Unaarma de foc llarga és aquellaarma de foc portàtil i d'ús individual que té uncanó més o menys llarg i que generalment no pot manejar-se amb una sola mà. Al si de lesarmes de foc individuals (o portàtils), les armes de foc llargues contrasten amb lesarmes de foc curtes (pistola irevòlver). En general, les armes de foc llargues estan concebudes per a ús militar. En són excepció les armes de caça llargues, entre les quals l'exemple paradigmàtic és l'escopeta.
Les armes de foc llargues consten de tres grans parts o seccions: la caixa; el canó; i els sistemes de foc i de càrrega.
La caixa és la peça que subjecta el canó i els altres mecanismes i parts de què consta l'arma. Tradicionalment era de fusta; en l'actualitat, sovint és de material sintètic. Pot anar reforçada amb diverses peces anomenades guardafusell; i (en casos altres que la metralladora i el fusell metrallador, massa pesants) dur anelles per a fixar-hi elportafusell, corretja per a penjar l'arma a l'espatlla. Tota arma de foc llarga es caracteritza per una sèrie d'elements essencials, així com per la mena de combinació que en fa.
La caixa s'estructura en tres zones:
El canó és el cilindre metàl·lic per on surt disparat el projectil. L'extrem frontal, foradat, és la boca del canó. L'extrem posterior està en contacte amb la recambra. L'interior del canó és anomenat ànima, la qual pot ésser llisa o estriada; té enorme importància el tipus d'ànima amb què es dispara: la moderna ànima estriada, en imprimir un moviment giratori al projectil, el propulsa amb molta més potència que no pas la tradicional ànima llisa.Elements per a facilitar la punteria són el punt de mira, vora la boca del canó, i l'alça, a l'altre extrem.
Els sistemes de foc i de càrrega consisteixen en:
Elements essencials per a l'ús de l'arma de foc llarga són:
El joc entre sistema de càrrega, sistema de foc i sistema d'alimentació determina la presència o absència de repetició:
Vet aquí una classificació de les armes de foc llargues:
L'arma de foc llarga sorgí a la Xina en elsegle x. S'introduí al món àrab a cavall dels segles xiii i XIV; a Europa i a Corea en elsegle xiv; als mons túrquic, irànic i indostànic en elsegle XV; i al Japó en elsegle xvi.[1]
L'invent arribà a Europa conjuntament amb l'artilleria elsegle xiv (canó de mà), per bé que el seu ús no s'hi generalitzà fins alsegle XV: amb l'arcabús (segles XV-XVII) i elmosquet (segles XVI-XVII), la guerra passà a fer-se, essencialment, amb armes de foc.
Elfusell, més segur i lleuger, apareix a finals del segle xvi, mercès a la invenció de laclau de miquelet (subclasse perfeccionada de lade roda) i a l'aparició delgallet. Des del punt de vista estètic, el fusell no varià gaire al llarg dels segles. Juntament amb el fusell pròpiament dit hom usava variants seves més curtes i de menor calibre, com lacarrabina i elmosquetó.
Fins a mitjan segle xix totes les armes de foc eren d'avantcàrrega. Es col·locava a la boca del canó, successivament, la pólvora i la bala, i el conjunt era atacat amb unafurga fins a la recambra.
El sistema de foc es basava en l'ús de la clau, mecanisme situat a la ranura dreta i dotat d'un element mòbil (primer el serpentí, més endavant el cavallet o martell) que provocava la ignició per contacte amb un detonador connectat amb la recambra.
Durant tota l'era de l'avantcàrrega, el projectil era una bala esfèrica i deplom. El propulsor era la pólvora negra, que provocava una fumera espectacular. L'ànima del canó era llisa; les primeres d'estriades aparegueren al llarg del segle xviii.
A mitjan segle xix, tota una sèrie d'innovacions tecnològiques se sumen i combinen fins a donar pas a les armes de retrocàrrega, en què la munició s'introdueix directament a la recambra. Correlativament, l'avantcàrrega entra en ràpida obsolescència, ratificada encara en guerres com les deCrimea (1853-1856), deSecessió (1861-1865) iAustro-prussiana (1866).
La segona meitat del segle xix fou l'època dels fusells de retrocàrrega de tir únic a pany, amb munició de cartutx. La retrocàrrega, en efecte, comportà l'adopció del pany en substitució de la clau. El pany permetia obrir la recambra per a introduir-hi el projectil, tancar-la per a disparar i tornar-la a obrir per a extreure el cartutx gastat i introduir-hi un nou projectil. Així mateix hi anava associat l'ús de la bala moderna, és a dir, de plom, de forma esfèrica o ogival, i muntada en cartutx. L'ànima del canó tendí a ésser estriada. Entre els fusells emblemàtics d'aquest període destaquen el prussià Dreyse (1848) i el francès Chassepot (1866).
Una altra via a la retrocàrrega l'havia engegada, prèviament, l'escopeta de caça, que es carrega tot obrint-la per la culata i fou, així, una de les primeres armes de retrocàrrega. D'altra banda, alsEUA es desenvolupava un tipus peculiar de fusell, elrifle, carregat mitjançant palanca. Durant laGuerra de Secessió (1861-1865) arribaren a aparèixer rifles de repetició, fins i tot. [Per tal d'evitar malentesos, cal tenir en compte que el mot anglès rifle equival al català fusell, i no pas a l'arma que hom anomena específicament rifle en català]
El 1862, alsEUA, Richard Gatling inventa lametralladora, arma semipesant que només dispara a ràfega. Perfeccionada en la dècada de 1880 (Maxim, Browning), cap al 1900 equipava tots els exèrcits del món euròpid, bé que no hi havia consciència clara de les seves potencialitats.
Al nord d'Àfrica i a tot Àsia dominaven encara els fusells de metxa; la introducció dels fusells moderns hi fou un subproducte de l'imperialisme.
El 1884, el químic francèsPaul Vieille inventà la pólvora blanca o "sense fum", aviat aplicada a les armes de foc.[2] Fou en aquest moment que la pólvora tradicional passà a denominar-se "pólvora negra"; hom la deixaria de fabricar cap al 1920.
Durant la dècada de 1890 es popularitzà elcarregador intern (de cinc a deu projectils), mercès al qual sorgiren els primers fusells de repetició, en la forma concreta de fusells de repetició manual a pany: després de disparar un tret calia accionar el pany per a introduir un nou projectil a la recambra, i així fins a exhaurir el carregador. En el canvi de segle aquesta mena de fusells havia esdevingut l'arma bàsica de tots els exèrcits del món, i continuaria essent-ho fins a la fi de laSegona Guerra Mundial. Exemples paradigmàtics d'aquests fusells, tots de prestacions molt similars, són el Mauser model 1898 alemany (i tota la seva gamma internacional de variants), el Mossin-Nagant rus (1891), el Lee-Enfield britànic (1895), el Lebel M1886 francès, etc. Des d'inicis delsegle xx molts d'aquests models tingueren variants reformades per a admetre carregador extern i extraïble.
LaPrimera Guerra Mundial fou l'edat d'or de la metralladora, dominant als camps de batalla. Endemés, durant aqueixa guerra aparegueren dos nous tipus d'arma de foc llarga:
Els fusells semiautomàtics (en què el gas del tret provoca automàticament la recàrrega d'un nou projectil, sense intervenció del pany) eren coneguts des d'inicis delsegle xx, però no tingueren gaire èxit, per motius pragmàtics: hi havia emmagatzemats estocs enormes de fusells de repetició manual, i estocs immensos de la munició associada. L'exèrcit dels EUA fou l'únic a entrar en laSegona Guerra Mundial equipat de sèrie amb un fusell semiautomàtic (el Garand M1, de 1936). En el decurs de la guerra n'aparegueren d'altres (sobretot a l'Alemanya nazi), però sense desplaçar els veterans fusells de repetició manual.
A partir de mitjansegle xx, el fusell tradicional ha estat substituït pelfusell d'assalt com a arma bàsica de lainfanteria. Plenament automàtic, el fusell d'assalt, mitjançant palanca selectora, pot disparar tant tret a tret com a ràfega. El fusell d'assalt usa munició de fusell i té envergadura similar a la d'aquest, però és molt més lleuger. Estèticament és similar al fusell metrallador de tipus clàssic, i representa una ruptura amb la línia tradicional del fusell. Tot i l'existència de certs precedents, es pot dir que el primer fusell d'assalt de la història, i autèntic model de tots els posteriors, fou el MP 43, també anomenat StG 44 (Hugo Schmeisser, 1943). Fusells d'assalt emblemàtics són l'AK-47 soviètic (Mikhaïl T. Kalàixnikov, 1947); la parella de bessons constituïda pelCETME espanyol (1957) i pel G3 de laRepública Federal d'Alemanya (1959); elFN FAL de l'OTAN (1953); i l'M16 delsEstats Units d'Amèrica (1964).