L'Alguer (italià:Alghero, cooficialment;[1]sard:S'Alighèra;sasserès:L'Aliera) és unaciutat tradicionalment de llenguacatalana situada aSardenya (Itàlia), al nord-oest de l'illa, a laprovíncia de Sàsser a la regió deNurra. També és coneguda pels seus habitants com laBarceloneta (pronunciat [baɫsaɾuˈneta]), o pels altres catalans com a laBarceloneta Sarda: la ciutat ha conservat l'ús delcatalà, del qual és unailla lingüística i el 22,4% dels seus habitants el parla en lavariant algueresa,[2] reconeguda oficialment per laRepública Italiana (art. 6 de la Constitució i llei n. 482/99) i per la Regió Sardenya com a llengua minoritària. El català està rebent protecció a través de programes d'ensenyament i d'ús oficial dins del territori municipal. A l'Alguer també té la seu institucional una delegació de laGeneralitat de Catalunya.
La ciutat, una de les principals de Sardenya i la cinquena en població, és una de les portes d'accés a l'illa gràcies a l'aeroport de Fertilia. La sua costa és coneixuda com a laCostera del Corall (Riviera del Corallo en italià), pelcorall vermell que es troba en les sues aigües en abundància. L'artesanat i la venda de corall fan part de la vida cultural i econòmica de la ciutat. L'escut de l'Alguer té fins i tot un petit corall sota la senyera reial.
L'Alguer també és la tercera ciutat universitària de l'illa, superada només perCàller iSàsser. Té la seu del departament d'arquitectura de laUniversitat de Sàsser.
Losíndic és lo cap de l'administració municipal, denominació comuna a l'Estat italià[4] on lo síndic (en sardsìndigu) és lobatle, l'únic òrgan de govern situat a la part superior de l'ens local.
El nom de la ciutat té derivacions incertes, però la hipòtesi més acceptada és que prové d'Aleguerium (alga marina), a causa de la considerable quantitat deposidonia oceanica que es diposita al seu litoral sorrenc.
Això va escriure Alberto Ferrero Della Marmora el 1839:
«
El nom de l'Alguer sembla provenir d'alga (alga, herba marina), que s'hauria transformat en S'Alighera (“Lloc de l'alga”), que és el nom de la ciutat en la llengua dels pagesos dels voltants. Ells parlen ordinàriament el dialecte sard de la zona, una mica alterat; però els habitants de la ciutat, sense ser ara Catalans «de pura sang», han conservat el llenguatge més o menys intacte; és aquesta llengua, limitada a les muralles de l'Alguer, que parlen entre ells, tot i que comprenen i coneixen tots la llengua sarda.
»
— Alberto Ferrero Della Marmora,Itinerario dell'isola di Sardegna (1839)
D'altra banda, una altra tesi que suposa l'origen de la paraula àrabalgèr i la seva similitud ambAlger, la capital d'Algèria, no té fonament, ja que els pirates musulmans (que tenien el seu bastió a Alger) històricament també freqüentaven les costes de Sardenya amb freqüents incursions i assalts que van durar fins a finals del segle xviii.[5] De fet, elssarraïns, malgrat molts intents, mai no van aconseguir establir-se a Sardenya.
No cal descartar una altra etimologia que relaciona el seu nom amb la paraula sardaaliga,[6] és a dir, residus, referint-se precisament a l'olor de les algues en descomposició. Tot i això, l'etimologia d'aliga en sara és la mateixa que la d'Alguer, com indica el DES (Diccionari Etimològic Sard) de Max Leopold Wagner, per la qual cosa és més probable una derivació comuna dels dos termes a partir del nom donat a les algues.
El territori de l'Alguer comença la seva història durant elneolític. La Cova Verda, submergida en el promontori deCap de la Caça, ha estat objecte d'assistir des del neolític antic entre els mil·lennis VI-V ac: Les ceràmiques que es troben pertanyen a lafàcia local anomenada "Filestru-Grotta Verde", amb vasos globulars o piriformes amb fons convex i amb decoració impresa, en part del tipuscardial.[7] Altres fragments ceràmics pertanyen a la cultura de Bonu Ighinu, del neolític mitjà (mil·lennis V-VI aC).[7]
Per a la fase del neolític recent (3500 aC-2700 a.C.) Hi ha tombes subterrànies com lesdomus de janas en grups o necròpolis, incloent la necròpoli d'Anghelu Ruju, que pertany a la culturaOcier.[7]
A l'edat delsnurags, el territori alguerès està intensament poblat amb 90nurags identificats (uns 0,40 per km²), aproximadament un terç dels quals ja han desaparegut. La majoria són a una sola torre i tots estan construïts en pedra local, com la pedracalcària, lagres i latraquita. També hi ha diversos assentaments, la majoria relacionats amb els nurags, on s'han trobat ceràmiques protocorínties i fenicies, com a testimoni de les relacions comercials amb altres regions mediterrànies. Lestombes dels gegants són escasses, només cinc potser com a resultat de la reutilització de les més antigues Domus de Janas.[8]
La presènciafenícia és escassa, lligada a la necròpoli púnic-romana de Sant'Imbenia, com en tot el nord de Sardenya i en l'èpocaromana la vida continua sense aparent cambis importants. Algunesvil·les rústiques són testificades prop dels nurags, com la vil·la romana deSanta Imbénia.[9]
El naixement de l'actual ciutat d'Alguer es remunta tradicionalment a principis del segle xii, quan la família noble genovesa dels Dòria va fundar el seu primer nucli històric a la costa de lacuratoria de Nulauro alJutjat de Torres. És desconegut si hi havia algun assentament anterior, potser relacionat amb lesincursions sarraïnes.[10]
La posició estratègica i la presència d'una rica falda aqüífera, testimoniada pels pous encara presents en algunes cases, va permetre el creixement de la ciutat i va augmentar la seva importància estratègica. Durant gairebé un segle, va romandre en l'òrbita de larepública marítima.[11] El 1283, elspisans van aconseguir conquerir-la i la van mantenir fins al 1284, quan, després de la derrota pisana a la batalla de Mèlia, els Doria van recuperar l'Alguer.[12][13]
Cessada una terrible epidèmia depesta negra que també va afectarSardenya el 1347, l'any 1350 alguns descendents dels Doria van vendre els seus drets aPere IV d'Aragó, que estava organitzant territorialment elRegne de Sardenya, mentre que els altres descendents van cedir els seus drets a laRepública de Gènova el 1353:[14] Això va conduir inevitablement a un xoc entre les dues faccions, els catalans d'una banda, genovesos, que es van fer aliats delsarboresos, per l'altra.[15]
Interior d'estil gòtic-català de l'església de Sant Francesc
El 27 d'agost de 1353, en el context de laguerra veneciano-genovesa, els aragonesos van guanyar labatalla naval a labadia de Port del Comte, de manera que el 30 d'agost el comandantBernart de Cabrera va poder entrar triomfalment a l'Alguer.[14] Aquesta victòria, però, va ser efímera perquè ja el 15 d'octubre del mateix any els Doria la van recuperar.[16] El 22 de juny de 1354, va haver-hi un gran desembarcament dirigit perPere el Cerimoniós, que va posar sotasetge a la ciutat. El setge no va donar els resultats esperats; però, el 16 de novembre, al marge de les dures condicions de pau imposades perMarià IV d'Arborea, que havia caigut en guerra al costat dels Doria, Pere IV va recuperar de manera diplomàcia el control de la ciutat, que per tant va veure sense més enfrontaments la substitució de la població sard-lígur originària, deportada a lapenínsula Ibèrica i a lesBalears com a esclaus,[17] amb nous colons catalans[18][15] Atrets pels privilegis que els atorgava laCorona d'Aragó, això va donar lloc a un fort sentiment de cohesió ètnica i, al mateix temps, de confrontació contra els sards autòctons. A aquesta data es remunta el naixement de l'actual identitat cultural de l'Alguer i de lallengua de la ciutat, varietat delcatalà oriental encara parlat avui en dia.
El 1355, la ciutat va obtenir l'escut municipal. En aquest mateix any, a causa d'un període de crisi econòmica i alimentària, la ciutat es va veure afectada pel comerç que la proveïen: entre els comerciants implicats en aquesta activitat també el conegut escriptorGiovanni Boccaccio.[19] El 1372 es va sufocar un aixecament que va culminar amb l'expulsió dels últims habitants rebels de les muralles de la vila.[20] L'Alguer, com aCàller, no va ser mai exhumat pels exèrcits judicials despeés de les diversesdècades de guerra. A la nit del 5 al 6 de maig de 1412, l'últimjutge d'ArboreaGuillem III de Narbona va intentar conquerir la ciutat amb un grapat d'homes, però va ser rebutjat. El 1492, com en altres territoris pertanyents a lescorones ibèriques, a causa delDecret de l'Alhambra van ser expulsat, amb greus repercussions econòmiques, lescomunitats jueves locals de la qual encara es poden veure algunes restes arqueològiques.
A partir d'agost de 1495, el rei Ferran el Catòlic, amb una mesura promulgada aTarassona, va autoritzar el consell cívic alguerès a concedir la ciutadania també als no catalans. Això va donar inici a un flux migratori significatiu desards,corsos, lígurs iprovençals, que van arribar a la ciutat.[21]
La ciutat va prosperar i va rebre el títol de ciutat reial, amb Càller el principal port que garantia la connexió entre l'illa i la resta de los territoris de la Corona d'Aragó. Per això, l'Alguer es va beneficiar d'importants privilegis econòmics que comportaren un fort creixement demogràfic i un nivell molt alt de prosperitat al llarg dels segles xiv,xv ixvi. A partir del segle xvii comença la decadència econòmica i demogràfica de la ciutat com a conseqüència de la política duta a terme pels Habsburg i de successives epidèmies de pesta.[3]
Amb laGuerra de Successió espanyola, el domini de laCorona d'Aragó va acabar el 1702 amb una gran decadència de la ciutat. L'any 1720 l'Alguer, com la resta de Sardenya, passa a ser controlada pelPiemont, que obté l'illa mitjançant lo tractat de Londres de 1718. Cap al 1750, es va excavar un gran canal per a millorar la defensa de la península. Cap al final del segle xviii destacaren alguns cronistes en italià comMateu Lluís iJoan Francesc Simon i Delitala.
Ja a 1821, la fam va provocar una revolta de la població, la qual va ser reprimida sanguinàriament. Al final d'aquest segle l'Alguer va ser desmilitaritzat i, durant l'èpocafeixista, part dels pantans dels voltants van ser reclamats i els suburbis deFertília i Santa Maria de la Palma van ser poblats;[22] tanmateix, la presència de lamalària al camp va ser eliminada a ladècada del 1950. Durant laSegona Guerra Mundial (1943) l'Alguer va ser bombardejada i el seu centre històric va quedar força malmès. Després de la guerra, l'Alguer va esdevenir una popular ciutat turística.
Vistes de l'Alguer i el Bastió de Ponent (Xilografia, any 1901)
Les relacions de l'Alguer amb los altres territoris de parla catalana es van reprendre en plenaRenaixença, quan l'arxivista de Càller Ignazio Pillito va enviar un text escrit en català medieval a l'edició delsJocs Florals de 1864. Poc després, al 1868, l'arqueòlegFrancesc Martorell i Peña visitava l'Alguer, durant una estada de recerca per analitzar les connexions entre elstalaiots mallorquins i elsnurags sards. L'any següent finalment es produí el primer contacte epistolar entre intel·lectuals algueresos i catalans, quanJosep Frank va escriure aManuel Milà i Fontanals. Fins a finals del segle, però, el coneixement de la petita ciutat catalanoparlant era difós entre pocs experts, i foren les visites del vicecònsol espanyol a Càller, el reusencEduard Toda i Güell, que en van difondre el coneixement. Toda visità repetides vegades la ciutat entre 1886 i 1890, publicant diversos reportatges i llibres sobre l'Alguer i Sardenya, provocant l'entusiasme d'algunes joves intel·lectuals locals que començaren a fer ús literari del català. Però no fou fins al 1902 que es creà la primera associació catalanista (no se sap ben el nom, probablement Agrupació Catalanista de Sardenya), i aquell mateix any dos dels seus representants, Joan Pais i Antoni Ciuffo, viatjaren per primer cop a Catalunya per participar en l'edició d'aquell any dels Jocs Florals.
Uns anys després les relacions continuaren, iJoan Palomba iAntoni Ciuffo assistiren alPrimer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, suscitant molt interès. Aquell mateix any el catalanisme alguerès es reorganitza al voltant deLa Palmavera, que aplegà els catalanistes algueresos, però després de laPrimera Guerra Mundial aquesta associació va acabar les seves activitats, a causa d'incompresions entre els seus membres i la mort d'algun representant. El 1922 l'Institut d'Estudis Catalans envià una primera missió a l'illa, però la dictadura feixista va provocar quasi la interrupció de tots els contactes.[12]
Durant laSegona Guerra Mundial, l'Alguer i els seus voltants van ser bombardejats. Molts algueresos, després d'haver perdut la seva casa durant els bombardejos aliats, van ser allotjats al col·legi delsjesuïtes darrere de l'església de San Miquel, que aleshores estava abandonat, que va ser modificat per a fer espai a nous habitatges.
Amb els anys 50 aquests es van preprendre, i amb l'esdeveniment delcreuer del Retrobament (1960) i la celebració dels Jocs Florals (1961)[23] les relacions entre intel·lectuals catalans, valencians i baleàrics i els catalanistes de l'Alguer ha estat més fluida.[24]
El 6 de setembre de 1968, un equip de l'Alguer va participar en els Jocs sense fronteres d'Eurovisió, a la ciutat alemanya deSchwäbisch Hall. El 1986 l'Alguer va adquirir nova notorietat gràcies a la cançóAlghero di Giuni Russo, en senyual d'agraïment, la ciutat de li va dedicar una plaça al Coll Balaguer.[25] Des del 2001 l'Alguer és la seu de diversos cursos especialitzats de laUniversitat de Sàsser, en ciències mediambientals, produccions marines, arquitectura, planificació i disseny. Des de l'any 2009 laGeneralitat de Catalunya disposa d'una delegació a la ciutat, l'Espai Llull.[26]
L'escut de la ciutat de l'Alguer és un escut envoltat per dues franges de palma i coronat per una corona comtal amb nou perles visibles. L'escut es descriu així:de blau, a l'escull de negre, coronat per un coet de corall; alcap d'Aragó (és a dir, a quatrepals de vermell).[27] Els anomenatspals d'Aragó es troben en molts altres emblemes com la senyera, la bandera deCatalunya, i en l'escut de l'Orde de la Mercè.
Lagonfanó municipal es presenta amb fons groc i quatre bandes verticals vermelles; a la part superior hi ha espai per a l'escut municipal; en una franja diagonal es mostra l'esment "Fedelissima Città di Alghero", adquirida el 1501 per les lluites defensades a favor de laCorona d'Aragó.
L'Alguer es troba al nord-oest deSardenya, a la badia amb lo mateix nom. Lo nord de l'àrea urbana està ocupat per la plana de Nurra. Al nord-oest se situen los sistemes càrstics delCap de la Caça, laPunta del Lliri i el Mont de l'Olla. Lo sud del terme municipal es caracteritza per les muntanyes i els altiplans deVillanova Monteleone iBosa, en la qual s'originen alguns rius.
Lo clima a l'Alguer és temperat per la presència del mar, que atenua especialment les temperatures a l'hivern. Los estius són calents i agradables com en la major part de laMediterrània. Al nord de la ciutat hi ha dos observatoris meteorològics on són fetes les previsions de curt i mitjà termini per a tot lo nord de l'illa.
L'Alguer té una població de 43.964 habitants (2018). La ciutat, fundada durant el segle xiii i controlada per la família genovesa dels Doria, fou ocupada per una expedició enviada perPere el Cerimoniós l'any1353. La població algueresa, però, es va revoltar aquell mateix any, matant bona part de les tropes catalanes que s'havien quedat a la ciutat. Per això l'any1354 la ciutat va patirun setge d'uns sis mesos, en què participà el mateix Pere el Cerimoniós, i es va concloure amb la victòria definitiva dels catalans. Per evitar altre revoltes, els resistents algueresos foren expulsats o esclavitzats, i la ciutat repoblada amb colons provinents de diferents territoris de laCorona d'Aragó.[12]
L'alguerès modern al principi nasqué com a híbrid de les quatre grans varietats dialectals (català central, valencià, rossellonès i baleàric) entre el final del segle xv i el principi del XVI, com a resultat de la influència entre aquestes varietatsgeolingüístiques catalanes.[1]
És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era elcatalà, en la seua varietatalgueresa. Des de la fi de laSegona Guerra Mundial, però, la immigració de gent de parlasarda, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. El2015 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:[29]
El3 d'agost de1993 elConsell Regional de Sardenya aprova laLlei Regional 410"Tutela e valorizzazione della cultura e della lingua de la Sardegna", però és rebutjada pel Govern central. L'octubre del 1993 elConsell Regional de Sardenya aprova un nou text que reconeix explícitament l'especificitat lingüistica algueresa. El juliol del 1994 la Cort constitucional declara inconstitucionals alguns dels seus articles.[31][32]
El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones delsPaïsos Catalans. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de laciutat.
Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat/baɫsaɾuˈneta/), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. EntreBarcelona i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 hi ha un servei de vols regulars entreGirona i l'Alguer.
Entre les seves tradicions vives destaca elCant de la Sibil·la, que segons la tradició es canta la nit deNadal a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions decultura catalana comMallorca o la ciutatvalenciana deXeraco.[34] En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantantFranca Masu.
La bandera de l'Alguer és lasenyera quadribarrada, formada per quatrefaixes vermelles en fons groc. En un document reial datat lo 24 de juny de 1355,Pere el Cerimoniós va fixar que la meitat superior de l'escut de l'Alguer havia d'estar formada per laSenyera Reial.[35]
Les múltiples etapes històriques que l'Alguer ha viscut han farcit la ciutat d'una rica varietat de monuments, edificis i llocs d'interès. Des delneolític, època de la que encara es mantenen molts vestigis, fins a l'actualitat, en les darreres dècades l'Alguer ha esdevingut una ciutat turística no solament per les platges i atractius naturals, sinó també pel patrimoni que té.
Trobem nombrosos jaciments arqueològics fora del nucli urbà: Centnurags es mantenen i es poden veure a les àrees veïnes de Santa Imbènia,Palmavera iAnghelu Ruju, i també es poden veure laNecròpoli de Santu Pedru, Anghelu Ruju i Santa Imbènia— a més de troballes romanes.
El primer sistema de fortificacions de la ciutat remunta al segle xiii i fou importat del sistemagenovès. Lo 1354 la ciutat fou ocupada percatalans, que restauraren i expandiren lo sistema defensiu, llavors en mal estat. De l'antiga muralla genoveso-catalana en romanen només algunes característiques; la seva majoria, de fet, daten del segle xvi i foren construïdes per voluntat deFerran lo Catòlic, qui considerà que les estructures antigues no garantien ja la protecció de la ciutat. En tota la muralla trobem 7 torres i 3 forts.
LaCatedral de Santa Maria. Començada el 1570, va ser oberta el 1593 però va ser acabada i consagrada el 1730. L'església original té un estilgòtic català, com es pot veure a les 5 capelles del presbiteri o la base del campanar. La nau principal i les dues laterals, però, són d'estil renacentista tardiu. Al segle xx es va afegir un nàrtex neoclàssic a la façana, canviant bruscament la seua aparença.
L'Església de Sant Francesc (1360, reconstruïda a la fi delsegle xvi). Les parts originals gòtiques catalanes es poden veure a l'altar major, a les capelles del presbiteri i a la capella del Santíssim Sacrament. Lo campanar és de la primera meitat delsegle xvi.
La Torre del Portal, construïda a expenses de lacomunitat jueva en 1360, i la Torre de l'Esperó Reial (segle xvi).
Palau d'Albis (segle xvi), un exemple típic d'arquitectura catalanoaragonesa del segle xvi. Durant l'octubre de 1541 l'emperadorCarles V hi va viure.[36]
Vista panoràmica del port i la ciutat de l'Alguer, amb lo campanar de laCatedral de Santa Maria al fons a la dreta
El 31 de desembre de 2018, a l'Alguer hi havia 2 021 residents estrangers,[39] l'equivalent al 4,6% de la població, les principals nacionalitats de la qual són:
Calabona: Lo barri més al sud de la ciutat, principalment cases residencials.
Caragol: És un nucli habitat de construcció bastant recent, pròxima a la zona comercial de Galboneddu.
Carmine: A l'ingres de la ciutat proper a la Pedrera i com ell un barri popular.
Carrabuffas: Barri relativament recent, i encara en creixement.
Cuguttu: Zona situada entre l'Hospital Civil i el Llarg de l'Esperó, proper al Lido i a la Taulera.
Cunetta: Zona Residencial, situada al sud-est de la ciutat.
L'Alguer vella: Lo cor de la ciutat, la zona de la muralla amb les seves torres i esglésies. Zona comercial i residencial.
Lido: Proper al mar i amb majoria de segones residencies, es troba a la zona nord de la ciutat i és especialment concorregut durant lo període d'estiueig..
Maria Pia: A la zona nord dividit en zona residencial i instal·lacions esportives.
La Mercè-Mercede:A la zona cèntrica, pren lo seu nom de l'església dels Mercedaris, al costat dels jardins públicsTarragona.
Sant Miquel: Zona propera a Calabona, que porta el nom del patró de la ciutat, zona encara en creixement.
La Pedrera: Barri popular de la ciutat, un dels més poblats, sorgeix al llarg de la Via Don Minzoni, seu de diferents activitats comercials i de l'estació de tren.
Pivarada: Barri situat als voltants del cementiri i l'antic depurador d'aigües.
Sant Julià: Nucli habitat situat a la perifèria sud-est de la ciutat, proper a la localitatCarrabuffas.
Sant Agustí: Pren lo nom de l'homònima església; són presents edificis residencials privats, cases populars, activitats comercials...
L'Escaleta: Barri residencial de recent construcció a la sortida sud de la ciutat.
Taulera: Una altra zona de recent construcció, amb edificis populars i vil·les residencials.
Antonel·lo Colledanchise (1951): cantant, guanyador de molts premis nacionals i internacionals de música i poesia
Claudio Gabriel Sanna (l'Alguer, 1957): cantautor, compositor, líder del grupCàlic, una històrica banda de música tradicional algueresa i sarda. Des de fa alguns anys ha seguit carrera en solitari.
Franca Masu (1962): cantant més representativa de la música contemporània de l'Alguer. Canta cançons dels autors més grans de l'Alguer, com lo Rafel Caria, l'Antonel·lo Colledanchise i Pino Piras.
Tessa Gelisio (1977): naturalista presentadora de televisió italiana
Àngel Ceràvola: cantant, ha col·laborat amb Franco Ceravola, Antonello Colledanchise, Pino Piras.
Tot i que es troba en una illa, l'Alguer és una ciutat ben comunicada. Hi ha carreteres que la comuniquen ambSàsser, capital de laprovíncia; lo port principal de passatgers és a només 30 quilòmetres; i l'aeroport de Fertilia fa que l'Alguer destaqui com una de les ciutats més visitades d'Itàlia, amb un munt de vols nacionals i internacionals.
La ciutat té un port esportiu, però l'arribada de passatgers via mar s'ha de fer aPorto Torres, uns 30 quilòmetres al nord. Des d'allà es pot arribar aGènova,Barcelona oCivitavecchia.
A poc més de 10 km del centre, l'aeroport internacional d'Alghero – Fertilia és lo principal lligam entre la ciutat i la resta d'Itàlia i d'Europa. En los darrers anys, lo creixement de l'aeroport ha provocat també un creixement en l'economia regional, amb una forta dedicació al turisme.
↑Milanese, Marco.Alghero, Archeologia di una città medievale (en italià), 2013.
↑Meloni, Giuseppe «Atti del convegno su Alghero, la Catalogna, Il Mediterraneo, Alghero, 30 ottobre - 2 novembre 1985». Alghero tra Genova, Arborea, Milano, Catalogna. Nuovi documenti, 1994.
↑Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A:Història militar de Catalunya. 2a edició. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.150.ISBN 84-232-0655-6.
↑Giuseppe Meloni,Il mercante Giovanni Boccaccio a Montpellier e Avignone, del llibre “Studi sul Boccaccio”, XXVI, 1998, pp.99-126.
↑Serra, Sergio «Revista de l'Alguer». Araldica Catalana: lo stemma della Città di Alghero, pàg. 65-72.
↑D'acord amb les regles heraldiques, l'escut hauria de ser més correcte: de blau, la branca de corall de vermell, nodrit en un escull al natural, mogut per la punta; al cap d'or, a quatre pals de vermell. Sergio Serra,Araldica catalana: lo stemma della città di Alghero
.jpg)
_-_2016.svg%26amp%3blang%3dca)
.JPG)
.jpg)
![Platja del Llatzeret[37]](/mt/?noimg=&dark=on&url=https%3a%2f%2fca.wikipedia.org%2fwiki%2fFitxer%3aSpiaggia_del_Lazzareto.jpg)
![Port Pollina o Platja de l'Esperança[37]](/mt/?noimg=&dark=on&url=https%3a%2f%2fca.wikipedia.org%2fwiki%2fFitxer%3aLa_Speranza.jpg)
