Alfredo Stéfano Di Stéfano Laulhé[1][2] (Barracas,Buenos Aires,4 de juliol de1926 -Madrid,7 de juliol de2014),[3] més conegut com aAlfredo Di Stéfano va ser un jugador ientrenador de futbol d'origenargentí nacionalitzat espanyol.[n. 1] És considerat un dels més destacats jugadors argentins de tots els temps[4] i una figura cabdal de la història del futbol[3] per la seva velocitat i tècnica amb la pilota. Així mateix, de Di Stéfano cal destacar la seva exquisida qualitat tècnica i la seva polivalència al camp,[5] essent per això qualificat per part d'entesos, exfutbolistes i aficionats com el jugador més complet que ha donat el futbol a nivell mundial.[6][7][8]La Saeta Rubia, com se'l coneixia popularment, va defensar les samarretes de diversos equips sud-americans com elRiver Plate, elClub Atlético Huracán i elMillonarios de Bogotà i posteriorment a Europa les delReial Madrid il'Espanyol de Barcelona. El 5 de novembre del2000 fou designat President d'Honor del Reial Madrid CF, i ho fou fins a la seva mort.[3]
Com a jugador va ser internacional per dos països, circumstància permesa en l'època, comptabilitzant sis partits amb laselecció argentina i trenta-un amb laselecció espanyola després d'adoptar-ne la nacionalitat el 1956.[9] Malgrat això, es dona la circumstància que mai va disputar unaCopa del Món -el torneig més prestigiós a nivell de seleccions- per diferents motius,[10] la qual cosa no ha estat impediment perquè sigui considerat un dels millors jugadors de la història del futbol i com el primer "gran" d'aquest esport.[11][12] El seu major assoliment amb seleccions va ser elCampionat Sud-americà de 1947, actualCopa Amèrica.
A l'hora de la seva retirada era el màxim golejador de la història delReial Madrid CF -on va militar 11 temporades-, seguit a 65 gols pel seu excompany d'equipFerenc Puskás, tots dos integrants del recordat «Madrid de Di Stéfano» o «Madrid de les cinc Copes d'Europa», assenyalat per laUEFA com un dels millors equips de la història;[13] a més, era llavors el jugador nascut a l'Argentina amb més títols oficials aconseguits.[14] El seu nom està directament lligat al del club madrileny,[15] ja que el seu fitxatge per l'equip «merengue» va canviar el curs de la història d'aquest equip fins a ser proclamat com el millor club de seglexx, gràcies sobretot a les cinc finals consecutives guanyades de laCopa d'Europa que aquest club va aconseguir durant la seva etapa aMadrid, i en les quals va marcar un total de set gols sent el rècord històric de la competició conjuntament amb Puskás.[16]
Considerat per laFIFA -màxim organisme futbolístic- com un dels quatre millors jugadors de futbol delseglexx conjuntament amb el brasilerPelé, l'argentíDiego Maradona i elneerlandèsJohan Cruyff,[17][n. 2] el 2004 va ser elegit el quart millor jugador del segle XX per laFederació Internacional d'Història i Estadística de Futbol,[18] així com el millor jugador espanyol del seglexx.[19] Va ser també inclòs pel mateix organisme entre les 48 llegendes del futbol,[20] a més de ser guardonat per la revistaFrance Football com el millor de tots els guanyadors de laPilota d'Or fins al 1989, circumstància per la qual va rebre la "Super Pilota d'Or"",[21] essent l'únic futbolista de la història en posseir aquest guardó.[22][23]
Di Stéfano tenia l'habilitat de jugar en qualsevol posició, en el futbol dels anys 50 una cosa difícil de trobar. Les actuacions de di Stefano amb elMillonarios de Bogotà, durant una gira de partits amistosos a Espanya l'any 1952, cridaren l'atenció tant delFutbol Club Barcelona com del Reial Madrid. El FC Barcelona inicia contactes amb el Millonarios, un equip que no estava federat, i di Stefano té la fitxa federativa amb el "River Plate", tot i que no hi jugava. El FC Barcelona deSamitier a través de Raimundo Saporta negocia amb el River Plate la cessió del jugador. De fet di Stéfano arriba a jugar alguns partits amistosos amb la samarreta del Barça l'estiu del1953 (a Palafrugell,[29] el Masnou i Sitges).[30]
Però els directius delReial Madrid, dirigit perSantiago Bernabeu, amb negociacions amb elMillonarios de Bogotà, asseguraven tenir els drets sobre el seu contracte. La problemàtica es va allargar entre el maig i octubre de 1953. ElGovernador Civil de Barcelona,Felipe Acedo Colunga, també intervingué en l'assumpte fent cridar a consultes al seu despatx el president del Barcelona i el delegat deFalange al FCB, Azorín.[30] La qüestió probablement fou resolta pocs dies després delConsell de Ministres alpazo de Meirás del10 de setembre, al que probablement assistíSancho Dávila, president de laFederació Espanyola de Futbol acompanyant elMinistro Secretario General del Movimiento.[30] Dos dies després la Federació resolgué que jugués una temporada a cada club alternativament, començant pel Reial Madrid, situació que podria qualificar-se d'esperpèntica.[30] Després d'una reunió entre directius de la Federació Espanyola i el president del Barça,Enric Martí, Martí i la resta de la junta directiva van dimitir en bloc i la comissió gestora del club va renunciar al jugador.[30]
Del 1964 al 1966 va jugar amb l'Espanyol. El26 de maig de1955 jugà amb la selecció catalana (dita de Barcelona) que vencé elBologna FC per 6 gols a 2 en un partit en el qual jugà al costat deKubala.[38]
L'any1998, laFederació Internacional de Futbol (FIFA) el va escollir, junt amb altres nou grans jugadors, per a ingressar en l'anomenat Saló de la Fama d'aquest organisme. El1999 fou guardonat amb el premiMarca Leyenda.[39] El novembre de 2003 fou nomenatGolden Player d'Espanya com el futbolista del país més destacat dels darrers 50 anys.[40]
Di Stéfano va guanyar la primera divisió i laCopa Aldao amb el River Plate el 1947.Di Stéfano va guanyar el Campionat sud-americà amb l'Argentina el 1947.
.png)
