolupar un art de caràcter religiós en el qual destaquen els temples de forma piramidal, com els deTikal iChichén Itzá. Elstolteques van construir el Temple del Déu de l'Estel del Matí aTula, i han deixat una de les millors mostres d'escultura precolombina: elChac Mool. Elsasteques van consagrar l'art a l'expressió del poder, sobresurtin les obres de la seva capital,Tenochtitlán.
AlPerú, la primera cultura de rellevància va ser la deChavín de Huántar (900 aC), un complex religiós on destaca un temple edificat sobre tres pisos de galeries. Altres cultures remarcables de la regió van ser la deParacas, lamochica i lanazca, amb les seves enigmàtiquesLínies de Nazca. Més endavant, elsinques van desenvolupar una important cultura, amb una arquitectura i una enginyeria civil molt notable; destaca la ciutat deMachu Picchu.[78]
La principal peculiaritat de l'art africà, en general, ha estat sempre el seu caràcter màgic i religiós, amb obres defusta,pedra oivori, tant enmàscares com en figures exemptes de caràcter més o menysantropomòrfic. La primera producció artística d'una certa rellevància va ser la de la culturanok, al nord de l'actualNigèria. AlSudan es van desenvolupar les cultureskerma imèroe, caracteritzades per monumentals construccions enargila, belles armes iceràmica. AEtiòpia va destacar la ciutat d'Axum, essent destacables les seves esteles en forma depilars monolítics de caràcter funerari, de fins a 30 metres d'alçada.
L'art de l'Índia té un caràcter principalment espiritual i ha estat un vehicle de transmissió de les grans religions del país:hinduisme,budisme iislamisme. La primera gran civilització fou la de la ciutat deMohenjo-Dāro, amb un avançat plaurbanístic, amb edificis públics construïts en fang cuit imaó. Entre els segles iii iii aC s'imposà l'Imperi Maurya, amb un tipus d'art de signe budista, que tenia com a monument més característic lastūpa, untúmul funerari de caràcter commemoratiu, en general recobert derelleus amb escenes de la vida deBuda. Altres mostres d'art budista es troba aGandhara, amb una clara influènciahel·lenística isassànida.
Entre els segles iv iviii l'Imperi Gupta deixà mostres del seu art especialment en uns santuaris rupestres excepcionals. Posteriorment, l'arthindú va tenir el seu apogeu entre els segles viii ixii, amb un tipus de santuari molt característic, elśikhara; un bon exemple ésUdaipur (Rajasthan). Després de la invasiómusulmana cal destacar l'art mogol, de formesislamiques, que deixà com a gran referent elTaj Mahal (segle xvii).[80]
Com en la majoria de l'art oriental, el de la Xina té un marcat caràcter religiós, principalment influït peltaoisme, elconfucianisme i elbudisme. S'acostuma a estudiar per etapes, que coincideixen amb les dinasties regnants:
Ladinastia Shang (1600-1046 aC) va destacar pels objectes i escultures enbronze, especialment atuells decorats en relleus, màscares i estàtues antropomòrfiques, com les trobades a la zona deTxengdu.
Ladinastia Zhou (1045-256 aC) va crear un estil decoratiu i ornamentat, de figures estilitzades i dinàmiques, donant continuat al treball encoure.
Ladinastia Han (206 aC - 220) va viure la introducció del budisme, i aquest trobà la seva expressió també en la pintura i els relleus de santuaris i cambres d'ofrenes. Durant el període de lesSis Dinasties (220-618) el budisme es va estendre encara més, i es construïren grans santuaris amb colossals estàtues de Buda.
Ladinastia Tang (618-907) va ser un dels períodes més importants de l'art xinès. Destaca la seva escultura i les cèlebres figures de ceràmica; en l'àmbit de l'arquitectura la tipologia principal fou lapagoda (Hua-ien, Hsiangchi), i en la pintura es va conrear elpaisatge.
Durant ladinastia Song (960-1279) es va assolir un elevat nivell cultural que rebria l'admiració de generacions posteriors; destaca la ceràmica i la pintura paisatgística.
Ladinastia Yuan (1280-1368) conreà especialment elements decoratius, principalmentcatifes, ceràmica i obres demetall; en pintura van proliferar obres de temàtica religiosa.
Ladinastia Ming (1368-1644) va fer construir laCiutat Prohibida; pel que fa a la pintura, predomina l'element tradicional, de signe naturalista i d'una certa opulència; també destaquen les peces deporcellana.
Elperíode Jōmon (5000 aC - 200 aC) va estar marcat per la producció deceràmica, la més antiga feta per l'ésser humà que es coneix; presenta decoracions amb incisions o impressions amb cordes.
Delperíode Kofun (200-600) destaquen les grans sepultures anomenadeskofun, així com unes figures de terracota anomenadeshaniwa.
Durant elperíode Asuka (552-646) el budisme arribà al Japó; cal destacar el temple deHōryū-ji (607) i les estàtues delBuda Gautama de l'època.
L'apogeu de l'art budista arribà durant elperíode Nara (646-794), amb exemples arquitectònics com el temple deTōdai-ji i escultures com elBuda de Tachibana iBodhisattva Gakko.
Durant elperíode Kamakura (1185-1333) s'implanta elzen, que va influir poderosament en l'art figuratiu i en la pintura, el retrat i el paisatge.
En elperíode Muromachi (1333-1573) sobresurt la pintura, emmarcada dins l'estètica zen i destaca l'estilsumi-e. També es desenvolupa d'una manera especial l'art de lajardineria i l'elaboració d'objectes delaca imetall.
En elPeríode Azuchi-Momoyama (1573-1615) l'art s'allunya de l'estètica budista per decantar-se pels valors tradicionals japonesos. És un període en el qual es van construir granscastells, com el deHimeji; pel que fa a la pintura, es continuà amb la tradició èpica japonesa, i la ceràmica va assolir un moment d'un gran apogeu.
L'art d'Oceania està marcat per la multiplicitat de territoris insulars dispersos per l'oceà Pacífic, ambAustràlia iNova Zelanda com a grans superfícies i tres importants conjunts d'illes iarxipèlags:Polinèsia,Melanèsia iMicronèsia. La primera cultura que es coneix va ser lalapita (1500-500 aC), caracteritzada per una ceràmica decorada amb motius dentats fets amb pintes o pues, així com objectes d'obsidiana ipetxines. A Austràlia destaquen les pintures rupestres, que són força esquemàtiques i tendeixen a la simplificació geomètrica. Més tard es va produir una expansió cap a illes més allunyades i es generà una gran diversificació cultural; la majoria de manifestacions artístiques foren de caràcter ritual, relacionades ambdanses i cerimònies de tipus religiós.
A la Micronèsia es van construir elaborats complexos arquitectònics amb escultures de pedra imegàlits. AHawaii s'aixecaren grans templesheiau, amb escultures de fusta de fins a tres metres que representaven als seus déus, i a Nova Zelanda, elsmaoris van desenvolupar un tipus de talla de fusta amb figures de líders polítics i religiosos. Especialment famosos són els famosos caps monolítics (moai) de l'illa de Pasqua que realitzats entre l'any 900 i el 1600. A la Melanèsia cal citar les grans cases de reunió o «cases dels esperits», destinades a celebrar cerimònies relacionades amb el culte als avantpassats en el que es feien servir una gran quantitat de màscares. Elsasmat d'Irian Jaya (Nova Guinea) construïen uns pals commemoratius anomenatsbisj, d'entre 5 i 10 metres d'alçada, tallats amb figures antropomòrfiques, i a lesilles Salomó el més característic són les estàtues de fusta de figures humanes o animals, amb incrustacions de petxines.[83]
La funció de l'art pot variar des de la més pràctica fins a l'ornamental; pot tenir un contingutreligiós o simplementestètic; pot ser durador oefímer. Al segle xx es va perdre fins i tot el substrat material; deiaJoseph Beuys que la vida és un mitjà d'expressió artística, i en destacava l'aspecte vital, l'acció. Des d'aquest punt de vista, tothom pot ser unartista.
Autors comHenri de Saint-Simon iCharles Fourier van defensar la funció social de l'art, que contribueix al desenvolupament de la societat, unint bellesa i utilitat en un conjunt harmònic. D'altra banda, a laGran Bretanya, l'obra de teòrics comJohn Ruskin iWilliam Morris va aportar una visiófuncionalista de l'art. ALes pedres de Venècia (1851-1856) Ruskin va denunciar la destrucció de la bellesa i la vulgarització de l'art portada a terme per la societat industrial, així com la degradació de laclasse obrera; ell defensava la funció social de l'art; aL'art del poble (1879) demanà canvis radicals en el camp de l'economia i en la societat, reclamant un art «fet pel poble i per al poble». D'altra banda, Morris —fundador del movimentArts and Crafts— va defensar un art funcional, pràctic, «que satisfaci necessitats materials i no solament espirituals». AEscrits estètics (1882-1884) va plantejar un concepte d'art utilitari però allunyat de sistemes de producció excessivament tecnificats, pròxim a un concepte del socialisme proper alcorporativismemedieval.[84]
La funció de l'art va ser qüestionada per l'escriptor rusLev Tolstoi. AQuè és l'art? (1898), es va plantejar la justificació social de l'art, argumentant que essent l'art una forma de comunicació només pot ser vàlid si les emocions que transmet poden ser compartides per tots els homes. Per a Tolstoi, l'única justificació vàlida és la contribució de l'art a la fraternitat humana: una obra d'art només pot tenir valor social quan transmet valors de fraternitat, és a dir, emocions que impulsin la unificació dels pobles.[85]
Claude Lévi-Strauss distingeix entre funcions motivades i no motivades de l'art. Entre les funcions «no motivades» considera: l'instint d'harmonia i equilibri —basant-se en el concepte d'Aristòtil demimesi o imitació, s'afirma que l'art busca l'harmonia com a part de l'instint humà—, l'experimentació del misteri de la vida o del poder creador, l'expressió de laimaginació, la comunicació universal per sobre de les diferències de cada cultura, i les funcions rituals i simbòliques, com tot l'art religiós. Entre les funcions «motivades»: la comunicació personal de l'artista, l'entreteniment, el canvi polític o social —històricament sempre ha coexistit l'artista compromès, que veu la seva obra com un mitjà per canviar la realitat o modificar la consciència, i l'artista que creu que l'art és autònom—, l'art com ateràpia, l'art com a subversió —com elgraffiti—, i l'art per a la propaganda opublicitat.
Es poden considerar quatre grans institucions artístiques: el museu, l'acadèmia, les galeries d'art i les fundacions d'art.
Museus
Elsmuseus són institucions dedicades a l'estudi, conservació i exposició d'obres d'art. Els museus tenen el seu origen en el col·leccionisme; a l'obra d'art se li afegeix un valor històric o cultural, bé d'admiració o de singularitat. A partir del segle xviii van començar a obrir-se les col·leccions al públic, i sorgiren els museus de protecció estatal. Gran referents són elmuseu Britànic (1753), laGalleria degli Uffizi (1769), elLouvre (1789), elmuseu del Prado (1819), l'Altes Museum deBerlín (1830), laNational Gallery de Londres (1838) i l'Ermitage (1851). A la vegada, van sorgir les acadèmies, unes institucions que regulaven el procés creatiu, educatiu i formatiu de l'art.
ElConsell Internacional de Museus (ICOM), defineix el museu com «una institució sense ànim de lucre, permanent, al servei de la societat i el seu desenvolupament, obert al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix testimonis materials de l'evolució de la natura i de l'home, amb finalitats d'estudi, d'educació i de delectació». Existeixen dues disciplines vinculades a l'estudi dels museus: lamuseografia, que estudia el vessant tècnic i estructural dels museus —arquitectura, equipament, mitjans d'exposició—, i lamuseologia, que analitza el museu des d'una perspectiva històrica, social i cultural.[86]
Les acadèmies d'art sovint han estat criticades com a centres conservadors, ancorats en el gust per l'art clàssic, excessivament reglamentades. Per aquest motiu, provoquen que el termeart acadèmic sigui sinònim d'un art de tall clàssic i que prioritza un culte a les formes tradicionals. Actualment, les acadèmies tenen més que res una funció institucional, representativa i d'assessorament.[87]
Galeries i comerç artístic
Aquests establiments són el nexe d'unió entre els artistes i el públic interessat a posseir art. A la segona meitat del segle xix, amb la cada cop més gran fugida dels artistes del mecenatge i l'esclavitud (temàtica i tècnica) que això comportava, començant a instituir-se establiments que mostren les obres més actuals, sovint fora de les normes acadèmiques. D'aquesta manera, l'art començava a estar a l'abast del públic del carrer que podia obtenir obres originals per lluir-les a casa seva. Així mateix, les Galeries feien d'intermediaris entre els artistes i la gent interessada. En certa manera, aquests establiments van aconseguir socialitzar l'art i promoure amb el temps el principi del que més endavant serien les col·leccions particulars; un fenomen relativament nou: elcol·leccionisme d'art. La funció més important, però, d'aquests establiments ha estat el descobriment de nous talents i la seva difusió i promoció.
Fundacions d'art
Les fundacions d'art són conegudes com el «tercer sector», ja que són privades, però no persegueixen fins lucratius, per la qual cosa se situen entre els museus i les galeries d'art. Les fundacions són institucions de l'àmbit privat ifilantròpic i són les encarregades de difondre i fomentar l'art. Entre les seves funcions es consideren tant la conservació d'obres d'art —en general aquestes fundacions tenen les seves pròpies col·leccions— com l'estímul i foment de creativitat artística, mitjançantbeques per a joves artistes. Són una instància intermèdia entre la societat civil i l'estat, i per aquest motiu les fundacions afavoreixen la participació ciutadana dins les esferes culturals, tot fomentant la democratització de l'estament artístic.
La valoració de l'obra d'art com a mercaderia susceptible de ser adquirida per una contraprestacióeconòmica comença amb la presa de consciència de la singularitat de l'art, del seu valor com a obra única i irrepetible, unit a aspectes com ara la seva antiguitat, la seva qualitat o la seva autenticitat. El comerç artístic va sorgir aGrècia iRoma, però es va consolidar durant elrenaixement. Al segle xvi existien ja aVenècia iFlorència llotges especialitzades en la transacció de l'art. Al segle xvii el principal centre comercialitzador d'art foren elsPaïsos Baixos, on una creixentburgesia feia de l'art un reflex del seu estatus social.
Al segle xix el mercat de l'art va cobrar una gran difusió, en paral·lel a l'obertura delsmuseus públics i a la realització d'exposicions internacionals on s'exhibien els millors productes de diferents països, tant artístics com industrials. Aleshores, va proliferar l'obertura degaleries privades d'art, i aparegué la figura del marxant d'art, que sovint tindrà un paper rellevant en la seva relació amb els artistes, arribant a aconseguir un espai propi dins lahistòria de l'art. Entre d'altres, cal destacarDaniel-Henry Kahnweiler oAmbroise Vollard. També van aparèixer cases desubhastes, com les famosesChristie's iSotheby's britàniques, la francesa Drouot, l'alemanya Lempertz, la italiana Finarte o les espanyoles Brok, Ansorena i Durán.[89]
Un dels principals mitjans de comercialització de l'art són lesfires, on els artistes fan conèixer les seves obres, mentre que el públic pot apreciar-les i estar al corrent de les diverses novetats que es van succeint en el temps. Les fires han anat adquirint cada vegada més gran rellevància, existint un circuit on, al llarg de l'any, diverses ciutats de tot el món acullen fires de diversa índole. Actualment, la seva comesa no només és comercial, sinó també cultural i institucional, ja que suposen una font de difusió de l'art. Una de les primeres fires conegudes va ser la celebrada al Salone degli Innocenti deGalleria dell'Accademia deFlorència, on el1564 es van vendre 17 de 25 quadres pintats en homenatge aMiquel Àngel després de la seva defunció. El 1737 es va obrir la mostra biennal del Saló Carré delLouvre, organitzada per l'Académie Royal d'Art, primeres fires obertes a un públic majoritari. Ara com ara destaquen: laBiennal de Venècia, laDocumenta deKassel, laBiennal de São Paulo, la Triennal deMilà, la firaARCO deMadrid, la FIAC deParís, ArtBasel deBasilea.[90]
Elcol·leccionisme és una activitat, en general d'índole privada, destinada a la creació de col·leccions d'obres d'art. De sempre, l'home ha sentit fascinació per l'art, fet que l'ha portat a l'adquisició d'obres d'art, per gaudi personal o com a inversió econòmica. El col·leccionisme va començar de forma àmplia a l'antiga Roma, fruit en general de botins de guerra dels països conquerits. Durant l'edat mitjana va ser comú l'acumulació de béns de peces de valor comorfebreria, obres d'ivori ibanús. L'apogeu del col·leccionisme es va produir alrenaixement, quannobles imecenes van encarregar i van adquirir gran nombre d'obres d'art per als seus palaus i vil·les. Circumscrit en principi a l'aristocràcia, des del segle xviii el col·leccionisme va passar també a la burgesia i als rics homes de negocis, ja que l'art tenia aleshores un marcat component d'ostentació social. Des d'aleshores, la figura del col·leccionista privat ha estat fonamental per a l'èxit del mercat artístic.[91]
Educació artística
L'educació artística ajuda a les persones a conèixer-s millor a si mateixes i a desenvolupar el seu interior mitjançant la creativitat i les arts, ja que està estretament lligada a l'educació socioemocional.[92] És també una eina d'integració en la societat, fent especial referència en el cas de l'educació musicosocial.
Permet connectar amb els sentits, elssentiments i lesemocions amb activitats artístiques com el dibuix, la pintura, el cant, la dansa, etc. No només ajuda en l'àmbit emocional, expressiu i d'autonomia sinó també en l'àmbit cognitiu.
Aquesta educació es troba a les aules i és important que hi sigui present des de la infància perquè permet treballar amb la diversitat i augmentar les competències de l'individu.[93]
↑Richard Wollheim.Art and its objects, pàg. 1, 2a edició, 1980, Cambridge University Press,ISBN 0521 29706 0
↑4,04,14,24,3Jerrold Levinson,The Oxford Handbook of Aesthetics, Oxford university Press, 2003, pàg. 5.ISBN 0-19-927945-4
↑Levinson, Jerrold.The Oxford Handbook of Aesthetics (en anglès). Oxford university Press, 2003, p. 16.ISBN 0-19-927945-4.
↑Punt de vista de R.G. Collingwood expressat a l'obraThe Principles of Art. Vegeu Wollheim, op. cit., 1980 pàg. 36-43
↑Martin Heidegger. "The Origin of the Work of Art". APoetry, Language, Thought, (Harper Perenniel, 2001). Vegeu tambéMaurice Merleau-Ponty, "Cezanne's Doubt", aThe Merleau-Ponty Aesthetics Reader, Galen Johnson i Michael Smith (eds), (Northwestern University Press, 1994) i John Russon,Bearing Witness to Epiphany, (State University of New York Press, 2009).
Azcárate Ristori, José María de; Pérez Sánchez, Alfonso Emilio; Ramírez Domínguez, Juan Antonio.Historia del Arte (en castellà). Madrid: Anaya, 1983.ISBN 84-207-1408-9.
Argemari, Omar.Psicología de la creación artística (en castellà). Buenos Aires: Columbia, 1968.
Brandi, Cesare.Teoría de la restauración (en castellà). Madrid: Alianza, 2002.ISBN 84-206-4138-3.
Bozal, Valeriano (i d'altres).Historia de las ideas estéticas y de las teorías artísticas contemporáneas (vol. I) (en castellà). Madrid: Visor, 2000.ISBN 84-7774-580-3.
Bozal, Valeriano (i d'altres).Historia de las ideas estéticas y de las teorías artísticas contemporáneas (vol. II) (en castellà). Madrid: Visor, 1999.ISBN 84-7774-581-1.
DDAA..Enciclopedia del Arte Garzanti (en castellà). Barcelona: Ediciones B, 1991.ISBN 84-406-2261-9.
DDAA.Historia Universal del Arte:volum 8 (en castellà). Madrid: Sarpe, 1984.ISBN 84-7291-596-4.
DDAA.Enciclopedia Salvat: volum II (en castellà). Barcelona: Salvat, 1997.ISBN 84-345-9709-8.
DDAA.Manual del arte español: introducción al arte español (en castellà). Madrid: Sílex, 2003.ISBN 84-7737-099-0.
Fatás, Guillermo; Borrás, Gonzalo.Diccionario de términos de arte y elementos de arqueología, heráldica y numismática (en castellà). Alianza, Madrid, 1990.ISBN 84-206-0292-2.
.jpg)
_02.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
