L'arquitectura és l'art de projectar i construiredificis i d'altres estructures físiques. Una definició més ampla també inclouria el disseny de tot l'ambient o entorn construït: des de l'urbanisme, fins al disseny demobles.[1] És una de les sisbelles arts. El professional que planifica el projecte i sovint dirigeix conceptualment les obres s'anomenaarquitecte i el professional que en dirigeix l'execució de l'obraarquitecte tecnic. Determinats edificis o altres construccions són percebuts com asímbols culturals i polítics i en algunes ocasions com aobres d'art, ja que poden ser considerats primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible o de la sevaestètica. El mot «arquitectura» ve delgrec αρχ ('cap') i τεκτων ('constructor' o 'fuster'). Així tenim que pelsantics grecs l'«arquitecte» era el cap de la construcció i l'arquitectura era la tècnica o l'art de qui projecta i construeix elsedificis i lesestructures; per als antics grecs, el mot τεχνη (tekhní) significa 'art' o 'capacitat [de fer alguna cosa]'.[2]
Eldisseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulaciócreativa de lamassa, l'espai, elvolum, la textura, lallum, els materials, els plànols, i els elements pragmàtics, com ara elscostos, laconstrucció i latecnologia, per tal d'assolir un fi que ésestètic, funcional i, sovint, artístic. Això distingeix l'arquitectura de l'enginyeria, la qual s'impulsa principalment per la manipulació creativa dels materials i les formes, en recórrer als principis científics i matemàtics.
Diversescivilitzacions històriques sovint són conegudes principalment a través de les seves metes arquitectòniques, així com és el cas de diverses ciutats, regions i cultures. Alguns edificis, com ara lespiràmides d'Egipte i elColosseuromà són símbols culturals, i constitueixen una important baula de la consciència pública.
L'interès i el sentit de la disciplina arquitectònica han evolucionat al llarg dels temps. El primer treball escrit sobre el tema de l'arquitectura(De architectura) va ser escrit per l'arquitecte romàVitruvi a principis desegle i aC.[3] Segons Vitruvi un bon edifici hauria de satisfer els tres principis deutilitas, firmitas, venustas,[4] la traducció dels quals és:
Utilitat - els edificis es fan per a satisfer necessitats humanes.
Fermesa els edificis han de ser sòlids i resistents, han d'aguantar el pas del temps.
Aquesta trinitat s'ha mantingut immutable com a fil conductor al llarg de lahistòria de l'arquitectura, tot i que cada etapa ha posat els accents sobre un o altre dels tres principis.[4]
Segons Vitruvi, l'arquitecte ha de tractar de complir cadascun d'aquests tres atributs tan bé com sigui possible.[5]Leon Battista Alberti, que explica en detall les idees de Vitruvi en el seu tractat,De Re Aedificatoria; va veure la bellesa primordialment com una qüestió de proporció, encara que els ornaments també van ocupar-hi un paper important. Per a Alberti, la proporció de les normes són les que regeixen la figura humana idealitzada, lasecció àuria. L'aspecte més important de la bellesa és la part inherent d'un objecte, no pas la part superficial, i es basa en veritats i fets universals. La noció d'estil en les arts no es va desenvolupar fins al segle xvi, amb l'escrit deGiorgio Vasari.
A principis del segle xix,Augustus Welby Northmore Pugin va escriureContrastos (1836) que, com suggereix el títol, contrasta el món modern i industrial que ell detestava, amb una imatge idealitzada del món medieval. Per a ell, l'arquitectura gòtica va ser l'única «veritable formacristiana de l'arquitectura».
Al segle xix,John Ruskin, crític d'artanglès, va publicarSet Llums de l'Arquitectura (1849), limitant, en la seva opinió, el que constitueix l'arquitectura. Per a ell l'estètica és de summa importància i l'arquitectura és l'«art en què es disposen i adornen els edificis plantejats per l'home… i la seva visió contribueix a la salut mental, el poder, i el plaer dels mateixos».
Sobre la diferència entre els ideals de l'arquitectura i la meraconstrucció, el gran arquitecte del segle xxLe Corbusier va escriure: «Vostè empra lapedra, lafusta i elformigó, i amb aquests materials construeixcases ipalaus: això ésconstrucció. L'enginy és en el treball. Però, de cop i volta toca el meu cor, m'assec feliç i dic: Això ésbell. Això és arquitectura».
Finalment, l'arquitecte xilèAlejandro Aravena, en el seu discurs d'acceptació delpremi Pritzker del2016, digué el següent: «Arquitectura és donar forma als llocs on viu la gent, no és més complicat que això, però tampoc més senzill»[6]
No totes les obres d'arquitectura són iguals, atès que no totes persegueixen els mateixos objectius:
L'arquitectura popular cerca la solució òptima de la funció amb els materials i les tècniques constructives pròpies de la zona geogràfica, amb una participació directa de l'usuari en la construcció, i amb un repertori formal senzill.
L'arquitectura funcional cerca només la utilitat sense cap pretensió artística. Segons elsfuncionalistes, si la funció està ben resolta, és estètica.
Laconstrucció d'edificis, conseqüentment l'arquitectura, s'inicia amb elprojecte arquitectònic que és el document tècnic que, mitjançant plànols,memòries, amidaments, càlculs, detalls, etc., descriu i justifica l'edifici, la seva concepció, així com els diferents elements que mitjançant l'ús de lestècniques adients, donaran forma alsespais ovolums on l'home desenvoluparà la seva vida i activitats.
Es poden resumir els principals sistemes constructius en funció dels cinc descobrimentsestructurals bàsics:
L'arquitrau, on dos elements verticals poden suportar un element horitzontal, conegut com a arquitecturallindada o construcció arquitravada.
L'arc, que permet construir grans espais interns sense obstacles, ja que transmet el pes i les forces a les parets (arquitectura voltada), però amb murs exteriors de contenció de les forces laterals.
L'arc parabòlic, que permet construir grans espais interns sense forces laterals i transmet el pes únicament alsfonaments.
La fusta, el ferro i el formigó, que possibiliten la construcció de grans amplades de llum i d'un esquelet intern a l'edifici amb els quals els murs perden la funció de suport i es poden elaborar solucions agosarades.
Actualment la construcció d'edificis constitueix un sectoreconòmic fonamental a les societats avançades. És un procés complex on conflueixen diversos camps d'activitat econòmica, des delsector públic que estableix lesnormatives i gestiona les llicències, passant per la mateixa indústria de la construcció i les seves indústries auxiliars, fins a les empreses deserveis.
L'evolució cap a l'especialització i la separació d'àmbits laborals és similar a la d'altres professions. En els segles passats els arquitectes no s'ocupaven només de dissenyar els edificis sinó que també dissenyaven places, mobles, parcs, etc. Aquest procés d'especialització ha donat lloc a noves professions:
Exteriorisme: també conegut com apaisatgisme, és l'especialització en el disseny de parcs, jardins, places...
Interiorisme: especialització en el disseny interior d'edificis, tant per ús públic com privat.
Disseny industrial: especialització en la creació d'objectes d'ús quotidià
Urbanisme: especialització en la planificació del sistema urbà
L'arquitectura va evolucionar primerament fora de la dinàmica entre les necessitats (habitatge, seguretat, culte, etc.) i de mitjans (materials de construcció disponibles i d'atenció a les qualificacions). Com les cultures humanes i els coneixements desenvolupats van començar a ser formalitzats a través de les tradicions orals i pràctiques, l'arquitectura es va convertir en un ofici. Aquí hi ha primer un procés d'assaig i error, i més tard laimprovisació o la repetició d'un judici amb èxit. El que es denomina l'arquitectura vernacular encara es produeix en moltes parts del món. De fet, els edificis vernaculars formen la majoria dels construïts al món, ja que la gent experimenta cada dia.
Al principi, els assentaments humans eren en la seva majoria rurals. A causa d'un excedent en la producció i la conseqüent expansió de l'economia, aquests nuclis van créixer i van donar lloc a zones urbanes que van evolucionar molt ràpidament en alguns casos, com el deÇatal Huyuk, aAnatòlia iMohenjo Daro a l'Índia. En moltes civilitzacions antigues, com elsegipcis imesopotamis, l'arquitectura i l'urbanisme reflecteixen el constant compromís amb el diví i el sobrenatural, mentre que en altres cultures antigues comPèrsia l'arquitectura i la planificació urbana es van utilitzar per a exemplificar el poder de l'estat.
L'arquitectura i l'urbanisme de les civilitzacionsclàssiques, com lagrega i laromana van evolucionar d'ideals cívics en lloc dels religiosos o empírics i la creació de nous estils arquitectònics desenvolupats. Textos sobre arquitectura van començar a ser escrits al període Clàssic. Aquests cànons es van començar a seguir en les obres importants, especialment l'arquitectura religiosa. Alguns exemples de cànons es troben als escrits deVitruvi, laKaoGongJi de l'antigaXina i aVaastu Shastra a l'antigaÍndia.
L'arquitectura de diferents parts d'Àsia es desenvolupa al llarg de línies diferents de la d'Europa, creant arquitectura budista, hindú i sij, cadascuna amb diferents característiques. L'arquitectura budista, en particular, va mostrar una gran diversitat regional.
L'arquitectura islàmica va començar elsegle vii, desenvolupant les formes arquitectòniques de l'anticPròxim Orient per a adaptar-se a les necessitats socials i religioses de la societat. Alguns exemples es poden trobar per tot el Pròxim Orient,Nord d'Àfrica iEspanya, i es convertirien en una important influència en l'estil d'arquitectura europea durant elperíode medieval.
AEuropa, tant en els períodes clàssic i medieval, els edificis no són atribuïts a individus específics i els noms dels arquitectes sovint són desconeguts, tot i la gran escala de molts edificis religiosos existents d'aquest període.
Durant el període medievalgremis d'artesans es van formar per a organitzar el seu comerç i han sobreviscut els contractes escrits, en particular en relació amb els edificis eclesiàstics. En aquesta època el paper de l'arquitecte és en general el d'un mestre constructor, excepte en alguns casos com el d'uneclesiàstic, l'abat Suger aSaint-Denis (París). Durant aquesta època es generen edificis d'estilromànic i més endavant,gòtic.
Amb el temps, augmenta la complexitat dels edificis i la diversitat d'aquests. Comencen a realitzar-se obres de construcció civil, com carreteres i ponts, i altres nous tipus d'edifici, tals com escoles i hospitals.
Amb elRenaixement i el seu èmfasi en l'individu i la humanitat en lloc de lareligió, i amb tots els seus avanços i assoliments, es va iniciar un nou capítol. Els edificis es comencen a recordar per llurs arquitectes (Brunelleschi,Alberti,Michelangelo,Palladio…) i aleshores va començar «el culte» de la persona com a artista. En aquesta època encara no existia línia divisòria entre l'artista, l'arquitecte i l'enginyer, o qualsevol altre dels aspectes relacionats. A remolc dels líders del primer renaixement sorgeixen estils com elManierisme, elQuattrocento o elCinquecento, fins a arribar a l'arquitectura barroca.
Amb els nous coneixements en els àmbits científics i el sorgiment de nous materials i latecnologia, l'arquitectura i l'enginyeria es van començar a separar, i l'arquitecte va començar a perdre terreny en alguns aspectes tècnics dels projectes d'edificis. Per tant, es va concentrar en l'estètica i en aspectes humanistes. Alguns arquitectes van començar a treballar per les novesclasses socials més adinerades, concentrant-se principalment en les qualitats visuals derivades en general dels prototips històrics, donant lloc, per exemple, a moltes cases de camp a laGran Bretanya que es van crear en un estilNeogòtic.
Els estudis formals d'arquitectura van començar a existir durant el segle xix, com per exemple a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts, aParís, que van donar molt èmfasi a la producció de bells dibuixos i poc al context i a la viabilitat. El gruix d'arquitectes en general va rebre la seva formació a les oficines d'altres arquitectes, iniciant les seves carreres com a delineants, per exemple.
Mentrestant, laRevolució Industrial va obrir les portes a laproducció en massa i alconsum. L'estètica es va convertir en un criteri de la classe mitjana i l'ornamentació de productes, abans basada en costoses tècniques d'artesania, va decaure en virtut de la producció i l'abaratiment de costos. L'arquitectura vernacular es va fer cada vegada més ornamental.
La insatisfacció amb aquesta situació general a principis del segle xx va donar lloc a moltes noves línies de pensament que serveix com precursors de l'arquitectura moderna.[7] Arran d'aquests fets, l'escolaBauhaus, fundada aAlemanya el1919, rebutja conscientment la història i defineix l'arquitectura com una síntesi de l'art, l'artesania i la tecnologia.
Immediatament després de laPrimera Guerra Mundial, els arquitectes d'avantguarda modernista van tractar de desenvolupar un nou estil apropiat per a un nou ordre social i econòmic, centrat en la satisfacció de les necessitats de lesclasses mitjanes itreballadores. Van rebutjar la pràctica de l'arquitectura acadèmica i el perfeccionament dels estils històrics. L'enfocament modernista dels arquitectes era reduir els edificis a formes pures, suprimir les referències històriques i ornamentar en favor de detalls funcionals.
Va aparèixer la tendència a mostrar els detalls de la construcció i l'estructura dels edificis, com l'exposició de les bigues d'acer i les superfícies de formigó, en lloc d'amagar-se darrere de les formes tradicionals. Arquitectes comMies van der Rohe van treballar en l'elaboració de bellesa basada en les qualitats inherents dels materials de construcció i en modernes tècniques de construcció, basant-se en simplificades formes geomètriques, celebrant els nous mitjans tècnics i mètodes possibles gràcies a la Revolució Industrial.
Un grup important d'arquitectes, va respondre als problemes del modernisme i postmodernisme anant al que consideraven l'arrel del problema. Al seu judici, l'arquitectura no era una filosofia personal o estètica realitzada per individualistes, sinó que més aviat havia de considerar les necessitats quotidianes de la gent i utilitzar la tecnologia per a donar un entorn habitable.
Van començar a realitzar-se estudis sobre comportament, viabilitat mediambiental i social i tota aquesta informació va començar a formar part del procés de disseny d'edificis. La complexitat de les construccions van començar a augmentar (en termes d'aspectes estructurals, com els sistemes, serveis i tecnologies) i l'arquitectura va començar a ser més multidisciplinària que mai. L'arquitectura d'avui en general, requereix un equip de professionals especialitzats, amb l'arquitecte que és un dels molts, encara que en general el líder de l'equip.
Durant els dos últims decennis del segle xx i en el nou mil·lenni, el sector de l'arquitectura ha vist l'ascens d'especialitzacions dintre de la mateixa professió pel tipus de projecte, els coneixements tecnològics o dels mètodes d'execució de projectes. A més, s'ha produït un augment de la separació entre l'arquitecte de disseny i l'arquitecte de projecte.
Un dels esdeveniments recents més significatius en la professió és la incorporació de lasostenibilitat. La sostenibilitat en l'arquitectura es va utilitzar per primera vegada en elsanys 70 per arquitectes comIan McHarg alsEstats Units i Brenda iRobert Val alRegne Unit iNova Zelanda. L'acceleració en el nombre d'edificis que tenen per objecte satisfer principis dedisseny sostenible està en línia amb la cada vegada major consciència dels riscos delcanvi climàtic.[8]
Com a la resta d'Europa, fou durant elrenaixement que l'art de la construcció es va separar entre la teoria (reservada als que ja llavors es començaven a anomenararquitectes) i la pràctica.[9]
Seguint l'exemple francès del segle xvii, aMadrid es va crear l'Academia de Bellas Artes de San Fernando el1752, que va accentuar el concepte renaixentista d'arquitecte com aquell qui pensa l'arquitectura, tot plegat en el context de lail·lustració.[9] A casa nostra ja era corrent l'ús del terme «arquitecte» en el context delsgremis tradicionals, però sempre relacionat amb aquelles tasques més creatives i importants de l'ofici demestre de cases, i fins i tot dels defuster ipicapedrer.[9]
Al segle següent larevolució industrial va generar nous reptes i molta feina a l'arquitectura tant pel que fa a la construcció com a l'urbanisme, i per aquest motiu es fundaren diverses escoles a Espanya (Madrid el 1845) per incorporar els nous coneixements politècnics.[9] Durant aquesta època els arquitectes amb estudis consolidaren llur identitat grupal des de lesacadèmies i lesuniversitats, i van començar a exigir l'exclusivitat d'usar aquest mot i la d'exercir certes funcions de la construcció, limitant-les als mestres de casa que fins llavors sempre les havien exercit.[9] A casa nostra aquesta pugna aparegué més tard, ja que els primers estudis que s'obriren foren el1817 a les classes de laJunta de Comerç, però els seus alumnes estaven obligats a revalidar el títol a Madrid. La primera Escola d'Arquitectura no es fundaria fins al1875 a Barcelona.[9]
És un fet que l’arquitectura sempre ha estat, d’una manera o altra, lligada a la mostra de poder. Així doncs, no es tracta només de construir estructures, ja que sovint, moltes construccions tenen un fort simbolisme cultural o polític. Aquesta relació és essencial per a la disciplina perquè tot aquell mitjà que té una forta dependència dels diners, la feina, el coneixement i la propietat estarà sempre relacionat amb el poder.[10]
Teòricament, es diu que el poder és fonamental per entendre la història de l’Arquitectura, sobretot durant elcolonialisme. Així doncs, no només s’aconsegueix poder amb l'arquitectura de forma visible amb monuments, sinó que també actua per organitzar i condicionar l’espai, el que s’anomena com a poder fet espai («spatialized power»).[10]
Durant i després de l’època colonial, el poder es transmet en una àmplia gamma de formes. Pot ser exemplar, coercitiu, persuasiu, dissuasiu, disciplinari, violent, dispers i insinuatiu.[10] Per tant, arriba un punt on els edificis venen a ser construccions que narren tant poder com domini. A més també agafen un ús comunicatiu, per enviar missatges de control, ambició i prosperitat.
LaRoma antiga és clarament el paradigma de l’arquitectura com a ús polític. Els líders romans eren experts en com utilitzar-la per deixar empremta. Construïen estructures gegants, que imposaven, per assolir objectius polítics i guanyar-se el poble. Els romans van fer una gran inversió arquitectònica per mostrar el seu poder allà on anaven. Amb les grans construccions aconseguien mostrar la força del’imperi, recordant tant als seus rivals com als ciutadans la glòria de Roma.[11]
Aquests objectius els assolien amb la construcció de monuments simbòlics, ja que creien que les construccions podien explicar les històries d’una forma més poderosa. Algunes d’aquestes construccions erentemples,arcs de triomf ocoloseus.
L’arquitectura durant l'Alemanya nazi, basada en elcolossalisme, va servir com a eina política durant el règim.[12]Adolf Hitler tenia com a objectiu mostrar la glorificació de la seva figura i la grandesa del seu règim en les seves construccions. Inspirat en el classicisme colossal i desmesurat, ja que consideraven degenerant l’art modern, buscava superar les construccions, també colossals, de l’antiguitat.
Albert Speer, qui era l’arquitecte preferit del dictador, va dissenyar els projectes amb l'objectiu de convertirBerlín en la capital mundial. Construccions com laNova Cancelleria del Reich o elZeppelinfield a Nuremberg, amb capacitat per a més de 300.000 persones per dur a terme els actes militars i propagandes massives, van ser l’eix central de la mostra de poder en l'arquitectura nazi. Construccions que transmetien el poder alemany d’aquell moment, possiblement amb la intenció d’una percepció Gestalt per enfortir la idea de poder i domini sobre la societat.[13]
La relació entre el poder i l’arquitectura no és només cosa del passat. Edificis icònics de governs, com és el cas de laCasa Blanca, es perceben com a símbols de democràcia i identitat nacional. A més, com ocorria amb l’Alemanya nazi, la seva colossalitat transmet totalment el poder de les decisions que es prenen dins.
En l’àmbit urbà, on es troben els gratacels, es mostra el poder econòmic i la importància de la zona, així com es feia fa segles amb elsarcs de triomf. Obres com el museuMoMA aNova York tradueixen a la perfecció per si sols el que signifiquen, ja que és un museu d’art modern i té, per tant, unaarquitectura moderna.
Chueca Goitia, Fernando:Arquitectura del siglo XVI. Madrid: Plus-Ultra, 1953
Cole, Doris:From Tipi to Skyscraper; A History of Women in Architecture. Nova York: G. Braziller, 1973
De Fusco, R.:L'architettura del Quattrocento. Torí: Editorial Torinese, 1984
Donaldson, Thomas L.:A Preliminary Discourse on Architecture. Londres, Gran Bretanya: Taylor and Walton, 1842
Elbouri, Tarek i Critchlow, Keith (1993):Islamic Art and Architecture: The System Of Geometric Design. Grnet Publishing Limited, Reading, Gran Bretanya
Eisenmanet al.:Five Architects. Eisenman, Graves, Gwathmey, Hejduk, Meier. Nova York, Oxford University Press, 1975, pp. 138.
Fergusson, James:A History of Architecture in All Countries, from the Earliest Times to the Present Day. 3 vols. Londres: J. Murray, 1865-1867
Fernández Alba, Antonio:La Metrópoli Vacía. Aurora y Crepúsculo de l'Arquitectura en la Ciudad Moderna. Col·lecció Palabra plástica (Núm. 14), dirigida per José Fernández Arenas. Ed. Anthropos. Barcelona 1990.
Glusberg, Jorge:Seis Arquitectos Mexicanos. Buenos Aires, Ediciones de Arte Gaglianone, 1984
Gómez Mayorga, Mauricio:Ensayos críticos de arquitectura. Guadalajara, Universidad Autónoma de Guadalajara, 1977
Gutiérrez, Ramón:Arquitectura y urbanismo en Iberoamérica, Madrid, Cátedra, 1983
Harvey, J.:The Master Builders. Architecture in the Middle Ages. Thames & Hudson, Londres 1973
Hess, Alan:Hyperwest: American Residential Architecture on the Edge. Nova York/Londres: Whitney Library of Design/TJhames and Hudson, 1996
Heydenreich, Ludwig H. i Lotz, Wolfgang:Arquitectura en Italia, 1400-1600. Madrid: Ediciones Cátedra, 1991
Hitchcock, Henry-Russell:Latin American Architecture since 1945. Nova York, Museum of Modern Art. 1955
Lekson, Stephen H. 1986 Great Pueblo Architecture of Chaco Canyon, New Mexico. Albuquerque: University of New Mexico Press.
Lorenz, Clare:Women in Architecture: A Contemporary Perspective. Nova York: Rizzoli, 1990.
Murray, Peter:Arquitectura del Renacimiento. Madrid: Aguilar, 1a ed., 1972.
Nabokov, Peter i Robert Easton. 1989 Native American Architecture. Nova York: Oxford University Press.
Nieto Alcaide, Víctor i altres:Arquitectura del renacimiento en España 1488-1599. Madrid: Ediciones Cátedra, 1989
Rudofsky, Bernard. 1987. Architecture Without Architects: A Short Introduction to non-Pedigreed Architecture. Albuquerque: University of New Mexico Press.
Sharp, Dennis., ed.:Illustrated Encyclopedia of Architects and Architecture. Nova York: Whitney Library of Design, 1991
Tafuri, Manfredo:L'arquitectura del humanismo. Madrid: Xarait Ediciones, 1a ed., 1978
