El nom de la ciutat significa ‘les fonts' o ‘les deus',[3] nom amb què ja es coneixia la zona abans de la fundació de la ciutat pels colonitzadorsespanyols.
La ciutat va registrar una població de 183 691 habitants durant l'últim cens que va ser realitzat en2004. Segons estimacions es calcula que en el2009 posseïa una població de 194 668 habitants pel que se situa com la principal ciutat delSàhara Occidental.[4] La ciutat ha sofert l'èxode de milers de sahrauís que fugien delMarroc en direcció als campaments de refugiats que es troben al país veí deAlgèria pel que la seva població en l'actualitat s'ha vist minvada, però així i tot augmenta any a any a causa de la gran natalitat existent.
La presència del primer assentament permanent en el que avui és la ciutat d'Al-Aaiun data de1928, quan es va establir un lloc de vigilància pertanyent a la tribuizarguien. Elsespanyols no van començar l'ocupació efectiva de l'interior del territori fins a1934, quan el comandantAntonio de Oro Pulido i el capitàGalo Bullón Díaz van arribar fins al lloc de vigilància dels izarguien, trobant òptim el lloc per a un establiment permanent, car no estava lluny del mar i sí ben comunicat ambTarfaya iCap Juby, i comptava amb un subministrament garantit d'aigua dolça gràcies als pous de la riba esquerra delSaguia el Hamra, així com el seu embassament al seu llit durant l'època de pluges. Quatre anys després, en1938, tots dos oficials van decidir l'establiment d'un lloc militar fix, i es van erigir llavors els primers edificis permanents de l'assentament. En1940 va ser designada oficialment ciutat capital o capçalera delSàhara Espanyol, rebent per tant una dotació de Partides Específiques (per a la construcció d'edificis i infraestructures) pertanyent als Pressupostos Anuals independents per a la regióIfni-Sàhara. El seu desenvolupament va ser lent fins als anys seixanta, quan va tenir un desenvolupament espectacular convertint-se en una ciutat moderna.[5]
El17 de juny de1970 un grup de manifestants encapçalats perMohammed Bassiri van portar una petició al governador general del Sàhara Espanyol a Al Aaiun.[6] El fet, conegut com arevolta de Zemla, acabà amb la policia dispersant la manifestació i arrestant els capitostos, i arran la resistència laLegió Espanyola va disparar contra la multitud, provocant onze morts. Centenars foren detinguts, entre ells Bassiri, que fou assassinat a la presó.[6]
Va ser lacapital de l'anticSàhara Espanyol fins a desembre de 1975, quan després de la marxapacífica de milers de marroquines cap al Sahara –planificada pel reiHassan II– que després es va denominar"marxa verda", es van signar elsAcords de Madrid, pels qualsEspanya va cedir elSàhara alMarroc i aMauritània, els quals van haver d'enfrontar-se després amb el saharauiFront Polisario, recolzat perAlgèria. Els marroquins van ocupar la ciutat a principis de1976, causant unèxode de saharauis cap aAlgèria per escapar de les represàlies marroquines pel seu suport alFront Polisario. En la seva persecució a la població que fugia cap al sud-oest deAlgèria, les forces aèries marroquines van utilitzarnapalm,fòsfor blanc i bombes de fragmentació contra els refugiats.
En2005, la ciutat va ser escenari de greus protestes en contra de l'ocupació marroquina i en suport de la independència i delFront Polisario. Aquestes protestes també es van produir en altres nuclis urbans delSahara Occidental, així com en alguns centres universitaris de totel Marroc. La ciutat ha estatreconeguda com la capital de laRepública Àrab Sahrauí Democràtica per 81 estats.
Com en la resta deldesert del Sàhara, el clima de la ciutat és molt sec i calorós, registrant unesprecipitacions molt baixes durant tot l'any. Els mesos més calorosos sónjuliol iagost que són també els que menys precipitacions tenen i els mesos de l'estació de les pluges són els més frescos i posseeixen la gran majoria de les quals cauen al llarg de l'any. A continuació es mostren les mitjanes climàtiques de la ciutat:
La ciutat igual que la resta delSahara Occidental, disposa de pocs recursos naturals i no té prou precipitacions per proveir la majoria de les activitats agrícoles. La seva economia se centra en el pasturatgenòmada, lapesca i l'extracció defosfats, dels quals constitueix el major jaciment del món. La majoria dels aliments per a la població urbana han de ser importats. Tot el comerç i altres activitats econòmiques són controlades pel govern delMarroc. Els ingressos i estàndards de vida es troben substancialment per sota dels de la resta delMarroc però també es troben substancialment per sobre dels de la resta delSàhara Occidental. La ciutat també compta amb petits ingressos procedents de l'ajuda internacional i ingressos encara més reduïts procedents delturisme.
Lacinta transportadora que porta elfosfat deBucraa (la més llarga del món en funcionament)[7] acaba al port de Laâyoune-plage, on és tractada abans de ser enviat en vaixell. El grupOCP, el major exportador de fosfat del món, hi és operat per la seva filialFos Bucraa. Donada la situació política, alguns clients han reduït (el gegant de fosfat de NoruegaYara) o detingut (la companyia naviliera noruega Arnesen Shipbrokers)[8] llurs compres de fosfat a l'empresa. En febrer de 2010 la CSTS, sindicat dels treballadors sahrauís, va protestar contra les condicions de treball de Fos Bucraa.[9]
La ciutat alberga centre de fresat d'una empresaCiments du Maroc, filial del grup italiàItalcementi.[10] Des de 2011 s'adjunta a aquest centre, i destinats a l'abastament d'electricitat, un parc eòlic també implementat per Ciments du Maroc.[11]
↑Julio Cortés,Diccionario de árabe culto moderno, Barcelona: Herder, 1996, p. 791. Federico Corriente,Diccionario árabe-español, Madrid: Instituto Hispano-Árabe de Cultura, 1977, p. 546.
↑«Les exportations de phosphate». .wsrw.org: Western Sahara Resource Watch, 18-09-2007. Arxivat de l'original el 7 de març 2016. [Consulta: 7 agost 2016].
