| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (fr)Antoinette Grugnardi 1r octubre 1936 Marsella (França) | ||
| Mort | 20 febrer 2014 (77 anys) 5è districte de París (França) | ||
| Sepultura | Cementiri de Montparnasse | ||
 Diputada al Parlament Europeu | |||
Representa:Partit Radical d'Esquerra 19 juliol 1994 – 19 juliol 1999 Legislatura:IV legislatura del Parlament Europeu Circumscripció electoral:França | |||
| Dades personals | |||
| Formació | Universitat de París Universitat d'Ais-Marsella École pratique des hautes études | ||
| Director de tesi | Francine Demichel | ||
| Activitat | |||
| Lloc de treball | Estrasburg Brussel·les | ||
| Ocupació | psicoanalista, editora, política, activista pels drets de les dones | ||
| Ocupador | Universitat de París | ||
| Partit | Partit Radical d'Esquerra | ||
| Premis | |||
| Lloc web | antoinette-fouque.com | ||
   | |||
Antoinette Fouque (de solteraGrugnardi) (Marsella, 1 octubre 1936 -París, 20 febrer 2014) va ser unapsicoanalista,escriptora,periodista ifeminista francesa que va liderar un dels grups que van formar el Moviment d'alliberament de la dona francesa (MLF). Va col·laborar en la fundació deÉditions des femmes en Mouvement, així com la primera col·lecció d'audiollibres,França Bibliothèque des voix.[1] El seu posicionament en lateoria feminista va seressencialista, fortament basat en lapsicoanàlisi.[2]
Fouque va néixer en un barri pobre deMarsella, era filla d'Alexis Grugnardi, unsindicalista deCòrsega i de mare italiana, emigrada desdeCalàbria por raons econòmiques. De petita va patirpoliomielitis i tota la vida va caminar amb dificultat.[3]
Des de molt jove va escoltar els discursos del dirigentcomunistaMaurice Thorez. Va ser professora, interessada en la culturallatina y laliteratura italiana. Es va casar amb René Fouque i va participar en la revista literariaCahiers du Sud. Després del naixement de la seva filla, el 1964, es va adonar de les dificultats de promoció de les dones casades i mares de família i va parlar molt sobre aquest tema en els entornsintel·lectuals.[4]
Entre 1965 i 1969, va ser lectora demanuscrits italians per a l'editorialÉditions du Seuil; va llegirJacques Lacan abans deSigmund Freud. Ja casada, es va traslladar aParís per a estudiarliteratura a laSorbona. El 1960, s'havia matriculat a l'EPHE (École Pratique des Hautes Études) per a fer unatesi enavantguardes literàries, que va abandonar per continuar el seu activisme feminista. Durant un seminari de Barthe, al gener de 1968, va conèixer aMonique Wittig. Horroritzada pelsexisme en el món intel·lectual, va començar a freqüentar entornsactivistes. Al maig del mateix any, al costat de Wittig i Josiane Chanel va formar un dels primers grups de les dones.[5][6][7][8][9]
En 1970 aquest grup va passar a formar part del Moviment Francès d'Alliberament de les dones (MLF), que comptava amb molts grups aFrança, però sense unlideratge formal. Fouque va rebutjar l'existencialisme deSimone de Beauvoir a favor de l'estructuralisme i elmarxisme llibertari. El seu grup es va dirPsychanalyse et Politique.[10] Els conflictes dins delmoviment van ser conseqüència de les diferents influències que van rebre Fouque —del psicoanalistaJacques Lacan— i Wittig —delfilòsof isociòlegHerbert Marcuse. L'abril de 1971 moltes activistes del MLF van signar elManifest de les 343 escrit per Simone de Beauvoir i publicat aLe Nouvel Observateur, que reunia personalitats com araCatherine Deneuve,Agnès Varda oStéphane Audran, que afirmaven haver avortat, exposant-se així a un procés penal. Finalment, en 1974 la llei dedespenalització de l'avortament, presentada per la ministra de salutSimone Veil, va ser aprovada per un període de cinc anys.[5]
En aquell mateix any, Fouque va aconseguir finançament per laÉditions des femmes, de part de Sylvina Boissonnas, hereva de la famíliaSchlumberger. Va demanar tenir un espai per a dones a les llibreries i galeries d'art i poder organitzar reunions idebats a París. A l'octubre de 1979, Fouque va registrar les sigles del MLF com aassociació, la qual cosa va produir un conflicte amb Beauvoir, que va protestar per l'apropiació de les sigles. Fouque, a més de la Universitat dels estudis de les dones (1978), també va crear l'Institut de Recerca de Ciències de les Dones (1980), l'Observatori deMisogínia en 1989, el Club deParitat (1990), i l'Aliança de les Dones per a laDemocràcia (AFD). Esva doctorar enciències polítiques, i va ser directora derecerques a laUniversitat París 8 en 1994 i membre de l'Observatori d'Igualtat de Gènere en 2002.[5][11][12]
Com a conseqüència de la seva poliomielitis, sempre va caminar amb crosses i en la seva maduresa va quedar confinada en una cadira de rodes. Va morir el 20 de febrer de 2014 a París, on se li va retre un homenatge. El 26 de febrer va ser enterrada en el cementiri deMontparnasse, acompanyada de moltes personalitats incloent polítics i intèrprets.[13]
Fouque es va iniciar en la psicoanàlisi el 1971, però les seves tendències no van quedar clarament establertes. Entre 1969 i 1975, va experimentar amb Jacques Lacan; encara que ho va deixar per a criticar aJean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Durant aquell període va tenir relació ambLuce Irigaray fins a 1974, que va conèixer a Serge Leclaire i va treballar amb el seu grupPsychanalyse et Politique.
Entre 1978 i 1982, va treballar amb Bela Grunberger. El 1977, Serge Leclaire, va considerar que el MLF, el moviment dirigit per Antoinette Fouque, Psicoanàlisi iPolítica, revivia el moviment psicoanalític proposat per Lacan en un seminari dins del marc de l'Escola Freudiana de París amb Antoinette Fouque, però Lacan va rebutjar aquesta afirmació. Fouque va proposar l'existència de la libido específicament femenina «localitzada en un correu-etapa genitalfàl·lica», d'oral-tipusgenital: una «libido uterina» o «libido femella». Va creure que l'arrel de la misogínia era l'enveja dels homes cap a les dones per la seva capacitat de procrear. Ho va definir com «l'enveja de l'úter», més potent que l'«enveja del penis» conceptualitzada per Freud sobre les dones. Segons la psicoanalista Martine Martine Menès, Lacan va estar interessat en els debats del MLF però va rebutjar la idea de lalibido. Fouque es va oposar a la idea de les dones com a homes inacabats. Ho va considerar una font de misogínia, induint "en tots els camps, la violència real isimbòlica contra les dones». A més, va sostenir que la creació dels d'éssers vius era «una contribució fonamental de les dones a la humanitat».[5][14][15][16][15][17][18][19]
Fouque es va presentar a les eleccions europees de 1994 en la llista d'Énergie radicale (Energia Radical) encapçalada perBernard Tapie.[20]
Va ser membre de l'esquerra radical de l'Eurocambra de 1994 a 1999, del Grup PES en el Comitè d'Afers exteriors, delComitè dels Drets de les Dones i Llibertats Civils (vicepresidenta).[21]
En 2007 va demanar el vot per aSégolène Royal en un text publicat enLe Nouvel Observateur.[22]
En l'editorialSeuil Publishing House es va convertir en editora creantEditions des femmes, les primeres obres de dones publicades a Europa en 1972. Va considerar que l'ambient intel·lectual francès era moltmasclista i la dona estava infrarepresentada, especialment entre escriptors que consideraven les dones «gent sense escriptura», per la qual cosa va treballar per obrir el món dels llibres i l'escriptura a les dones. Des del principi, aquesta casaeditorial va tenir una perspectiva doble: compromís polític per a qui entenia el feminisme com la lluita global contra les injustícies i explotacions, i compromís literari. El seu objectiu va ser promoure la literatura, alhora que la lluita de dones. Diverses llibreries amb el nomDes Femmes, es van obrir a París (1974), a Marsella (1976) iLió (1977).[23][24][25]
Va crear, a més, la primera col·lecció d'àudiollibres a FrançaLa Bibliothèque des voix (1980).[1] Va participar en els diarisLe Quotidien des femmes, del 1974 al juny 1976, iDes femmes en mouvement, una revista mensual, del desembre 1977 al gener 1979 i, després setmanal del 1979 al 1982.[26]
Va escriure un manifest contra larepressió franquista que va publicar aLe Monde i va organitzar un comitè de solidaritat en el qual es van incloureSartre, Simone de Beauvoir,Ionescu i nombrosos intel·lectuals que reclamaven la llibertat d'Espanya.[13]
Va morir el 2014 després de rebre nombrosos premis i condecoracions.[27]
