Quan l'Apollo 11 es va situar a l'òrbita lunar,Edwin E. «Buzz» Aldrin iNeil A. Armstrong es varen traslladar almòdul lunarEagle.Michael Collins va quedar-se a la nau donat suport a les maniobres delmòdul lunar. Quan Armstrong i Aldrin van acabar la seva feina a la superfície de laLluna, van tornar a l'Eagle i van deixar laLluna en vol vertical, fins a acoblar-se a la nau on els esperava Collins. Aleshores es van adreçar cap a laTerra. La nau Apollo 11 va caure a les aigües de l'oceà Pacífic, on va ser recuperada, prop de lesilles Hawaii.
Durant els anys 60 i 70, els Estats Units es trobaven immersos en laGuerra Freda, un període de rivalitat geopolítica amb laUnió Soviètica. Aquesta disputa es manifestà en diversos àmbits, entre ells laCursa Espacial. L'any 1957 la Unió Soviètica llançà a l'espai l'Spútnik 1, el primersatèl·lit artificial. L'esdeveniment sorprengué a tot el món, despertant la fascinació i els temors d'uns i altres. Va demostrar que els soviètics disposaven de la capacitat de llençar armes nuclears a distàncies intercontinentals i va desafiar les reivindicacions nord-americanes de superioritat militar, econòmica i tecnològica.[4] Tot plegat va provocar l'anomenadaCrisi de l'Spútnik i va desencadenar la Cursa Espacial. El presidentDwight D. Eisenhower va respondre a l'Sputnik establint, l'any 1958, una nova agència governamental, l'Administració Nacional d'Aeronàutica i Espai (National Aeronautics and Space Administration,NASA) i iniciant elprograma Mercury,[5] que tenia com a objectiu el d'enviar un home a l'òrbita terrestre. Tot i això, el 12 d'abril de 1961, els soviètics tornaren a avançar els nord-americans amb el llançament de laVostok 1, la qual duia el cosmonauta sovièticIuri Gagarin, que es convertí en la primera persona a l'espai i la primera en orbitar al voltant de la Terra. Gairebé un mes després, el 5 de maig de 1961,Alan Shepard es va convertir en el primer nord-americà a l'espai, completant un viatge suborbital de 15 minuts. Després de ser recuperat de l'Oceà Atlàntic, va ser felicitat pel successor d'Eisenhower,John F. Kennedy.[6]
Donat l'avantatge assolit per la Unió Soviètica, la qual havia mostrat la capdavantera de la seva tecnologia de coets, Kennedy va escollir, entre les opcions presentades per la NASA, un repte més enllà de la capacitat dels coets existents en aquell moment, de manera que els Estats Units i la Unió Soviètica començarien en una posició d'igualtat. Una missió tripulada a la Lluna serviria per a aquest propòsit.[7]
L'esforç per aterrar un home a la Lluna ja tenia un nom: elprograma Apollo.[8] Quan Kennedy es va reunir ambNikita Khrusxov, el líder de la Unió Soviètica el juny de 1961, va proposar-li de convertir programa tripulat a la Lluna en un projecte conjunt, però Khrusxov va declinar l'oferta.[9] Kennedy va tornar a proposar una expedició conjunta a la Lluna en un discurs a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de setembre de 1963[10] La idea d'una missió lunar conjunta va ser abandonada després de la mort de Kennedy.[11]
Una primera i crucial decisió fou la d'escollir latrobada en l'òrbita lunar en lloc de l'ascens directe i la de latrobada en l'òrbita terrestre. Una trobada espacial és una maniobra orbital en què dues naus naveguen per l'espai i s'acoblen. El juliol de 1962, el cap de la NASA,James Webb, va anunciar que s'utilitzaria la trobada en l'òrbita lunar[12][13] i que la nau espacial Apollo tindria tres parts principals: un mòdul de comandament (CM) amb una cabina per als tres astronautes i l'única part que tornaria a la Terra; un mòdul de servei (SM), que suportaria el mòdul de comandament en propulsió, energia elèctrica, oxigen i aigua; i un mòdul lunar (LM) que tindria dues etapes: una etapa de descens per aterrar a la Lluna i una etapa d'ascens per retornar els astronautes a l'òrbita lunar.[14] Aquest disseny es traduïa en que la nau espacial podria ser llançada per un sol coetSaturn V que en aquells es trobava en desenvolupament.[15]
La tripulació inicialment assignada com a reserva de l'Apollo 9, formada pel comandant, Neil Armstrong, el pilot del mòdul de comandament,Jim Lovell, i el pilot del mòdul lunar, Buzz Aldrin, es va anunciar oficialment el 20 de novembre de 1967. Lovell i Aldrin havien volat anteriorment junts, com a tripulació delGemini 12. A causa dels retards en el disseny i la fabricació del mòdul lunar, l'Apollo 8 i l'Apollo 9 van canviar ordre de les tripulacions principals i de reserva, i la tripulació d'Armstrong es va convertir en la tripulació reserva de l'Apollo 8. Basat en el sistema de rotació de les tripulacions, Armstrong es convertí llavors en l'esperat per comandar l'Apollo 11.[16][17][18][19]
El Saturn V AS-506 va llançar l'Apollo 11 el 16 de juliol de 1969 a les 13.32.00UTC (9.32.00EDT). Als 13,2 segons del vol, el vehicle de llançament va començar a rodar cap al seuazimut de vol de 72,058 graus. L'aturada completa dels motors de la primera fase (S-IC) es va produir a uns 2 minuts i 42 segons de la missió, seguida de la separació del S-IC i l'encesa dels motors de la segona fase (S-II). Els motors del S-II es van parar i aquest es va separar al cap de 9 minuts i 8 segons, permetent la primera ignició del motor de la tercera fase (S-IVB) pocs segons després.[24]
L'Apollo 11 va entrar en una òrbita terrestre gairebé circular a una altitud de 185,9 quilòmetres per 183,2 quilòmetres, al cap de dotze minuts del llançament. Després d'una òrbita i mitja, a les 16.22.13 UTC una segona ignició del motor de l'S-IVB va empènyer la nau cap a la seva trajectòria a la Lluna amb la injecció trans-lunar (TLI). Uns 30 minuts després, amb Collins al seient esquerre i als controls, es va dur a terme la maniobra de transposició, atracament i extracció. Això implicava separar el Columbia de l'S-IVB ja apagat, donar la volta i atracar amb el mòdul lunar Eagle que es trobava guardat al coet. Després de l'extracció del LM, l'Apollo es va dirigir cap a la Lluna, mentre que l'S-4B adoptà una trajectòria més enllà de la Lluna.[25][24] Això es va fer a propòsit per tal d'evitar que la tercera etapa xocés amb la nau espacial, la Terra o la Lluna. Un efecte de fona al passar al voltant de la Lluna el va enviar a unaòrbita heliocèntrica.[26]
19 de juliol a les 17.21.50 UTC, l'Apollo 11 va apropar-se suficientment a la Lluna i va engegar el motor de propulsió del mòdul de servei per incorporar-se a l'òrbita lunar.[24][27] Durant les trenta òrbites següents, la tripulació va poder visualitzar del seu lloc d'aterratge situat al sud del Mar de la Tranquil·litat, a uns 19 km al sud-oest del cràter Sabine D. La zona es va seleccionar per considerar-se suau a partir de les dades enviades per les sondesRanger 8 iSurveyor 5, així com per la sonda espacial de mapatge deLunar Orbiter, i perquè era poc probable que presentés desafiaments importants d'aterratge o de EVA.[28] Es trobava a uns 25 quilòmetres al sud-est del lloc d'aterratge de laSurveyor 5 i a 68 quilòmetres al sud-oest del lloc on s'estavellà laRanger 8.[29]
↑Smithsonian National Air and Space Museum. «Apollo 11 Mission Summary». The Apollo Program. Arxivat de l'original el d'agost 29, 2013. [Consulta: de maig 19, 2018].
