Aureli Agustí (llatí:Aurelius Augustinus), més conegut com aAgustí d'Hipona osant Agustí (Tagaste,13 de novembre del354 -Hipona,28 d'agost del430) és una de les figures més importants en el desenvolupament delcristianisme, considerat de fet com un delspares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l'àmbit de lateologia. És considerat un dels pensadors fonamentals de lahistòria occidental.
Taula de Simone Martini, ca. 1325 (Cambridge, Fitzwilliam Museum)
A l'edat d'onze anys, fou enviat a una escola aMadaure, una petita ciutatnumídia a uns 30 kilòmetres deTagaste. Allí fou familiaritzat amb l'educació clàssica llatina -retòrica,literatura, etc.-, així com amb les creencespaganes i les seves pràctiques.[4] L'any 369 i el 370, va romandre a casa; durant aquest període va llegir l'Hortensius, un diàleg deCiceró, que el marcà profundament i li despertà l'interès per lafilosofia.[1] Més endavant, Agustí consideraria Ciceró com una autoritat contra les fal·làcies acadèmiques.
Als disset anys, gràcies a la generositat d'un conciutadà, Romanius,[1] va poder marxar aCartago, per prosseguir amb la seva educació enretòrica. Allí queda impressionat per la retòrica i les creences delmaniqueisme, de manera que s'hi adhereix, a desgrat de la seva mare, profundamentcristiana. En la seva joventut, Agustí viu una vidahedonista, i a Cartago, estableix una relació amb una dona jove, Floria Aemilia, que seria la seva concubina durant més de quinze anys. En aquest període, tenen un fill, Adeodat (Adeodatus).[5] Durant el 373 i 374, Agustí ensenya gramàtica a Tagaste. L'any següent, es trasllada a Cartago per dirigir una escola de retòrica, i s'hi quedaria durant nou anys.[1] Molestat pel comportament dels estudiants de Cartago, el 383 es trasllada aRoma per establir-hi una escola, perquè hi practiquessin els millors i més brillants rètors. Tanmateix, el deceberen les escoles romanes, que consideràapàtiques. Quan arribà el moment de pagar els seus honoraris, els estudiants marxaren. Els amics maniqueus el presentaren al prefecte de la ciutat de Roma,Quint Aureli Simmac, a qui se li havia demanat de recomanar un professor de retòrica per a la cort imperial deMilà.
Agustí aconsegueix la feina i es trasllada aMilà. En aquesta època, abandona la doctrinamaniquea, en part a causa de la decepció que s'endugué en conèixer un delsteòlegs més importants del moviment, i abraça l'escepticisme acadèmic, lligat al moviment de la Nova Acadèmia. A Milà, la seva mare el pressiona per convertir-se. Els seus estudis enneoplatonisme l'estaven portant en aquesta direcció, així com el consell del seu amicSimplicianus.[1] Tanmateix, qui influïa més sobre Agustí era elbisbe de Milà,Ambròs, mestre de retòrica com Agustí, però amb més edat i més experiència.
L'estiu de l'any 386, després de llegir sobre la vida desant Antoni Abat, que l'inspirà molt, Agustí va tenir una profunda crisi personal i va decidir convertir-se al cristianisme, abandonar la seva feina de rètor i la posició de professor a Milà, abandonar qualsevol idea de matrimoni, i dedicar-se exclusivament a servir Déu, respectant el celibat. Un punt clau en la seva conversió va ser el fet de sentir la veu d'un nen al seu jardí de Milà que li cantàtolle, lege (‘aixeca't i llegeix’). Va agafar el text més proper a ell, que era l′Epístola als romans de sant Pau, i la va obrir aleatòriament a 13:13-14, en què es diu: "Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals."[6] Agustí detallaria aquesta conversió a lesConfessions, que esdevindrien un clàssic no sols de teologia cristiana, sinó fins i tot en la història de la literatura universal. Ambrosi va batejar Agustí, juntament amb el seu fill, Adeodat, en laVigília Pasqual l'any 387, a Milà, i poc després va retornar cap a Àfrica. En el viatge de retorn, la seva mare va morir, i el seu fill després també. Agustí va quedar-se sol, sense família.
En arribar a Àfrica, va vendre tot el seu patrimoni i va donar els diners als pobres. L'únic que va conservar va ser la casa de la seva família, que va convertir en un centre monàstic per a ell i un grup d'amics.[1] L'any 391 va ser ordenat sacerdot aHippo Regius (avuiAnnaba, aAlgèria). Va esdevenir un famós predicador; se'n conserven més de 350 sermons que es creu que són autèntics. Va atacar especialment el maniqueisme, a què abans s'havia adherit.
L'any 396 va passar a ser bisbecoadjutor d'Hipona (assistent amb el dret a successió a la mort del bisbe), i fou bisbe poc després. Mantindria el bisbat fins a la seva mort, el 430. Agustí va treballar incansablement per intentar convèncer la gent d'Hipona, que constituïa un grup divers, tant en ètnies com en religions, i convertir-los a la fe catòlica. Va abandonar el monestir, però va continuar portant una vida monàstica a la residència episcopal.
Poc abans de la seva mort, l'Àfrica romana va ser envaïda pelsvàndals, una tribu amb simpaties per l'arrianisme. La primavera del 430, van arribar a la ciutat d'Hipona i la van assetjar. Agustí va morir durant aquell setge.
La tradició diu que el cos d'Agustí va ser traslladat després aPavia, on podria romandre-hi fins avui en dia.[1] No obstant això, una altra versió afirma que les seves restes van ser traslladades primer aCàller (Kalares). A la cripta de Sant'Agostino, hi ha una antiga placa de pedra amb una inscripció que indica aquest fet (l'església, que era fora de les muralles, va ser enderrocada al segle xvi i traslladada a l'interior). Des d'aquí, el 725, el cos va ser dut a Pavia.
Les tres obres més conegudes d'aquest filòsof són:
LesConfessions, en què narra la seva autobiografia, incloent-hi el seu naixement a l'Àfrica, la seva adolescència rebel, la influència de la seva mare (santa Mònica) i la conversió alcristianisme.[7]
La ciutat de Déu, en què divideix el món en dos regnes o ciutats metafòriques i parla sobre la providència, la llibertat i la moral.
La Trinitat, obra teològica sobre les relacions de les tres persones de laSantíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.
Conversió de sant Agustí, segons Gozzoli (segle xv)Talla per Francisco Dionisio Ribas, 1650 (Sevilla, San Leandro)Triomf de sant Agustí, per Claudio Coello, 1668 (Madrid, Museo del Prado)San Pietro in Ciel d'Oro, a Pavia, lloc d'enterrament del santAbsis de S. Pietro in Ciel d'Oro, amb el sepulcre del santSepulcre del sant, a S. Pietro in Ciel d'OroSant Agustí i santa Mònica, la seva mare, pintats per Ary Scheffer
Agustí va ser un dels autors llatins més prolífics en termes d'obres supervivents, i la llista de les seves obres es compon de més de cent títols separats.[8] Inclouen obres apologètiques contra les heretgies delsarians, elsdonatistes, elsmaniqueistes i elspelagianistes, textos sobredoctrinacristiana, particularmentDe doctrina Christiana (Sobre la doctrina cristiana), obres exegètiques com ara comentaris sobre elLlibre del Gènesi, elsSalms i l'Epístola als romans dePau, moltssermons i cartes, i lesRetractationes, una revisió de les seves primeres obres que escrigué vers la fi de la seva vida. A més, Agustí és especialment conegut per les sevesConfessions, que són un relat personal del principi de la seva vida, i perLa ciutat de Déu, consistent en 22 llibres, que va escriure per restaurar la confiança dels seus companys cristians, que va quedar colpejada pel saqueig deRoma per part delsvisigots l'any 410. La seva obraDe trinitate (Sobre la Trinitat), en què va desenvolupar el que actualment es coneix com a "analogia psicològica" de laTrinitat, es troba entre les seves obres mestres, i es pot dir que és una de les obresteològiques més importants de tots els temps. També va escriureSobre el lliure albir de la voluntat, responent per què Déu dona als humans unlliure albir que pot conduir a males accions.
Per a sant Agustí, l'acceptació de l'error i de l'engany ratifica l'existència de l'ànima humana, i ho expressa mitjançant l'argument"Si fallor, sum", un possible precedent de l'argument deDescartes. L'argument no tan sols resultaepistemològic, sinó també teològic i moral. L'existència de l'ànima és l'argument de partida per a rebutjar la posicióescèptica més radical, segons la qualres no se sap. Malgrat l'engany i l'aparença, sempre li quedarà a l'individu una veritat indubtable, que és la de la seva pròpia existència. A partir d'aquesta veritat indubtable, Agustí voldrà demostrar la resta dels seus arguments.
En parlar de la seva teoria de la veritat, Agustí d'Hipona distingeix entre les veritatstranscendents i les veritatshumanes. La veritat transcendent és eterna, absoluta, universal i necessària, i causa de la veritat humana. Com a tal, cal identificar-la ambDéu. Està per sobre de la nostra veritat més alta, i també dins del nostre ésser (és el que es coneix com aintimisme de sant Agustí). A mesura que deixem entrar la llum divina en el nostre interior, se'ns mostra la veritat.
Aquesta teoria de l'il·luminisme té dues fases: la que es coneix pròpiament com aagustinisme, i la que comparteix amb la teoria de l'intel·lecte agent i intel·lecte pacient d'Aristòtil. La seva visió de lail·luminació divina com a font de veritat per al coneixement influiria notablement en el correntfranciscà dels segles xiii-xiv.
En tot cas, per a Agustí, la veritat no pot derivar ni de les sensacions, car pertany a l'àmbit diví, a l'ànima immanent a nosaltres; ni al món sensible, ja que no pot derivar d'una sensació contingent. L'única manera d'arribar-hi és apartant-se de l'exterior, cercant una fuga del món sensible, i responent a lacrida interior, que no planteja en un sentitmístic, sinó simplement com a impuls, ganes d'atansar-se a la veritat.[9]
L'individu ha de concentrar-se en la seva consciència i apartar-se del món material, que el porta al dubte. El coneixement veritable no pot quedar enterbolit amb el coneixement sensible, que és tan sols opinió (doxa). S'ha d'eliminar, doncs, tot intent d'epistemologia basada en el món sensible, i no buscar la certesa del coneixement amb els sentits. En conseqüència, Agustí fa una crítica a determinats aspectes de la sensibilitat humana i menysté activitats socials com elsballs.
Aquesta necessitat d'una veritat externa al món ha estat analitzada pels filòsofs de la història a conseqüència de la inseguretat en què va viure sant Agustí: davant el món que trontollava (invasions bàrbares), i de la inseguretat humana, el cristianisme ha d'oferir un missatge desalvació, una garantia de seguretat més enllà dels propis sentits.
En Agustí, l'ontologia queda ratificada per l'existència de Déu. Parteix de dos fets: l'existència d'una realitatincreada, que és Déu, i que existeix per si mateix, i l'existència d'una realitatcreada, el món, per participació.
De la naturalesa de Déu, se'n poden definir els següents caràcters: transcendència, providència i presciència, bé, amor, felicitat i infal·libilitat. Déu és la ment eterna, que conté tot el que és racional, i per tant, també la idea de tot el que és real. Déu és també la llum universal, comuna a totes les intel·ligències.
D'altra banda, Déu és tambéTrinitat. És alhoraPare, que ha donat l'ésser a les coses,Fill, que els atorga la saviesa, laracionalitat, iEsperit Sant, que els proporciona l'amor. A més, Agustí identifica els tres caràcters de la trinitat amb el qual ell considera les tres facultats de l'ànima humana: al Pare creador, Déu, li correspon la facultat de lamemòria, ja que és l'aprehensió d'un objecte que ja no canvia, al Fill li correspon la facultat deljudici, que és necessària per aconseguir la saviesa, i a l'Esperit Sant li pertoca la facultat de l'amor.[10]
Déu i la veritat estan identificats: la veritat és Déu, i Déu és la veritat. Per arribar a aquesta veritat transcendent, no s'hi pot arribar pel coneixement racional, sinó per lafe, ja que no hi ha coneixement de la fe, sinó acceptació i interiorització. La fe en Agustí ésvitalitat suprema, voluntat, vida, força. Trasllada aquesta concepció al signe lingüístic: el considera una realitat material que evoca en l'enteniment una altra realitat, i té dues parts: so i significat, que s'adquireix amb lavis o força; igual que la fe és força de vida, a la paraula el significat dona força i sentit a tot el signe.
Considera laraó una eina insuficient per a arribar a la saviesa; gràcies a la raó, assolim algunes veritats, però si volem arribar a una vida feliç, sàvia, ens cal la fe. Tanmateix, la raó és de gran importància, ja que prepara per a la fe (així com la fe també prepara per a la raó): cal entendre els motius pels quals es creu. A més, és tasca de la raó controlar les limitacions de lafe.
Els aspectes anteriors queden recollits en la fórmulaentendre per creure, i creure per entendre.[11] El que dona un autèntic sentit a la fórmula, això no obstant, és el que es repeteix en la Bíblia: "Si no creieu, no entendreu".[12] La verdadera intel·ligència de la fe ve donada per la fe en si mateix:crede ut intelligas; la fe ajuda a comprendre allò en què es creu, però és la raó la que, en definitiva, troba allò que busca la fe.[13]
L'individu és una ànima que se serveix d'un cos. És un ésser incomplet, necessita contínuament l'ajuda de Déu. Una forma d'arribar-hi és mitjançant una característica pròpia de l'ànima, el que es coneix com aintimitat agustiniana. Es tracta d'un exercici d'introspecció, mitjançat la il·luminació divina, que permet entendre la transcendència de Déu. Aquesta il·luminació permet portar llum a l'interior de l'individu, el seu esperit, la seva intimitat.
En el seu discurs, intenta cristianitzar certs elementsplatònics: el fet que l'individu sigui posseïdor de perfeccions, però no de la perfecció absoluta, ja que és un ésser incomplet, o també la marcada superioritat de l'ànima enfront del cos. El més rellevant és la seva separació enhumà interior ihumà exterior (cfr. amb el mite del carro alat de Plató). No es tracta d'una separació entre cos i ànima, sinó que defineix l'humà interior com el guia, tant a nivell espiritual com en les actuacions materials. Per contra, una persona que es deixa regir pel seu humà exterior es comporta impròpiament a la seva naturalesa, dedicant-se tan sols als plaers sensuals.
La distinció entre humà interior i humà exterior resulta cabdal per al desenvolupament posterior del cristianisme: en la seva obraLes confessions, Agustí d'Hipona relata precisament una autocrítica de la seva vida, del seu humà exterior, des de l'humà interior que ha aconseguit trobar. En la confessió cristiana, aquest fet és precisament el que ocorre: l'humà interior de qui es vol confessar es mostra per fer confessar a l'humà exterior, i avergonyir-lo dels seus actes o dels seus pensaments impropis.
En l'ànima de l'individu hi ha tantésser, com a memòria que l'esperit té d'ell mateix,saber, com a resultat de la intel·ligència, iamor, fruit de la voluntat. Així, en l'ànima es reflecteix la Santíssima Trinitat.
Tot i que no va fer un tractat sistemàtic demoral, va ser un tema cabdal en la seva filosofia. Va introduir elements teològics en les seves reflexions.
Teoria del mal. Elmal era un problema que preocupava especialment sant Agustí. En el seu pas pelmaniqueisme, havia trobat la solució del mal com a principi metafísic, originari i intrínsec a la natura de l'univers. Més endavant, seguint elneoplatonisme, havia considerat el mal pròpiament com a no-ésser, com a quelcom negatiu, com a privació del bé, que ens impedeix acomplir amb el qual hem de ser. Segueix doncsOrígenes, i considera que el mal no pot haver estat creat per Déu, ja que Déu no pot haver creat quelcom negatiu, en ser ell mateix perfecció i bondat pura. D'altra banda, tampoc no es pot trobar en la matèria, ja que forma part de la creació, que és producte de la voluntat de Déu. Sant Agustí defineix aleshores el mal moral com a producte de l'ésser humà i del seu comportament injust envers els seus semblants. Té el seu origen en la lliure voluntat de l'individu, amb què Déu l'ha dotat. Per això, Déu no és responsable del mal ús de la llibertat[14] i prové dels primers humans que van pecar a l'Edèn.
Teoria de l'amor. L'individu deu l'amor a Déu. Aquest és tan important, que és possible viure seguint la màximaestima i fes el que vulguis, ja que l'amor és contrari al mal ús de la llibertat. Per amor (caritas), l'individu mai es desencadenarà del que és, ja que tan sols pot mostrar amor si és. L'amor és, doncs, arrel i fonament del bé. L'amor que descriu és diferent de lacupiditas, el desig, que vol fer sortir l'individu del que li correspon, de l'autenticitat de la seva naturalesa.
Teoria de la felicitat. L'individu vol ser feliç, i la veritable felicitat és estimar. Allò que l'individu estima és el bé absolut.
Per a sant Agustí,Déu ha creat el mónex nihilo, del no-res. La matèria és una secció de Déu resultat d'una decisió lliure, un acte voluntari de l'amor diví; no es tracta, doncs, del resultat d'un sistemaemanatista. A diferència deFiló d'Alexandria, la matèria no és eterna, sinó que neix i canvia amb el temps, a diferència de l'eternitat de Déu, que n'és aliena.
La creació és l'acte inicial amb què Déu dona origen al món, i la força que en sosté la producció. La creació és una i total: Déu crea les coses de manera que en aquestes ja hi ha l'expressió de tot allò creat. Els éssers futurs també han estat creats en la matèria, en forma derationes seminales, en forma dellavors, que arribaran a la seva maduresa en el transcurs del temps, d'acord amb allò disposat per la providència divina.
Sant Agustí manté un punt de vista considerat avui en diateista: Déu és causa eficient del món, alhora creant i conservant. Crea el món en un acte instantani, però alhora hi intervé de manera contínua i el conserva. Deixa llibertat a l'individu, però mai el deixa sol.[15]
Lafilosofia de lahistòria d'Agustí descriu un procés que afecta tot elgènere humà. Es tracta d'unahistòria universal constituïda per una sèrie d'esdeveniments successius que avancen cap a un fi mitjançant la providènciadivina.
Manuscrit de la seva obraLa ciutat de DéuQuadre de Philippe de Champaigne, 1645-50 (Los Angeles County Museum)
Agustí estableix analogies entre les edats de la humanitat i les edats de l'individu, simbolitzades per les grans figures de laBíblia: a la infantesa li corresponAdam, a la puerícia,Isaac, a l'adolescència,David, a la maduresa,Zerubabbel, i a la senectut,Crist.[16]
Així mateix, descriu els diferents moments de la història: en primer lloc, lacreació, seguida per la caiguda provocada pelpecat original, en què el dimoni introdueix la degradació en el món: Déu ofereix elparadís, però l'individu escull fer un mal ús de la sevallibertat, desobeint-lo. El segueix l'anunci de larevelació, i l'encarnació del fill de Déu. L'última etapa s'assoleix per laredempció de l'individu per l'Església, que és la sisena de les edats de l'ésser humà.
A difèrencia de la concepció cíclica deltemps i de lahistòria característica de lafilosofia grega, Agustí basa la seva representació de lahistòria en una concepció literal, progressiva i finalista deltemps. La història ha tingut un inici i tindrà una fi. La humanitat ha començat una nova etapa, en què el Messies ha vingut, i ha donat l'esperança de la resurrecció: amb Crist, acaba l'humà antic, i s'inicia la renovació espiritual en l'humà nou. La consumació de la història seria arribar a la fi sense fi: la vida eterna, en què regnarà la pau, i no hi haurà ja més lluita.[17] Ningú no manarà sobre ningú, i s'acabaran les lluites internes.
Sant Agustí intenta demostrar que s'ha de conciliar lallibertat humana amb la intervenció de Déu, que no coacciona l'individu, sinó que l'ajuda. L'acció de l'individu s'exerceix amb llibertat, emmarcant la moral individual en una moral comunitària. El procés històric de l'ésser humà es pot explicar mitjançant la lluitadialèctica, el conflicte, entre les dues ciutats del món, que arribaran al final a l'harmonia.
Laciutat de Déu. Tots els que segueixen Déu, units per l'amor diví, que constitueixen unaEsglésia invisible i són peregrins a laTerra cap a un fi transcendent i una recompensa eterna. Necessita els béns de la ciutat terrena per poder fer la seva via en el món.
Laciutat terrenal, formada pels que han posat el seu amor en el món, en si mateixos, els que s'identifiquen amb les virtuts cíniques i s'obliden de Déu condemnant-se a la mort eterna. Lentament, s'anirà atansant cap a la ciutat de Déu. En la ciutat terrenal, cal que regnin temps durs, per tal que la gent no estimi la realitat terrenal, i en desitgi la divina: només quan hi ha desgràcies, l'individu veu la condició efímera de la seva realitat mundana. Tan sols quan hi hagi pau, tranquil·litat en l'ordre, serà quan s'assoleixi el descans etern, la comunió amb la ciutat de Déu.
Es considera que Agustí actua de pont entre l'edat antiga i lamedieval en filosofia. En el debat fe-raó que va ocupar els segles posteriors, va marcar el camí d'unirfilosofia iteologia, anticipant l'obra de molts pensadors de lafilosofia medieval, fins i tot d'aquells que en defensaven la separació, comTomàs d'Aquino.
La seva concepció del temps i de Déu com un ésser atemporal precedeix la filosofia deKant,[18] afirmant que el temps objectiu i el subjectiu no coincideixen. El subjectiu es lliga a la memòria i a l'experiència del subjecte, extrem recollit per lafenomenologia. En la literatura, va influir enPetrarca i en tot elRenaixement amb les seves confessions amoroses.
La representació més freqüent és amb indumentària i atributs de bisbe (mitra, capa pluvial bàcul), recordant que fou bisbe d'Hipona. Menys sovint porta l'hàbit negre de l'Orde de Sant Agustí. És possible trobar, també, una combinació d'ambdósː l'hàbit a sota i la capa a sobre.
Són diversos elsatributs que ajuden a identificar-lo. Són freqüents la ploma o el llibre, fent referència a la seva condició de savi, com també la maqueta d'una església, que fa referència a la seva condició de fundador. Un altre atribut és uncor en flames, que expressa l'amor d'Agustí a Déu.
A vegades se'l veu amb uns llibres escampats als seus peus, que simbolitzen les heretgies que va combatre.[19]
↑(a)Encyclopedia Americana, Scholastic Library Publishing, 2005, v.3, p.569 (b) Norman Cantor.The Civilization of the Middle Ages, A Completely Revised and Expanded Edition of Medieval History, Harper Perennial, 1994, p.74.ISBN 0-06-092553-1 (c) Étienne Gilson,Le philosophe et la théologie (1960), Vrin, 2005, p.175 (d) Gilbert Meynier,L'Algérie des origines, La Découverte, 2007, p.73,ISBN 2-7071-5088-6 (e)Grand Larousse encyclopédique, Librairie Larousse, 1960, t.1, p.144 (f)American University,Area Handbook for Algeria, Government printing office, 1965, p.10 (g)Fernand Braudel,Grammaire des civilisations (1963), Flammarion, 2008, p.453, etc.
↑Mònica és un nomamazic derivat de la deïtatlíbia Mon, adorada a la ciutat veïna deThibilis. Tanmateix, no es té informació sobre si el seu marit també era amazic.
↑Andrew Knowles and Pachomios Penkett,Augustine and his World Cap.2
↑Segons J.Fersuson and Garry Wills, Adeodatus, el nom del fill d'Agustí, és la llatinització del nom amazicIatanbaal (‘donat per Déu’).
↑"...et legi in silentio capitulum quo primum coniecti sunt oculi mei:non in comessationibus et ebrietatibus, non in cubilibus et impudicitiis, non in contentione et aemulatione, sed induite dominum Iesum Christum et carnis providentiam ne feceritis in concupiscentiis."Confessions 8.12.29
↑Passatge basat en F.A. Wright i T.A. Sinclair,A History of Later Latin Literature (London 1931), pp. 56 ff.
↑L'argument de lacrida interior és utilitzat per altres filòsofs grecs amb anterioritat, però amb Agustí adquireix nous matisos. Així,Sòcrates havia utilitzat la figura deldaimon en el seu discurs de defensa, com a imatge de la seva pròpia consciència. D'altra banda, aquestatansament cap al coneixement guarda relació amb la doctrina de lareminiscència tal com l'exposaPlató. TambéAristòtil havia afirmat en una ocasió quel'home vol saber.
↑Aquest amor es fa present, per exemple, en l'engendrament (no creació, segons remarca laTorà) del Fill per part del Pare. El vincle que els uneix és tan fort precisament per l'amor. Aquesta idea vol trencar la ideagnòstica ijudaica d'un Déu justicier, incapaç d'estimar.
↑"Ergo, intellige ut credas, crede ut intelligas",Sermo XLIII, 7, 9.
↑"Dictum est per prophetam: 'Nisi credideritis, non intelligetis'",Epístola 120, 1, 3
↑Ramón Guerrero, Rafael.Historia de la Filosofía Medieval. Madrid: Akal, 2002, p. 31-32.
↑Ramón Guerrero, Rafael.Historia de la Filosofía Medieval. Madrid: Akal, 2002, p. 39-40.
↑La concepcióenfrontada de la realitat divina seria ladeista, en la qual Déu intervé en la creació però ja no torna a actuar. Es tractaria, per exemple, deldeus ex machinail·lustrat.
