Algèria[1] (àrab:الجزائر,al-Jazàïr,IPA:[ælʤæˈzæːʔir];amazic:ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, [Dzayr],[ˈdzæjər]), oficialmentRepública Democràtica Popular d'Algèria (àrab:الجمهورية الجزائرية الديمقراطية الشعبية,al-Jumhūriyya al-Jazāʾiriyya ad-Dīmuqrāṭiyya ax-Xaʿbiyya), és un estat del nord d'Àfrica. És l'estat més gran del continent i de la riba mediterrània, així com el desè estat més gran del món en termes de superfície.[2] Limita, al nord, precisament, amb lamar Mediterrània, a l'est ambTunísia iLíbia, a l'oest amb elMarroc i elSàhara Occidental i al sud amb la partsahariana deMauritània,Mali i elNíger. La capital n'ésAlger i les ciutats principals sónOrà,Constantina iAnnaba. Hi ha serralades importants que divideixen el país entre la zona costanera i el desert delSàhara.
Les restes humanes més antigues trobades a l'actual Algèria són les del jaciment d'Aïn El Ahnech, datades de fa 1,8 milions d'anys. Posteriorment, hi apareixen diferents cultures paleolítiques fins que elneolític s'hi introdueix amb la culturacapsiana, testimoniada des del 6800 aC i considerada antecessora dels actualsamazics. Sota la influència i, en algunes èpoques, la dominació deCartago, es va formar al nord el regne deNumídia. Al200 aC, van passar a formar part de l'Imperi Romà.
La caiguda deRoma després de la invasió delsvàndals, i la inestabilitat durant el períoderomà d'Orient, van comportar la reconstitució d'alguns dels principats amazics, que es van resistir a l'ocupació delsomeies musulmans entre els anys 670 i 708.
Els personatges més coneguts d'aquest conflicte van ser el rei cristiàKosayla, que va vèncer Sidi Ocba ibn Nafaa l'any 689, a prop de Biskra, i la reina guerrera Dihya, anomenadala Kàhina, que, al capdavant dels amazics, va infligir, en la Batalla de Meskiana de 693, una severa derrota al cos expedicionari de l'emir Hassan Ibn a Noman, que van retirar-se fins aTrípoli.
Després de la conquesta musulmana, els ciutadans del territori van adoptar la religió islàmica (per rebre protecció contra els atacs dels nòmades) i, progressivament, van adquirir la llenguaàrab. El mestissatge lingüístic i el contacte entre l'amazic, elfenici, elllatí, l'àrab, elcastellà, elturc i elfrancès va donar lloc a l'àrab algerià (i a l'àrab magrebí en general) que ha evolucionat fins a l'actualitat, així com lallengua amaziga.
Quant a la immigració àrab a l'Àfrica del nord, va ser de poca importància excepte en les dues regions exteriors d'Algèria,Kairuan iTànger. Una gran part de la població de llengua àrab és d'origen amazic, ja que la contribució demogràficaàrab hi va ser limitada.
La primera part de la conquesta musulmana de la península ibèrica va ser conduïda per un contingent amazic compost gairebé tot per conversos, entre ells el capTàriq ibn Ziyad, que va donar el seu nom al penyal deGibraltar («Djebel Tariq»).
A començaments del segle viii, davant de la dominació omeia de tot elMagrib, diverses tribus amazigues van començar a unir-se entorn d'Abu Qurra i es van rebel·lar contra l'ocupació àrab. La seva lluita va continuar sota diverses dinasties kharis amazigues en un conflicte que va durar prop d'un segle.
Al segle x, Ubayd Allah al-Mahdi va fundar la dinastiafatimí a la baixaCabília. Els fatimites van establir la seva autoritat a l'Àfrica del nord entre el 909 i el 1171 i van fundar un califat dissident delsabbàssides deBagdad.
Aquest regne va estar marcat per nombroses revoltes delkharigisme, especialment la d'Abu Yazid encapçalant les tribus amazigues en el 944, i que va infligir la més severa victòria contra l'armada fatimita, debilitada i vulnerable, i prengué la ciutat de Kairuan. La revolta va ser vençuda per Ziri ibn Manad, al capdavant de les tribus Sanhadjes, que va rebre el lloc de governador del Magrib central per haver salvar l'imperi. El seu fill, Bologhine ibn Ziri, va heretar el control d'Ifríqiya el 972 i elszírides hi van regnar uns dos segles.
A partir del 1048, en temps d'Ibn Khaldun, algunes tribus àrabs hilalianes del sud van emigrar a l'Àfrica del nord i van ser enviats pel poder fatimita per reprimir els zirides i hamadites. En onades successives, van envair algunes grans ciutats, que van saquejar i destruir. A Algèria, aquestes tribus del sud es van aliar amb algunes tribus locals. Aquests dos regnes, pròspers en aquell temps, es van empobrir enormement a causa d'aquestes incursions. Els zirites van canviar la seva capital deKairuan a Mahdia, i els hamadites, d'Al-Quala aBugia.
Algèria estava llavors sota el control delsalmoràvits en una petita regió de l'oest, sota els hamadites al centre, i sota els zirites a l'est. El 1152, una nova dinastia amaziga musulmana, elsalmohades, va vèncer definitivament els poders regnants. Estaven dirigits perMuhammad Ibn Tumart, el seu cap espiritual, a qui succeeixAbd En-mumin. Els almohades van formar un dels imperis més poderosos de laMediterrània, i unificaren el Magrib iAl-Àndalus fins al 1269. A través de les grans ciutats del litoral (Bugia,Annaba,Alger…), es van obrir a l'occident cristià amb què van mantenir estrets intercanvis comercials.
La caiguda dels almohades va marcar un gir en les relacions amb els països cristians del nord, que s'organitzaren per a laconquesta mentre que el mite de la invencibilitat musulmana s'esfondrà. Al Magrib, s'imposen unes dinastieszenetes, com els Merinides deFes en l'actualMarroc, i els Abdelwadides deTilimsen en l'Algèria actual. Els Hafsides aconsegueixenTunísia i l'est d'Algèria. Aquestes dinasties van ser pròsperes en el segle xiii i XIV, però van patir la pressió de l'apogeu d'Espanya iPortugal cap a la fi del segle xv. Debilitat, llavors, per lluites internes per a l'accés al tron, l'Imperi almohade va veure'n minvat el poder i els seus dominis es van descompondre progressivament.
Arran de la victòria definitiva de les tropes delsReis Catòlics el 1492, una part de la població d'Al-Àndalus és obligada a fugir de lapenínsula Ibèrica. Si bé elsmudèjars ja havien començat a emigrar al final del segle xv, l'emigració cap alMagrib s'intensifica a partir de la Pragmàtica del 1502 que els obligava a convertir-se alcatolicisme, però sobretot a partir de la sevaexpulsió completa el 1609. Elsmoriscs es van refugiar majoritàriament tant al Marroc com a Algèria, països que desconeixien per complet.
Durant 300 anys, des del començament del segle xvi, Algèria va ser una província de l'Imperi Otomà sota una regència que teniaAlger com la seva capital (vegeuDey). Durant aquest període, el modern estat algerià va començar a emergir com un territori diferent entreTunísia i elMarroc. Algèria i els seus voltants, coneguts col·lectivament com aBarbaria, van ser bases per a la pirateria delmar Mediterrani, així com per a l'esclavitud dels cristians.
El9 de juny del1830,França va envair el país, seguint els dictats de l'imperialisme de l'època. De nou, la resistència hi va ser molt dura. Els francesos van reprimir amb brutalitat els líders locals, que clamaven contra una dominació estrangera i, a més, no musulmana. Molts francesos van traslladar-se al país africà i es van establir a les millors terres de conreu. El règim imposat discriminava els nadius en el terreny social, econòmic i polític.
El 1962, va començar un període de relativa estabilitat sota un govern simpatitzant delsocialisme. Fins al 1988, no es va permetre la legalització d'altres partits polítics diferents al que exercia el poder.
El1991, elFront Islàmic de Salvació (FIS), un moviment fonamentalista, va guanyar la primera volta d'unes eleccions. Es va declarar l'estat d'emergència per impedir que arribés al govern, fet que va acabar en una violenta guerra civil. Les massacres generalitzades no van acabar fins a la pau i la consegüent realització d'eleccions el1997, on va ser escollit l'actual dirigent:Abdelaziz Bouteflika. LaCabília continua sent un focus d'agitació a causa de la discriminació de la culturaamaziga, majoritària en aquesta regió.
Algèria té un total de 6.343 quilòmetres de fronteres amb els següents estats:Líbia (982 quilòmetres),Mali (1.376 quilòmetres),Mauritània (463 quilòmetres),Marroc (1.559 quilòmetres),Níger (956 quilòmetres),Tunísia (965 quilòmetres) iSàhara Occidental (42 quilòmetres).
La part septentrional d'Algèria és un gran altiplà allargat, en el qual es formen nombroses depressions, limitades pels alts vorellsmuntanyosos al nord i al sud. Lesmuntanyes de l'Atles s'estenen al nord del país i estan formades per duesserralades de plegament: la septentrional, anomenadaAtles del Tell, i la meridional, anomenadaAtles saharià. Entre ambdues, queda l'altiplà o altiplà interior. Al sud de l'Atles saharià, comença eldesert del Sàhara, que ocupa la major part del país i presenta un relleu molt variat, per la presència d'antigues muntanyes molt treballades per l'erosió eòlica. Des del litoral a l'interior cal distingir: les petites planes costaneres, molt reduïdes per la proximitat de les muntanyes a laMediterrània, entre les quals destaquen la Mitidja (Alger), la vall del baixChéliff, i les conques d'Oran,Skikda iAnnaba; el Tell; elsaltiplans, amb les seves depressions, cobertes en part per llacs salats; l'Atles saharià, i la zona desèrtica. Elsrius algerians conserven un cabal gairebé regular únicament al nord muntanyós i, a l'estiu, pateixen un fort estiatge. Molts rius de l'interior no arriben a desembocar almar, sinó que desguassen a les depressions del terreny, on formen marjals illacunes salobres en evaporar-se. Cap riu d'Algèria no és navegable, ni tan sols els de la zona septentrional, la secció inferior dels quals és coberta defang. Tanmateix, s'usen per a lairrigació. El principal riu d'Algèria és elChéliff, al nord.
Algèria es divideix actualment en 48wilayes (províncies), 553daries (comtats) i 1541baladiyahs (municipis). La capital i la ciutat més gran de cada wilaya, daira i baladiyah algerianes tenen sempre el mateix nom que la wilaya, daira o baladiyah on està situada. De la mateixa manera, s'aplica per a la daira més gran del wilayat o la baladiyah més gran de la daira.
Segons la constitució algeriana, un wilayat és una "col·lectivitat territorial" que gaudeix de certa llibertat econòmica. La APW o L'Assemblée Populaire Wilayale (Parlament Popular de Wilayale), és l'entitat política que regula una província. Un "vali" (prefecte) dirigeix cada província. Aquesta persona, l'elegeix el president d'Algèria per manejar les decisions de la APW.
L'APW té també un president, que és elegit pels membres de l'assemblea.
Les divisions administratives han canviat diverses vegades des de la independència de la nació. En afegir nous wilayes, la numeració de velles províncies s'ha mantingut, d'aquí l'ordre no alfabètic. Amb la seva ordenació numèrica oficial, (des del 1983) es llisten actualment així:
La llengua oficial és l'àrab estàndard i, de 2002 ençà, l'amazic també és llengua nacional.[4] A Algèria, hi ha un total de 18 llengües, totes vives en l'actualitat.[5]
Àrab saharià algerià: parlat a la frontera amb Marroc, a les muntanyes de l'Atles, al nord-est deMedea, al sud-est deRigh Wadi, i a la serralada deTademait, incloent-hi la ciutat deTamanrasset.
Tagargrent: 5.000 parlants a Algèria. Es parla al sud deConstantina, a prop deMzab. Els seus principals centres sónOuargla iN'Goussa. Elsharatí (esclaus dels ouargli) parlen el tarayit, un possible dialecte del tagargrent.
Gurara: 40.000 parlants a Algèria. Llengua aïllada, al voltant deTimimoun, proper a la regióTouat i al sud-oest deMzab.
Tumzabt: 70.000 parlants a Algèria. Es parla a la regió deMzab, a set oasis. La seva zona principal ésGhardaia.
Tamahaq o tahaggart: 25.000 parlants a Algèria. Es parla aHoggar,Ghat, l'àrea de la muntanyosa àrea al sud deTamanghasset, a prop de la frontera amb elNíger.
Els seus principals recursos són: elpetroli, elgas, elferro, elzinc, laplata, elcoure i elsfosfats. Un 25% de la població activa es dedica a l'agricultura i lapesca. L'economia va créixer un 6% l'any 2005. La taxa d'atur és del 17,1% (2005).
Elscombustibles fòssils són la principal font d'ingressos d'Algèria, i representen aproximadament un 60% de les rendes de l'estat, un 30% delPIB, i un 98% dels ingressos de l'exportació en 2006. En la classificació dels països amb més reserves de petroli, ocupa la posició número 14, emmagatzemant uns 11.800 milions de barrils de cru, però es considera que la quantitat actual de les reserves és fins i tot superior. L'Administració d'Informació de l'Energia dels Estats Units va informar que, el 2007, Algèria tenia unes reserves provades de 161,7 bilions de peus cúbics de gas natural, el vuitè país del món amb més reserves d'aquest combustible.[6]
Els indicadors econòmics i financers van millorar a mitjans dels anys 1990, a causa, en part, de les reformes polítiques recolzades pelFons Monetari Internacional, i una renegociació del deute extern amb elClub de París. L'economia d'Algèria es va beneficiar el 2000 i el 2001 amb l'increment que va patir el preu del cru, i de l'ajustada política fiscal duta a terme pel govern, i donà com a resultat un gran increment dels beneficis en el comerç, rècords elevats en els intercanvis comercials i una reducció del deute. Tanmateix, els continus esforços del govern per diversificar l'economia, atreure les inversions, i augmentar el nivell de vida de la ciutadania van tenir poc d'èxit. El 2001, el govern va signar un tractat d'associació amb laUnió Europea que li suposaria menors tarifes i que permetria augmentar el comerç. El març del 2006,Rússia va acceptar perdonar 4.740 milions de dòlars nord-americans de deute de l'època soviètica[7] durant una visita del presidentVladímir Putin al país, la primera que realitzava un líder rus en mig segle. En compensació, el president algeriàBouteflika va accedir a comprar avions de combat russos, defenses antiaèries i altres armes per valor de 7.500 milions de dòlars, segons l'agència russaRosoboronexport.[8]
Algèria, el 2006, va decidir pagar el deute que tenia amb el Club de París abans del temps estipulat, i que ascendia a vuit mil milions de dòlars. Això va reduir el deute extern d'Algèria a valors per sota de cinc mil milions de dòlars a la fi de l'any.
Des de temps dels romans, Algèria ha destacat per la seva fertilitat del sòl, encara que tan sols el 9,4% de la població treballa en l'agricultura.[9]
A mitjans del segle xix, es van conrear grans quantitats decotó coincidint amb laGuerra Civil Americana, però la seva indústria va patir un retrocés. A principi del segle xx, es van fer esforços per reprendre el cultiu d'aquesta planta, i una petita quantitat de cotó es cultiva encara als oasis del sud. Es produeixen grans quantitats d'una fibra vegetal feta de les fulles de lapalmera nana. Altres cultius importants són lesoliveres i eltabac.
Per al cultiu de cereals s'empren més de 30.000 km². La zona delTel és la de major extensió de cultiu de cereals. Durant l'època d'ocupació francesa, la seva productivitat es va veure incrementada substancialment gràcies alspous artesians. Els principals cereals hi són elblat, l'ordi i lacivada. S'exporten una gran varietat defruites iverdures, especialment cítrics, i també figues,dàtils,fibra d'espart isuro. Algèria és el major mercat d'Àfrica d'avena sativa.
El 99% de la població és musulmana, amb majoriasunnita,[10] i uns pocs seguidors de l'ibadisme, 350.000protestants, 35.000catòlics i uns 500jueus,[11] principalment aAlger, la resta de la gran població jueva anterior a la creació d'Israel que va fugir o va ser expulsada després de la independència.
Algèria és un país que pot ser visitat en qualsevol època de l'any, per a gaudir de les seues platges en estiu o de les muntanyes nevades de laCabília en hivern. Alguns dels llocs més importants per a ser visitats són elsdeserts; aquest país en té el més gran del món.
Malgrat que és un dels estats més moderns d'Àfrica, no té una forta visita turística, ja que des de fa 14 anys el grup terroristaAl-Qaida hi és una amenaça. No obstant això, l'any 1999, el president algerià va intentar negociar amb aquests grups i va aconseguir disminuir les seves accions terroristes. Avui en dia, encara es mantenen actius uns petits grups, que se situen cap al sud del país. L'actual president va proposar eliminar-los a la darreria de l'any 2007. Tanmateix, l'11 d'abril del 2007 van reaparèixer els atemptats. El govern algerià va anunciar que s'uniria al governmarroquí per combatre aquests grups. Addicionalment, compten amb l'ajut delsEstats Units i de laUnió Europea.
El president compta amb l'ajut de l'ONU, dels tuaregs (militars del desert algerià) i les forces armades algerianes. Les ciutats desèrtiques que no pateixen l'amenaça de la violència són les que estan al nord deDjanet. Algunes de les més turístiques són les següents:Adrar,In Amenas,Tindouf,El Oued,Ghardaia,El goleja iBiskra. També destaquen les ciutats desèrtiques més modernes deHassi Messaoud.
La gastronomia algeriana és d'una gran riquesa i diversitat. Està lligada als productes de la terra i ofereix diferents plats segons el lloc i l'estació.La cuina algeriana és una cuina mediterrània, amb ingredients molt similars als de lapenínsula Ibèrica. Encara que algunes de les preparacions siguin diferents, hi ha plats comuns que són fàcils de reconèixer.
Entre els plats algerians més coneguts, cal mencionar elcuscús, lachorba (sopa de xai, amb tomàquet i fideus), lachekhechoukha (guisat de trossos de coca, carn, verdures i cigrons),[12] elberkoukes (cuscús de grans gruixuts amb llegums i carn), el mthewem, la chtitha, el mderbel, ladolma i elbrik obourek (com unacoca fina), entre d'altres. Entre postres i pastissos, hi ha els baghrir, khfaf, tcharek, dziriette, knidelette, kalb ellouz o harissa,zlabia (dolç fregit i banyat en xarop), aarayech, makroude, ghroubiya, mghergchette, etc.
Elmerguez, una salsitxa picant de xai, és originari de l'Algèria.
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
.svg)
_-_DZA_-_UNOCHA.svg%26amp%3blang%3dca)
.svg%26amp%3blang%3dca)
_-_Nmbrs_(geosort)_-_monochrome.svg)
