 En viu l'any 2008 a Benissa.  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de música |
| Història | |
| Creació | 1975, València |
| Data de dissolució o abolició | 2012 |
| Activitat | |
| Activitat | 1975-2013 |
| Afiliats | Vicent Torrent Manolo Miralles Jordi Reig Miquel Blanco Enric Banyuls Xavier Ahuir Robert Moreno |
| Membres anteriors | vegeu lallista completa |
| Segell discogràfic | Edigsa,PDI,Picap |
| Artistes relacionats | Els Sols Equip València-Folk Jan-Mari Carlotti Maria del Mar Bonet Muluk el-Hwa Miquel Gil |
| Gènere | Música tradicional |
| Influències | |
| Instrument destacat | bandúrria,busuki,dolçaina,llaüt |
| Obres destacables |
|
| Format per | |
| Altres | |
Premis
| |
| Lloc web | www.altall.cat |
    | |
Al Tall va ser unconjuntvalencià demúsica d'arrel tradicional fundat el1975,[1] reconegut per la fecunda trajectòria i pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora delseu país a l'estil de laRipropostaitaliana, emmarcada dins d'una concepciómediterrània de lamúsica popular.[2]
Sovint es comparen amb altres grups cabdals en la revisitació de la cançó tradicional comLa Bullonera a l'Aragó,Milladoiro aGalícia,Nuevo Mester de Juglaría aCastella iOskorri alPaís Basc.[3] Dels quatre membres inicials,Vicent Torrent iManolo Miralles són els únics dos que han continuat ininterrompudament en el grup fins a la seua dissolució el2013;[4] de tots els músics que han passat pel grup,Miquel Gil és l'exmembre més conegut (per la seua actual carrera en solitari) i qui més hi ha col·laborat esporàdicament.
La història del grup s'estén al llarg de pràcticament trenta-huit anys, amb més de catorze discs editats durant aquestes quatre dècades, de les que els primers deu anys de trajectòria foren els més productius.[5] A l'octubre de2012 anunciaren formalment la finalització de la seua activitat artística com a grup i van realitzar l'últim concert el 18 d'octubre de 2013 alPalau de Congressos de València.[6]
Al Tall es va fundar a principi de1975 ambManolo Lledó,Manolo Miralles,Miquel Gil iVicent Torrent com a integrants, eren tots músicsautodidactes d'altres formacions ja extintes (cas de Lledó enEls Sols i de Torrent en l'Equip València-Folk) o amb una discreta carrera en solitari (cas de Miralles, que va arribar a ser teloner deRaimon): Vicent Torrent i Miquel Gil es van conèixer en una acampada del Centre Excursionista de València al Bosquet de Moixent en la primavera d'aquest any. Uns mesos més tard, a laUniversitat Catalana d'Estiu dePrada van decidir crear el nou grup junt amb Lledó, el qual va proposar a Miralles. Després d'un parell d'aparicions aAlbal i a la Facultat de Filosofia i Lletres deValència, el grup va debutar oficialment ala Pobla de Vallbona en el pati de les Escoles Colon el 21 de juny de 1975 .
Ja sense Lledó, el mateix any gravaren i editaren el primer vinil, homònim (Cançó popular, País Valencià a efectes de discografia), que conté temes originals comPer Mallorca (una de les cançons més representatives de la seua idiosincràsia) oD'avui és el cantar; poemes musicats comLa mel (d'Eugeni Evtutxenko),A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba (deMarià Manent) oTots em tiren pedraetes (d'Estellés); i cançons populars valencianes comL'hereu Riera o laCançó de la llum, que els ocasionà més d'un maldecap amb les autoritats: el primer va ser aBorriana, elsetembre del 1976.[7]
El segon disc,Deixeu que rode la roda, va aparèixer cap a la fi de l'any 1976: dedicat aRamon el Pansot —seguidor incondicional del conjunt, mort aquell any, que sempre els cantavaEl casament de Maria la Xapa—, el repertori inclou la peça original més emblemàtica, la delTio Canya, a més d'altres cançons destacables comDarrer diumenge d'octubre (un homenatge a l'Aplec del Puig),Del Saler (en protesta per la imminent urbanització de laPlatja del Saler del'Albufera) o laCançó de bressol tradicional valenciana. Ací s'estrenaven el cantautor d'AlbericEnric Ortega com a membre de ple dret, encarregat especialment d'animar la gent durant els concerts; la seua donaEmpar Torres, que hi col·laborava com a cantant; i, a partir de l'any 1977Oswaldo Blanco, que feia les funcions de representant i menejador del grup.
Enric Ortega va morir el14 de maig de1978, poc després de la presentació del tercer disc: enPosa vi, posa vi, posa vi…, un recull monogràfic de cançons populars de taverna on el d'Alberic va intervindre tant en la selecció de temes com en l'arranjament de les versions. La resta de membres d'Al Tall el van homenatjar —junt amb altres figures destacades de lacançó valenciana (i també la seua viuda)— en un recital als Vivers de València. El mateix Enric havia participat abans en un altre homenatge: poc després de l'edició delPosa vi…, els Al Tall van traure l'únic senzill,A Miquel assassinaren, unapetenera gravada expressament en record delcomunistaalacantíMiquel Grau, amb lletra d'Ortega.
El mateix any 1978, el grup encetava una sèrie de concerts que els portaria a actuar al poble alemany deTubinga (en un festival d'homenatge aVíctor Jara) i a lesSis Hores de Cançó aCanet (en desgreuge aAlbert Boadella); i, ja el 1979, aParís (per la Primera Setmana del País Valencià), a lesSis Hores de Cançó dePerpinyà, i aVilanova d'Olt (Occitània). Aquell any 1979 veia la llumQuan el mal ve d'Almansa…, el disc més conegut de la banda i, fins llavors, el seu projecte més ambiciós: donar a conèixer, per mitjà de la música, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, ladesfeta d'Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arriba a omplir una cara, la cantata aporta peces emblemàtiques comProcessó,Lladres iCant de Maulets; la cara B conté cançons comNuclears? No, gràcies, la ja conegudaA Miquel assassinaren i la darrera aportació, pòstuma, d'Enric Ortega:Bolero.
El setembre de 1980 participaren per primera volta en elsRescontres de la Mar a la ciutatprovençal d'Arles, un festival musical de vocació mediterrània organitzat per l'occitàJan-Mari Carlotti que els Al Tall s'encarregarien d'importar a València més avant. En desembre del mateix any van traure al mercat el segon disc monogràfic,Som de la pelitrúmpeli: una narració amb protagonistes infantils que fan un viatge musical per diversescomarques valencianes per mitjà de cançons populars emblemàtiques com «La Bolangera» o «Les Tomasines»: va ser, possiblement, el primer treball de laNova Cançó adreçat expressament a la xicalla.
L'any 1981 participaren en l'acte de desgreuge aFuster organitzat perAcció Cultural a laPlaça de Bous de València: l'assagista suecà, que havia sigut objecte d'un atemptat amb bomba, va ser homenatjat per destacats intel·lectuals internacionals i pels artistes valencians davant de vint mil persones. També assistiren al festivalSom una nació, celebrat alCamp Nou amb cent mil espectadors, i tornaren a actuar en elsRescontres d'Arles i aMarsella, la qual cosa els inspirà per a traslladar el concepte al seu país: laTrobada de Música del Mediterrani. L'experiència els va introduir de ple en el fenomen musical de laRiproposta i els va posar a l'altura d'altres grups cabdals en la música d'arrel com laNova Compagnia di Canto Popolare deNàpols, elsMúsics del Nil d'Egipte, els occitansMont-Jòia (amb Carlotti al capdavant) o elssahariansMuluk el-Hwa, amb els quals va tornar a col·laborar més endavant.
L'any 1982 gravaren un disc amb lamallorquinaMaria del Mar Bonet:Cançons de la nostra Mediterrània podria considerar-se el tercer disc monotemàtic del grup, en oferir un repertori popular del conjunt delsPaïsos Catalans entés com a fragment de la tradició comuna a tots els pobles mediterranis. Pel que es llig en la carpeta, la idea inicial era encetar una sèrie de gravacions compartides amb altres artistes mediterranis que hauria tingut continuïtat amb un segon disc de peces internacionals (algerianes,calabreses oxipriotes) amb el Mediterrani com a vincle comú. La llista de cançons d'este disc inclou temes deCatalunya («El segador més petit»),les Illes («Sa mort d'en Colomer») iValència (el «Bolero de l'Alcúdia»). Aquell any van tornar a participar en elsRescontres de Marsella iGrassa, a sengles festivals més d'arrel mediterrània aRoma i a París (Voix et Musiques du Bassin Mediterranéen), a les ciutats deBarcelona,Madrid,Bilbao,Saragossa i a la seua València natal, on van ser l'objectiu d'una campanya en la seua contra organitzada pelblaverisme local.
L'any següent van reprendre l'evolució interrompuda pel disc amb la Bonet i editarenTocs i vares, unexperiment on portaven els principis de laRiproposta a la màxima expressió en imitar les maneres antigues d'afinar, de compondre i d'improvisar sobre una sèrie de «vares» (equivalents alspalos delflamenc):[8]jotes,havaneres, valencianes imarxes mores de nova creació, amb lletres originals que intenten reflectir la realitat social del moment. Les crítiques a este enregistrament anaven del suport més unànime a la condemna més explícita:Tocs i vares va suposar, per tant, un punt d'inflexió en la carrera dels Al Tall, per la forma i pel contingut de les cançons; sorprenentment, la «Cançó de la llum» era l'única peça del seu repertori que els donava problemes amb les autoritats, com va passar aquell any a Alberic. A banda d'eixe incident, el grup va presentar el seu disc en directe aMontpeller,Besiers, Barcelona,Palma i a sengles festivals d'Almansa i deBenidorm. La gira continuava el1984 al Théâtre de la Ville de París, als escenaris d'Ais de Provença,Aosta,Còrsega, Marsella,Toló i a l'Encuentro de la Música Popular deles Palmes de Gran Canària. La polèmica amb la «Cançó de la llum» es va repetir al poblealcoià deBiar; l'alcalde deBenetússer també els va prohibir gravar undocumental a este poble que, finalment, es va gravar aPicanya, però que no es va estrenar fins a l'any 1990.
Amb motiu de l'imminent desé aniversari del conjunt l'any85, van editar un disc doble amb les cançons més significatives de la primera etapa conjuntament amb la seua antiga discogràficaEdigsa, llavors jaPDI. L'any de l'efemèride publicaren el seu disc més exòtic amb la col·laboració dels Muluk el-Hwa:Xarq al-Andalus: el títol fa referència a laXàrquia, o siga, la part oriental d'al-Àndalus que coincidia poc més o manco amb el territori valencià actual, ja que s'estenia des deMúrcia fins a les terres de l'Ebre. Per a l'ocasió ambdós grups musicaren alguns poetes valencians de l'època prejaumina suggerits per l'escriptorgandiàJosep Piera: esta nova experiència consistia en, tornant més arrere encara, reprendre la tradició musical andalusina interrompuda amb la creació delRegne de València en fusionar-se amb el flamenc i els ritmesgnawa.[9] El disc, que també va ser editat en casset junt amb una guia didàctica, el presentaren a laSocietat Coral el Micalet, al Gran Teatre d'Alzira i a la mostraCançons de la Mediterrània de Palma.
L'any 1986 el grup seguia rodant elXarq al-Andalus, que a l'any següent va ser editat aAlemanya: el10 d'octubre de1987 actuaren junt amb els Muluk en el programa de televisióNachtmusik im WDR aBerlín. L'octubre del 1988 arribaven aMèxic per a participar en el XVI Festival Internacional Cervantino, on Àngel Cosmos (el seu «biògraf», aleshores resident al país) els va fer de guia alhora que els presentava al públic mexicà: el conjunt va actuar a laCiutat de Mèxic i aCuernavaca, entre molts altres llocs, amb un èxit sorprenent. En tornar a València editaren el seu disc més informal,Xavier «el Coixo», amb versions de temes festers com la conegudíssima marxa mora deLa Xafigà que li dona nom, peces populars com els «Porrots deSilla» i mediterrànies com el «Ballu cantadu»sard (però cantat en valencià) o una cançó del seu amic Carlotti; l'únic original del disc, «La Maregassa», és un homenatge per part de Vicent Torrent a tots els artistes mediterranis cabdals en la definició del seu marc musical.
«La Maregassa» va ser l'aportació d'Al Tall a l'espectacle col·lectiuQuart Creixent, un recital conjunt estrenat a final de l'any 1990 que ajuntava quasi tres generacions de música en valencià: Vicent Torrent, a més, era coautor ambEnric Murillo de la cançó que donava nom al concert (i que seria la «mort» deLluísel Sifoner). El9 de novembre del mateix any telonejavenLoquillo en laFesta de benvinguda de laUniversitat de València, a laplaça de bous de la ciutat. Encara que la dècada dels 90 és la menys fructífera del grup a efectes discogràfics, els Al Tall no van deixar d'oferir concerts ni de participar activament en les reaccions a una època de canvis polítics importants.
Així, el26 de juny de1991 participaren en elConcert per la Llibertat dels Insubmissos al pavelló de laFont de Sant Lluís organitzat pelMoviment d'Objecció de Consciència; l'any 1992 actuaven a l'Expo de Sevilla i el canalEurovisió retransmetia el seu concert delFestival Cervantino; l'any 1993 homenatjaren Estellés iGuillem Agulló, morts aquell any, en el IITirant de Rock; al jovemaulet assassinat li dedicarien el seu disc de l'any següent,Europ Eu!, editat després de sis anys de sequera discogràfica.Europ eu condensa tots els estils adquirits pel grup al llarg de quasi dos dècades d'història: com enQuan el mal ve d'Almansa…, la meitat de les cançons constituïx una unitat narrativa, encara que també hi apareixen peces explícites com la que dona títol al disc.
Després d'Europ eu! tardarien cinc anys més a tornar a traure un disc d'estudi; mentrestant no deixaren de militar en causes compromeses i actuaren en laI Setmana Antirracista i Antifeixista de Burjassot i en diferents edicions delTirant de Rock a la plaça de bous de València; inclús Vicent Torrent va tindre temps d'editar un disc en solitari,Rosa perduda (Difusió Mediterrània, 1994). El 1995, amb motiu del seu vinté aniversari com a grup, els d'Al Tall van oferir un concert multitudinari alTeatre Principal de València acompanyats de molts dels seus ex membres i col·laboradors: Miquel Gil, Maria del Mar Bonet i Muluk el-Hwa, entre molts altres.
L'any 1999, a punt de canviar de segle, editarien el primer disc ambPicap,La nit, on la crítica explícita es convertia en el tema principal de les noves cançons com «La negociació» o la pista homònima. El canvi es fa evident en el disseny de la portada, que abandona la imagineria clàssica i aposta per un disseny gràfic més minimalista. L'any anterior, Vicent Torrent rebé el Premi Tio Canya que atorga anualment elBloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia per la seua trajectòria al capdavant del grup.[10]
D'ençà, la productivitat del conjunt va tornar a reviscolar, encara que d'una manera un poc revisionista: l'any 2001 publicaren el seu primer disc en viu,25 anys en directe, gravat a l'Auditori deTorrent amb els més de cent músics de la banda d'aquell poble, laUnió Musical. El muntatge, que per aquell temps era comú en grups de rock, els va servir per celebrar el seu vint-i-cinqué aniversari amb un gran nombre de concerts acompanyats per diferents bandes (la del Conservatori deCastelló, Gandia, la Primitiva deLlíria,Albalat de la Ribera,Borriana,Paterna iPicassent) fins a l'any 2003, en el qual oferiren el tradicional concert pel25 d'abril alCampus dels Tarongers de València. ElBloc Nacionalista Valencià els concedí el premiLlibertats nacionals alhora que laFederació d'Associacions de Veïns de València i elClub A la Nostra Marxa reconeixien el treball del conjunt amb sengles guardons més.
L'any 2004 editarenVares velles, la continuació delTocs i vares pel que fa al terreny de la improvisació i l'estudi dels fonaments de la música popular: el resultat, desigual pel que fa al contingut, té en «Això és Espanya» o les «Polifonies» dos de les peces més destacables. El mateix any van rebre el premiJoan Coromines de laCoordinadora d'Associacions per la Llengua il'any següent, elSocarrat Major de l'Associació Cultural Socarrats deVila-real.[11] Poc després inauguraven el seu lloc web oficial en laInternet[12] i actuaven junt amb una caterva d'artistes enRecuperant la memòria, un festival d'homenatge als republicans organitzat aBenetússer on també actuarenLuis Eduardo Aute,José Antonio Labordeta oRemigi Palmero.[13]
L'experiència va tindre el seu punt culminant en un concert celebrat el13 de maig de2006 dins elII Aplec d'Algemesí de Cultura d'Arrel Tradicional amb el títol d'Envit a vares:[14] per a l'ocasió van tocar junt amb antics amics i col·laboradors com Carlotti, Miquel Gil,Abdeljalil Kodssi (dels Muluk el-Hwa), Xavi Sarrià i Miquel Gironés (delsObrint Pas) i van idear noves fusions ambRamon Cardo,Spyros Kaniaris o l'Escola de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí.[15] La gravació del concert es va editar a les acaballes del mateix any com aCD iDVD conjunts[16] i l'experiència es repetiria en altres llocs com araBétera[17] o Torrent.[18]
L'any 2007, en coincidint amb el 300è aniversari de la Batalla d'Almansa, Picap va reeditarQuan el mal ve d'Almansa… i Al Tall va passejar de nou la seua emblemàtica cantata amb orquestra (o amb una coral, aSant Feliu de Llobregat) per diversos escenaris de laGuerra de Successió com Xàtiva (el24 de febrer),Almansa (el24 d'abril),[19]Vinaròs (el 25 d'abril) oDénia: allí tornarien a final d'any per participar (com a trio) en un recital pels damnificats de les pluges a laMarina Alta.
L'any 2008, el grup va rebre un homenatge (conjuntament amb Miquel Gil) de mans d'Escola Valenciana amb una actuació dePep GimenoBotifarra.[20]
L'any 2009, Al Tall presentà un nou espectacle entorn de l'obra deJaume I –Vergonya, cavallers, vergonya—[1] amb la col·laboració especial deTomeu Penya i deJan-Mari Carlotti. El títol del nou treball fa referència, segons elLlibre dels Fets, a unes paraules de Jaume I quan reptava l'honor dels seus cavallers que no es decidien a tirar endavant a l'inici de la complicadabatalla de Portopí durant laconquesta de Mallorca (1229).
Durant la gira de despedida, Miquel Gil va haver de substituir Enric Banyuls a la veu, ja que aquest no pogué participar degut a una malaltia que el va dur a la mort el 16 de gener del 2018.[21]
A l'octubre de 2012 anunciaren oficialment la finalització de la seua activitat artística. El el 18 d'octubre de 2013 realitzaren el seu últim concert alPalau de Congressos de València.[6] Després del seu últim concert el 2013, Al Tall ha actuat puntualment en alguns concerts multitudinaris, com l'Homenatge a València de 2016.
El 5 de febrer de2018, laUniversitat de València anuncià l'atorgament del premiVicent Ventura al grup: el guardó, concedit també al pilotariGenovés I, va ser lliurat el 25 d'abril a l'edifici dela Nau de la Universitat de València.[22]
El 20 d'abril de 2021 va obtenir la tercera edició delPremi 25 d'abril per les llibertats, atorgat anualment per la confederació sindical valenciana deComissions Obreres. El guardó va ser disputat amb dues entitats finalistes: l'associació de sahrauís a Valencia Zemmur i la campanya CIEs NO.[23]
| •Cançó popular, País Valencià (1975) |
|---|
(Edigsa)
|
| •Deixeu que rode la roda (1977) |
|---|
(Edigsa)
|
| •Posa vi, posa vi, posa vi… (1978) |
|---|
(Edigsa)
|
| •A Miquel assassinaren (1978) |
|---|
(Edigsa)
|
| •Quan el mal ve d'Almansa… (1979) |
|---|
(PDI)
|
| •Som de la pelitrúmpeli (1980) |
|---|
(Ànec)
|
| •Cançons de la nostra Mediterrània (amb 'aria del Mar Bonet) (1982) |
|---|
(Ariola)
|
| •Tocs i vares (1983) |
|---|
(Edigsa)
|
| •Xarq al-Andalus (amb Muluk el-Hwa) (1985) |
|---|
(RTVE-Música)
|
| •Xavier «el Coixo» (1988) |
|---|
(Difusió Mediterrània)
|
| •Europ eu! (1994) |
|---|
(PDI)
|
| •La nit (1999) |
|---|
(Picap)
|
| •25 anys en directe (2001) |
|---|
(Picap)
|
| •Vares velles (2004) |
|---|
| (Picap) |
| •Envit a vares (2006) |
|---|
| (Picap) |
| •Vergonya, cavallers, vergonya (2009) |
|---|
(Picap)
|
| En altres projectes deWikimedia: | |
 | Commons (Galeria) |
| Commons (Categoria) |
Pilar Azemar ·Pere Batlle ·Pierre Bonnassie ·Robert Ignatius ·Delmiro de Caralt ·Lluís Carratalà ·Marcel·lí Cella ·Josep Corredor ·Pere Elias ·Sabino Fernández ·Josep Ferrer-Bonsoms ·Pere Gimferrer ·Francesc Gomà ·Lluís Maria Güell ·José Manuel Lara ·Joan Llevadot ·Aina Moll ·Josep Palau i Fabre ·Carmina Pleyan ·Miquel Àngel Riera ·Josep Roca ·Ramon Roca i Puig ·Antoni Ros-Marbà ·David H. Rosenthal ·Ciril Rozman ·Fernando Rubió ·Jaime Rubio ·Joaquín Ruiz-Giménez ·Miquel Siguan ·Josep Soler ·Josep Vallverdú ·Jaume Vidal ·Manuel Viusà ·Geoffrey J. Walker | .svg) | |
1981 · 1982 · 1983 · 1984 · 1985 · 1986 · 1987 · 1988 · 1989 · 1990 · 1991 · 1992 · 1993 · 1994 · 1995 · 1996 · 1997 · 1998 · 1999 · 2000 2001 · 2002 · 2003 · 2004 · 2005 · 2006 · 2007 · 2008 · 2009 · 2010 · 2011 · 2012 · 2013 · 2014 · 2015 · 2016 · 2017 · 2018 · 2019 · 2020 2021 · 2022 · 2023 · 2024 · 2025 | ||
