L'arqueologia és una disciplina científica que es dedica a l'estudi de les diversessocietats humanes que han viscut al llarg dels segles, gràcies a la recuperació i anàlisi de la cultura material que van produir.[1] Comparteix aquest mateix objectiu científic amb lahistòria quan estudia aquelles societats que coneixien (o coneixen) l'escriptura. En canvi, només l'arqueologia pot estudiar aquelles societats que no van deixar-nos cap llegat escrit perquè no coneixien aquesta pràctica, és a dir, aquelles societats que van viure en l'etapa que convencionalment categoritzem deprehistòrica. Té uns mètodes de treball propis determinats (sobretot el de l'excavació), amb els quals preténreconstruir el passat.[1]
Habitualment l'arqueologia analitza i estudia qualsevol resta material que s'hagi preservat d'una societat: els habitatges i totes les altres construccions, el territori que els envolta, les tombes, objectes sumptuaris, eines diverses, les deixalles, etc.[1]
La paraulaarqueologia procedeix delgrec ἀρχαίοarkheos ('vell' o 'antic'), i de λόγοσlogos ('ciència' o 'estudi').
No obstant això, els arqueòlegs moderns no poden dominar totes les ciències i hui en dia molt sovint col·laboren braç a braç amb els acadèmics d'altres disciplines per a l'estudi de diversos aspectes molt específics del passat: macrofauna,microfauna,ictiofauna,malacologia,paleocarpologia,antracologia,geomorfologia, paleometal·lúrgia, etc.[1]
Així, els arqueòlegs, per establir la cronologia, acostumen a utilitzar mètodes de datació descoberts per altresciències: el sistema delcarboni 14[3] (radiocarboni) fou desenvolupat perfísics nuclears, les tècniques de dataciógeològica es deuen alsgeòlegs i les tècniques d'estudi de les restes defauna són obra depaleontòlegs.
És la ciència que vol aprofundir en l'anàlisi de restes materials del passat intentant reproduir les condicions sota les quals es van produir les estructures arqueològiques.[1] Des dels seus inicis alsanys seixanta aquesta experimentació ha treballat de dues maneres:
Replicant les dades arqueològiques, com ara objectes, vestits, edificis i altres estructures prehistòriques a partir de les mateixesmatèries primeres i tècniques de manufactura compatibles amb els coneixements de l'època i la societat en qüestió que s'analitza.
Reconstruint els mateixos processos pels quals es van generar les dades arqueològiques, processos com cultivar un camp, tala i crema de boscos, confecció d'objectes paleometal·lúrgics, i fins i tot els de construcció i destrucció dels mateixos jaciments.
Cal tenir clar que l'arqueologia experimental no és probatòria de res, no demostra cap hipòtesi com a vertadera, però sí que pot servir per a invalidar-ne una o per proposar-ne de noves que interpretin millor la producció i el comportament de la societat estudiada.[1]
En el context de l'arqueologia catalana s'ha practicat poc el tipus experimental i bàsicament en el camp de laprehistòria i laprotohistòria, practicant la manufactura de materials lítics, l'esquarterament i descarnació d'animals, l'observació de traces d'ús i desgast d'eines lítiques, la crema d'ossos...[1] Per exemple, al jaciment de la cova 120 deSadernes a partir del 1987 s'experimentà amb els sistemes d'emmagatzemament de cereals que s'hi havien trobat, estudiant la capacitat de germinació i rendiment posteriors i les necessitats tècniques d'aquell conreu.[1]
És la que vol aprofundir en l'anàlisi de les restes materials del passat específicamentindustrial. Estudia les restes materials com ara fàbriques, molins, ponts metàl·lics, mines, màquines que s'han trobat, instal·lacions dels primers ferrocarrils, instal·lacions militars, productes fabricats per les primeres indústries... Naturalment, aprofiten els coneixements del context socioeconòmic i fins i tot intel·lectual estudiat per la historiografia.[1]
Aquesta especialitat va néixer alRegne Unit per investigar les restes de la sevarevolució industrial, sobretot les tecnològiques.[1] Avui dia ha esdevingut l'arqueologia del món de l'edat contemporània iactual. Fins i tot pot treballar conjuntament amb projectes de recuperació de la memòria oral, o de restauració d'espais, i edificis contemporanis (des de trinxeres de les guerres del segle xx fins a complexos fabrils).[1]
El potencial del passat industrial català ha permès que des del1988 s'organitzin les Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya,[1] que fins a l'actualitat ja s'han convocat vuit vegades.
Gran elm trobat al castell de Treuchtlingen,ca. 1300
És la ciència que vol aprofundir en l'anàlisi de les restes materials del passat específicamentmedieval.[1]
A Catalunya aquesta especialitat fou reimpulsada el1959 pel professor Albert del Castillo del departament d'Història Medieval de laUniversitat de Barcelona.[1] Durant elsanys vuitanta l'escola que ell havia iniciat va fer diverses excavacions tant en àrees rurals com urbanes, datades entre els seglesVII ixv (masos, castells, ermites, esglésies, monestirs, viles fortificades, zones urbanes, tombes, molins, tallers de ceràmica...): es feren grans avenços en la investigació del poblament dispers de les primeresmasies catalanes així com del lent procés derepoblació de les comarques conquerides als sarraïns.[1] També en aquesta època fou quan s'inicià l'anàlisi sistemàtica de tots els materials trobats.[1]
És la que vol aprofundir en l'anàlisi de restes materials del passat que per un motiu o altre han quedat negades en el medi subaquàtic, tant en aigüescontinentals commarítimes. Aquesta especialitat va néixer amb l'ús científic de l'escafandre autònom.[1] No es limita sols a l'excavació submarina d'antics vaixells enfonsats sinó també a la d'antics assentaments humans que avui dia han quedat sota les aigües a causa de la progressiva pujada dels oceans, característica de l'Holocè. Té els mateixos principis i sistemes de registre que l'arqueologia convencional terrestre, però simplement adaptats al medi subaquàtic.[1] Un dels grans avantatges de les restes enfonsades és que la seva conservació és totalment diferent i això ha permès tot sovint recuperar materials que a terra s'haurien desintegrat amb el temps.
Aquesta disciplina ha aportat moltes dades sobre les antiguesrutes comercials marítimes que connectaven països i cultures ben diferents. A més, cal tenir en compte que tot sovint els jaciments subaquàtics són un conjunt tancat que no ha estat modificat pels humans i això ha permès fer estudis cronològics i tipològics en profunditat.[1]
Després de moltes dècades de pràctiques esportives de submarinisme als litorals de casa nostra que sovint s'han dedicat a recuperar el material arqueològic més visible, durant elsanys vuitanta les institucions catalanes han impulsat la recuperació científica d'aquest material.[1] N'és un exemple el jaciment deCulip IV alcap de Creus, un vaixellromà que va naufragar elsegle i aC en temps deVespasià.[1]
És la que fa excavacions de salvament en el mediurbà per tal de recuperar el material arqueològic amb rapidesa abans que s'hi construeixi a sobre.[1] El terme comença a utilitzar-se elsanys seixanta, i als Països Catalans elsanys setanta. L'objecte d'estudi és una ciutat des dels seus inicis fins a l'actualitat, i a banda del mètode arqueològic també utilitza els arxius de documents escrits per a orientar les investigacions. Les troballes immobles solen integrar-se a l'urbanisme circumdant i ser utilitzades com a bé cultural un cop són recuperades.[1]
A casa nostra tenim molts exemples d'arqueologia urbana, entre els quals destaquen les ciutats de Barcelona, Tarragona, València, Badalona, Lleida, Vic... Tot i que massa sovint les seves intervencions han de fer-se amb caràcter d'urgència (sovint promogudes pels ajuntaments o la comunitat autònoma), també s'han pogut fer grans excavacions amb el ritme pausat que els correspon, com ara la de laplaça del Rei de Barcelona, el projecte deDalt de la Vila de Badalona, l'antic Portal de la Magdalena a Lleida (1984-1987), o el brillant projecte TED'A a Tarragona (1987-1990).[1]
L'origen del desenvolupament de l'arqueologia cal buscar-lo en el col·leccionisme d'antiguitats, els viatges a altres països i l'erudició diletant. L'ampli interès cultural que generà elRenaixement per conèixer les antiguitats clàssiques provocà la profusió de descripcions del passat grecoromà (gransmonuments, plaquesepigràfiques,monedes, etc.). Un exemple en fou el llibre queLluís Ponç d'Icard va publicar a Lleida el1572:Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona.[1]
Al segle xix cuegen encara les maneres de fer del segle anterior, com exemplificaJoan Ramis Ramis quan publicava aMaó el1818Antigüedades célticas de la isla de Menorca, oJosep Salat que també publicava aquell mateix any el seuTratado de monedas labradas en el Principado de Catalunya.[1] La motivació era tan alta que la mateixaJunta de Comerç promogué les primeres excavacions del temple romà deBarcelona.[1] El moviment historiogràfic romàntic d'aquells temps no utilitzà gaire l'arqueologia, ja que es movia entre les teories bíbliques tubalistes i l'exigència erudita,[1] però almenys el seu interès per l'edat mitjana afavorí l'estudi dels textos antics i el respecte pels monuments històrics d'aquella edat. Pel que fa a les grans expedicions europees cap als jaciments arqueològics del Pròxim Orient, els catalans no hi van participar, amb l'excepció del cònsolEduard Toda que feu excavar la tomba deSennedjem aDeir el Medina (1886).[1] Així doncs, en aquesta època l'arqueologia era usada més com a estímul per als erudits que no pas com a disciplina del coneixement en si mateixa, i sobretot com a font per al col·leccionisme privat i l'incipientmuseisme que naixia per les Comissions Provincials de Monuments (la de Tarragona el1834, la de Girona el1847, la de Lleida el1864…) i les acadèmies (Barcelona el1835, Vic el1891…).[1]
De mica en mica l'arqueologia començà a ser tinguda en compte, i ja a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 fou explícitament tractada, si ve encara lligada a la història medieval i la història de l'art.[1] Però fou amb l'esclat del movimentpositivista a tot Europa que se la va reconèixer com a disciplina científica. Va caldre, abans, fer caure moltes barreres mentals de l'Europa de la segona meitat del XIX i abandonar els prejudicis induïts per la Bíblia: és a dir, reconèixer l'antiguitat dels humans, les proves de lageologia i lapaleontologia, el sistema de les tres edats i admetre l'evolucionisme divulgat perDarwin.[1] A casa nostra tot això fou facilitat gràcies a un marc cultural molt propici: laRenaixença i l'associacionisme (sobretot el de caràcterexcursionista).[1] En el cas de Catalunya l'esperit cientifista va aparèixer aviat amb Pere Alsius,Francesc Martorell i Peña,Sanpere i Miquel…[1] els quals van fer diversos descobriments com ara l'Abric Romaní de Capellades, elsjaciments de Serinyà, lamandíbula de Banyoles (1887), diversosdòlmens, la necròpoliibèrica deCabrera (1881), les pintures rupestres delCogul (1907)...[1]
A principis del segle xx l'arqueologia ja estava consolidada com a disciplina de la història amb un mètode d'excavació científic (el mètodeestratigràfic ofert per la geologia).[1] Durant les primeres dècades van néixer molts organismes que impulsaven activitats arqueològiques, entre els més importants hi havia: laJunta de Museus de Barcelona (1907), el Servei d'Investigacions Arqueològiques de l'IEC (1915), la càtedra i el seminari de Prehistòria de la Universitat de Barcelona (1916), des dels quals es pogué aprofitar una certa infraestructura institucional i museística i un mínim grau de professionalització.[1]
Amb la recuperació d'institucions pròpies d'autogovern com laMancomunitat de Catalunya o laGeneralitat (amb l'Estatut de 1932) fou possible impulsar el primer intent de pensar i fer arqueologia catalana amb una organització estructurada. En aquest sentit, la monumental tasca deBosch i Gimpera materialitzà diversos èxits: les seves campanyes sistemàtiques i amb mètodes científics moderns alBaix Aragó,Mallorca iAlacant van fer possible que escrivís una perspectiva general del passat prehistòric abans dels romans a casa nostra:Prehistòria de Catalunya (1919),Etnologia de la península Ibèrica (1932)...[1] Sota el seu mestratge es van formar els arqueòlegs de la generació següent:Josep Colominas,Lluís Pericot, A. del Castillo,Josep de Calassanç Serra i Ràfols, S. Vilaseca i F. Esteve Gàlvez.[1] També cal destacarAgustí Duran i Sanpere, que excavà els estrats romans de Barcelona, i la investigació del clergueSerra i Vilaró alSolsonès.[1] Amb tanta activitat no fou estrany que l'arqueologia catalana assolís un bon prestigi internacional, reflectit en el IV Congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica, que es feu el1929,[1] o que calgués obrir unMuseu Arqueològic a Barcelona l'any 1935.[1]
Però la pèrdua de laGuerra civil i l'inici d'una llarga dictadura van tallar en sec el floriment que tenia l'arqueologia: a partir de llavors i fins alsanys seixanta vingué una etapa grisa sense una política pròpia de recuperació i anàlisi del patrimoni català. D'aquesta època es pot citar la feina de l'aragonèsMartín Almagro des del dit Museu Arqueològic (1935-1955), fundant la revistaAmpurias el1939 i dirigint les excavacions d'aquest jaciment empordanès; després d'ell la direcció d'Empúries recaigué enEduard Ripoll.[1] Paral·lelament, el prestigiós paleolitistaLluís Pericot dirigia el jaciment gandià de lacova del Parpalló (1941-1945); i A. del Castillo impulsava les primeres experiències d'arqueologia medieval des de laUB.[1] Malgrat aquestes excepcions, les activitats arqueològiques foren molt minses a partir d'aleshores i només les universitats i els museus podien impulsar-la. A més a més, el patrimoni arqueològic descobert passà a ser regit per una desastrosa xarxa de comissaries o delegacions de la Comissaria General de Madrid (1940).[1]
La Universitat de Barcelona no començà a recuperar la seva iniciativa investigadora fins que hi van ingressar els professorsJoan Maluquer de Motes el 1958, iMiquel Tarradell iPere de Palol el 1970.[1] Maluquer fundà immediatament l'Institut d'Arqueologia i Prehistòria el1959 i la revistaPyrenae el1965, i també organitzava regularment el Simposi de Prehistòria Peninsular.[1] Tarradell fundà també una revista ditaFonaments el1978, que aprofundia en les descobertes de prehistòria i món antic que es realitzaven a Catalunya.[1]
Amb el desenvolupament del sistema universitari delsanys setanta (creació altra vegada de laUniversitat Autònoma de Barcelona el 1968 i obertura de delegacions a Girona, Lleida i Tarragona) s'amplien les noves generacions de l'ofici arqueòleg i augmenta molt l'activitat excavadora. Aquest èxit provocà una certa exigència entre professionals per mantenir un control rigorós de l'estratigrafia.[1] El restabliment altra vegada de laGeneralitat de Catalunya la tardor del 1977 permeté la creació del Servei d'Arqueologia el 1980 (amb cinc serveis territorials (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa, i un de central), que ha quedat totalment ocupat per l'augment geomètric d'excavacions que ha de dur a terme, sobretot casos d'urgència, els costos de les quals recauen sobretot en ajuntaments i diputacions.[1]
Durant elsanys noranta les noves exigències culturals de la societat, la destrucció de patrimoni pelboom constructiu i les renovacions metodològiques pels avenços científics suposaren nous reptes a l'arqueologia catalana.[1]
La majoria dels arqueòlegs del passat van definir l'arqueologia coml'estudi sistemàtic de les restes materials de la vida humana ja desapareguda.
Altres arqueòlegs van emfasitzar-ne els aspectes conductistes i van definir l'arqueologia comla reconstrucció de la vida dels pobles antics.
En alguns països, especialment alsEstats Units, l'arqueologia ha estat considerada sempre com una subdisciplina de l'antropologia. Mentre aquesta se centrava en l'estudi de les cultures humanes, l'arqueologia es dedicava a l'estudi de les manifestacions materials de les esmentades cultures.
D'aquesta manera, mentre les antigues generacions d'arqueòlegs estudiaven una antiga eina deceràmica com un element cronològic que ajudaria a datar la cultura que era objecte d'estudi, o simplement com un objecte amb un cert valor estètic, els antropòlegs veien el mateix objecte com un instrument que els serviria per a comprendre el pensament, els valors i la cultura de qui el va fabricar.
La recerca arqueològica ha estat vinculada fonamentalment a l'edat de pedra i a l'antiguitat. No obstant això, durant les últimes dècades la metodologia arqueològica s'ha aplicat a etapes més recents, com l'edat mitjana o larevolució industrial iniciada a finals del segle xviii i principis delxix.
En l'actualitat, els arqueòlegs dediquen ocasionalment l'atenció a materials actuals, investiguen residus i abocadors urbans, amb la qual cosa està naixent la denominadaarqueologia industrial.
