La seva part meridional serveix de frontera natural entre Xile i l'Argentina. A la zona central, els Andes s'eixamplen i formen una regió de terres altes coneguda com l'Altiplà o Altiplà Andí. L'Altiplà és compartit pel Perú, Bolívia i Xile. La serralada s'estreny de nou al nord del Perú i es torna a eixamplar a Colòmbia.
La seva màxima altitud és el cim de l'Aconcagua, en laprovíncia de Mendoza (l'Argentina). És la muntanya més alta d'Amèrica, i queda just per sota de l'alçada dels 7.000 metres, existint en canvi 102 pics amb més de 6.000 metres d'altitud.
La serralada dels Andes es va formar al final de l'era secundària, durant el període anomenatCretaci superior, pel moviment desubducció de laplaca de Nazca sota laplaca sud-americana. Els moviments sísmics i l'activitat volcànica posterior han tingut molta més importància en la configuració del relleu que els agentserosius externs. En la morfologia actual s'hi troben elevades serralades, juntament amb extensosaltiplans longitudinals paral·lels als gran eixos muntanyosos.
Existixen diverses teories pel que fa a l'etimologia del topònimAndes; la més probable és la paraulaquítxuaAnti amb el significat decresta elevada; alguns suposen que deriva d'una altra paraula tambéruna simi (quítxua):Antisuyu, una de les quatresuyu o parts de l'imperi dels inques. No obstant és més probable que el nom d'aquestsuyu provingués de la serralada en qüestió.
Molt més dubtosa és l'etimologia espanyola procedent de la paraulaandén tot i que sí que és probable que els espanyols modifiquessin la paraula quítxuaanti al notar que era freqüent als vessants d'aquesta serralada els cultius mitjançant terrasses oandenes. Cal fer notar que els quitúes delTawantinsuyo solien denominar "Anti" als sistemes muntanyosos més occidentals que senyalaven aproximadament els límits d'aquest imperi. Per aquest motiu algunes de les elevadesSerres Pampeanes com la de l'Aconquija eren incloses en els "Anti" encara que en realitat pertanyien a sistemes orogràfics independents.
Els Andes són el resultat del moviment de lesplaques tectòniques, un fet que succeïx des del períodeMesozoic. Els Andes s'han aixecat per lasubducció deplaques oceàniques per sota de laplaca Sud-americana. Les plaques que actualment són subduïdes són la deCocos,Nazca, i l'Antàrtica. Abans de formar-se els Andes, el marge occidental de Sud-amèrica ja havia estat el lloc de diverses orogènies.
Alguns sectors dels Andes presenten activitat volcànica com a resultat de la fusió parcial de la falca delmantell que sol ocórrer en zones de subducció. El vulcanisme als Andes es distribueix en l'actualitat principalment en quatre sectors: la Zona volcànica nord (Colòmbia, l'Equador), la Zona volcànica central (l'Argentina, Bolívia, Xile, el Perú), lazona volcànica sud (l'Argentina, Xile) i lazona volcànica austral (l'Argentina, Xile). La manca de vulcanisme entre les tres zones volcàniques del nord, a Veneçuela, es pensa que es deu a una subducció d'angle baix en aquests llocs.
La formació dels Andes moderns va començar amb els esdeveniments delTriàsic quanPangea va començar a trencar-se i desenvolupardivisions. Va continuar a través del períodeJuràssic. Va ser durant el períodeCretaci quan els Andes van començar a prendre la seva forma actual, perelevacions,falles iplegats deroques sedimentàries imetamòrfiques dels cratons antics cap a l'est. L'augment dels Andes no ha estat constant i regions diferents han tingut diferents graus d'estrès tectònic, elevació, ierosió.
Fotografia de satèl·lit amb les altes planes de la Serralada dels Andes en el primer pla, amb una línia de volcans joves que s'enfronten al, molt més baix,desert d'Atacama
La serralada dels Andes té molts volcans actius, que es distribueixen en quatre zones volcàniques separades per zones d'inactivitat. El vulcanisme andí és el resultat de lasubducció de la placa de Nazca i la placa antàrtica per sota de la placa sud-americana. El cinturó se subdivideix en quatre zones principals volcàniques que estan separades una de l'altra per zones no volcàniques. Els volcans del cinturó són molt diferents en termes d'estil de l'activitat, els productes i la morfologia. Mentre que algunes diferències poden explicar-se per la zona volcànica on es troba el volcà, hi ha diferències significatives, fins i tot dins de les zones volcàniques i entre amb els volcans veïns. Tot i ser lloc per al tipuscalc-alcalí i el vulcanisme de subducció, elcinturó volcànic dels Andes ofereix un gran nombre d'ajustaments volcano-tectònics, com ara els sistemes derift i les zones extensionals, falles transpressionals, la subducció de ladorsal oceànica i cadenes demuntanyes submarines, a part d'una àmplia gamma d'espessors de l'escorça i rutes d'ascens delmagma, i una quantitat variable de l'escorça.
La classificació de les diverses zones de la serralada andina ha anat canviat al llarg del temps, predominant, durant un llarg període, una nomenclatura associada a les divisions politicoadministratives. Encara se sol parlar d'Andes veneçolans, colombians, equatorians, etcètera. El1973, elgeòlegAugusto Gansser[1] va proposar una divisió basada en l'observació científica de les característiques morfològiques de la serralada:
Andes septentrionals: a nord delgolf de Guayaquil (4 °S), l'Equador, els Andes veneçolans, els Andes colombians i els Andes equatorians.
Els Andes septentrionals i australs s'anomenen tambéAndes de Tipus Col·lisionals, per haver-se format per l'abducció de l'escorça oceànica. Els Andes centrals corresponen als anomenatsAndes de Tipus Andí, desenvolupats per a lasubducció de l'escorça marina.[2]
La geologia també proveeix altres classificacions més detallades de les zones andines.
Zona de subducció horitzontal Pampeana: entre el límit sud deldesert d'Atacama i l'àrea de l'Aconcagua. En esta franja s'hi troben els pic més alts de l'Amèrica del Sud.
Zona volcànica sud (ZVS): fins a la latitud delgolf de Penas.
Andes patagons: correspon a la zona al sud delcerro Tronador aXile i l'Argentina, fins a l'estret de Magallanes, on s'interromp totalment la cadena muntanyosa. Les seves altituds mitjanes oscil·len entre els 1.500 i els 2.000 metres, arribant en algun punt fàcilment a superar els 3.500 metres sobre el nivell del mar. Destaca dins d'aquesta cadena muntanyosa elmassís del Paine, un grup de torres granítiques de més de 3.000 msnm, que s'eleven sobre llacs i glaceres de laPatagònia xilena. En aquesta part els Andes són dominats per dos gegantescoscamps de gel que constitueixen les reserves d'aigua dolça més grans del món fora de les zones polars (l'Antàrtida iGroenlàndia).
Andes del foc o serralada de Darwin: immediatament al sud de l'estret de Magallanes, els Andes tornen a fer gala de majestuositat amb alçades superiors als 2.000 metres i dominats per un camp de gel amb glaceres que cauen cap alcanal de Beagle.
Al sud deColòmbia, a la frontera amb l'Equador, els Andes constitueixen una sola serralada amb pics volcànics de fins a 5.000 msnm, però cap al nord, alnus de les Pastures (Nudo de los Pastos, en castellà), es divideix ràpidament en dues serralades anomenades respectivamentOccidental iCentral, i d'aquesta se'n desprèn l'Oriental.
El braç occidental, anomenatSerralada del Perijá, es desprèn d'aquesta cap al nord i forma la frontera natural colombianoveneçolana i gradualment va perdent alçada i arriba alCarib a lapunta Gallinas a lapenínsula de Guajira, a l'extrem nord deColòmbia. Al Perijá s'acosta a laSierra Nevada de Santa Marta formant una vall per on passa elriu César. LaSerra Nevada de Sant Marta és l'estructura muntanyosa més alta de Colòmbia: 5.775 metres, i a més, és la muntanya costanera més alta del món.
Les tres serralades tenen pics principalment de formació volcànica de més de 4 kilòmetres. LaCentral i l'Oriental tenen pics de més de 5.000 metres coberts amb neus permanents. Molts d'aquests volcans estan actualment actius i han causa destrucció i morts en el passat a causa de les explosions de gas i cendra, així com, a causa de les allaus de gel i fang. L'occident del país està subjecte a una major activitat tel·lúrica el que demostra la inestabilitat de la seva naturalesa geològica. Al nord-oest de laserralada Occidental apareix un sistema muntanyós anomenatserralada del Baudó, que continua pelDarién girant a l'oest cap aPanamà.
Els Andes centrals s'estenen des delnus de Pastura fins alnevado Tres Cruces aXile.La disposició de les carenes muntanyoses és de dos carenes separades per l'altiplà andí.L'alçada màxima d'aquesta regió és elHuascarán (6.768 msnm) i a la zona xilena és el cim d'Ojos del Salado (6.891 msnm).S'originen dos grans llacs, elTiticaca i elPoopó. Elsaltiplans interiors són lespampes bolivianes. Elclima és àrid i càlid, i el bioma predominant és el desèrtic. La població es concentra més al mateixaltiplà i a les costes.
Sector intermedi de la serralada entre Santiago de Xile i Mendoza, l'Argentina, vist un dia d'estiu
Els Andes australs s'estenen fins a l'extrem sud de l'Amèrica del Sud. Aquesta regió concentra gairebé la totalitat dels tipus climàtics. Pot ser subdividida, a la vegada, en:
aquí s'hi troben els pics més elevats, encara que l'alçada mitjana baixa. Els passos són difícils i escarpats. Estan constituïts per sengles dorsals separades per una vall longitudinal d'entre 10 i 40 quilòmetres d'ample. A l'oest s'hi troba laserralada de la Costa, que amb prou feines supera els 2.000 metres d'altitud. A l'est s'alça la cadena principal amb alguns dels cims més alts:Aconcagua (6.962 m.), elTupungato (6.635 m.) i elcerro Mercedario (6.770 m.).
la serralada dels Andes es torna la macroforma predominant, les alçades descendeixin dràsticament degut en part a l'erosió glaciar que ha creat una costa d'arxipèlags i fiords, però les alçades relatives de les muntanyes les fan de les més cobejades per muntanyencs de tot el món, ja que aquestes muntanyes tenen les seves bases gairebé a nivell del mar. Les alçades principals són elcerro Tronador (3.478 m.), elMonte San Valentín (4.058 m.), elMonte Fitz Roy (3.405 m.), elcerro Torre (3.150 m.), elcerro Paine Grande (3.240 m,) i les majestuosestorres del Paine (3.000 m.). Laserralada Darwin a la porció xilena de l'illa Gran de la Terra del Foc presenten les últimes grans elevacions abans que els Andes se submergeixin sota el mar. Elmonte Darwin és el més alt de la Terra del Foc (2.488 m.), seguit pelmonte Sarmiento (2.350 m.).
El clima dels Andes depèn en gran manera de la situació, altitud i proximitat al mar. La secció sud de la serralada és una zona plujosa i freda i en canvi els Andes Centrals tenen un clima sec. Els Andes septentrionals són típicament plujosos i càlids, amb una temperatura mitjana de 18 °C a Colòmbia. El clima de la zona és conegut per canviar de forma dràstica en una distància molt curta: per exemple, podem trobar boscos humits just a uns quilòmetres del cim nevat delCotopaxi. Les altres muntanyes tenen un efecte molt important en les temperatures de les zones del voltant. Lalínia de neu, punt on comença la neu, depèn molt del lloc: es troba entre 4.500 i 4.800 metres (14.800 - 15.800 peus) a les zones més tropicals com l'Equador, Colòmbia, Veneçuela i el nord dels Andes peruans, augmentant fins a 4.800-5.200 metres (15.800-17060 peus) a les muntanyes més seques del sud del Perú i nord de Xile on també es troba ellímit arbori més alt del món amb l'arbrePolylepis tarapacana, pels voltants dels 30 °S; llavors la cota baixa fins als 4.500 m. a l'Aconcagua a 32 °S, 2000 m. a 40 °S, 500 m. a 50 °S, i només 300 m. a laTerra del Foc a 55 °S; des dels 50 °S, diversos grans glaceres baixen fins al nivell del mar.[3]
Els Andes xilens i argentins es poden dividir en dues zones climàtiques i glaciarològiques; els "Andes Secs" i els "Andes Humits". Ja que elsAndes Secs s'estenen des de les latituds deldesert d'Atacama cap a l'àrea delriu Maule, les precipitacions són més esporàdiques i hi ha grans oscil·lacions de temperatura.
L'Argentina i Xile comparteixen els pics més alts dels Andes, seguits pels pics presents a lacordillera Blanca situada al Perú, lacordillera Reial de Bolívia i els Andes equatorians.
El cim més alt és l'Aconcagua que, amb els seus 6.962 msnm és del punt més alt del continent americà i dels hemisferis sud i occidental. Es troba a la província deMendoza, a l'Argentina.
Al sud del Perú, prop deCuzco, s'hi troba elnus de Vilcanota, que arriba al seu punt més alt amb elcerro Ausangate (6.380 m). En aquesta serralada hi està ubicada laglacera de Quelccaya, una de les dues úniques glaceres planes de les zones tropicals del món. Aquesta singularitat ha permès estudiar al seu gel els canvis climàtics ocorreguts al tròpic des de l'última era glacial.
Al centre del Perú s'hi troba la serralada Blanca amb elsnevados més alts del país, com per exemple, elCerro Huascarán, de 6.768 m.
Recopilació dels diferentsParcs Nacionals (espais naturals protegits per llei de la contaminació i desenvolupament humans) que es poden trobar en les zones dels Andes o d'influència més propera:
Les belleses naturals de la regió, lesruïnes incaïques deBolívia i elPerú, i la possibilitat d'accedir de forma senzilla alsglaciars del sud de l'Argentina iXile, faciliten el turisme a gran escala.
Els Andes presenten condicions òptimes per a la realització de diversos esports com l'andinisme, elsenderisme i elràfting. L'esquí, elsnowboard i altres esports hivernals estan molt desenvolupats a l'Argentina i Xile. Als Andes de transició s'hi troba la major concentració de centres d'esquí de l'hemisferi sud, després deNova Zelanda.
.jpg)
