Jerusalem (hebreu:יְרוּשָׁלַיִם;àrab:أورشليم القدس, lit. ‘Jerusalem la Santa’, o, senzillament,القدس,al-Quds;llatí:Hierosolyma;grec antic:Ιεροσόλυμα,Ierosólyma, oΙερουσαλήμ,Ierusalēm— és la capital d'Israel per als jueus i dePalestina per als àrabs. Situada en unaltiplà en les muntanyes deJudea entre laMediterrània i laMar Morta, és una de les ciutats més antigues del món. Es considera sagrada per les tres gransreligions abrahàmiques:judaisme,cristianisme iislam. Israelians ipalestins reclamen Jerusalem com la seva capital tal com ho ha va ser històricament, ja que Israel manté les seves institucions governamentals primàries allà de forma il·legal segons la llei internacional. Palestina reclama la capitalitat d'acord amb laResolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU i ladeclaració d'independència de Palestina de l'any 1988 l'OAP l'inclou efectivament com a capital.
Avui en dia, l'estatus de Jerusalem segueix sent un dels temes centrals en el conflicte palestí-israelià. Durant laGuerra Àrab-Israeliana de 1948 o Guerra d'Independència, Jerusalem Oest va ser una de les zones capturades i posteriorment annexat per Israel, mentre que Jerusalem oriental, inclosa la Ciutat Vella, va ser capturat i posteriorment annexada per Jordània. Israel va capturar Jerusalem oriental de Jordània durant laGuerra dels Sis Dies de 1967 que posteriorment es va annexar a Jerusalem Oest, juntament amb el territori circumdant addicional. Una de les lleis fonamentals d'Israel, la Llei de 1980 de Jerusalem, es refereix a Jerusalem com a capital indivisible del país, vulnerant les resolucions de l'ONU que no reconeixen aquesta annexió del territori ocupat. Totes les branques del govern israelià es troben a Jerusalem, inclosa laKnesset (parlament israelià), les residències del primer ministre i el president, i el Tribunal Suprem. Mentre que la comunitat internacional va rebutjar l'annexió i tracta aJerusalem Est com a "territori palestí ocupat per Israel",[1][2][3][4] Israel té més dret a la sobirania sobre Jerusalem Oest.[5][6] La comunitat internacional no reconeix Jerusalem com a capital d'Israel, i els amfitrions de la ciutat no hi ha ambaixades estrangeres. Jerusalem és també la llar d'algunes institucions israelianes no governamentals d'importància nacional, com ara laUniversitat Hebrea i elMuseu d'Israel, amb el seu Santuari del Llibre.
El 2011 Jerusalem tenia un total de 801.000 habitants: 497.000 jueus (62% del total), 281.000 musulmans (35%), 14.000 cristians (2%) i 9.000 persones sense adscripció religiosa (1%).[7]
L'origen precís del nom hebreuיְרוּשָׁלַיִם,Yeruixalàyim és incert i els acadèmics n'ofereixen diferents interpretacions. Alguns afirmen que procedeix de les parauleshebreesyeru (hebreu:ירו, ‘casa’) ixalem oxalom (hebreu:שלם', ‘pau’), fet que vindria a representar queJerusalem significaria ‘casa de la pau’. Això pot ser degut al fet que generalment és conegut com «la terra de Déu». Una altra interpretació diu que podria fer referència a Salem, un antic nom de la ciutat que apareix alGènesi.
El nomàrab ésal-Quds (àrab:القدس,romanitzat: al-Quds), que significa ‘el Sagrat’, o més raramentBayt al-Maqdis (àrab:بيت المقدس,romanitzat: Bayt al-Maqdis), ‘Casa del Santuari’. L'estat d'Israel utilitza sovint com a denominació en àrab el nom arcaicUrxalim (àrab:أورشليم,romanitzat: Ūrxalĩm), que no té ús en la llengua parlada i molt escàs en l'escrita, o la forma mixtaUrxalim Al-Quds (àrab:أورشليم القدس,romanitzat: Ūrxalĩm al-Quds).
Elgentilici encatalà dels habitants de la ciutat de Jerusalem és jerosolimità i jerosolimitana o bé jerosolimitans i jerosolimitanes.
El nucli de la ciutat estava al lloc actualment denominatIr David (‘Ciutat de David'), al vessant sud de la muntanya del Temple, limitada per les valls d'Hinnom a llevant i del Tyropeon a ponent, que s'ajunten al sud. Al nord hi ha el cim del mont Morià, on elrei Salomó construí eltemple de Jerusalem. Alguns segles més tard fou afegit a la ciutat el turó occidental. En temps del rei Herodes fou eixamplada cap al nord.
Valls: al nord-oest lavall d'Hinnom, prop de la qual hi ha les tombes dels reis a la vall de Jehoixafat, i la vall de Kidron.
Turons: la ciutat alta o alta àgora; Acra (ciutat baixa); turó deltemple de Jerusalem; i turó de Bezetha o ciutat nova; un turonet al nord-est del temple es diuAntònia (llatí:Antonia), pel nom del castell allí construït.
El subministrament d'aigua sempre ha estat un dels grans problemes de la ciutat de Jerusalem, com certifiquen la intricada xarxa d'anticsaqüeductes, túnels, estancs i cisternes que s'han trobat a la ciutat.[8]
La ciutat es caracteritza per unclima mediterrani, amb estius secs i calorosos, i uns hiverns freds i plujosos. Hi pot haver lleus nevades un parell de cops durant l'hivern, i cada tres o quatre anys (de mitjana) es produeixen nevades importants. El gener és el mes més fred de l'any, amb una temperatura mitjana de 8 °C; per altra banda, els mesos de juliol i agost són els que tenen les temperatures més elevades, amb una mitjana de 23 °C. Les temperatures varien força entre el dia i la nit, i els vespres a Jerusalem són típicament freds, fins i tot a l'estiu. La precipitació mitjana anual és pròxima als 590 mil·límetres, amb les majors precipitacions entre octubre i maig.[9]
Jerusalem és sagrada per aljudaisme des de fa aproximadament 3.000 anys, per alcristianisme des de fa uns 2.000 anys i per a l'islam des de fa uns 1.400 anys. L'Anuari Estadístic de Jerusalem de l'any 2000 recull 1204sinagogues, 158esglésies i 73mesquites a la ciutat.[10] Malgrat els esforços per mantenir una coexistència religiosa pacífica, alguns llocs, com elMont del Temple, han estat font contínua de friccions i controvèrsies.
Jerusalem és la ciutat més sagrada del judaisme i la pàtria ancestral i espiritual del poble jueu des que elrei David la va proclamar la seva capital al segle X aC.[a] Sense comptar els seus altres noms, Jerusalem apareix a la Bíblia hebrea 669 vegades.[12] A la primera part, laTorà (Pentateuc), només s'esmenta Moriah, però en parts posteriors de la Bíblia, la ciutat s'esmenta explícitament.[13] El Mont del Temple, que va ser l'emplaçament delTemple de Salomó i delSegon Temple, és el lloc més sagrat del judaisme i el lloc cap al qual es tornen els jueus durant l'oració.[14][15] El Mur Occidental, una resta del mur que envoltava el Segon Temple, és el lloc més sagrat on els jueus poden resar.[16] Les sinagogues de tot el món es construeixen tradicionalment amb l'Arca Sagrada mirant cap a Jerusalem,[17] i les Arques dins de Jerusalem miren cap alLloc Santíssim.[18] Segons el prescrit a laMixnà i codificat alXulhan Arukh, les oracions diàries es reciten mirant cap a Jerusalem i el Mont del Temple. Molts jueus tenen plaques "Mizrach" penjades a la paret de casa seva per indicar la direcció de l'oració.[18][19]
Jerusalem és considerat el bressol del cristianisme,[21] que el venera per la seva història a l'Antic Testament i per la seva importància en la vida de Jesús. Segons elNou Testament, Jesús va ser portat a Jerusalem poc després del seu naixement[22] i més tard a la seva vida va netejar elSegon Temple.[23] ElCenacle, que es creu que va ser el lloc de l'Últim Sopar de Jesús, està situat alMont Sió, al mateix edifici que alberga la Tomba del Rei David.[24][25] Un altre destacat lloc cristià a Jerusalem és elGòlgota, el lloc de lacrucifixió. L'Evangeli de Joan ho descriu com situat fora de Jerusalem,[364] però recents proves arqueològiques suggereixen que el Gòlgota es troba a poca distància de les muralles de laCiutat Vella, dins dels límits actuals de la ciutat.[26] El terreny ocupat per l'església del Sant Sepulcre es considera un dels principals candidats per al Gòlgota i, per tant, ha estat un lloc de peregrinació cristiana durant els darrers 2000 anys.[26][27][28] L'Església del Sant Sepulcre es considera generalment l'església més important de la cristiandat.[29]
Mesquita d'Al-aqsa, tercer lloc més sagrat de l'Islam.
Jerusalem és la tercera ciutat més sagrada de l'islam sunnita.[30] La tradició islàmica sosté que durant aproximadament un any, abans que es canviés permanentment a laKaba ala Meca, l'alquibla (direcció de l'oració) per als musulmans era Jerusalem.[31] No obstant això, el lloc durador de la ciutat a l'islam es deu principalment al Viatge Nocturn deMahoma (620 d.C.). Els musulmans creuen que Mahoma va ser transportat miraculosament una nit des de laGran Mesquita de la Meca fins alMont del Temple de Jerusalem, des d'on va ascendir al Cel per reunir-se amb els profetes anteriors de l'Islam.[32][33] El primerverset delSurat al-Isra de l'Alcorà assenyala la destinació del viatge de Mahoma comal-masyid al-aqṣā ("el lloc d'oració més llunyà").[34] En els primers temps de l'islam, s'entenia com una referència a un lloc al cel,[35] no obstant això, els erudits islàmics posteriors alRashidun van entendre que es referia a Jerusalem i, en particular, a l'emplaçament de l'antic temple jueu.[36] L'hadit, una col·lecció de dites de Mahoma, esmenta que lamesquita d'Al-Aqsa es troba a Jerusalem.[37] La mesquita d'Al-Aqsa, el nom original del qual és el del recinte més ampli en què es troba,[38] es va construir al Mont del Temple sota el califa omeiaAl-Walid diverses dècades després de la mort de Mahoma per commemorar el lloc des del qual els musulmans creuen que va ascendir al cel.[39]
Església de Sant Joan Baptista,Ein Kàrem, Jerusalem
Segons Jorunn J. Buckley, els mandeus es veuen a si mateixos com a antics judeus amb base a Jerusalem i creu que elmandeisme és d'origen jueu o israelita.[40] Els mandeus creuen que el seu profeta principal,Joan Baptista, va néixer a Jerusalem. Segons l'Haran Gawaita, els mandeus van estimar el SenyorAdonai fins al naixement de Jesús i van haver de fugir de Jerusalem a causa de la persecució al segle I de l'era cristianisme.[41]
James F. McGrath compta 45 mencions de Jerusalem al Ginza Rabba (l'escriptura sagrada més llarga i important del mandeisme) i 84 al Llibre maneig de Joan (un llibre sagrat mandeig en arameu mandeu), assenyalant que es tracta d'una major freqüència de mencions per pàgina que les 274 mencions delTalmud babilònic, més extens. Els relats sobre Jerusalem esmentenJoan el Baptista, Miriai, Jacob i Benjamí, i les visites dels uthras Anush Uthra i Hibil Ziwa. McGrath assenyala que els relats de la destrucció de Jerusalem a la Ginza Dreta la presenten com a justícia per la persecució dels mandeus, i suggereix que això és una prova de l'existència d'una comunitat proto-mandea coherent a Jerusalem abans de la seva destrucció. Això és similar al relat cristià que veia la destrucció de Jerusalem com a venjança per la persecució de Jesús i els seus seguidors. McGrath també afegeix que cap altra ciutat de la literatura mandea rep tanta atenció com Jerusalem.[42]
Israel va proclamar Jerusalem com a capital de l'estat d'Israel l'any1950, i va instal·lar-hi la seu de la residència presidencial, el Parlament israelià (Kenésset), laCort Suprema i altres institucions administratives. Com que la ciutat havia estat dividida entre Jerusalem i Jordània després de l'armistici de laGuerra araboisraeliana de 1948, aquesta declaració de capitalitat només afectava la part occidental de la ciutat, que era administrada per l'estat d'Israel. Aquesta capitalitat no està reconeguda per la comunitat internacional i contravé les diferents resoluciosn de l'ONU sobre l'estatus de Jerusalem.
Durant laGuerra dels Sis Dies (1967), Israel va conquistar la part oriental de la ciutat -l'anomenadaJerusalem est-, i immediatament la va segregar deCisjordània i la va annexionarde facto a la resta del municipi. El 1980, Israel va englobar dins la seva legislació nacional ambdues parts, est i oest, proclamant-la com la sevacapital eterna i indivisible mitjançant laLlei de Jerusalem (juliol de1980). Això no obstant, elConsell de Seguretat de l'ONU va aprovar laResolució 478 immediatament després, l'agost de 1980, mitjançant la qual va declarar nul·la la Llei de Jerusalem israeliana i va aconsellar als seus estats membres que situessin les sevesambaixades aTel-Aviv. La majoria, amb l'excepció dels Països Baixos i 12 països hispanoamericans, ja havien traslladat les seves ambaixades a Tel-Aviv abans d'aprovar-se aquesta resolució.El Salvador va anunciar el 25 d'agost de 2006 el seu trasllat a Tel-Aviv. Paraguai i Bolívia mantenen les seves al suburbi jerosolimità deMevasseret Zion.[43] Respecte als Estats Units, el seu Congrés va aprovar una llei el 1995 que declarava que «Jerusalem havia de ser reconeguda com la capital de l'Estat d'Israel; i l'ambaixada estatunidenca d'Israel haurà d'establir-se a tot tardar el 31 de maig de 1999». El trasllat, no obstant això, no s'ha dut encara a terme.
Barri armeni,barri jueu; barri musulmà; el mont del Temple (en hebreu: הָר הַבָּיִת Har ha-Bàyit, o muntanya del Temple, i en àrab: الحرم الشريف El-Haram-es-Sherif, o El Santuari Noble; Haret (barri) Bab al-Hitta i barri cristià (ciutat nova al nord-oest del mont Sió).
El desembre de 2007, Jerusalem tenia una població estimada de 747.600 —el 64% erenjueus, 32%musulmans, i 2%cristians.[44] Al final del 2005, ladensitat de població era de 5.750,4 habitants per quilòmetre quadrat.[45][46] D'acord amb un estudi publicat el 2000, el percentatge de jueus dins la població total ha anat decreixent; això s'atribueix a una majortaxa de natalitat dels palestins, i al fet que alguns dels residents jueus estan deixant la ciutat. L'estudi també va trobar que el 9% dels 32.488 habitants de la Ciutat Vella eren jueus.[47]
Jerusalem és considerada una ciutat sagrada per les tres grans religionsmonoteistes: elcristianisme, eljudaisme i l'islam. Per al cristianisme, és allà on va predicarJesús i on va ser crucificat; per al judaisme, és allà on elrei David va establir la capital delRegne d'Israel i el lloc d'assentament de l'arca de l'Aliança i on el seu fillSalomó d'Israel va construir eltemple, cap on han de dirigir-se les pregàries; i l'islam recull d'aquestes religions el caràcter sagrat de la ciutat, a la qual miraven els primers musulmans en resar, abans de passar a fer-ho cara aLa Meca.
Segons la religió musulmana, lacúpula de la Roca és el temple musulmà més important de Jerusalem. Ubicat al centre del mont del Temple, és un santuari -no una mesquita- construït entre els anys687 i691 pel novècalifaAbd-al-Màlik ibn Marwan, al voltant de la roca en quèAbraham va estar a punt de sacrificar el seu fill (Ismael, segons els musulmans) i des d'onMahoma, mitjançant unaaleya, va ascendir fins al tron d'Al·là en el transcurs d'un viatge nocturn des de la ciutat deMedina (Làylat al-Miraj).
Segons la religió jueva, elmur de les Lamentacions és el lloc més important per a la religió jueva. Últimes restes del temple jueu construït perHerodes el Gran sobre les ruïnes deltemple de Salomó. Està compost pel mur Occidental, secció principal del mur, ubicat al veïnat jueu de la Ciutat Vella; i pel petit Mur, extensió del mur Occidental, situat en un veïnat àrab, que és el lloc d'oració per als jueus dels diferents corrents. El temple va ser construït en el lloc en el qual, segons la tradició jueva, Abraham volia sacrificar el seu fill, Isaac. Elmont del Temple (on avui es troba la cúpula de Roca i lamesquita d'Al-Aqsa) és considerat com el punt més sagrat, ja que s'hi trobava elsancta sanctorum on s'allotjaven lestaules de la Llei.
L'església del Sant Sepulcre: allí s'hi troba el calvari on va ser crucificat Jesús, així com el sepulcre del Salvador. És el lloc més sant del cristianisme.
Cenacle: habitació del pis alt on Jesús va celebrar l'últim sopar, i on es va aparèixer als apòstols i on aquests van rebre l'Esperit Sant en Pentecosta.
Sant Pere a Gallicantu: església que recorda el lloc on es trobava la casa deCaifàs, on va ser jutjat Jesús i on va ser negat per Pere.
Litostrots: paviment de l'antigafortalesa Antònia dels romans, on Jesús va ser coronat amb espines i ultratjat pels soldats romans.
Via Dolorosa: camí que va seguir Jesús amb la creu des de la fortalesa Antònia fins al calvari. Hi estan marcades lesestacions, i les últimes es troben a la basílica del Sant Sepulcre.
Basílica de la Dormició: recorda el lloc on, segons la tradició cristiana, va morir la Verge, rodejada dels apòstols. A la seva cripta, s'hi troba una imatge de la Verge Jacent.
Històricament, l'economia de Jerusalem va ser recolzada gairebé exclusivament pels pelegrins, ja que es troba lluny dels ports més importants deJaffa i deGaza.[53] Els seus monuments religiosos continuen avui sent la gran estrella per als visitants estrangers, amb la majoria dels turistes que visiten elmur Occidental i laciutat vella,[45] però a l'últim mig segle ha estat cada vegada més clar que el sosteniment de Jerusalem no sols pot basar-se en el seu significat religiós.[53]
Encara que les estadístiques indiquen un creixement econòmic a la ciutat, des de 1967Jerusalem Est s'ha quedat enrere en el desenvolupament respecte aJerusalem Oest.[53] No obstant això, el percentatge de llars amb persones ocupades és més gran a les llars àrabs (76,1%) que a les llars jueves (66,8%). La taxa d'atur a Jerusalem (8,3%) és lleugerament millor que la mitjana estatal (9,0%), encara que la població civil activa representa menys de la meitat en comparació amb la deTel-Aviv (58,0%) iHaifa (52,4%).[45] La pobresa a la ciutat s'ha incrementat dramàticament als últims anys.
Durant el mandat britànic, es va aprovar una llei requerint que tots els edificis es construeixin depedra de Jerusalem per tal de preservar l'estètica i caràcter històric únic de la ciutat.[54] Com a complement d'aquest codi de construcció que encara està en vigor, es troba el desànim de laindústria pesant a Jerusalem, ja que només al voltant del 2,2% de la terra de Jerusalem és "zona d'indústria i infraestructura". En comparació, aquest percentatge a Tel-Aviv és dues vegades més gran i a Haifa, set vegades més alt.[45] Només el 8,5% dels llocs de treball deldistricte de Jerusalem s'empra en el sector manufacturer, que és la meitat de la mitjana estatal (15,8%). També per sobre dels percentatges mitjans s'empren en l'educació (17,9% vs 12,7%), la salut i el benestar (12,6% vs 10,7%), serveis comunitaris i socials (6,4% vs 4,7%), hotels i restaurants (6,1% vs 4,7%) i administració pública (8,2% vs 4,7%).[55] Tot i que Tel-Aviv continua sent el centre financer d'Israel, un creixent nombre de les empreses d'alta tecnologia s'estan movent cap a Jerusalem, proporcionant 12.000 llocs de treball el 2006.[56] El parc industrialHar Hotzvim al nord de Jerusalem és la llar d'algunes de les principals empreses d'Israel, entre aquestesIntel,Teva Pharmaceutical Industries,Ophir Optronics iECI Telecom. Els plans d'expansió per al parc projecten un centenar d'empreses, una estació de bombers, i una escola, amb una superfície de 530.000 m 2.
Des de l'establiment de l'estat d'Israel, el govern nacional ha continuat sent un jugador important en l'economia de Jerusalem. El govern, centrat a Jerusalem, genera un gran nombre de llocs de treball i ofertes desubvenció, a més d'incentius per a noves iniciatives empresarials i de nova creació.[53]
El 2010, Jerusalem va ser nomenada la ciutat d'oci de viatge superior a l'Àfrica i l'Orient Mitjà per la revistaTravel + Leisure.[57]
Un establimentcananeu (delsjebusites suposadament, que eren la tribu que ocupava el lloc) va existir al lloc al tercer mil·lenni aC, però no és esmentada la ciutat fins a un document egipci del segon mil·lenni. Llavors es deiaUrušalim ('ciutat de pau'). Des de vers el1600 aC, els seus reis locals cananeus van reconèixer la sobirania egípcia durant uns tres-cents anys. En aquest temps fou atacada pelshabiru, probablement els hebreus que volien instal·lar-se aCanaan.
Segons laBíblia, la ciutat fou conquerida pel reiDavid abans de l'any1000 aC i fins llavors era dels jebusites. David la va engrandir i la va declarar capital del regne. El primer temple fou construït per Salomó vers el960 aC.
Fou atacada pel que la Bíblia anomenaXixak d'Egipte, que probablement eraShoshenq I vers el925 aC. I uns anys després pels àrabs de Zérah (vers900), i després per les forces combinades de filisteus i àrabs durant el regnat deJehoram deJudà (vers849 aC-841 aC) i altre cop després de la derrota del reiAmasies o Amacià (vers800 aC-780 aC) davant els israelites a Betxémeix.
Durant el regnat d'Ahaz (vers730 aC-715 aC), fou atacada perPekah d'Israel iRezin deDamasc, i poc després, ja en el següent regnat, per les forces deSenaquerib d'Assíria (vers713 aC); vers la meitat del segle vii aC, fou segurament ocupada altra vegada, però el fet no és esmentat en la Bíblia.
Després de laBatalla de Megiddo, fou conquerida pel faraóNekau II d'Egipte vers el609 aC, que la va conservar uns dos anys fins que va tornar als babilonis, que després de laBatalla de Karkemish es van emportar el reiJehoiakim i tots els prínceps reials aBabilònia, però després el van retornar al regne com a vassall (605 aC). Després de tres anys, el rei es va revoltar (vers601 aC) i els babilonis van assetjar Jerusalem (598 aC). El rei va morir violentament i fou mostrat a les muralles per convèncer els babilonis de la seva mort i la ciutat fou llavorsocupada pels babilonis vers el597 aC. El fill del rei,Zedequies o Zedekiah, fou nomenat rei vassall, però al cap de deu anys també es va revoltar iNabucodonosor II va assetjar la ciutat altra vegada (587 aC). Eltemple de Salomó fou destruït i les muralles demolides i la població deportada a Babilònia. No van poder retornar fins al537 aC, gràcies al rei persaCir II el Gran, que els va permetre també reconstruir el temple.
Després d'Alexandre el Gran (que hi va ser el332 aC), elsptolomeus i elsselèucides, ambAntíoc IV Epifanes (174 aC-164 aC), el temple fou privat dels seus costosos recipients sagrats, el palau incendiat i les muralles demolides i es van aixecar altars als ídols al mateix altar del temple, on es van fer sacrificis. Això va provocar la revolta nacional delsmacabeus, que van establir el regne independent.Antíoc VII Sidetes (o Evergetes),138 aC-129 aC, durant el regnat deJoan Hircà I, va ocupar la ciutat (vers135 aC) i les muralles que havien estat restaurades foren altra vegada demolides.
Va passar als romans el63 aC, quan hi va entrar Pompeu, segons Estrabó per intervenir en les disputes entre els germans Hircà iAristòbul II de Judea (fillsd'Alexandre Janeu), que es disputaven la successió. Pompeu va destruir altre cop les fortificacions i va cobrir una fosa que s'havia fet per defensar el temple; els tresors del temple no foren tocats, però els va saquejar Crassus el54 aC en el seu camí cap aPàrtia. La lluita pel poder entre Antígon, fill d'Aristòbul, i Herodes, fill del governador asmoneuAntípater l'idumeu, va permetre als parts saquejar la ciutat (40 aC). El senat romà va crear el Regne de Judea i en fa fer reiHerodes el Gran, que només va poder conquerir la ciutat a costa d'un setge en el qual fou ajudat pel romàSosius, lloctinent deMarc Antoni. Herodes, el19 aC, va construir el segon temple (i en va restaurar el primer) i va erigir o almenys engrandir la fortalesa Antònia. A la ciutat, es va construir un teatre i un circ i es van establir jocs cada cinc anys en honor de l'emperador.
Herodes va morir el4 aC i el seu fillArquelau de Judea fou deposat el6 dC i la ciutat fou incorporada a la nova província deJudea, depenent de la província deSíria. El procurador de Judea residia normalment a la fortalesaAntònia, però la ciutat deCesarea i la de Jerusalem compartien la capitalitat. Coponius fou el primer procurador (7) dependent del prefecte de la província de Síria Cyrenius. El procuradorPonci Pilat (26-36) va construir un aqüeducte que fou l'únic monument permanent deixat pels procuradors romans, i que portava l'aigua de les anomenadespiscines de Salomó fins a la ciutat.
Vers el130, fou visitada perHadrià, que va pensar a restaurar la ciutat i va deixar el seu amic Àquila per supervisar els treballs. Els treballs quedaren aturats durant laRevolta de Bar Kokhebà, quan van intentar restaurar el temple; fou saquejada el135. La ciutat fou llavors poblada per romans i es va fundar un temple alJúpiter Capitoli, del qual la ciutat derivava el seu nom deJulia Aelia Capitolina. El temple i altres instal·lacions religioses paganes (especialment la capella de Venus) es van construir amb pedra del temple; el mont Sió fou exclòs de la ciutat.
Sota l'emperadorConstantí el Gran, Jerusalem, que ja era lloc de pelegrinatge dels cristians, fou dotada de noves instal·lacions per l'emperador i la seva mare. L'església del Martiri i la Resurrecció fou construïda a partir del326 i inaugurada el336.
El451 el bisbat de Jerusalem fou erigit enpatriarcat.
Justinià I hi va fer també algunes construccions cristianes i hospitals. El614 fouocupada pels perses comandats pel generalShahrbaraz[61] i els jueus foren partidaris dels invasors i van massacrar la població cristiana, i els perses s'endugueren laveracreu.[62] Recuperada la ciutat pels romans d'Orient, fou visitada per Heracli (629) i el patriarca Modest es va cuidar de la restauració de les esglésies i va expulsar els jueus de la ciutat.
El637 fou atacada pels àrabs i, al cap de quatre mesos, va capitular davant del mateix califaOmar. Els jueus i cristians van poder practicar la seva religió a canvi d'una taxa; els jueus que havien estat expulsats van poder tornar a Jerusalem. El califa Omar, per un pacte amb l'emperador romà d'Orient, va construir l'anomenadamesquita d'Omar (Masjid Umar).
Les tropes britàniques del generalEdmund Allenby la van ocupar el1917 i fou integrada en elMandat britànic de Palestina. El1925, s'hi va fundar laUniversitat Hebrea de Jerusalem. El1947, les Nacions Unides van recomanar la internacionalització de la ciutat i que fos administrada per l'organisme, però mai es va posar en practica el pla i després de la Guerra de1948 va quedar dividida entre Israel iTransjordània; la secció oest va restar ocupada per Israel, i la secció est de la ciutat (incloent-hi la Ciutat Vella), amb la regió deCisjordània, va quedar per als àrabs i unida al Regne de Transjordània.
El1967, Israel va ocupar la part jordana. Israel la va declarar capital del país, però això no fou reconegut per la comunitat internacional (només puntualment per alguns països).
↑Gran part de la informació sobre la conquesta de Jerusalem pel rei David procedeix de relats bíblics, però alguns historiadors moderns han començat a donar-los crèdit gràcies a una excavació realitzada el 1993.[11]
↑Benjamin Grob-Fitzgibbon,Imperial Endgame: Britain's Dirty Wars and the End of Empire, Palgrave/Macmillan 2011 p.57.
↑Greg Cashman, Leonard C. Robinson, An Introduction to the Causes of War: Patterns of Interstate Conflict from World War 1 to Iraq, Rowman & Littlefield 2007 p.165..
↑UNITED NATIONS: General Assembly: A/RES/181(II): 29 novembre 1947: Resolution 181 (II). Future government of Palestine..
↑Bisharat, George (23 desembre 2010). "Maximizing Rights". In Susan M. Akram; Michael Dumper; Michael Lynk. International Law and the Israeli-Palestinian Conflict: A Rights-Based Approach to Middle East Peace. Routledge. p. 311.ISBN 978-1-136-85098-1..
↑Moshe Hirsch; Deborah Housen-Couriel; Ruth Lapidot (28 juny 1995). Whither Jerusalem?: Proposals and Positions Concerning the Future of Jerusalem. Martinus Nijhoff Publishers. p. 15.ISBN 90-411-0077-6..
↑Goldberg, Monique Susskind. «Synagogues». Ask the Rabbi. Schechter Institute of Jewish Studies. Arxivat de l'original el 31 gener 2008. [Consulta: 10 març 2007].
↑L'ordre jueva de pregar en direcció a Jerusalem figura a la seccióOrach Chaim deXulhan Arukh (94:1): "Quan un s'aixeca per resar en qualsevol lloc de la Diàspora, ha de mirar cap a la Terra d'Israel, dirigint-se també cap a Jerusalem, el Temple i el Lloc Santíssim”.
↑Beckles Willson, Rachel.Orientalism and Musical Mission: Palestine and the West. Cambridge University Press, 2013, p. 146.ISBN 9781107036567.
↑Beckles Willson, Rachel.Orientalism and Musical Mission: Palestine and the West. Cambridge University Press, 2013, p. 146.ISBN 978-1-107-03656-7.
↑De laversió de la Bíblia del rei Jaume: "I quan es van complir els dies de la seva purificació segons la llei de Moisès, el van portar [a Jesús] a Jerusalem, per presentar-lo al Senyor;" (Lluc 2:22)
↑De la versió de laBíblia del rei Jaume: "I van arribar a Jerusalem; i va entrar Jesús al temple, i va començar a treure fora els que venien i compraven al temple, i va bolcar les taules dels canvistes, i els seients dels que venien coloms;" (Marc 11:15)
↑Boas, Adrian J. «Physical Remains of Crusader Jerusalem». A:Jerusalem in the Time of the Crusades. Routledge, 2001, p. 112.ISBN 978-0-415-23000-1. «The interesting, if not reliable illustrations of the church on the round maps of Jerusalem show two distinct buildings on Mount Zion: the church of St Mary and the Cenacle (Chapel of the Last Supper) appear as separate buildings.»
↑26,026,1Stump, Keith W. «Where Was Golgotha?». Worldwide Church of God, 1993. Arxivat de l'original el 2 abril 2007. [Consulta: 11 març 2007].
↑Ray, Stephen K.St. John's Gospel: A Bible Study Guide and Commentary for Individuals and Groups. San Francisco, CA: Ignatius Press, 2002, p. 340.ISBN 978-0-89870-821-9.
↑O'Reilly, Sean; James O'Reilly.PilgrFile: Adventures of the Spirit. 1a. Travelers' Tales, 30 novembre 2000, p. 14.ISBN 978-1-885211-56-9. «The general consensus is that the Church of the Holy Sepulchre marks the hill called Golgotha, and that the site of the Crucifixion and the last five Stations of the Cross are located under its large black domes.»
↑Holt, Andrew.The World of the Crusades: A Daily Life Encyclopedia [2 volumes]. ABC-CLIO, 2019, p. 57.ISBN 978-1-4408-5462-0. «was housed in the most important church in Christendom, the Church of the Holy Sepulchre.»
Brown, Leon Carl. «Setting the Stage: Islam and Muslims». A:Religion and State: The Muslim Approach to Politics. Columbia University Press, 2000, p. 11.ISBN 978-0-231-12038-8. «The third holiest city of Islam—Jerusalem—is also very much in the center...»
Hoppe, Leslie J.The Holy City: Jerusalem in the Theology of the Old Testament. Michael Glazier Books, 2000, p. 14.ISBN 978-0-8146-5081-3. «Jerusalem has always enjoyed a prominent place in Islam. Jerusalem is often referred to as the third holiest city in Islam...»
↑Cordesman, Anthony H. «The Final Settlement Issues: Asymmetric Values & Asymmetric Warfare». A:The Israeli-Palestinian War: Escalating to Nowhere. Praeger Security International, 2005, p. 62.ISBN 978-0-275-98758-9.
↑Peters, Francis E. «Muhammad the Prophet of God». A:The Monotheists: The Peoples of God. Princeton University Press, 2003, p. 95–6.ISBN 978-0-691-11460-6.
↑«Sahih Bukhari». Compendium of Muslim Texts. University of Southern California. Arxivat de l'original el 27 novembre 2008. [Consulta: 9 setembre 2011]. (from an English translation of Sahih Bukhari, Volume IX, Book 93, Number 608)
↑From Abdullah Yusuf Ali's English translation of the Qur'an: "Glory to (Allah) Who did take His servant for a Journey by night from the Sacred Mosque to the farthest Mosque, whose precincts We did bless,- in order that We might show him some of Our Signs: for He is the One Who heareth and seeth (all things)." (17:1)
↑The Encyclopaedia of Islam. 7. New ed. 2006. Brill, 2006, p. 97–105.
↑Colby, Frederick S.Narrating Muhammad's Night Journey: Tracing the Development of the Ibn 'Abbas Ascension Discourse (en anglès). SUNY Press, 2008-08-06, p. 15.ISBN 978-0-7914-7788-5. «Dels primers textos musulmans conservats es desprèn clarament que un grup de musulmans va interpretar des del principi el "lloc de pregària més llunyà" (al-masjid al-aqṣā) amb la ciutat de Jerusalem en general i el seu Temple Herodià/Solomònic en particular. .. Amb el temps, es va formar un consens general al voltant de la idea que el viatge de Mahoma el va portar efectivament a Jerusalem.»
↑Hughes, Aaron W.Theorizing Islam: Disciplinary Deconstruction and Reconstruction. Taylor & Francis, 2014, p. 45.ISBN 978-1-317-54594-1. «Tot i que els comentaristes posteriors debatrien si aquest viatge va ser físic o va tenir lloc a nivell intern, arribaria a tenir un paper crucial a l'establiment de les credencials profètiques de Mahoma. A la primera part d'aquest viatge, coneguda com la isra, es va desplaçar des de la Kaba de la Meca fins a "la mesquita més llunyana" (al-masyid al-aqsa), identificada amb la Muntanya del Temple de Jerusalem: la mesquita al- Aqsa que s'erigeix allà avui va prendre el seu nom d'aquest recinte més gran, on va ser construïda.»
↑Eisenstadt, David. «The British Mandate» (en anglès). Jerusalem: Life Throughout the Ages in a Holy City. Bar-Ilan University Ingeborg Rennert Center for Jerusalem Studies, 26-08-2002. Arxivat de l'original el 2015-12-16. [Consulta: 10 febrer 2007].
.jpg)
.jpg)
