Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. Podeucol·laborar actualitzant-lo o afegint-hi la informació que manca. «acaba en 2019»
Al Pacino va néixer aEast Harlem,Manhattan, i és fill d'americans d'ascendènciasiciliana, Rosa (nascuda Gerardi) i Salvatore Alfred Pacino, que es van divorciar quan tenia dos anys.[2] La seva mare es traslladà alBronx, per viure amb els seus pares, Kate i James Gerardi, originaris deCorleone (Sicília).[3] El seu pare, originari deSan Fratello, marxà a Califòrnia i obre el seu propi restaurant.[2][4]
Al Pacino entre més tard a laHigh School of Performing Arts,[5] freqüentada igualment perRobert De Niro. Era quan s'aprenia a fer d'actor amb "El Mètode" deStanislavski, que va trobar terriblement pesat. No s'hi va quedar més que dos anys, ja que li mancaven diners i la necessitat de trobar un treball va ser més imperiosa que continuar els estudis.[2]
La primera part dels anys 1960 és difícil per a Pacino, amb la mort de la seva mare el1962 i la del seu avi el1964.[2] Pacino ho recorda com el moment més baix de la seva vida.[4] A partir d'aquest moment, Pacino téinsomni. Acumula igualment nombroses petites feines després d'haver deixat el sistema escolar als 17 anys. Les seves petites feines successives li van permetre entrar en contacte amb tota mena de personatges. Va ser missatger, venedor de sabates, caixer de supermercat, repartidor de diaris. Va encerar sabates i va ser transportista. Va fer d'aprenent en un despatx. Donava llustre a les fruites fresques en unadrogueria.
Aspirava no obstant això a una cosa millor, i també va passar per un càsting, encara adolescent, per entrar a l'Actors Studio deLee Strasberg. No el van agafar, però no es va desanimar i va seguir uns estudis universitaris de teatre, el curs Herbert Berghof, on va conèixer Charlie Laughton, l'home que seria el seu mentor i el seu amic més proper. No només Laughton va donar classe a Pacino i el va dirigir per a la seva primera obra en públic (Hello Out There, de William Saroyan), sinó que el va presentar a poetes i a escriptors. Pacino va ser acceptat a l'Actors Studio quatre anys més tard.
El 1966, els diners que ha estalviat li permeten entrar a l'Actor's Studio sota la direcció deLee Strasberg (Hyman Roth enEl Padrí II)[3] on troba actors que es faran cèlebres comRobert De Niro. El seu treball i el seu talent li permeten obtenir unObie (premi de teatre) el 1968 per aThe Indian Wants the Bronx, i unpremi Tony l'any següent per aDoes a Tiger Wear a Necktie?.[6] Pacino fa el seu primer en el cinema aMe, Natalie de Fred Coe el1969.[7]
Obté el paper principal aThe Panic in Needle Park (1970) deJerry Schatzberg,drama que es desenvolupa en el mitjà toxicòman deManhattan. Aquesta pel·lícula marca un tombant en la seva carrera, ja que, a més a més de la seva bona interpretació, atreu l'atenció deFrancis Ford Coppola.[8] En efecte, el1972, mentre que els productors intenten imposar-liRobert Redford pel paper de Michael Corleone aEl Padrí, Francis Ford Coppola, després de llargues negociacions, escull Al Pacino, que és menys conegut en aquell temps.[3][9]
La seva primera trobada ambMarlon Brando és per a ell molt estressant, però queda com un dels moments més importants de la seva carrera, com ho defineix ell mateix; es farà en el moment de l'escena de l'hospital, quanMichael Corleone ha de vigilar el seu pare. Se sap com continua: la pel·lícula és un enorme èxit i llança definitivament la seva carrera. L'any següent, renova la seva col·laboració ambJerry Schatzberg per aL'espantaocells. Al Pacino fa un cara a cara ambGene Hackman en aquesta pel·lícula que va rebre laPalma d'Or alFestival Internacional de Cinema de Canes 1973. El mateix any, signa la seva primera pel·lícula ambSydney Lumet:Serpico. Gràcies a la seva interpretació de policia liberal i incorruptible, en aquesta pel·lícula que fa bons resultats de recaptació, Pacino assoleix definitivament la popularitat.
El1974, reprèn el paper deMichael Corleone per la segona part deEl Padrí. Aquesta vegada, ésRobert De Niro qui interpretaVito Corleone (en la seva joventut). La pel·lícula és un èxit i és sovint considerada com superior a la primera. El personatge de Michael Corleone, taciturn i fred, és el contrari de Frank Serpico, aquest policia inestable i irascible que dubta i es debat al si d'una Nova York molt violenta i d'una policia corrupta.[10]
El1975, Pacino encarna un nou personatge una mica inestable, un atracador de banc diletant que esdevé popular molt de pressa gràcies a la seva inexperiència, aTarda negra de Sydney Lumet.[3] Dos anys més tard, es llança en el melodramaBobby Deerfield (1977) deSydney Pollack. En elsanys 70, Pacino va rebre quatre nominacions a l'oscar al millor actor, per les seves actuacions aSerpico,El padrí II,Tarda negra, i...And Justice for All.[3]
Els anys 1980 marquen a Al Pacino, ja que interpreta un policia evolucionant en el mitjà homosexual en una fosca obra deWilliam Friedkin,Cruising (1980).[11] El 1983, és la trobada tan esperada ambBrian De Palma que li ofereix el paper deTony Montana aScarface,[3] remake de la pel·lícula de Howard Hawks de 1932. Per a tota una generació (principalment els rapers), el personatge deTony Montana s'ha convertit en un mite i un objecte de fascinació (amb totes les ambigüitats que implica), i Al Pacino en fa una molt bona interpretació en aquest paper d'immigrant deCuba que coneix una fenomenal ascensió financera i social al si de la xusma mentre que es torna boig, devorat per laparanoia i ladroga inherents a les seves activitats de gàngster.
Els anys 1980 van acabar amb l'èxit deSea of Love,[3] protagonitzada per un Pacino que fa una gran interpretació del seu personatge, Frank Keller. La pel·lícula va obtenir bones crítiques.[12]
Com a un bon nombre de grans actors americans, Al Pacino tindrà diversos papers poc importants en els anys 1990. Tanmateix el 1990, fa el paper deMichael Corleone a la tercera part del Padrí. Però si els anys 1990 són menys prolífics en grans papers que els anys 1970, li permeten tornar, si no en a primera línia, almenys a l'estadi del reconeixement indiscutit. Certament, Al Pacino no enllaça només obres mestres. Però la seva nova col·laboració ambBrian De Palma és un nou èxitAtrapat pel passat. En aquesta pel·lícula enfonsat i trist, Al Pacino convenç amb el personatge de Carlito Brigante.
El 1993, Pacino va guanyar elPremi de l'Acadèmia al millor actor, per la seva interpretació del tinent coronel de l'exèrcit nord-americà Frank Slade aScent of a Woman deMartin Brest.[3] Aquell any, va ser nominat també per aMillor actor secundari perGlengarry Glen Ross, convertint Pacino en el primer actor en ser nominats en dos premis de l'Acadèmia el mateix any; dues nominacions per dues pel·lícules el mateix any, i va guanyar la del millor actor.[3]
La primera verdadera trobada cinematogràfica entre Al Pacino iRobert De Niro (els actors ja van coincidir en el rodatge deEl Padrí II però no havien interpretat cap escena junts) va ser el 1995 amb la pel·lícula policíacaHeat realitzada perMichael Mann,[3] relatant el joc del gat i del ratolí al qual es lliuren un atracador de banc d'excepció (De Niro) i un inspector de policia tenaç (Pacino) que ha jurat detenir-lo. Pacino i De Niro són a un molt alt nivell i ens reserven un cara a cara memorable. Els segons papers, entre d'altres perVal Kilmer,Tom Sizemore iJon Voight, són igualment convincents. El llargmetratge trobarà un important èxit crític i comercial i és avui part integrant de la història del cinema.
El 1996, Pacino passa darrere la càmera per testimoniar la seva fidelitat al teatre, ambLooking for Richard, semiadaptació deRicard III deShakespeare, una mena de documental sobre el rodatge de l'obra a la pel·lícula. DesprésPactar amb el diable de Taylor Hackford (1997), on l'actor descriu un retrat deldiable aplaudit pels espectadors iDonnie Brasco (1997) de Mike Newell, Al Pacino ens ofereix encara dues altres interpretacions, la primera al costat deRussell Crowe, aEl dilema) deMichael Mann, després aAny Given Sunday d'Oliver Stone.
Amb la pel·lículaS1m0ne, comèdia esbojarrada d'Andrew Niccol, Al Pacino prova una vegada més al públic que es pot adaptar a qualsevol tipus de paper. L'any següent, actua per primera vegada al costat deRobin Williams en el remake d'una pel·lícula noruega:Insomnia (2002). La pel·lícula és un èxit, Al Pacino ho aconsegueix en el seu paper de policia cansat i desenganyat.[13][14]
Després de Robin Williams, comparteix ambColin Farrell el protagonisme de la pel·lículaThe Recruit.[15] El 2003 actua aRelacions confidencials ambKim Basinger iTéa Leoni, una pel·lícula maltractada per la crítica, però salvada per la interpretació d'Al Pacino. El mateix 2003, Al Pacino participa en el projecte del directorMike Nichols, la sèrieAngels in America, que comprèn 6 episodis d'aproximadament una hora cadascun.[3] Aquesta sèrie tracta de l'homosexualitat i de lasida els anys 1980 i la dificultat dels homosexuals per superar la malaltia. Pacino fa un paper com a Roy Cohn, i té al seu costat una de les millors actrius britàniques del moment:Emma Thompson, així comMeryl Streep,Justin Kirk, iJeffrey Wright. Un estil prou anticonformista per a una sèrie molt atractiva. La interpretació de Pacino li valdrà d'altra banda de ser recompensat amb un premiEmmy.
El mercader de Venècia (2004) inspirada en l'obra deWilliam Shakespeare marca un retorn a les fonts per a Al Pacino: el teatre continua sent el primer amor. Hi juga el paper de Shylock, un venedor jueu.[16] El juliol de 2006, Pacino demostra una vegada de més els seus talents d'actor a la pel·lícula de D.J. CarusoTwo for the Money, en el qual interpreta unbookmaker que fa la vida difícil aMatthew McConaughey, un jugador de futbol americà forçat a prendre una jubilació anticipada a causa d'una greu ferida.[17]
El 2007, se’l pot veure a88 minuts, pel·lícula en el qual Pacino haurà de fer de tot per evitar la mort que li anuncien al telèfon.[18] És igualment al cartell d'Ocean's Thirteen, l'última part de la saga de Daniel Ocean i dels seus còmplices.[19] Aquell any va rebre el premiAFI Life Achievement, un dels més cobejat dels premis que honoren una carrera.[20] En el transcurs de la cerimònia, celebrada el mes juny aHollywood, altres actors comSean Connery,Kirk Douglas oRobert De Niro van afirmar que Pacino era certament el més gran actor de la seva generació. S'explica també pel fet que Pacino és un dels rars actors que mai no s'ha apartat un sol instant delmètode Strasberg, de l'Actors Studio, però també l'únic que ho ha fet tant de temps, fins avui.
Finals de 2008, és al cartell deAssassinat just (2008), una pel·lícula deJon Avnet (amb qui ja ha col·laborat a88 minuts), en la que té per companysRobert De Niro,Carla Gugino,Donnie Wahlberg i elraper50 Cent. La pel·lícula presenta els dos actors fent de policies a unserial killer.[21] Serà la seva tercera col·laboració amb Robert De Niro després deEl Padrí II (on no tenien cap escena en comú) iHeat (on tenien molt poques escenes conjuntament). El guió no era prou inspirat per als dos actors, però van fer bones interpretacions i va permetre als cinèfils veure'ls finalment junts.[22]
El 22 d'octubre de 2008, al Festival de cinema de Roma, Pacino va rebre, en presència de l'actorMatthew Modine (Full Metal Jacket, Birdy), el Marc Aureli d'Or. Semblava molt afectat per aquest honor per tota la seva carrera però també a compte de l'Actors Studio, que copresideix; el jurat romà el va qualificar com l'actor que personifica millor l'Actors Studio.
Al Pacino, de paressicilians deCorleone, té tres fills. Julie Marie, nascuda el1989 amb Jan Tarrant i dels bessons Anton James i Olivia Rose, nascuts el 25 de gener de2001 amb l'actriuBeverly d'Angelo. Mai no s'ha casat. Té tres germanes i una germanastra.
Al Pacino s'anomena "italià ple" ("I'm all Italian. I'm mostly Sicilian, and I have a little bit of Neapolitan in me. You get your full dose with me.").
↑«AFI Lifetime Achievement Award: Al Pacino». Arxivat de l'original el 20 juliol 2010. «Al Pacino és una icona del cinema americà. Ha creat alguns dels grans personatges de les pel·lícules — des de Michael Corleone a Tony Montana a Roy Cohn. La seva carrera inspira públic i artistes per igual, amb cada nova interpretació una classe magistral per a tota una generació d'actors. AFI està orgullosa de oferir-li el 35è Premi Life Achievement Award.»
_(cropped).jpg)
_revised.jpg)
