Afrodita (grec antic:Ἀφροδίτη,Afrodite) és ladea de l'amor, la sensualitat, la bellesa, el plaer, la passió i la procreació en lamitologia grega. Els seus símbols més destacats són lespetxines, lamurta, lesroses, elscoloms, elspardals i elscignes. El culte a Afrodita era molt estès en el món grecoromà, i en lamitologia romana correspon aVenus. Pel que fa al seu origen, té força similituds amb la deessa feníciaAstarte, amb la deessa mesopotàmicaIxtar i amb la sumèriaInanna, de manera que és possible que sigui d'origen oriental, deXipre o de les costesfenícies.
El culte a Afrodita era particularment important aCorint,Atenes,Xipre,Esparta i a l'illa deCitera; d'aquí que en la literatura rebés els epítets deCípria (en referència a Xipre) iCiterea, entre molts altres específics per cada localitat.[1] Per altra banda, els grecs distingien entre dues deesses,Afrodita Urània ('la celestial'), símbol de l'amor pur, iAfrodita Pandemos ('de tot el poble'), relacionada amb el plaer carnal.[2] El naixement d'Afrodita Urània es relaciona amb el moment en quèCronos va tallar els genitals aUrà i els va llençar al mar: llavors es va crear una escuma de la qual va néixer la deessa, i el ventZèfir la va portar fins a Xipre, on la van criar lesHores. Per la seva banda, Afrodita Pandemos, que sembla posterior, és considerada filla deZeus i deDione.
Era la deessa més bella i pràcticament ningú no es podia resistir als seus encants.Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal,Anquises, de qui va tenirEnees. Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel tenint aventures amoroses ambHermes iAres, tenint amb aquest últim aEros. Va ser la guanyadora de l'anomenatJudici de Paris, l'origen mitològic de la famosaGuerra de Troia.Atena,Hera i Afrodita van demanar aParis, fill del rei deTroia, que triés quina era la deessa més bella de totes tres. Afrodita va seduir Paris prometent-li l'amor de la dona mortal més bella de la Terra; Paris es va deixar convèncer i va donar el seu vot a Afrodita. La dona més bella eraHelena, esposa deMenelau. Afrodita va ajudar Paris a raptar-la i endur-se-la a Troia. Això va motivar els grecs a unir-se per atacar la ciutat i recuperar Helena. Naturalment, durant el transcurs de la guerra, Afrodita va ajudar sempre els troians mentre queAtena iHera ajudaven els grecs.
Atès que segurament Afrodita és una deessa d'origen oriental, probablement cal relacionar el seu nom amb el d'una llengua no grega.[3] Així doncs, no és raonable l'etimologia popular que relacionava el nom d'Afrodita amb el motἀφρός (afrós, 'escuma'), en el sens de 'sorgida de l'escuma' i personificada en un mite etiològic que ja era conegut perHesíode.[4] Els antics també relacionaven el seu nom amb un mot de l'idioma parlat pelsmessapis o l'etrusc, per als quals significava 'abril'. Per altra banda, Mallory i Adams ofereixen una etimologia de l'indoeuropeuabhor ('molt') idhei ('brillar').
Hi ha hagut nombroses propostes modernes per l'etimologia del nom, com ara considerar-lo derivat del semíticAštoret, deessa de la fecunditat, o bé amb el termeπρύτανις (prýtanis), un préstec grec d'un cognat de l'etruscpruni ('senyor') o similar, tal com defensa Hammarström[5] però rebutjaFrisk. però la manca de documentació, continuen sense ser concloents.[3] Pel que fa a la derivació delsemític, una etimologia plausible seria delbarīrĩtu assiri, un esperit femení trobat en els textos babilònics mitjans i tardans, del qual derivaria un possible significat de 'la qui ve al vespre', una manifestació del planetaVenus com a estel vespertí, un atribut ben conegut de la deessa mesopotàmica Inanna/Ixtar.[6]
Afrodita Urània té com atributs un cigne, una tortuga o un globus celestial mentre que els d'Afrodita Pandemus solen ser petxines o altres elements marins.
A finals delsegle v aC, els filòsofs van distingir Afrodita en dues deesses diferents, però no individualitzades en el culte: l'Afrodita Urània, 'filla d'Úranos', i l'Afrodita Pandemos, l'Afrodita comuna 'de tot el poble', relacionada amb una altra tradició que la fa nascuda deZeus iDione.[7] Entre els neoplatònics i els seus intèrprets cristians, la primera era figurada com l'Afrodita celestial, representant l'amor pur, l'amor conjugal, la modèstia i les virtuts de la dona casada; mentre que la segona estava associada amb el simple desig sexual. La representació de l'Afrodita Urània, amb un peu descansant sobre una tortuga, fou interpretada posteriorment com a emblema de l'amor conjugal.[8]
El principal centre d'adoració a Afrodita va romandre aPafos, al sud-oest de la costa de Xipre, on la deessa del desig havia estat venerada antigament amb els noms d'Ixtar iAstarte. Es deia que el seu culte havia desembarcat procedent de l'est, primer aCitera, una altra illa que era lloc d'aturada habitual en els viatges comercials entre lacosta jònia,Creta i elPeloponnès, cosa que ha fet suposar un origen fenici d'Afrodita.[9][10][11][12][13]
L'epítetAfrodita Acidàlia fou usat per una font situada aBeòcia on es diu que utilitzava per banyar-s'hi. També era anomenada Cipris o Cípria (Cypris,Cypria) i Citerea (Cytherea) pels seus presumptes llocs de naixement a Xipre i a Citera, respectivament. L'illa deCitera també era un important centre del seu culte. En referència al santuari delmont Èrix, aSicília, vora la ciutat d'Èrix, també rebia l'epítet d'Ericina.
Afrodita tenia els seus propis festivals, lesAfrodísies, que se celebraven arreu deGrècia, però particularment aEsparta,Atenes iCorint. El seu culte consistia principalment en ofrenes d'encens i garlandes de flors[14] però en alguns llocs se sacrificaven animals en honor seu: porcs, anyells, vedells.[8] En el temple d'Afrodita ubicat al cim d'Acrocorint (abans de la destrucció romana de la ciutat el 146 aC) les relacions sexuals amb les seves sacerdotesses eren considerades un mètode d'adoració a la deessa.[15] Aquest temple no fou reconstruït quan la ciutat es refundà sota domini romà el 44 aC, però és probable que els rituals de fertilitat perduressin en la ciutat, prop de l'àgora.
Un aspecte universal del culte d'Afrodita i les seves predecessores, que molts mitògrafs dels segles xix ixx han omès, és la pràctica de la prostitució religiosa en els seus santuaris i temples, sobretot al temple d'Artemisa, situat aJònia, a la costa d'Àsia Menor. El terme grec que s'utilitzava per referir-se a aquestes prostitutes erahieròdules ('esclaves del temple'). Aquest costum fou una pràctica inherent als rituals dedicats a les antecessores d'Afrodita, també venerades a l'Orient Mitjà, la deessa sumèriaInanna i la deessaaccàdiaIxtar. Aquesta pràctica arcaica ha estat documentada aBabilònia,Síria iPalestina, en les ciutats fenícies i en la colònia tíria deCartago; i sobre l'Afrodita hel·lènica, aXipre,Citera,Corint iSicília.[16]
Representació pictòrica del naixement deVenusAfrodita ferida per Diomedes
Afrodita va néixer de l'escuma marina a prop dePafos (Xipre), després queCronos tallés durant laTitanomàquia els genitals aÚranos amb una falç i els llencés a la mar. En la sevaTeogonia,Hesíode explica que els genitals «van ser després portats pel pèlag durant molt de temps. Al seu voltant sorgia del membre immortal una blanca escuma i enmig d'ella va néixer una donzella» ja adulta. Aquest mite d'Afrodita nascuda adulta, va ser un tema recurrent en l'art, més conegut amb el nom de Venus Anadiòmena ('Venus sortint de la mar', derivat del terme grec Αναδυόμενη,anadiomene, 'sortint'). Entre les representacions icòniques antigues, la més admirada i famosa fou la pintura d'Apel·les de Colofó, avui perduda, però descrita perPlini el Vell en el seuNaturalis Història.
Per això, Afrodita és d'una generació anterior a la deZeus.Homer explica al cant V de laIlíada una altra versió sobre el seu origen, segons la qual seria filla deDione, que era una deessa mare («Dione» significa simplement 'deessa', formagenitiva femenina de ladeclinació de Δíος, la forma arcaica de la paraula «Zeus») que tenia un oracle aDodona.
Segons Homer, Afrodita, va implicar-se en una batalla per protegir el seu fillEnees i va ser ferida perDiomedes, llavors va tornar amb la seva mare Dione, que estava a l'Olimp, davant la qual es va agenollar cercant consol. Dione sembla equivalent a Rea, laMare Terra, però també la mateixa Afrodita va ser anomenada de vegades «Dione». Quan el culte a Zeus va usurpar el lloc de primacia de l'oracle- a la roureda de Dodona, alguns poetes el van tenir per pare d'Afrodita.
Hi ha autors que consideren que Afrodita era filla deTalassa, la personificació femenina de la mar, i deZeus.
Afrodita no va tenir infantesa: en totes les imatges i referències va néixer adulta, núbil i infinitament desitjable. En molts dels mites menors tardans en què participa se la caracteritza com a vanitosa, susceptible i fins i tot malhumorada. Encara que és una de les poques deesses delpanteó grec realment casada, amb freqüència és infidel al seu marit.Hefest és una de les deïtats hel·lèniques més equànimes, en el relat recollit en l'Odissea Afrodita sembla preferir aAres, el voluble déu de la guerra, o aAdonis. És un dels pocs personatges que va ocupar un paper important en la causa original de la mateixaGuerra de Troia: no només va oferir aHelena d'Esparta aParis, sinó que el rapte es va dur a terme quan aquest, en veure Helena per primera vegada, es va veure aclaparat pel desig de posseir-la, fet que correspon a la intervenció d'Afrodita. Estava associada ambHespèria i lesHores, divinitats del cel i la meteorologia. Anava freqüentment acompanyada per lesGràcies,Peito (el déu de la persuasió), les deesses de les festivitats.[17]
A causa de la seva immensa bellesa, Zeus temia que Afrodita fos motiu de disputes entre els altres déus. Per això la va casar ambHefest, el sever déu del foc i la farga. Una altra versió d'aquesta història diu que Hera, la mare d'Hefest, el va llançar de l'Olimp per considerar-lo lleig i deforme. Aquest va obtenir la seva venjança amarrant-la a un tron màgic i exigint a canvi del seu alliberament el matrimoni amb Afrodita. Hefest estava contentíssim d'haver-se casat amb la deessa de la bellesa i va forjar per a ella un conjunt de joies, a més d'un cistell i un cinturó que la feia encara més atractiva als homes.
En la celebració del casament del reiPeleu, tots els déus estaven convidats excepteEris. Aquesta, per venjar-se, es va presentar amb unapoma d'or i la va llançar dient que l'havia portat per la deessa més bella. Afrodita,Hera iAtena reclamaven ser cadascuna la qui es mereixia la poma. Zeus va proposar que fos un mortal el qui jutgés qui era la més bella i va triar per fer-ho aParis, fill del rei de Troia, el qual no va dubtar en donar-la a Afrodita. Aquesta llegenda, també coneguda com "El judici de Paris", ha estat un tema molt tractat pels artistes.
La infelicitat d'Afrodita en el seu matrimoni va fer que busqués la companyia d'altres déus, normalmentAres, però tambéAdonis.Hèlios va informar Hefest de l'adulteri que la seva dona mantenia amb Ares. Com a venjança, va enxampar enginyosament a Ares i Afrodita amb una xarxa de fines cadenes que havia disposat sobre el llit perquè caiguessin al més mínim contacte. Llavors va cridar a tots els altres déus olímpics per burlar-se d'ells (però, «les deesses es van quedar a casa, totes per vergonya») i algun déu va comentar alegrement que no li hauria importat sentir tal vergonya. Hefest no els va alliberar fins quePosidó li va prometre que Ares pagaria pels greuges, però tots dos van escapar tan aviat com va aixecar la xarxa i no van mantenir la seva promesa.[18][19]
Els fills que se li atribueixen amb els diferents amants que va tenir es poden veure en el següent quadre, en primer lloc estan els déus amants i després els humans:
Afrodita és un personatge secundari en la història d'Eros i Psique. Per la gelosia d'una noia anomenadaPsique, la deessa vol fer-la casar amb l'home més lleig del món, i per a fer-ho implica el seu fillEros. La casualitat fa que Eros se n'enamori, però, per no ofendre sa mare, la deessa Afrodita, Eros s'hi veu d'amagat i ella ni tan sols no sap qui és el seu amant, ja que li fa prometre que s'estimaran a fosques i no preguntarà sobre la seva identitat. Un dia Psique trenca la promesa feta i Eros, decebut, l'abandona. Per tal de recuperar el seu amor Psique fa un llarg viatge i ha de superar les proves que li imposa Afrodita. Aquest relat pertany al llibre deLuci ApuleuLes Metamorfosis.
Afrodita està present en un altre text de la literatura llatina. Es tracta de l'Eneida del poetaVirgili. Aquesta obra és una continuació del relat grec de laIlíada; però mentre a la guerra de Troia és una defensora de Paris i dels troians, en la continuació del relat que fa Virgili, els supervivents de la destrucció de Troia que desitgen fundar una nova ciutat a la península Itàlica es troben amb l'oposició continuada d'Afrodita.
En moltes altres cultures antigues es poden trobar deesses amb els mateixos atributs o invocades amb les mateixes funcions. Són equivalents:Inanna en la mitologia sumèria,Astarté en la fenícia,Turan en l'etrusca iVenus en la romana. També té similituds o paral·lelismes amb deesses indoeuropees com araUshas oAurora. Aquesta identificació es va fer ja en l'antiguitat: SegonsPausànies, els primers que establiren el seu culte foren els assiris, i després d'ells els pafosians deXipre i els fenicis que vivien a Ascaló (Palestina), els quals van ensenyar el seu culte als habitants de Citera.[19]
Com que havia nascut de lamar, els objectes que la representaven podien ser: les cloïsses, les ostres, les perles, els dofins i també la mar. A partir de la llegenda de la «poma de la discòrdia» (o eljudici de Paris), la poma va esdevenir un altre símbol d'Afrodita. Es deia que tenia una corona de flors i fulles amb poders màgics que donava el do de la seducció al qui la portava, per això la corona floral era un altre símbol.[21] En altres textos s'esmenten les fletxes daurades com a objectes sagrats d'Afrodita.[22] Des de la seva associació amb la Venus romana, va adoptar els seus símbols:la murtra i les roses, plantes relacionades amb el desig sexual. També de Roma li va venir que la relacionessin amb els ànecs i els cignes, animals que habitaven el jardí del temple de Venus al Capitoli.[23][24]Com a Afrodita Urània, l'objecte que la representava era la closca de tortuga.
↑3,03,1«Afrodita». Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega. Università degli Studi di Trieste. Arxivat de l'original el 2022-01-23. [Consulta: 16 maig 2023].
Brundage, James A.Law, sex, and Christian society in medieval Europe (en anglès). Chicago: University of Chicago Press, 1987, p. 14.ISBN 0226077896.
Gibson, Michael."Monstruos, dioses y hombres de la mitología griega". Madrid: ed.Anaya, 1984.ISBN 84-207-3360-1.
Parramon i Blasco, Jordi."Diccionari de la mitologia grega i romana". Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur Diccionaris, nº 209, 1997.ISBN 84-297-4146-1.
Smith, William."Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology", volum 1, 1874.
.JPG)
.jpg)