Abans de l'arribada dels conqueridors espanyols el segle xvi, el territori de l'actual Argentina ja era habitat per diversospobles indígenes. La regió nord-occidental havia estat conquerida i habitada pelsinques, tot i que altres pobles es van resistir a la invasió, en establir-hi senyorius independents. Els primers invasors van arribar el 1516 alRiu de la Plata, i el territori va començar a ser habitat per colons espanyols governats des delVirregnat del Perú. El 1776 lacorona espanyola va crear elVirregnat del Riu de la Plata, entitat que, a partir de laRevolució de Maig del 1810, va esdevenir un Estat independent amb el nom deProvíncies Unides del Riu de la Plata. La declaració oficial d'independència, del 9 de juliol del 1816 i la derrota militar de les forces espanyoles el 1824 formalitzaren el naixement de l'Estat federal que en l'actualitat es coneix com l'Argentina. Per al començament del segle xx, malgrat la desigualtat social, l'Argentina s'havia convertit en una de les deu nacions més pròsperes del món, i va rebre, en proporció a la seva població d'aleshores, d'uns cinc milions d'habitants, un gran nombre d'immigrants de diverses nacions europees, principalment d'Itàlia iEspanya. L'Argentina va alternar governs democràtics i dictadures militars, fins al 1983 data de l'establiment de la democràcia actual. L'economia, molt afectada per diverses crisis econòmiques greus durant el segle xx, va entrar en una gran recessió al començament del segle xxi, de la qual, tanmateix, s'ha recuperat ràpidament, consolidant-se com un dels països més pròspers de l'Amèrica Llatina actual.
El nom de l'Argentina prové delllatíargentum, "plata" i està associat a la llegenda de laSerralada de la Plata, comuna entre els primers exploradors europeus de la regió, espanyols i portuguesos. Van ser aquests últims que van anomenar «Riu de la Plata» el granestuari descobert per l'expedició portuguesa del 1502 en què participavaAmerigo Vespucci. El terme «Argentina» s'esmenta per primera vegada al poema publicat el 1602 perMartín del Barco Centenera, anomenatLa Argentina y Conquista del Río de la Plata. Hi descriu la regió del Riu de la Plata i la fundació de la ciutat deBuenos Aires.[4][5]
El topònim sembla ratificat en publicar-se el 1612 l'obraLa Argentina manuscrita deRuy Díaz de Guzmán, obra d'història en què, mitjançant un relat èpic, s'hi fa una descripció de la regió. A finals del segle xviii la paraula ja era d'ús comú per a denominar tot allò que està relacionat amb el Riu de la Plata, la seva conca, el seu territori i els seus pobladors. Però, el virregnat creat el 1776, antecessor immediat de l'Argentina independent el 1816, va portar el nom del Riu de la Plata.
LaConstitució argentina de 1853 es va sancionar en nom del poble de la "Confederació Argentina", però, en incorporar-s'hi l'Estat de Buenos Aires, el 1860, es va canviar per "Nació Argentina", afegint a la constitució l'article 35:
«
Les denominacions adoptades successivament des de 1810 fins al present, és a dir: Províncies Unides del Riu de la Plata; República Argentina, Confederació Argentina, seran en endavant noms oficials indistintament per a la designació del govern i territori de les províncies, emprant-se les paraules "Nació Argentina" en la formació i sanció de les lleis.[6]
»
El 8 d'octubre de 1860 a la ciutat deParaná, aleshores capital de la confederació, el presidentSantiago Derqui va decretar que:
«
[…] el govern va acordar que per a tots els actes es faci ús de la denominació República Argentina, com que és convinent establir la uniformitat en els actes administratius.[7]
Al febrer del1516, el navegant espanyol Juan Díaz de Solís va pilotar la seva nau al gran estuari del Riu de la Plata i va reclamar la regió del voltant en nom d'Espanya. Tot el territori va ser colonitzat per Espanya al llarg dels segles xvi ixvii. El 1776 el reiCarles III va crear elVirregnat del Riu de la Plata, que agrupava els territoris americans ubicats més al sud, exceptuant a Xile.
El país es va independitzar d'Espanya el1816 i passà a denominar-seProvíncies Unides del Riu de la Plata. Durant les següents quatre dècades es van produirdisputes internes entre faccions federalistes ("federals") i centralistes ("unitaris"), passant pel període de laConfederació Argentina fins a la proclamació de la constitució de1853 encara avui vigent amb les modificacions realitzades el1994.
Dues forces van crear l'Argentina del segle xix: la introducció de les tècniques agrícoles modernes i la integració de la nació a l'economia mundial. La inversió estrangera i la immigració d'Europa van ser una peça important en la revolució econòmica. Com alsEstats Units, els immigrants que van desenvolupar els recursos argentins, especialment a la regió central de les pampes, hi van immigrar de diverses nacions europees, però, principalment d'Espanya iItàlia.[8]
Del1880 al1930 l'Argentina va esdevenir una de les deu nacions més riques del món, riquesa basada en l'expansió ràpida de l'agricultura i la inversió estrangera en la infraestructura. Les forces conservadores van dominar la política argentina fins al1916, quan els rivals tradicionals, els radicals, van prendre el control del govern. Els radicals, amb la seva èmfasi en eleccions lliures i en l'establiment de les institucions democràtiques van obrir les portes a l'expansió de la classe mitjana del país, i l'arribada d'altres grups socials al govern. Tot i això, aquest període va finalitzar amb un cop d'estat militar conservador el1930. Els governs conservadors d'aquesta dècada no assolirien contenir els canvis econòmics i socials, i van recórrer al frau i a la violència. Finalment,Juan Domingo Perón va prendre el poder per mitjà d'un altre cop d'estat, i va ser elegit president per mitjà d'eleccions democràtiques el1946. Amb tendències socialistes, va donar poder a classe treballadora i va expandir el nombre de treballadors sindicalitzats. El1947 va anunciar la creació d'un pla de cinc anys basat en el creixement de les indústries que havia nacionalitzat. La seva dona,Eva Duarte de Perón, coneguda com aEvita, va ser una figura prominent aconseguint el suport que el seu marit necessitava. Perón va ser reelegit el1952, però, després d'un cop militar, el1955 va ser exiliat.
Monument a les víctimes de la Guerra de les Malvines aUshuaia
Durant les dècades del cinquanta i seixanta, el govern va estar encapçalat per militars i civils, però, ni les dictadures ni els governs democràtics van aconseguir el ple desenvolupament de l'economia de l'Argentina, la qual continuava el seu imparable descens. Les demandes socials i econòmiques es van traduir en expressions violentes, i els moviments d'oposició van començar a utilitzar el terrorisme durant la dècada dels setanta. Aquests esdeveniments van obrir la porta al retorn de Perón. L'11 de març,1973, es van celebrar eleccions generals per primera vegada després de 10 anys.Héctor Cámpora, simpatitzant de Perón va ser elegit, però va renunciar quatre mesos després. Després de les noves eleccions generals, Perón va guanyar amb una victòria decisiva amb la seva tercera dona, María Estela Isabel Martínez de Perón, com a vicepresidenta. En aquest període els extremistes de dreta i esquerra van reaccionar amb terrorisme, la qual cosa va provocar la implementació de decrets d'emergència que donaven autoritat excessiva al govern, el qual la va utilitzar amb violència.
Després de la mort de Perón, un altre cop d'Estat, l'anomenatProcés de Reorganització Nacional, va remoure a la seva dona el1976, i les forces armades van governar el país, però, recorrent al terrorisme d'estat i l'opressió civil. Va haver-hi, segons diferents organitzacions de Drets Humans, fins a 30.000 persones "desaparegudes" durant el període1976-1983. Els problemes econòmics severs, la corrupció, i la derrota en laGuerra de les Malvines, van propiciar la caiguda de la dictadura.
A partir de l'obertura democràtica de1983 s'han produït eleccions que han assolit consolidar el progrés democràtic del país, però no han aconseguit resoldre la situació econòmica de l'Argentina d'una manera que millori la qualitat de vida de la majoria de la població. Encara que l'Argentina va experimentar un creixement i estabilitat econòmics la dècada de 1990, el2001 es va enfonsar en la pitjor crisi econòmica de la història, propiciada per l'efecte Caipirinha.[9]
El territori argentí és situat entre laserralada dels Andes i l'oceà Atlàntic. El país pot dividir-se en tres àrees geogràfiques clarament diferenciades:
les planes fèrtils de lesPampes, al centre del país, i les quals són el centre de la riquesa agrícola de l'Argentina
la cadena muntanyosa delsAndes, a l'oest del país, a la zona fronterera ambXile
L'extrem occidental del país està conformat per la secció principal de la serralada dels Andes. Al nord d'aquesta s'hi troben els sectors més alts, que són també els més alts del continent, com ara l'Aconcagua, que amb 6.969 metres és el punt més alt d'Amèrica.[10] A la regió septentrional del país, a l'est i nord dels Andes, s'hi estenen les Serres Subandines, una sèrie de serralades escalonades que conformen valls molt poblades. Al sud d'aquestes, hi ha les Serres Pampeanes, més espaiades entre si en ser separades per planes. LaMeseta Patagona és un conjunt d'altiplans i planes elevats i àrids, enclavats entre els Andes i l'oceà Atlàntic.
Al nord-est i el centre-est del país, s'hi troben els rius més importants que corresponen a laConca de la Plata, la tercera conca més gran en extensió de l'Hemisferi occidental, conformada pels riusParaguai,Bermejo,Colorado,Uruguai, i els més llarg, elriu Paranà. Els rius Uruguai i Paranà es connecten i formen l'estuari delRiu de la Plata, el més gran del món, i que vessa sobre l'oceà Atlàntic. El territori que es troba entre ambdós rius, abans d'unir-se, es coneix com laMesopotàmia.
L'Argentina té 4.665 quilòmetres de costa. L'àrea de l'oceà Atlàntic sobre la plataforma continental és molt ampla, i es coneix, localment com elMar Argentí. S'hi troben importants recursos pesquers i petroliers. L'alternança entre els corrents freds de l'Antàrtida i les càlides delBrasil permeten que les temperatures costaneres no descendeixin de manera uniforme amb l'augment de la latitud, ens presenten variacions. La costa meridional de laTerra de Foc, forma l'extrem nord delPassatge de Drake.
Els rius argentins es classifiquen en tresconques hidrogràfiques: la del vessant de l'Atlàntic, la del vessant del Pacífic i les endorreiques.[11] El vessant atlàntic és el més extens i l'integren laConca de la Plata, el Sistema Patagó i una sèrie de rius menors de la província de Buenos Aires. La Conca de la Plata és la més important i culmina en l'estuari delRiu de la Plata, desguassada pels riusParanà, elPilcomayo, elBermejo, el Salado i l'Iguazú. El Sistema Patagó està format per rius al·lòctons, alimentats pels desglaços dels Andes. Hi destaquen pel seu cabal elriu Colorado, el riu Negro, el riu Chubut i el riu Santa Cruz.[11] El vessant del Pacífic és de menor extensió, integrada per rius curts, alimentats pels desglaços i les pluges dels Andes patagons. Hi destaquen elriu Manso a la província deRío Negro i elriu Futaleufú aChubut.[11] Al centre i a l'oest del territori argentí hi ha diverses conques endorreiques integrades per rius de cabal variable que es perden a causa de l'evaporació, la infiltració o desguassen en llacunes interiors o salines. Hi destaquen el riu Desguadero i la llacuna del Mar Chiquita, on desemboquen els riusDulce, elSuquía o Primero i el Segundo.[12][11] Les conques lacustres argentines es troben majoritàriament a la Patagònia, a conseqüència de la glaciació que les va formar. Hi destaquen elllac Nahuel Huapi, elllac Viedma i elllac Argentino. A la plana chaco-pampana hi ha una gran quantitat de llacunes d'aigua dolça i salada, i al litoral hi ha zones pantanoses com ara els estuaris de l'Iberá. La llacuna argentina més extensa és el Mar Chiquita de la província de Córdoba.
Els recursos hidràulics del país també inclouen les extenses glaceres dels Andes, com ara laglacera Perito Moreno; així com les aigües subterrànies d'aqüífers com ara el Puelche i el Guaraní. L'aprofitament hidroelèctric dels rius ha propiciat la formació de diversos embassaments, com ara la Presa de Yacyretá, la Presa del Salto Grande i la Presa d'El Chocón.[11]
L'Argentina és una república representativa federal segons el que estableix laconstitució vigent aprovada en 1853. Elfederalisme a l'Argentina va arribar després d'una llarga lluita entre els proponents d'un govern central i els que advocaven pels interessos de les províncies. La constitució va posar fi a les guerres civils i va assentar les bases de l'organització nacional. Abans que fos promulgada, hi va haver més intents que van ser rebutjats per diversos motius. La constitució ha estat reformada en diverses ocasions, l'última el 1994.
Segons la constitució, l'Argentina es va formar per la unió federativa de les províncies que van sorgir després de la dissolució delVirregnat del Río de la Plata i per la incorporació de les que es van constituir posteriorment a partir dels territoris nacionals. Les províncies són autònomes, segons l'article 121, que estableix que aquestes conserven tot el poder no delegat pel text al govern federal i el que expressament s'ha reservat segons els pactes especials al temps de la seva incorporació.[13]
LaCasa Rosada, el palau del govern argentí, a Buenos Aires
La constitució argentina estableix unaseparació de poders definida dins unsistema presidencialista. Elpoder executiu és exercit per un ciutadà amb el títol dePresident de la Nació Argentina, el qual és elegit amb el vicepresident persufragi directe en dues voltes. Lasegona volta electoral es realitza entre les dues opcions més votades si en la primera cap opció no hagués aconseguit el 45% dels vots vàlids, o si en ser la segona opció més votada havent-hi aconseguit entre el 40 i el 45% dels vots, hi hagués una diferència amb la segona opció menor al 10%.[14] El període de mandat del president i vicepresident és de quatre anys, i poden ser reelegits per un període de més.[15] El president designa ungabinet de ministres encapçalat pelCap del Gabinet de Ministres encarregat de la gestió del país i responsable davant el Congrés.
Elpoder legislatiu és exercit pelCongrés de la Nació Argentina, integrat per dues cambres. LaCambra de Diputats reuneix als representants directes de la població. Són elegits mitjançant larepresentació proporcional (regla D'Hondt), en què cada província i la ciutat autònoma de Buenos Aires formen districtes electorals. Hi són elegits per un període de quatre anys. La meitat de la cambra es renova cada dos anys, i els representants poden ser elegits indefinidament.[16] ElSenat de la Nació Argentina reuneix, al seu torn, als representants de les vint-i-tres províncies i la ciutat autònoma de Buenos Aires; a raó de dos senadors per cadascuna, amb un total de 72 membres. Són elegits per vot directe, mitjançant l'escrutini uninominal majoritari, per un període de sis anys, amb possibilitat de reelecció indefinida. El Senat es renova per terços cada dos anys.[17]
El Congrés dels Diputats inclou elDefensor del Poble de la República Argentina, càrrec independent sense rebre instruccions de cap autoritat. El seu propòsit és defensar els drets humans, constitucionals i legals que poden ser afectats per l'administració.
A partir de la Llei 24.012 de 1991, es va establir una quota femenina per als càrrecs públics obligant als partits polítics a fer que entre els seus candidats les dones constitueixen un terç del total.[18] Des d'aleshores, la participació de les dones en la política s'ha incrementat notablement; l'Argentina és el país sud-americà amb el major nombre de dones en el poder legislatiu, i entre els primers deu a nivell mundial.[19]
Finalment, el poder judicial està encapçalat per laCort Suprema de Justícia de la Nació Argentina, integrada per cinc jutges avocats nomenats pel president de la Nació amb l'aprovació de dos-terços del Senat.[20] Els tribunals inferiors estan encarregats de resoldre els conflictes regulats per la legislació federal del país i també per la legislació comuna de la ciutat autònoma de Buenos Aires. El president de la Nació en designa els jutges, basant-se en una terna integrada per candidats seleccionats en un concurs públic delConsell de la Magistratura, òrgan de composició multisectorial, encarregat del control directe dels jutges i l'administració del poder judicial.[21] Els jutges romanen en el càrrec "mentre duri llur bona conducta" i només poden ser destituïts en casos de greus infraccions per un Jurat d'Enjudiciament.
La República Argentina és unarepública federal integrada per vint-i-tres províncies i unaciutat autònoma,Buenos Aires, que és la capital de la federació. Les províncies tenen tots els poders que no han estat explícitament delegats al govern federal en la constitució nacional. Les províncies són encarregades d'impartir justícia i de gestionar els afers relacionats amb l'educació primària i d'assegurar el règim municipal.
Les províncies argentines s'organitzen internament en unsistema congressual, elegint els representants delpoder legislatiu i el governador de la província (poder executiu) de manera separada. Teòricament, elpresident de la Nació Argentina té la facultat d'intervenir a les províncies per assegurar-ne la forma republicana de govern o per defendre el territori de les invasions estrangeres, encara que en la pràctica ha intervingut en diverses ocasions militarment o en casos en què el govern provincial ha estat acusat de corrupció.
La majoria de les províncies del centre i nord del país antecedeixen la creació de l'Argentina com a estat independent (és a dir, formaven part dels virregnats espanyols deSud-amèrica). Tanmateix, les províncies amb presència significativa d'amerindis o amb una baixa població eren territoris nacionals administrats pel govern federal abans de convertir-se en províncies autònomes. L'últim territori a convertir-se en província ha estatTerra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud, el1991.
Fins al1825, època en què les Províncies Unides del Riu de la Plata començaven a utilitzar oficialment el nom d'"Argentina", la Província Oriental (que el1829 esdevindria laRepública Oriental de l'Uruguai) i la província de Tarija (que després formaria part deBolívia) eren províncies constitucionals argentines.
L'Argentina es beneficia de grans recursos naturals, una agricultura orientada a les exportacions, i unaindústria diversificada. En l'actualitat, l'Argentina és la tercera economia més gran de l'Amèrica Llatina després delBrasil iMèxic. Amb unProducte interior brut per capita de 13.300,[22] l'estàndard de vida dels argentins és un dels més alts de la regió.
Tot i ser una de les economies més riques del món a principis del segle xx, riquesa basada en l'exportació de productes agrícoles (líders en exportacions de peres) i en la inversió estrangera, sobretot d'origen britànic, l'Argentina no aconseguiria el ple desenvolupament econòmic. Després de la greu recessió de 1929, que paralitzaria la demanda de productes agrícoles, i en conseqüència, l'habilitat de l'Argentina per a importar els productes industrials que no manufacturava, el país va experimentar diversos cicles de recessions econòmiques. Durant la dècada de 1980, l'augment del deute extern, i lahiperinflació van arribar a nivells alarmants; la inflació arribaria al 200% mensual. El llavors ministre d'economiaDomingo Felipe Cavallo, amb el beneplàcit del govern presidit perCarlos Menem va establir un sistema de convertibilitat de la moneda, per mitjà del qual per cadapeso argentí en circulació el govern havia de tenir en reserva undòlar dels Estats Units. El sistema va aturar la inflació i va permetre el creixement econòmic i de l'estàndard de vida durant la primera meitat de la dècada dels noranta.
No obstant això, la manca de competitivitat dels preus dels productes argentins en el mercat internacional, causat pel sistema de convertibilitat mateix, així com d'altres balanços financers van produir una greu crisi econòmica el 2001-2002, la qual va dur a més del 50% de la població sota el nivell de la pobresa.
Vaixell comercial en el riu Paranà, a prop de la ciutat de Rosario
Amb una sorprenent reestructuració del deute extern, el govern deNéstor Kirchner, va assolir importants avanços econòmics, i l'Argentina va créixer una mitjana anual del 8-9% entre el 2003 i el 2007. Aquest creixement econòmic, causat principalment per unataxa de canvi subvalorada del pes argentí i l'augment abrupte dels preus dels aliments a escala mundial, ha produït un augment significatiu de les exportacions argentines; només entre el 2005 i el 2006, les exportacions van créixer 15,4%. El nivell de la pobresa es va reduir al 26,9% el 2006, i el nivell d'indigència al 8,7%.[23] Lataxa d'atur, que durant la crisi havia superat el 20%, s'ha reduït al 9,8%.[24] Una de les preocupacions més importants del govern de Kirchner va ser aturar la inflació, que, oficialment seria del 9,8% el 2006. Tanmateix, l'Argentina utilitza un sistema variable per calcular la inflació, per mitjà del qual si un producte de l'índex de preus mostra una puja substancial, el producte no es pren a compte en el càlcul de la inflació, ans se substitueix per un d'altre.[25] Els economistes i les organitzacions internacionals estimen que la inflació real supera el 30%.[25]
La presidència deCristina Fernández de Kirchner va acabar el2015, iMauricio Macri va guanyar leseleccions presidencials de l'Argentina de 2015, dedicant-se a canviar molts aspectes de l'economia argentina que havia deixat enrere Kirchner. Les reserves de moneda estrangera del Banc Central de l'Argentina estaven esgotades; la taxa d'inflació anual era superior al 30 per cent, i el país tenia els tipus impositius més alts de la seva història. El saldo pressupostari del govern tenia un dèficit del 8%, i el govern es va enfrontar a batalles legals internacionals pel seu impagament sobirà després que l'administració Kirchner es negués a continuar els pagaments de l'enorme deute extern del país. Estaven en vigor controls de canvi estrictes des del 2011, creant un mercat paral·lel a l'ombra per a les divises. Una caiguda global dels preus de les matèries primeres va reduir dràsticament els ingressos comercials previstos, cosa que va pressionar encara més l'economia del país.[26]
El 2018, el govern de Macri va obtenir un nou préstec delFons Monetari Internacional (FMI) per un import rècord de 57.000 milions de dòlars dels què només es van desemborsar 44.000 milions de dòlars després que el seu successor,Alberto Ángel Fernández, es negués a acceptar la resta i intentés renegociar les condicions de reemborsament. L'acord del 2018 pretenia estabilitzar l'economia argentina, però va fracassar, ja que una forta devaluació del peso, una inflació desbocada i una recessió van deixar el país amb un deute aclaparador.[27] El desembre del 2021, l'FMI va admetre que el préstec no havia aconseguit els seus objectius de restaurar la confiança en la viabilitat fiscal del país i fomentar el creixement econòmic. El 2022, es va arribar a un acord de la Facilitat de Fons Ampliada (MEF) per refinançar el compromís anterior de l'Argentina.[27] L'administració d'Alberto Ángel Fernández va deixar un país amb una caiguda abrupta dels salaris, un índex de pobresa del 45% i un 10% d'indigència, una caiguda del PIB per càpita del 15% els darrers 12 anys i una inflació acumulada d'aproximadament 5.000%.[28]
QuanJavier Milei guanyar leseleccions presidencials de l'Argentina de 2023, el Banc Central es va enfocar a comprar molts dòlars i reduir el dèficit fiscal, rebent un vot de confiança dels mercats, però quan el país es va començar a quedar sense dòlars, l'abril de 2025, l'FMI li va assegurar un crèdit que va donar un respir a l'economia argentina amb el compromís de refinançament dels venciments del deute públic en moneda local i en moneda estrangera, però no va acumular prou quantitat de dòlars per assegurar els pagaments i l'escassetat de dòlars va afectar el creixement econòmic augmentant la desconfiança dels mercats. El setembre de 2025 el govern va patir una derrota electoral a la província de Buenos Aires i la seva posició va quedar debilitada davant dels ulls dels inversors, però l'octubre el govern nord-americà va oferir a Milei assistència financera.[29]
L'Argentina té el percentatge més alt depoblació urbana d'Amèrica Llatina.[30] La majoria dels immigrants europeus, que van arribar especialment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial) es van establir a les ciutats, les quals oferien feines, educació i altres oportunitats per a ingressar a la classe mitjana. Els treballadors agrícoles també es van a establir a les grans ciutats, especialment aBuenos Aires que ha centralitzat el creixement del país. Des de la dècada de 1990, molts pobles rurals han estat despoblats arran de l'abandó del servei ferroviari i de la importació massiva de productes barats importants que van reemplaçar els productes locals produïts a petita escala, quan es va introduir el sistema de convertibilitat que mantenia el valor deldòlar nord-americà artificialment baix. Avui dia un terç de la població total del país viu a l'àrea metropolitana deBuenos Aires, també coneguda com al Gran Buenos Aires. Les següents són les àrees metropolitanes amb població superior al milió d'habitants:
Buenos Aires (ciutat: 3 milions, àrea metropolitana: 13 milions)
Gauchos de la Pampa (Gautxos escenificant una baralla ala Pampa).
L'Argentina, com la resta dels països d'Amèrica ha estat la llar de diversos grups ètnics originaris i d'immigrants de diverses parts del món, principalment d'Europa i Amèrica. S'estima que la població d'origen europea representa entre el 89[31] i el 97% del total.[32] L'últim cens, el primer en més de 100 anys a considerar etnicitat, i basta en l'autoidentificació o autoadscripció, va reportar una xifra similar, i només el 2% de la població es va identificar personalment com aindígena.[33]
Tanmateix, tot i que un estudi genètic conduït per laUniversitat de Califòrnia a Davis ha mostrat que la contribució europea alDNA argentí és del 79,9%,[34] un altre estudi de laUniversitat de Buenos Aires va concloure que el 56% dels argentins tenen almenys un avantpassat indígena, sigui per via materna o paterna, i el 10% dels argentins en tenen per via materna i paterna.[35]
La República Argentina no és unestat confessional. Al país existeix una àmplia llibertat de culte, prevista a l'article 14 de la Constitució Nacional.[40] No obstant això, l'Església Catòlica, que compta amb una circumscripció eclesiàstica des del 1570,[41] compta amb un estatus jurídic diferenciat respecte al de la resta d'esglésies i confessions, ja que l'estat nacional la suporta econòmicament.[42]
El 76% dels argentins es consideren catòlics i el 9% es considerenprotestants[43] Hi ha nombroses comunitatsjueves iislàmiques. L'11,3% és atea.[44]
El castellà és lallengua oficial de l'Argentina a escala nacional. Però, el2004, la província deCorrientes va declarar la cooficialitat delguaraní en l'ensenyament i en els actes de govern. A les comunitats indígenes es parla també elquítxua, l'aimara i elmapudungun (la llengua delsmaputxes). A més a més, hi ha comunitats on es parlen altres llengües europees com elgallec, parlat per l'1,7% de la població,[45] elcatalà, parlat pel 0,5% de la població[46] i elgal·lès, parlat per 30.000 persones.[47]
L'esport nacional és elpato, del qual es té notícies d'ençà el segle xvii.[48] El1941, es va fundar laFederación Argentina de Pato i el1953, durant el govern dePerón, va ser declarat esport nacional.
Elbàsquet també té un passat molt important al país: Argentina en fou campionamundial el1950. Després, des de 1960 al 1970 fou perdent importància. Amb la creació e la Lliga Nacional1984, l'esport es va recuperar i guanyar popularitat. La irrupció d'Emanuel Ginóbili en laNBA, i les grans actuacions de la selecció Argentina a escala internacional van contribuir a millorar la seva popularitat. El2002, la Selecció dirigida perRubén Magnano va arribar a la final del Campionat Mundial a Indianapolis, i a la quarta posició en el Campionat Mundial Japó 2006. Va obtenir la medalla d'or alsJocs Olímpics d'Atenes 2004, el títol més important de la seva història i medalla de bronze alsJocs Olímpics d'Estiu de 2008. Al Campionat Mundial de 2019 desenvolupat Xina, la Selecció va aconseguir novament la final sent derrotada perEspanya.[50]
↑Moreno de Alba, José G. «El lenguaje en México». A:El español en el mundo (en castellà). Siglo XXI, 1999, p. 14 (Umbrales de México).ISBN 9789682322105.
↑Rosenblat, Ángel.El nombre de la Argentina. volum 24 deBiblioteca de América: Libros del tiempo nuevo. Buenos Aires: Eudeba Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1964.
↑«CD 9 - Colección educ.ar». Arxivat de l'original el 2011-08-20. [Consulta: 7 octubre 2012].Estructura genética de la Argentina, Impacto de contribuciones genéticas - Ministerio de Educación de Ciencia y Tecnología de la Nación
↑28% europeo del sur, 27% americano nativo, 21% europeo central y del norte, 9% africano del norte y centro, 5% africano del sur, 4% asiático y 3% británico e irlandés.«Reference Populations - Geno 2.0 Next Generation». [Consulta: 15 gener 2018].
↑Avena también estableció porcentajes de ancestralidad genética por región: a) Provincia de Buenos Aires: 76% europeo y 24% americano nativo/africano; b) Zona Sur (Provincia de Chubut): 54% europeo y 46% americano nativo/africano; c) Zona nordoeste (Misiones, Corrientes, Chaco y Formosa): 54% europeo y 46% americano nativo/africano; d) Zona Nordeste (Salta): 33% europeo y 67% americano nativo/africano.Avena; et al «Heterogeneity in Genetic Admixture across Different Regions of Argentina». PLOS ONE, 7, 2012, pàg. e34695.DOI:10.1371/journal.pone.0034695.
↑«Constitució Nacional (Argentina)» (en castellà). [Consulta: 8 febrer 2009]. «Art. 14: Tots els habitants de la Nació gaudeixen dels següents drets: (…) de professar lliurement el seu culte; (…).»
↑«Estadístiques». Agencia Informativa Católica Argentina. Arxivat de l'original el 2 de febrer 2009. [Consulta: 8 febrer 2009]. «La circumscripció eclesiàstica més antiga és l'arquidiòseci de Córdoba, creada per Pio V el 10 de maig de 1570.»
↑de Azara, Félix (citat). «El Pato, deporte nacional argentino» (en castellà). Argentina - Portal oficial de promoción de la República Argentina. Arxivat de l'original el 25 de febrer 2009. [Consulta: 8 febrer 2009]. «L'any 1610, trenta anys després de la segona fundació de Buenos Aires i dos-cents anys abans de laRevolución de Mayo, un escrit de l'antropòleg militar espanyolFélix de Azara descriu una escena esportiva que es va realitzar a la ciutat: "s'ajunten per això dos quadrilles d'homes i cavalls i s'assenyales dues llocs apartats com unalegua. Després cusen un cuir en el qual s'ha introduït un ànec viu que deixa el cap fora, tenint el referit cuir dos o més nanses, de les que se prenen els dos més forts de cada quadrilla al mig de la distància dels punts assignats imetiendo espuela tiran fortament fins que els més poderos es lleva l'ànec, caient el seu rival a la terra si no l'abandona. El vencedor tira a córrer i els del band contrari el segueixen i ho en volten fins a prendre-lo d'alguna de les nanses, tiran de la mateixa mena, quedant a la fi vencedora la quadrilla que arriba amb l'ànec al punt assenyalat".»
↑Campeones del mundo (en castellà). Federación Argentina de Boxeo, 13 febrer 2009.
