El seu punt culminant és elMont Blanc, amb 4.810 metres d'altitud. Al voltant dels Alps –afavorit per rius importants de cabal uniforme i riques terres de conreu– es va edificar la civilització europea que avui coneixem. Els Alps estan administrativament repartits entre quatre estats:França,Suïssa,Àustria iItàlia, almenys pel que fa als grans massissos, ja que tambéMònaco,Eslovènia,Alemanya iLiechtenstein tenen dintre de les seves fronteres alguns estreps de la serralada.
Serralada en forma d'arc de 1.000 quilòmetres de longitud per 400 quilòmetres d'amplada màxima. Hi són nombroses les muntanyes de més de quatre mil metres. És, doncs, un accident orogràfic important de l'escorça de laTerra.
Imatge de satèl·lit. Al nord-oest i al sud s'aprecien núvols. Els cims de la serralada són colgats de neu.
Amb criteris geològics i geogràfics es poden dividir en tres sectors diferenciats:
Els Alps Occidentals, que anirien des de les primeres elevacions a prop de lamar Mediterrània fins alValais. Els Alps Marítims, el massís de la Vanoise, el dels Écrins i el massís delMont Blanc en són els blocs més importants.
Els Alps Orientals, que abasten la resta de la serralada cap a l'est i el sud. ElTirol i elsDolomites en són les formacions més importants. Les darreres elevacions en aquesta direcció arriben fins a les primeres d'un altre gran massís: elsCarpats.
El massís dels Alps és un sistema de serralades que s'estén al llarg de més d'un miler de quilòmetres, des de laBocchetta di Altare aItàlia, fins aViena, aÀustria. Vuit estats comparteixen aquest conjunt muntanyós:Itàlia,França,Mònaco,Suïssa,Àustria,Liechtenstein,Alemanya, iEslovènia. Amb nombrosos cims de més de 4.000 metres, absència de grans passos i hiverns rigorosos, aquestes muntanyes han constituït i encara constitueixen una important barrera natural. Tot i això el massís és dels més poblats i industrialitzats del món, gràcies a la seva posició geogràfica al cor de l'Europa de laRevolució Industrial.
La cadena alpina presenta unes delimitacions més o menys clares allà on les muntanyes perden alçada:
La frontera entre els Alps i elsApenins se sol prendre a laBocchetta di Altare, a 459 msnm. Aquest límit s'estén al llarg del recorregut de l'autopista A6.
La vall delRoine suposa la marcada separació en sentit sud-nord entre els Alps Occidentals i elMassís Central Francès fins on rep les aigües delriu Isèra. A partir d'aquí l'Isèra és més fidel als límits alpins fins al colze de Voiron, on una línia sud-nord d'una trentena de quilòmetres enllaça altre cop el Roine a l'altura de la desembocadura del Guiers. En aquest punt i fins alllac Léman a la riba dreta del Roine s'hi troba laserralada del Jura.
Un paisatge poc accidentat a uns 500 msnm enllaça en trenta quilòmetres el llac Léman amb el deNeuchâtel, a partir del qual el riuAar fa de frontera dels Alps i el Jura fins que desemboca en elRin.
La Selva Negra queda separada dels Alps pel Rin i elllac de Constança, però la delimitació exacta és difícil més a l'est, al sud deBaviera, on la serralada alpina perd progressivament alçada fins a esdevenir una gran extensió de turons coneguda com els Prealps Bàvars.
Un cop aÀustria elDanubi transcorre pel nord dels Alps i els separa de la major part de laSelva de Bohèmia, tot i que algunes petites zones al sud del Danubi pertanyen geològicament al massís bohemi. LaSelva de Viena, al sud-oest de la ciutat, suposa l'extrem nord-oriental dels Alps, ja que a l'altra riba del Danubi, a una cinquantena de quilòmetres de Viena, s'hi troben elsPetits Carpats.
La part més sud-oriental de la cadena alpina es troba en territori eslovè, on les valls que enllaça l'autopista A1 es poden prendre de referència de divisió entre els darrers massissos alpins i els primers delsAlps Dinàrics
Dins de lapenínsula Itàlica, les planes furlana, veneciana iPlana padana contrasten clarament amb les elevacions dels Alps i el separen dels Apenins
Aquesta delimitació dels Alps és subjectiva i oberta la discussió, ja que respon a criteris geològics, altimètrics, històrics o polítics, segons les zones. Amb la mateixa subjectivitat es pot dividir la serralada en Alps Occidentals, Centrals i Orientals.
El massís del Monte Rosa. Amb 4634m, és el segon pic més alt dels Alps.
Així com alsPirineus l'elevació de les muntanyes més importants depassa els tres mil metres i a l'Himàlaia els vuit mil, els Alps s'expliquen com una successió de muntanyes de més de quatre mil metres. És clar que el seu nombre pot variar en funció dels criteris amb què es determini si una elevació o una altra és un cim independent o no.
LaUnió Internacional d'Associacions d'Alpinisme (UIAA) ha definit una llista amb 82 4.000s "oficials" (més de 13.123 peus). Es considera, però, que hi ha 67 cims principals o més característics que depassen aquesta alçada, concentrats als sectors central i occidental principalment.
Una relació força acceptada és la següent, amb distribució per massissos d'est a oest.
J. F. Hardy, William Edward Hall, A. C. Ramsey, F. Sibson, T. Rennison, J. A. Hudson, C. H. Pilkington, R. M. Stephenson, J.-P. Cachet, F. Lochmatter, K. Kerr, S. Zumtaugwald, P. i J.-M. Perren.
La formació d'aquesta serralada és complexa, producte d'una sèrie de moviments tectònics produïts alMesozoic (era Secundària, de 245 a 65 milions d'anys enrere) i alCenozoic (a la seva primera part, l'era Terciària), que varen abastar des delMagrib fins alsUrals. L'existència de grans fosses marines en aquestes regions i el seu posterior tancament a causa de la convergència de les plaques continentals africana i europea va provocar enormes plegaments, en sentit nord i oest primer, i després en sentit sud i est.Aquests plegaments van ser la causa que les plaques sedimentàries de superfície fossin desplaçades a les mateixes direccions que els plegaments. Tanmateix, en temps posteriors als moviments de compressió, s'hi van donar desplaçaments d'extensió, per flexió de les zones aixecades, cosa que va donar lloc a la difícil orografia actual dels Alps.
Com a resultat del complex procés de formació els Alps estan formats per roques sedimentàries (dipòsits acumulats durant l'Ordovicià) i roques metamòrfiques resultat de les grans pressions durant els plegaments, però a part central encara és possible trobar les restes de l'antic bassament cristal·lí, que constituïa el substrat dels dipòsits marins, aflorant en la superfície coberta de neu. També es troben algunes intrusions de roques plutòniques, materials anteriors a la formació dels Alps, que es troben a no gaire profunditat en una àrea que va entreIvrea i elllac Maggiore. A aquestes intrusions pertany elgranit rosat de Baveno emprat en construcció i decoració.[2][3]
Lesglaceres alpines actuals són restes només de la gran glaciació quaternària i continuen, a més, en constant i ràpid retrocés.
Malgrat això, amb dades del final del segle xx, es poden comptar molt nombroses glaceres, repartides per tota la serralada. Les més extenses, d'est a oest, són:
LaGlacera d'Aletsch, amb el Konkordiaplatz, que forma un conjunt de 130 quilòmetres quadrats de superfície. La seva llengua s'estén en una longitud de 27 quilòmetres. És la glacera més extensa d'Europa.
ElGornergletscher, alValais, amb una extensió de 68 quilòmetres quadrats i un recorregut de 13 quilòmetres. El clima sec d'aquella zona l'afecta molt especialment i és una de les glaceres en què s'aprecia millor el fenomen de recessió.
Argentière, ja al massís delMont Blanc, amb el conjunt de glaceres que el formen ocupa 24 quilòmetres quadrats i té un recorregut de cinc quilòmetres. Aquesta glacera ha tingut al darrer segle espectaculars moviments d'avanç, provocats per l'acumulació a la part mitjana deseracs caiguts de les crestes laterals, i ha arribat a afectar en el seu moviment algunes instal·lacions de l'estació d'esquí que hi ha a la zona. De totes maneres, i malgrat aquests avenços, des del 1900 la seva zona de fusió ha pujat uns 400 metres.
LaMer de Glace, a la Vallée Blanche, també al massís delMont Blanc, amb més de 13 quilòmetres de recorregut. Des del començament del segle xx (el 1908) i com un atractiu turístic es pot visitar –la seva base- amb el ferrocarril de Montenvers, que surt deChamonix. Quan es va construir aquest ferrocarril, l'estació d'arribada quedava uns cinquanta metres per damunt de la gelera, i avui en són quasi tres-cents.
Glacier des Bossons. El gel que l'ha format baixa -en part almenys- des del pic delMont Blanc fins a gairebé el fons de la vall, a uns 1100 m. Té un fort pendent mitjà, uns 45°, cosa que fa que sigui una de les glaceres alpines de més ràpid desplaçament, uns 190 metres anuals. Només altres glaceres alpines més petites i penjades superen aquesta velocitat.
Morterasch, situat a l'AltaEngadina, al cantó delsGrisons. Aquesta glacera és la més llarga de la Suïssa occidental. S'origina alPiz Bernina i recorre 7 km.
Clisèrie de lazonació altitudinal alpina, amb els diferents estatges segons la diferència d'altitud.
Als Alps, els hàbitats venen determinats per l'alçada; així, fins als 600 o 800 metres d'altitud, allí on ha estat possible, les terres s'han dedicat als conreus: alfals, panís, blat, raïm, patates i fruiters en són els cultius més freqüents.
A continuació les zones boscoses: faig, roures i coníferes de moltes espècies, de les quals n'hi ha que són de fulla caduca i que arriben –als llocs adients- fins a dos mil metres d'alçada. En general, però, per damunt de 1.500 metres, allí on s'ha format terra suficient per suportar-ho, dominen els prats d'herba per dallar i les pastures.
La supervivència de les diverses espècies d'animals salvatges ha estat condicionada també per l'existència de grans extensions del tot inhabitables: les glaceres i les altes crestes. A la resta del territori es troben els següents mamífers: el cabirol, l'isard, el cérvol i la cabra muntesa d'una espècie coneguda allà com astambecco (Capra ibex) (aquesta darrera només a la zona dels Alps de Graies). L'os bru i el llop, almenys en completa llibertat, són només un record del passat.
Capra ibex. Mamífer de mida grossa i aspecte fer, del tot inofensiu si no és molestat.
Són molt més freqüents el porc senglar, la guineu, l'esquirol, la marmota i la llebre. Aquestes dues darreres espècies ocupen zones elevades, aparentment molt per damunt de la línia de vegetació.Als boscos, més difícils de trobar però, també hi ha teixons, genetes, petits mustèlids i el porc espí.
Les aus més visibles són l'àliga i el voltor, les gralles i els corbs. Una d'aquestes espècies de carronyaires (la gralla de bec groc) és capaç de pujar dalt de tot dels cims més freqüentats, per hostils que en siguin les condicions, al darrere dels grups d'alpinistes, mentre espera que li ofereixin menjar. Al vessant sud dels Alps s'ha reintroduït amb èxit el trencalòs.
Als rius, l'única espècie és la truita, encara que n'hi ha de diverses classes, algunes de foranes.
Val a dir que fins i tot fora de les zones d'especial protecció, els boscos i els animals són tractats amb molta cura a tota la zona dels Alps, en molts casos com un atractiu turístic, molt més valuós i rendible que la fusta dels arbres i la carn o la pell dels animals. Prova d'això és que el tímid esquirol és freqüent fins i tot als jardins dels poblets i de les ciutats.
També hi ha els Titiranxos que són uns animals de pelatje llarg de la família de les cabres, són petites però les banyes les tenen oientades cap a un costat.
El clima varia depenen de les zones; en general fins als 1.000 metres predomina un clima temperat amb unes precipitacions d'entre 500 i 800 mm a l'any i unes temperatures mitjanes d'entre -3 °C i 5 °C a l'hivern i entre 16 °C i 22 °C a l'estiu.
A partir dels 1.000 metres d'altitud les temperatures baixen i les precipitacions pugen situant-se per sobre dels 1.000 mm anuals; les temperatures mitjanes a l'estiu estan al voltant dels 10 °C i entre els -10 °C i els -3 °C a l'hivern, i les precipitacions són majoritàriament de neu de novembre a l'abril.
A 1.800 metres, a causa del fet que els efectes de l'altitud delclima alpí són més extrems, les precipitacions ronden els 2.000 mm anuals i les temperatures estan sota zera entre 6 i 9 mesos a l'any, oscil·lant entre els 3 °C i los 9 °C a l'estiu. o per sota dels -8 °C a l'hivern, i la neu ho cobreix tot d'octubre a juny.
Per sobre de la barrera dels 3.000 metres, entre a la zona de les glaceres i les neus perpètues, amb temperatures mitjanes mensuals gairebé sempre per sota dels 2 o 0 graus Celsius.
L'ocupació humana a la serralada és relativament molt moderna. Es considera que fa només uns cinc mil anys que s'hi van començar a instal·lar les primeres poblacions permanents. Les grans glaceres, en el seu retrocés, van alliberar grans extensions de terres planes, cobertes amb el pas del temps per sediments fèrtils, a tots dos vessants de la serralada, que en el seu moment serien ocupades per l'home, en el seu procés d'expansió.
No és fins a l'època de la conquesta romana que es tenen dades històriques de la població humana als Alps. En aquells moments les principals tribus –d'origen cèltic- eren els úbers, els seduns, els veragres, els nantuals, els lepontins, els rètics i els salassos. Les invasions romanes des del sud i les germàniques (longobards) des del nord van empènyer grups de població a ocupar valls de l'un o l'altre costat de la serralada, travessant els elevats ports de muntanya, cosa que explica l'alternança de les diverses cultures idiomàtiques.
De forma semblant a com va passar als Pirineus, es va donar un curt període d'invasió i de dominació musulmana en la vila deFraxinètum[4] des d'on els sarraïns feien incursions cap a altres llocs, arribant fins alPiemont a Itàlia i controlaven els passos i colls dels Alps. Una posició avançada es va establir al pas de Sant Bernat prop de l'actual Saint-Maurice (alValais) aSuïssa.
Conseqüència dels moviments de població són els idiomes que actualment s'hi parlen: elfrancès, que és l'idioma de la política i la cultura, i que domina en exclusiva la part oest. L'alemany a la part nord, i que s'imposa al món de la indústria a Suïssa i al Tirol, així com a determinades valls del vessant sud en forma de dialectes: la vall de Gressoney i d'Ayas, i a la població de Breuil, a la vall de Cervinia, totes aquestes ja a Itàlia.
Elromanx és l'idioma comú a la zona dels Grisons i la part alta de la vall del Rin. Aquest idioma té, a més, nombrosos dialectes, però entre tots són a penes utilitzats per cinquanta mil persones. Elladí es parla a Itàlia, on està restringit pràcticament a la zona dels Dolomites, i a les valls del sud-est suís. En forma de dialectes, molt barrejat amb el romanx i sense la categoria de llengua escrita, es parla a zones del Tirol.
Suïssa, país alpí, ha esdevingut un exemple de convivència i tolerància idiomàtica: té quatre idiomes oficials, molt diferents entre ells i també respecte a la seva extensió. Malgrat això no es donen conflictes entre els naturals d'una o una altra parla. Políticament sempre neutral, manté, també, una exquisida neutralitat interior.
Durant tot el segle xx i també actualment, els Alps han esdevingut una primera destinació mundial delturisme. Amb el fons paisatgístic que els caracteritza, s'ha construït un nombre important d'estacions hivernals per a la pràctica de l'esquí alpí. Algunes són molt importants, d'altres només tenen un petit remuntador, situat –és el cas de petits pobles a les zones rurals d'Àustria- a vegades al mateix pati de l'escola pública de la localitat.
La pràctica de l'alpinisme atreu cada estiu milers de practicants, que hi romanen, en molts casos, la temporada sencera.
Així mateix, a la primavera, les ascensions i travesses d'esquí de muntanya donen vida a pobles irefugis de muntanya remots, en valls apartades, sovint fora dels corrents turístics més importants.
Totes aquestes activitats plegades han donat lloc a una veritable indústria de la muntanya, que a més s'està fent amb un notable respecte per l'entorn, excepte naturalment en el cas de les estacions d'esquí, que per força han d'estendre les seves instal·lacions. Aquesta indústria és molt contestada a les darreres dècades: se n'han limitat les noves instal·lacions i s'han retirat aquelles que per qualsevol raó quedaven fora de servei.
Són nombrosos els grups de caràcter conservacionista i que tenen una considerable influència a la societat, que vetllen per impedir la desnaturalització de la serralada.
↑Quick, J; Sinigoi, S; Mayer, A «Emplacement dynamics of a large mafic intrusion in the lower crust of the Ivrea-Verbano Zone». Journal of Geophysical Research, 99, 1994, pàg. 21.559–21.573.
↑Barboza, Scott A; Bergantz, George W; Brown, Michael «Regional granulite facies». Geology, 5-1999, pàg. 447-450.
«Visible Earth: The Alps». Arxivat de l'original el 10 d'octubre 2006. [Consulta: 31 juliol 2007]. «Fotografia feta el 4 de març de 2002 pelMODIS orbitant a la Terra»
