L'anglès va sorgir alsregnes anglosaxons d'Anglaterra i el que avui dia és el sud-est d'Escòcia. Gràcies a la gran influència deGran Bretanya i el Regne Unit entre el segle xvii i mitjans del segle xx, a través de l'Imperi Britànic, i a la influència dels Estats Units des de mitjans del segle xx,[11][12][13][14]s'ha estès arreu del món i s'ha convertit en l'idioma principal de les relacions internacionals i lalingua franca de moltes regions.[15][16]
Històricament, l'anglès té el seu origen en una fusió de dialectes molt propers entre si, que actualment es coneixen amb el nom col·lectiu d'«anglès antic». Aquests dialectes van arribar a la costa oriental de Gran Bretanya al segle v de la mà de colonsgermànics (anglosaxons). Tant el nom català «anglès» com el nom nadiuEnglish deriven del nom delsangles[17] i, en última instància, del seu territori nadiu d'Angeln (a l'actualSchleswig-Holstein). Una part important dellèxic anglès es basa en arrelsllatines, car el llatí en les seves diverses formes era lalingua franca de l'Església i de la vida intel·lectual europea.[18] Més endavant, l'anglès va rebre la influència de l'antic nòrdic a causa de lesinvasions vikingues dels segles ix ix.
Al segle xi, laconquesta normanda d'Anglaterra va engegar un procés pel qual l'anglès va manllevar moltes paraules delnormandofrancès i va alterar el seu vocabulari i les seves convencions ortogràfiques per fer la impressió d'una relació propera entre lesllengües romàniques[19][20] i allò que en aquell temps ja havia esdevingut l'anglès mitjà. Elgran desplaçament vocàlic, que té el seu origen al sud d'Anglaterra durant el segle xv, és un dels esdeveniments històrics que marquen la transició de l'anglès mitjà a l'anglès modern.
A causa de l'assimilació de paraules de molts altres idiomes al llarg de la història, l'anglès d'avui en dia té un vocabulari molt extens i una ortografia complexa i irregular, especialment pel que fa a les vocals. L'anglès modern no només ha assimilat paraules d'altres llengüeseuropees, sinó d'arreu del món. L'Oxford English Dictionary conté més de 250.000 paraules diferents, tot i que no inclou molts termes tècnics, científics i d'argot.[21][22]
El nom «anglès» prové en última instància de l'epònimangle, que es refereix a una tribugermànica que es creu que provenia de l'àrea d'Angeln, aJutlàndia, que actualment pertany al nord d'Alemanya.[23]
Tenir un nivell decent d'anglès s'ha convertit en una necessitat en diversos àmbits, ocupacions i professions, com ara lamedicina i lainformàtica. Com a resultat, més de mil milions de persones tenen com a mínim un nivell d'angles bàsic. És una de les sis llengües oficials de lesNacions Unides.[31] D'altra banda, la gran varietat interna de l'anglès, juntament amb elscriolls i elspidgins podria crear noves llengües a partir de l'anglès amb el pas del temps.[32]
Una de les conseqüències del creixement de l'anglès és la reducció de ladiversitat lingüística nadiua de molts llocs del món. La seva influència continua tenint un paper important en l'atrició lingüística.[33] Les llengües reben constantment la influència de l'anglès tècnic, i especialment, del vocabulari d'origen anglosaxó utilitzat per definir nous conceptes,[34] i els noms d'alguns invents i desenvolupaments nous solen ser molt difícils de traduir i, per tant, és més senzill mantenir el nom original en anglès.[35]
A més a més és la principal llengua de treball en les relacions internacionals i una de les traduccions obligades dels documents de laUnió Europea. És considerat per molts com lalingua franca moderna, per això han sorgit versions simplificades, com el Basic English, per usar-se només entre persones de llengües diferents. Ha rebut també crítiques per imperialisme lingüístic.
L'anglès pertany al subgrup de les llengües àngliques, una família que agrupa els diferents dialectes anglesos i les llengües que n'han derivat, especialment els criolls en països colonitzats pels britànics, on han sorgit nous idiomes que barregen l'anglès amb la parla autòctona. Aquesta inclusió, però, és controvertida, ja que el lèxic sol ser de base anglosaxona però no la gramàtica. Dins les llengües àngliques s'inclou el yola i el fingaliè, antigues llengües parlades a Irlanda.
Les llengües àngliques són, al seu torn, una branca de les llengües anglofrisones, a les quals pertany també elfrisó. Aquestes pertanyen al grup ingaevònic de les llengües germàniques occidentals, marcades per innovacions com l'ús delgerundi o canvis fonològics respecte als seus parents orientals i del nord.
Remuntant la classificació, pertany a lesllengües germàniques, un dels grups principals de lesllengües indoeuropees. Per tant, es pot dir que l'anglès és una llengua indoeuropea germànica occidental ingaevònica anglofrisona ànglica.
L'anglès és el tercer idioma amb més parlants nadius (entre 300 i 400 milions de persones) i el segon més parlat del món després delxinès. Uns 200 milions de persones el parlen com asegona llengua.
Tot i que hi ha idiomes com ara l'esperanto ointerlingua que busquen un ús més neutral de la llengua, l'anglès és el principal idioma de comunicació internacional. Això s'ha produït a causa de laimposició de l'anglès durant les èpoques de conquesta anglesa. Per aquesta mateixa raó, a molts països europeus es parlen llengües derivades delllatí (idioma oficial de l'Imperi Romà).
Avui en dia existeixen propostes per la neutralitat en l'ús d'unallengua auxiliar internacional, però en l'àmbit econòmic es perdrien molts diners que cal gastar durant el procés d'aprenentatge. Per això hi ha una negativa a l'adopció d'una llengua internacional diferent de l'anglès pels que obtenen profit d'aquest negoci.
Aquests invasors germànics van dominar els habitants deparla celta britònica. Les llengües que parlaven aquests invasors germànics van formar el denominatanglès antic, emparentat amb elfrisó.[37] L'anglès antic va tenir una forta influència d'un altre dialecte germànic, elnòrdic antic, parlat pelsvikings que es van assentar principalment al nord-est deGran Bretanya. Les paraules anglesesEnglisch (anglès) iEngland (Anglaterra) provenen de paraules referides alsangles:englisc iEngland. L'anglès antic no era un idioma unificat, sinó que es distingeixen quatre dialectes:mercià,northumbrià,kèntic isaxó occidental.[38]
L'anglès antic presenta moltes semblances tipològiques amb lesllengües indoeuropees antigues com ara elllatí, elgrec i l'alemany. Una de les semblances és la presència de cas morfològic en el nombre i la diferència de gènere gramatical.[39] El sistema verbal era més sintètic que l'anglès modern, que utilitzaperífrasi verbal iverbs auxiliars.
L'anglès mitjà del segle xiv ixv presenta importants canvis tipològics respecte a l'anglès antic. L'anglès mitjà està tipològicament més a prop de l'anglès modern i lesllengües romàniques que l'anglès antic. La principal diferència entre l'anglès mitjà i l'anglès modern és lapronúncia. Concretament, elgran desplaçament vocàlic va modificar l'inventari de vocals, produintdiftongs a partir devocals llargues i canviant elgrau d'obertura de moltes vocals. La influència de la noblesanormanda, arribada a l'illa al voltant d'aquesta època, va deixar també efectes en ellèxic de l'anglès mitjà que es conserva encara avui. Això dona origen, per exemple, a la distinció entrepig (porc) ipork (carn de porc), sent la primera d'origen germànic i la segona d'origen francès (les classes baixes cridavenpigs convertits enpork per les classes altes).
A partir delsegle xviii la pronúncia de l'anglès va ser molt similar a la de l'anglès modern. A partir d'aquesta època es van començar a produir la major part delscanvis fonètics que són avui la base delsdialectes moderns.
L'anglès modern primerenc (Early Modern English) és la forma antiga de l'anglès actual, com una variant de l'idioma anglosaxó i de l'anglès mitjà en particular que es practicava en aquella època.
Es tracta de l'anglès que es parlava principalment durant elRenaixement, i més normalment associat al llenguatge literari deWilliam Shakespeare.
Cronològicament es localitza entre els seglesXVI ixviii en les zones poblades pelsanglonormands (aproximadament de1450 a1700).
Es considera la fase més evolucionada i propera a l'anglès de l'actualitat, i es va consolidar en gran manera a causa de l'auge de les lletres britàniques en aquell període històric i a l'aportació donada per les altres llengües estrangeres.
L'inventari de consonants de l'anglès consta de 25 elements (algunes varietats d'Escòcia i Amèrica del Nord arriben a les 27 en incloure dues fricatives sordes addicionals):
Els fonemes amb asterisc (*) només estan presents en algunes varietats d'anglès (especialment a l'anglès escocès i algunes varietats dels Estats Units i el Canadà), la resta són universals i apareixen en totes les varietats. Cadascun d'aquests fonemes pot presentar variacionsal·lofòniques segons el context fonètic. Per exemple:
Lesoclusives sordes sonen fortament aspirades a principi de paraula i menys aspirades precedides des-. Comparantpin [pʰɪn] /spin [spɪn],Kate [kʰeɪt]/skate [skeɪt],tone [tʰoʊn] /stone [stoʊn]
l'aproximant lateral /l/ té un so "clar" (no velaritzat) en la posició d'atac sil·làbic (left [left],blow [blow]) i un so "fosc" (velaritzat) en posició de coda sil·làbica (milk [mɪɫk]).
Els símbols de la llista d'aquí a sota són els de l'alfabet fonètic internacional tal com s'utilitzen en la transcripció de l'anglès (llevat dels Estats Units) per la major part dels diccionaris, especialitzats o no, des de finals delsanys 1970.
L'anglès presenta molts dels trets típics de lesllengües europees. El nom presenta diferència entresingular iplural. En anglès modern, a diferència del seu antecessor, l'anglès antic, el nom no fa distincions degènere ocas. Les diferències de cas es restringeixen en anglès modern al pronom, tal com succeeix per exemple en lesllengües romàniques.
En el sistema verbal l'anglès, igual que l'alemany i les llengües romàniques, ha sofert una evolució similar. S'han creat "formes compostes de perfecte" per expressar l'aspecte perfecte i "formes perifràstiques" amb el verb sr per expressar l'aspecte progressiu o continu. Una altra similitud és el desenvolupament de formes de futur a partir deverbs auxiliars. Una diferència important entre l'anglès i altres llengües germàniques i romanços és el debilitament delmode subjuntiu.
Igualment l'anglès, igual que l'alemany, el neerlandès o les llengües romàniques, ha creat articles definits genuïns a partir deformes demostratives.
En anglès hi ha quatretemps fonamentals: present, passat, futur i condicional. Aquests quatre temps es combinen amb tresaspectes (imperfectiu, continu, perfectiu). Les combinacions d'aspecte possible són quatre ([-perf] [-cont], [-perf] [- cont], [-perf] [-cont] i [-perf] [-cont]). Les combinacions de temps i aspecte anteriors donen lloc a un nombre important detemps verbals:
Simples que sintàcticament no tenen auxiliar i que inclouen els següents:
Simples no continus:present simple, que es reconeix perquè no duusufixos TAM a l'arrel;past simple, que inclou una marca de passat en l'arrel, usualment-ed en els verbs regulars i pot incloure-en i fins i totumlaut en els verbs irregulars o forts;future simple, marcat regularment mitjançant unauxiliar (will,shall o les seves formes negatives);conditional, marcat regularment per l'auxiliar en temps passatwould (o la seva forma negativa).
Continus, equivalents en general a "auxiliar (ser) + gerundi" en català, denoten accions que s'estan realitzant en el moment en què es parla.Morfològicament els temps continus acaben en-ing:present continuous;past continuous
Compostos, que denoten accions acabades i, per tant, aspecte perfectiu:
Depenent de si són regulars o no, els verbs tenen diferents passats, que són dos:
Past simple, equivalent a qualsevol passat simple en català (ex: I arrived / "Jo arribava", "Jo arribí", "Jo vaig arribar")
Past participle, equivalent al participi en català. (ex: arrived / "arribat")
El passat simple gairebé sempre va acompanyat d'expressions de temps com: 'yesterday,last (month,week,year, etc.),a week ago. Tant el passat com el participi dels verbs regulars acaba en '-ed'. Les regles per formar el passat simple d'aquests verbs són les següents:
Si el verb acaba en '-y' després d'una consonant, canvia la '-y' a 'i' i agrega '-ed':cry / cried.
Si el verb és d'una síl·laba i acaba en una consonant després d'un vocal, dobla l'última consonant i afegeix '-ed', excepte quan el verb acaba en 'x':plan / planned, peròax / axed.
Si el verb té accent en la síl·laba final dobla l'última consonant i afegeix '-ed':permit / permitted.
Si el verb acaba en '-e', només afegeix '-d':love / loved.
Afegeix '-ed' a tota la resta de verbs:play / played.
L'ús degotten ha disminuït al Regne Unit durant els últims segles, però continua als Estats Units. Atès que en realitat no hi ha regles definitives sobre "què cal afegir" o "què cal treure" en una paraula del grup de "verbs irregulars", als que estudien anglès com a llengua estrangera se'ls recomana que se'ls aprenguin tal com s'escriuen, ja que com es va esmentar abans, no hi ha un referent definitiu en els "verbs irregulars".[40]
Molts verbs tenen altres significats quan se'ls afegeix una preposició o un adverbi (around,down,in,out, up, etc.) després. Coneguts també com aphrasal verbs, canvien la definició del verb, o donen informació sobre la direcció. De vegades el seu significat es pot inferir de la preposició que els acompanya. Per exempleto go vol dir "anar" ito go up literalment vol dir "anar amunt", o sigui "pujar". Per contra, altres vegades la preposició no proporciona cap pista al parlant no nadiu sobre el nou significat del verb. Per exemple: "to run" vol dir "córrer" i "to run out" no vol dir "córrer cap a fora" sinó "acabar-se, exhaurir-se".
Heus ací uns exemples de com pot afectar l'addició d'una preposició al significat del verbto look" ("mirar")
Al contrari que en català,en anglès el seu ús és obligatori i gairebé sempre precedeixen el verb. Exemple:She is blonde («[Ella] és rossa»). Tanmateix, sobretot col·loquialment, hi ha ocasions en què es prescindeix del pronom per a preguntes i respostes (el·lipsi):[41](Have you) Finished? - («(¿Has) acabat?») oHow are you? -(I'm) Fine. thanks. («¿Com estàs? - (Estic) bé, gràcies.»)
Es refereix a objectes.
No es fa servir.
De vegades es fa serviryou all («tots vosaltres», «tots vostès») o alguna variant per distingir-lo delyou en singular.
De vegades s'empra amb valor singular quan no es desitja revelar el sexe del subjecte. per exemple,If a customer requires help, they should contact… («Si un client necessita ajuda, s'han de posar en contacte amb…»).
Alpresent simple, el verb segueix en infinitiu, però s'elimina la paraulato en les formesI,you,we i they.
Exemple:
I:I eat
You:You eat
We:We eat
They:They eat
No obstant això, en les formesit,he ishe, s'afegeix una-s al verb (senseto).
Exemple:
He: He stops (Ell para).
She: She stops (Ella para).
Si el verb acaba en-y s'elimina lay i s'afegeix-ies; per exemple,He carries his suitcase. ("Ell porta la seva maleta.") (vegeu normes de pluralització). Gairebé sempre cal escriure o dir un subjecte en cada oració, encara que la frase no requereixi un subjecte en català; per exemple, en català és acceptable dir "Són les dues de la tarda" per indicar les 14 hores, però en anglès és normalment necessari usar el pronom it al capdavant de la frase:It is two (o'clock). Tot i que per contestar a la preguntaWhat time is it? (Quina hora és?), es pot contestar simplementtwo, en lloc deIt's one.
Gairebé tots els verbs són regulars en el present, però hi ha notables excepcions ento be ("ésser" i "estar") →I am, you/we are, he/she is;to have ("tenir" i "haver" en temps perfectes) →I/we/they have, he/she has; yto do ("fer") →I/you/we/they do, he/she does. En el passat, un verb és regular si el seu passat simple i de participi acaben en-ed. Per exemple:arrive ("arribar") →arrived ("va arribar, arribat"). Amb l'excepció del verbto be cada verb usa la mateixa conjugació per a cada forma en el passat.
Un verb és irregular si el seu passat simple i / o de participi no acaba en-ed. Per exemple:write ("escriure") →wrote ("va escriure", en passat simple),written ("escrit", en passat de participi). Els verbs irregulars anglesos més importants són (infinitiu → passat simple → passat participi)to be →I/he/she was, we/they/you were →been;to do →did →done;to eat →ate →eaten ("menjar");to give →gave →given ("donar");to go →went →gone ("anar");to have →had →had ("haver/tenir");to make →made →made ("fer, fabricar");to speak →spoke →spoken ("parlar");to spend →spent →spent ("gastar").
Per formar un verb en futur s'afegeix el verb auxiliarwill abans de l'infinitiu del verb (senseto). Per exemple:You will eat spaghetti. ("Menjaràs espaguetis"). Per formar el condicional s'afegeix la paraulawould abans de l'infinitiu del verb (senseto):You would eat spaghetti. ("Menjaries espaguetis").
El temps progressiu de l'anglès, en el present i el passat, usa el verbto be seguit del gerundi del verb principal:I am thinking ("Estic pensant");You are winning ("Estàs guanyant");We were talking about baseball ("Estàvem parlant de beisbol" o "Parlàvem de beisbol"). Noteu que l'imperfecte en català es tradueix al passat progressiu en anglès quan indica una acció en progrés en el passat.
El temps perfecte de l'anglès usa el verb auxiliarhave seguit del participi del verb principal. Per exemple,I have doni the work ("Jo he fet la feina"),They had seen the movie ("Havien vist la pel·lícula").
Per escriure un verb en el negatiu en un temps simple, s'usa una forma del verb auxiliardo seguit de la paraula "not" i l'infinitiu del verb principal (senseto); per exemple:We do not have any money ("No tenim gens de diners"),She does not dance ("Ella no balla"). En el passat es fa servirdid not en totes les formes:He did not write the essay ("Ell no va escriure l'assaig"), You did not finish your homework ("No vas acabar els teus deures"). Nota: el temps del verbdo indica el temps de la frase; el verb principal sempre està en la forma infinitiu, malgrat el temps de la frase.
El negatiu de temps composts també usa la paraulanot, però aquests temps mantenen la forma del verb auxiliar original; es posa la paraulanot darrere del verb auxiliar. Per exemple,I am not running ("Jo no estic corrent");They had not made the clothes ("No havien fet la roba"). La paraulanot també es pot contraure enn't i afegida al final del verb auxiliar (comdo not, had not, is not, were not, etc., no es pot fer això ambI am not, que es contrau enI'm not.)
En preguntes amb la forma del verb auxiliardo, l'ordre ésdo + subjecte + infinitiu del verb principal senseto (+ substantiu o una altra paraula). A més només s'escriu un signe d'interrogació al final de la pregunta. Aquest ordre ocorre en les interrogacions simples. Per exemple: Does she draw? ("Dibuixa ella?"),Do you understand me? ("M'entens?")Did you have a question? ("Tenies una pregunta? "). Quan la pregunta fa servir l'auxiliarbe, no s'utilitza l'auxiliardo. Per exemple:Is she happy? ("Està ella feliç?"). Altres oracions més compostes utilitzen adverbis interrogatius (quant, com, on …) al principi de la pregunta. Els adverbis més importants sónwho (qui),what (què),where (on),when (quan),why (per què) ihow (com). Quan s'usen aquests adverbis, s'utilitza el verb auxiliar, per exempledo, després de l'adverbi. Per exemple:When did he buy the car? ("Quan va comprar el cotxe?").
Per respondre a una pregunta simple (sense adverbi interrogatiu), s'usayes ('sí') ono ('no') seguit d'una coma i la forma apropiada del verb auxiliar, acompanyada del pronom personal. En el negatiu també s'afegeix la paraulanot després del verb auxiliar en la resposta. Per exemple:Do they go to school? Yes, they do. ("Van a l'escola? Sí."),Is she eating? No, she is not (is not). ("Està ella menjant? No, no està menjant.").
Quan la comparació és entre un substantiu i un altre:
Més (adjectiu) que …: Aquest tipus de comparació depèn del nombre de síl·labes de l'adjectiu que s'usa per comparar. Si l'adjectiu té d'una a dues síl·labes en anglès (per exemplehappy), se li afegeix l'adjectiu la terminació-er, seguit de than: She is happier than me→ Ella és més feliç que jo. En canvi, si l'adjectiu té més de dues síl·labes (per exemplebeautiful), es deixa l'adjectiu com està i primer s'escriu la paraulamore:She is more beautiful than me → Ella és més maca que jo. En aquest cas, en comptes demore (més) podem escriureless (menys) per a indicar el contrari.
Quan s'indica la major magnitud d'un substantiu.
Simplement s'escriu the + (adjectiu +-est). Per exemple: El més gran de tots →The biggest of all. Això només passa quan l'adjectiu té una o dues síl·labes. Si té més, l'adjectiu s'escriu de manera normal, però primer s'escriu (entrethe i l'adjectiu) la paraulamost. Per exemple:The mostpeaceful → El més plàcid.
Cal tenir en compte els adjectius irregulars. Per exemple:happy +-er =happier (en aquest cas se substitueix la-i per-ier en comptes de-yer). Això passa només amb alguns adjectius.
Quan es comparen dos substantius per igual.
En aquest cas, l'adjectiu s'escriu de forma normal sense tenir en compte el seu nombre de síl·labes, i va acompanyat davant i darrere de la paraulaas. Per exemple:As fastas… → Tan ràpid com …
El lèxic de l'anglès actual està format per un nucli deparaules patrimonials directament heretades de l'anglès antic, entre les quals es troben la major part de paraules purament gramaticals així com la major part de les paraules més freqüents. No obstant això, entre les formes lèxiques de freqüència mitjana o petita predominen els manlleus del llatí i del francès, que freqüentment són cultismes, encara que també tenen penetració en el lèxic freqüent.
En efecte entre les deu mil paraules més freqüents poc més d'una tercera part són paraules d'origen germànic, mentre que més del 60% són paraules d'origen llatí o romànic.[42] La següent taula mostra la preponderància de diferents procedències del lèxic en termes de freqüència.
Les paraules derivades de l'anglès antic, popularment anomenades "germàniques", connoten seriositat i dedicació. QuanWinston Churchill va dir, en el seu primer discurs com aPrimer Ministre del Regne Unit (1940), que la sola cosa que podria oferir al seu poble en guerra era "blood, toil, tears, and sweat" (sang, treball, llàgrimes i suor). El fet de prendre seriosament la situació és palesa per l'ús de paraules exclusivament germàniques. En canvi, un ús abundant de paraules romàniques, en general derivades del francès, indica trivialitat o burocràcia. En documents legals del passat era freqüent l'ús de parells de paraules sinònimes, un d'origen anglosaxó i un altre romànic, com "last will and testament" (darrer testament), per evitar malentesos. L'ascendència de les paraules en anglès pot facilitar conclusions antropològiques: els animals sheep, pig, i cow (ovella, porc, vaca) són germànics, mentre els noms de les carns derivades d'aquests animals són romànics: mutton (no usat als EUA), pork, beef. La qual cosa indica la classe social que tenia cura dels animals - els conquistats anglosaxons - i els que gaudien de les seves carns: els conqueridors normands (francesos).
En la llengua anglesa moderna és comú trobar parells desinònims, l'un d'origen germànic (German words), i l'altre d'origen llatí (Latin words).
German words
Begin
Go on
Find out
End
Give back
Build
Deadly
Flood
Height
Old
Selfsame
Teach
Wage
Yearly
Latin words
Commence
Continue
Discover
Finish
Return
Construct
Mortal
Inundate
Altitude
Ancient
Identical
Educate
Salary
Annual
Tal com s'ha esmentat, el mot germànic és d'ús més comú i col·loquial, i el mot llatí es reserva per a situacions més formals. Tanmateix, la forta influència del francès normand en la moderna llengua anglesa fa que hom trobi paraules llatines arreu, i no sempre en contextos formals.
L'anglès utilitza l'alfabet llatí, que va substituir lesrunes anglosaxones al voltant del segle ix.[cal citació] L'ortografia de l'anglès ésetimològica i no pas fonètica,[45] especialment per a les paraules d'origenllatí o recentment incorporades delfrancès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que hi ha excepcions.[cal citació]
L'alfabet anglès actual conté 26 lletres llatines: laa, lab, lac, lad, lae, laf, lag, lah, lai, laj, lak, lal, lam, lan, lao, lap, laq, lar, las, lat, lau, lav, law, lax, lay i laz (que també tenen formesmajúscules: A, B, C, D, E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U, V, W, X, Y i Z).[46] Altres símbols que es fan servir en l'anglès escrit inclouen leslligaduresæ andœ (tot i que ja no són d'ús comú). També es fan servir alguns símbolsdiacrítics, sobretot enmanlleus d'altres llengües (com ara l'accent tancat decafé iexposé), així com l'ús ocasional dedièresis per indicar que dues vocals formen unhiat (per exemple, anaïve oZoë).
L'ortografia anglesa funciona a diversos nivells, amb elements d'ortografia francesa, llatina i grega superposats al sistema germànic original. També s'han produïtcanvis fonètics que no es reflecteixen en l'ortografia, cosa que encara embolica més la troca. Així doncs, a diferència de moltes altres llengües, l'anglès escrit no és un indicador fiable de l'anglès parlat, i viceversa (és a dir, no té unaortografia fonèmica). Aquest estat s'il·lustra en la paraulaghoti, proposada des del segle xix com a ortografia alternativa defish en utilitzar de manerairònica les irregularitats de l'ortografia.
Tot i que no sempre hi ha una correspondència lletra-so directa, les normes ortogràfiques que tenen en compte l'estructura sil·làbica, la fonètica i els accents tenen una fiabilitat del 75% o més.[47] Alguns proponents de l'ortografia fonèmica diuen que l'anglès és més d'un 80% fonètic.[48]
L'anglès ha estat subjecte a un ampli grau de variacions regionalsdialectals durant molts segles. La seva propagació mundial actual implica que s'hagin desenvolupat un gran nombre de dialectes illengües criolles ipidgins¹ basats en l'anglès, arreu del món. Els principals dialectes nadius d'anglès sovint es divideixen pels lingüistes en tres categories generals:[49][50][51][52][53][54][55][56]
A part d'aquests grans dialectes, existeixen moltes altresvariants de l'anglès, que inclouen, en la majoria dels casos, diverses subvariants, com ara elcockney,scouse igeordie a l'anglès britànic; l'anglès és unallengua pluricèntrica, sense una autoritat central com a llengua, a diferència del que passa a França amb l'Académie française o a Catalunya amb l'Institut d'Estudis Catalans; i, per tant, cap varietat es considera "correcta" o "incorrecta", excepte pel que fa a les expectatives de l'audiència en particular als que es dirigeix l'idioma. Els angloparlants tenen molts diferentsaccents, que sovint assenyalen el dialecte o llengua materna del parlant
La següent llista presenta algunes de les variants dialectals més conegudes de l'anglès:
↑Simons, Gary F. and Charles D. Fennig (eds.). 2017.Ethnologue: Languages of the World, Twentieth edition. Dallas, Texas: SIL International. Consultat el 24 juliol 2017. (en anglès)
↑Baugh, Albert C. i Cable, Thomas. «Latin Influences on Old English» (en anglès). An excerpt from Foreign Influences on Old English, 1978. Arxivat de l'original el 27 de novembre 2010. [Consulta: 5 setembre 2010].
↑25,025,1David Graddol. «The Future of English?» ( PDF) (en anglès). The British Council, 1997. Arxivat de l'original el 19 de febrer 2007. [Consulta: 15 abril 2007].
↑Abbott, M. «Identifying reliable generalisations for spelling words: The importance of multilevel analysis» (en anglès). The Elementary School Journal, 101, 2, 2000, pàg. 233-245.DOI:10.1086/499666.JSTOR:1002344.
↑Moats, L. M. (2001). Speech to print: Language essentials for teachers. Baltimore, MD: Paul H. Brookes Company,ISBN 1-59857-050-1.(en anglès)
↑Barry, Michael V. «English in Ireland». A:English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 84-134.
↑Romaine, Suzanne. «English in Scotland». A:English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 56-84.
↑Toon, Thomas E. «Variation in Contemporary American English». A:English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 210-251.
↑Barry, Michael V. «English in Ireland». A:English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 86-87.
↑Cassidy, Frederic G. «Geographical Variation of English in the United States». A:English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 177-210.
↑Lawton, David L. «English in the Caribbean». A:English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 251-281.
↑Eagleson, Robert D. «English in Australia and New Zealand». A:English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 415-439.
Changing English. Routledge, 2007.ISBN 978-0-415-37679-2 [Consulta: 11 febrer 2015]. This textbook includes chapters by David Crystal, David Graddol, Dick Leith, Lynda Mugglestone, and Joan Swann.
The Germanic Languages. Routledge, 1994.ISBN 978-0-415-28079-2 [Consulta: 26 febrer 2015]. The survey of the Germanic branch languages includes chapters by Winfred P. Lehmann, Ans van Kemenade, John Ole Askedal, Erik Andersson, Neil Jacobs, Silke Van Ness, and Suzanne Romaine.
Lass, Roger. «Chapter 3: Phonology and Morphology». A:The Cambridge History of the English Language, Volume III: 1476-1776. Cambridge: Cambridge University Press, 2000, p. 56-186.
.JPG)
.svg%26amp%3blang%3dca)
