| |||||
  | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | escola de pensament anarquista | ||||
L'anarcofeminisme,anarquisme feminista oanarquisme feministe[1] és un corrent de pensament que combina elfeminisme i l'anarquisme, veu en ladominació delshomes sobre lesdones una de les primeres manifestacionsjeràrquiques en lessocietats. El combat contra elpatriarcat és, per tant, per als i les anarcofeministes part integrant de lalluita de classes i de la lluita contra l'estat.[2][3] Com afirmaSusan Brown: "Ja que l'anarquisme és unafilosofiapolítica oposada a tota relació depoder, és intrínsecament feminista".[4] La seva originalitat resideix especialment en la seva visió política, i a no ser un correntdogmàtic, per la qual cosa es poden trobar diversos plantejamentsllibertaris referents al que és la dona, el feminisme i lafeminitat.
Igual que totaescola anarquista, es fonamenta en elsprincipis dellibertat individual,associació lliure icooperació voluntària de cadapersona, sense distinció. Les seves característiques addicionals són:
Consideren que el patriarcat és una de les primeres, si no la primera, manifestació dejerarquia forçada o poder involuntari en la història humana i, així mateix, la primera forma d'opressió ocorreguda en el domini del sexe masculí per sobre el femení i, per tant, un problema fonamental de lahumanitat. Argumenten que sota aquest esquema es preténuniformitzar les dones sota unmodel únic, conreat per mitjà de l'adoctrinament massiu, i que els homes també són uniformitzats i obligats a reprimir les seves particularitats individuals. I sobre aquesta ideologia d'uniformització i dominació patriarcal se sustenta bona part de la legitimació de l'estat, a repetir els mateixos patrons patriarcals dedominació.[5]
Les i els anarcofeministes conclouen que si les feministes estan en contra del patriarcat, haurien d'estar també en contra de tota forma de jerarquia forçada i, per tant, rebutjar la naturalesa autoritària de tals institucions és una part integral tant de l'emancipació individual com de laidentitat femenina, per tant:
La seva finalitat iestratègia normalment és influenciar des de dins tots dos moviments, el feminisme i l'anarquisme, algunes proposen associacions lliures de dones (autònomes,federalistes idescentralistes opolicèntriques), fent-se càrrec que les dones tenen particularitats i que a partir d'elles encarnen l'anarquia de manera particular, encara que no totes són partícips d'aquesta idea. El feminisme anarquista clàssic i l'anarcofeminisme modern apareixen en versióindividualista icol·lectivista, la primera amb més adeptes aAmèrica i la segona amb més èmfasi aEuropa.
Si bé l'anarquisme feminista ha estat present des dels inicis del moviment anarquista, la seva conceptualització modernaantipatriarcal i el termeanarcofeminisme sorgiren en la primera onada deteories feministes en la dècada dels1960, sota elfeminisme radical, amb personatges comPeggy Kornegger[7] oCathy Levine.
Els precedents de l'anarquisme feminista cal buscar-los en les escriptores anarquistes de finals del segle xix i principis del XX. Dones anarquistes com araEmma Goldman,[8]Lucy Parsons oVoltairine de Cleyre.[9] Tanmateix, la primera posada en pràctica de la teoria s'esdevé durant laGuerra civil gràcies al grup anomenatMujeres Libres.[10] ALlatinoamèrica la primera onada feminista en la majoria d'aquests països va sorgir en principi de dones anarquistes.[11][12]
Aquest primer feminisme anarquista sorgeix davant les consideracions d'alguns anarquistes que el patriarcat és un problema del sistema estatista o de classes, i que només desapareixeria amb aquest. O també perquè alguns anarquistes suposaven que la dona havia de desenvolupar un rol tradicional en la família. Davant això les primeres anarquistes feministes van sostenir que ambdues conquestes de llibertat van de la mà, i que els rols hauran de ser elaborats o escollits voluntàriament per les dones.[13] Cal ressaltar que és l'anarquisme feminista el primer moviment que planteja lasobirania delcos en tot àmbit, opro elecció, com a expressió de lasobirania individual.[14]
Aquestes característiques de l'anarquisme feminista primerenc (d'inicis del segle XX), sumat el fet que erenabstencionistes, van col·locar les seves partidàries en contradicció amb la majoria de feministes de la primera onada, lessufragistes, i les seves propostes dins del feminisme van quedar en una situació de marginació que no canviaria sinó fins a la segona onada feminista (segona meitat del segle XX), quan algunes feministes radicals van reprendre els seus plantejaments sobre individu i gènere, i a més van adoptar el model organitzatiu depetits grups d'associació voluntària, flexibles per no descurar eldesenvolupament personal de cadascuna, com a base per a construir un moviment feminista.[15]
Contemporàniament ha estat influït pelfeminisme de la diferència i per l'ecofeminisme. El feminisme de la diferència considera que lespersones i els gèneres es destaquen per les seves particularitats i les sevesdiferències enigualtat, la qual cosa ha estat un concepte tradicional de l'humanisme anarquista. L'ecofeminisme argumenta que la dona ha de donar-li importància a la regeneració de lanatura i a la cultura de la integració harmònica en ella, i que segons indicaJanet Biehl, enforteixi la visióholística de l'anarquisme (natura autogovernada = societat autogovernada). En el cas de lesanarcosocialistes solen incloure el concepte delluita de classes,[16] no obstant això no existeix una interpretació homogènia d'aquest concepte. Lesanarcoliberals, en canvi, defensen més laigualtat de drets i obligacions entre homes i dones i es mostren en contra de tota mena dediscriminació positiva cap a elles. Ambdós sectors ressalten el dret i necessitat de les dones a ladefensa personal.[17][18]
Grups i moviments contemporanis destacats sónMujeres Creando deBolívia,[19]KURWA dePolònia,Radical cheerleaders a Amèrica del Nord i Europa, i la conferència anual deBoston, La Rivolta! També hi ha grups anarcofeministes en algunesciutats del món, encara que de rellevància netament local o sectorial, per exemple dins de l'anarcosindicalisme.[20]
Recentment,Wendy McElroy ha definit l'ifeminismo o feminisme individualista, que combina el feminisme amb l'anarcocapitalisme, argumentant que una visió pro capitalista voluntària, antiestat, és una posició que implica igualtat dedrets iobligacions,l'expressió lliure de lasensualitat del cos, i l'apoderament de les dones.[21] El feminisme individualista es fonamenta en el feminisme anarquista clàssic dels EUA basat en l'anarquisme individualista.
Les anarcofeministes critiquen el pensament d'alguns teòrics anarquistes tradicionals com araPierre-Joseph Proudhon oMikhaïl Bakunin, per haver menystingut el problema del patriarcat, que era concebut com una simple conseqüència del capitalisme o per, d'alguna manera, haver-ne contribuït al manteniment. Proudhon, per exemple, considera la família com una societat en la seua forma primera i en la qual les dones tenien la responsabilitat d'acomplir el seu paper tradicional.
Un aspecte important de l'anarcofeminisme és la seva oposició a les concepcions tradicionals de la família, l'educació i els rols de gènere. La institució estataleclesiàstica delmatrimoni és una de les més atacades[22] alhora que han promocionat en resposta launió lliurement pactada, relacions deresponsabilitat compartida, i unasexualitat lliure i responsable. De Cleyre va sostenir que el matrimoni ofegava el creixement individual, i Goldman va argumentar que "és en primer lloc un acord econòmic […] en què la [dona] paga per ell amb el seu nom, la seva privadesa, la seva autoestima, la seva pròpia vida". També han recolzat les famílies i les estructures educatives no jeràrquiques, com lesescoles modernes.
|  | ||||||||||||
| |||||||||||||
| |||||||||||||
| |||||||||||||
| |||||||||||||
