Antioquia va ser fundada a finals del segle iv aC perSeleuc I Nicàtor, un dels generals d'Alexandre el Gran, com una de les quatre ciutats deSeleuc de Síria. La ubicació de la ciutat oferia beneficis geogràfics, militars i econòmics als seus ocupants; Antioquia estava molt implicada en elcomerç d'espècies i es trobava a l'abast de laRuta de la Seda i laRuta reial persa. Durant l'últim període hel·lenístic i l'Imperi Romà Mitjà, la població d'Antioquia va assolir un pic d'entre 250.000 i 500.000 habitants esdevenint la tercera ciutat més gran de l'Imperi després de Roma i Alexandria i una de les ciutats més importants delMediterrani oriental.[2] La ciutat va ser la capital de l'Imperi Selèucida des de 240 aC fins al 63 aC, quan els romans van prendre el control, fent-la capital de laprovíncia de Síria i més tard deSíria Cele. Des de principis del segle IV, Antioquia va ser seu del Comte d'Orient, cap de la diòcesi d'Orient. Els romans van proporcionar a la ciutat murs que cobrien gairebé 450 hectàrees (1.100 acres), de les quals una quarta part era de muntanya, deixant 300 hectàrees (750 acres), aproximadament una cinquena part de la zona de Roma dins de lamuralla Aureliana.
També va ser el centre principal deljudaisme hel·lenístic al final del període del Segon Temple. Antioquia va formar part de lapentarquia i va ser anomenada "el bressol del cristianisme" com a resultat de la seva longevitat i el paper fonamental que va exercir en el sorgiment delcristianisme.[3] ElNou Testament cristià afirma que el nom "cristià" va sorgir per primera vegada a Antioquia.[4] La ciutat va decaure fins a assolir una relativa insignificància durant l'Edat mitjana a causa de la guerra, els repetits terratrèmols i un canvi en lesrutes comercials. La ciutat continua prestant el seu nom alPatriarcat grec ortodox d'Antioquia, una de les esglésies més importants del Llevant i del Mediterrani oriental.
Dues rutes des de lamar Mediterrània, a través del riuOrontes i el pas de lesPortes Síries, convergeixen en la plana del llac Antioch, ara anomenat llac Amik. S'hi pot arribar per la carretera des de la Porta d'Amania (Baghche Pass) i el regne occidental delCommagena, que descendeix per la vall del Karasu fins alriu Afrin. També per les carreteres de l'est de Commagena i els encreuaments d'Eufratean aSamsat iApamea de l'Eufrates (Birejik), que descendeixen les valls de l'Afrin i del Queiq. Finalment, pel camí des de l'Eufrates aTàpsac, que s'estén per la franja de l'estepa sirià, en l'úna única ruta surt cap al sud a la vall d'Orontes.[5]
Rei Šuppiluliuma (de)dePattin, ca. 860 BCE en el Museu d'Arqueologia d'HatayUn artefacte de l'Edat de Bronze mitjana i tardana, 2000–1200 a. C. en el Museu d'Arqueologia d'Hatay
L'indret anomenat Meroe va ser la cuna del principi d'Antioquia. Hi ha un santuari de la deessa semitaAnat, anomenat per Heròdot l'"Artemispersa". Aquest indret estava als suburbis orientals d'Antioquia. Hi havia un poble al final de la muntanya Silp anomenatIo, oIopolis. Aquest nom sempre va ser recordat pels Antioquins (per exemple en parlaLibani), que estaven ansiosos per recordar aquest territori, un afany il·lustrat per les monedes de la ciutat. Io podia haver estat una petita colònia primerenca dels grecs centrada en el comerç (Javan). Joan Malales també esmenta un llogaret arcaic,Bottia, en la plana del riu.[5]
Per distingir-la d'altres ciutats amb el mateix nom, era anomenadaAntioquia de l'Orontes ode Dafne (en referència a lacova de Dafne). Fou fundada perSeleuc I Nicàtor a la primavera del300 aC, i s'hi van traslladar gran part dels habitants d'Antigonea, que romania inacabada i era situada molt a prop (a 9 km més amunt del riu). L'arquitecte en fouXenari, i els supervisors Ateu, Perites i Anaxícrates.S'hi van reunir diverses viles petites (Lòpolis, Jope, Mèroe i Bòtia). Es va donar privilegis als grecs i als jueus per establir-se a la ciutat. La ciutat va tenir un govern municipal democràtic, incloent-hi un senat. Segons la tradició explicada perJoan Malales, la fundació en va anar precedida d'un sacrifici humà: una noia anomenada Amatea, que després fou considerada una dea (la Destinada) i el seu santuari fou un dels més venerats; l'escultorEutíquides de Sició li va fer una estàtua per encàrrec del rei. Seleuc va fundar altres santuaris, com el deZeus Boteu i el del Llorer consagrat aApol·lo, i el temple d'Atena. Va esdevenir la capital delsselèucides per la seva magnífica situació a la plana fèrtil d'Amuk, amb les muntanyes del Sílpion on es podien erigir fortaleses defensives. A mesura que va créixer, fou anomenada Tetràpolis ('ciutat quàdruple'), segons que afirmaEstrabó. En una illa del riu,Antíoc III el Gran va construir un palau. Al sud de la ciutat, hi havia el barri d'Epifanea, fundat perAntíoc IV Epífanes. Poblada de grecs, siríacs i jueus, tingué un gran dinamisme comercial i industrial, encara que menys artístic i cultural en comparació ambPèrgam iAlexandria.
Al final del període hel·lenístic, tenia uns 350.000 habitants. Els carrers rectes i encreuats en angle recte, i les institucions locals (laboule i elsarconts) la feien quasi per si mateixa un estat. El83 aC, la ciutat va acceptar la sobirania deTigranes II d'Armènia.
El64 aC, va passar a Roma, però va obtenir el privilegi de ser autònoma, privilegi confirmat perJuli Cèsar el47 aC i que va conservar quanAntoní Pius la va fer colònia. Fou la capital de la província romana deSíria i fou anomenada laCorona d'Orient. SotaTiberi, es va estendre cap al nord i es va crear una avinguda amb 3.200 columnes que separava Epifània de la resta de la ciutat, que n'esdevingué el centre local, tipus d'urbanisme que fou imitat per altres ciutats. Va arribar, llavors, a mig milió d'habitants, només superada per Roma i Alexandria.
El terratrèmol del37 li va causar greus danys, però foren reparats perCalígula.Tit hi va construir un teatre.Domicià, unes termes i un temple d'Esculapi;Trajà, un pont, un circ i més termes. Un altre terratrèmol el115 va causar danys quan a la ciutat es trobava l'emperador Trajà, i per ordre d'aquest i després d'Hadrià, es va restaurar encara millor.[6] Hadrià hi va fer construir dos temples aÀrtemis i al Trajà divinitzat. Entre162 i166, hi va residir l'emperadorLuci Ver durant la seva guerra contra els parts. El seu germàMarc Aureli, tot i que la ciutat havia donat suport aAvidi Cassi, no hi va prendre represàlies i va fer restaurar termes i va construir el Nimfeu, una font monumental; la va visitar el176; el seu gendre Claudi Pompeià era de la ciutat.Còmmode hi va fer construir més termes tan grans com les que després va construirCaracal·la; també va construir temples a Zeus i Atenea i l'estadi cobert de Xystos.
El193-194, va prendre partit perPescenni Níger en contra deSeptimi Sever. Quan aquest va triomfar, la ciutat fou castigada, i rebaixada al rang de poble dins el territori deLaodicea, però fou un càstig efímer i aviat va recuperar el seu rang anterior de metròpoli i la capitalitat de Síria. Amb les lluites contra parts i després sassànides, fou freqüent residència dels emperadors.Caracal·la,Macrí,Elagàbal,Alexandre Sever,Gordià III,Filip l'Àrab,Valerià I,Aurelià,Car,Dioclecià,Galeri iMaximí Daia hi van residir més o menys temps. El218, fouescenari de la batalla entre les tropes de Macrí i Elagàbal, que va convertir aquest en emperador.[7] El252, Síria fou envaïda pels sassànides deSapor I[8] i el poder local va quedar en mans de Mariàdes, un noble local favorable a Pèrsia. Una gran part de la població fou deportada a Pèrsia (aSusiana) i part de la ciutat fou destruïda (258).Valerià I la va reconstruir, però els perses hi van tornar el260. Del266 al272, fou dominada perZenòbia dePalmira.
Al segle iv, tornava a ser una ciutat important i residència imperial del cèsarGal vers350, que va introduir a la ciutat una política policial contra els opositors.Julià l'Apòstata (360-363) era criticat obertament a la ciutat. El387, un nou impost va desencadenar l'anomenada "revolta de les estàtues", en la qual el poble va enderrocar les estàtues dels emperadors i la família imperial. El388, se li va retirar en càstig el títol demetròpoli.
Elcristianisme hi va penetrar aviat i va ser un focus molt important de consolidació de la nova religió. Sembla fins i tot que el nomcristians es va originar allí: segons elsFets dels Apòstols, 11:26, els deixebles de Jesús hi van rebre per primer cop aquest nom. Fou visitada diverses vegades persant Pau i els caps d'aquesta religió a la ciutat foren patriarques com aConstantinoble iAlexandria. Segons la tradició,sant Pere havia estat bisbe de la ciutat, nomenat després de ressuscitar el fill del senyor local, mort 14 anys abans.Sant Ignasi en fou bisbe el 69. Es van fer deu concilis a la ciutat entre el252 i el380. Vers el270, es va produir una divisió entre els partidaris del bisbePau de Samòsata i els que se li oposaven; aquestos van demanar l'arbitratge o més aviat el favor de l'emperadorAurelià. Al segle iv, l'Església d'Antioquia era considerada la més important després de la deRoma iAlexandria. Fou de les primeres a construir una catedral (entre327 i341), ambcúpula i mosaics. Més tard, la seva importància va disminuir amb l'ascens deConstantinoble i l'erecció deJerusalem com a patriarcat, i per l'activitat de l'heretgia arriana (concili d'Antioquia, del 324) i després nestoriana i monofisita. Als segles iv iv, un gran nombre de personatges van participar en les controvèrsies teològiques, entre els qualsDiodor de Tars,Teodor de Mopsuèstia,Teodoret i santJoan Crisòstom, partidaris de la interpretació literal contra l'escola alexandrina, que consideraven una interpretació al·legòrica.
Conquesta pels croats
Durant el regnat deLleó I (457-474) va patir un terratrèmol, i també hi va haver disturbis a l'hipòdrom, massacres de jueus i guerres faccionals. El526, un terratrèmol va fer un quart de milió de víctimes; la ciutat fou restaurada per Efrem,comites d'Orient i més tard patriarca. Durant el regnat de Justinià, fou engrandida i restaurada, però vers el535 fou destruïda altre cop per un terratrèmol i el538 fou ocupada pels perses, que van completar la destrucció; la població fou deportada en bona part cap aEcbàtana. Quan van sortir els perses, estava tan malmesa que es va fundar una nova ciutat (Theupolis, 'Ciutat de Déu') per ordre deJustinià I, que fou més petita que l'anterior, i a la qual es va acabar imposant el nom d'Antioquia. A començament delsegle vii, fou saquejada pels sassànides (602 i611[9]) fins que foren expulsats perHeracli.
El637/638, fou ocupada pels àrabs sota el califaOmar. Fou seu de l'organització militar de fronteres anomenadaAwasim i centre del territori dels Awasim; el878, va passar alstulúnides d'Egipte, en mans dels quals va restar fins al898. Va retornar al califat fins que fou ocupada per l'hamdànida Sayf al-Dawla d'Alep, el944, ifou conquerida pels romans d'Orient dirigits pel generalMiquel Burtzes el29 d'octubre del969, que la van convertir en centre administratiu i militar per als territoris orientals de l'imperi.[10] Va ser governada per ducs romans d'Orient fins quefou ocupada el1084 perSulayman ben Kutlumish, pelsseljúcides. La possessió li fou disputada perMuslim ibn Kurays, senyorukaylida deMossul iAlep, que finalment fou derrotat per Sulayman en labatalla d'Antioquia, en la qual Muslim va morir el juny del1085; però, al seu torn, fou derrotat pel seu parentTútuix I, el1086. Va intervenir, llavors, el soldà seljúcidaMàlik-Xah I, que va concedir Antioquia en feu al turcYaghi-Siyan, que la va conservar fins al 1098.
El1097, durant laPrimera Croada, la ciutatfou assetjada pels croats[11] i conquerida el3 de juny del1098. El setge al qual seguidament la va sotmetre l'emir-governador de Mossul, Karbugha, fou rebutjat. Es va establir, llavors, el principat d'Antioquia, que va durar fins a laconquesta de la ciutat pel mamelucBàybars el18 de maig del1268.[12] Després, va perdre importància i va esdevenir una petita ciutat de Síria.
↑Bowman, Alan; Garnsey, Peter; Cameron, Averil.The Cambridge Ancient History (en anglès). vol.12, The Crisis of Empire, AD 193-337. Cambridge University Press, 2005, p. 21.ISBN 0521301998.
Rockwell, William Walker (1911). "Antioch". In Chisholm, Hugh (ed.). Encyclopædia Britannica. Vol. 2 (11th ed.). Cambridge University Press. pp. 130–132.
.jpg)
